22 d’oct. 2008

La degradació dels Pactes Nacionals


CCOO ha estat l'únic agent social que no ha signat l'anomenat Pacte Nacional per la Innovació i la recerca, que aquesta setmana ha estat solemnitzat públicament. Els motius aportats per la primera força sindical de Catalunya són prou clars en la seva formulació:

1. Es tracta d'un recull de bones intencions que no tenen cap compromís de recursos econòmics per portar-lo a la pràctica. I un Pacte Nacional o recull compromisos concrets o no és res.

2. Perquè el Govern de la Generalitat no ha complert amb els seus compromisos en anteriors Pactes Nacionals. Ha incomplert radicalment en el d'Educació i no ha fet un compliment del que es podia esperar del d'Habitatge. Això fa que el Govern català no ens sigui creïble en aquest terreny.

3. Perquè davant de la situació econòmica, especialment en el terreny industrial, i la passivitat amb què respon el govern català, el que s'ha de fer no és desviar l'atenció, si no assumir compromisos.

CCOO estem a favor de la innovació i la recerca però creiem que no s'avança si només es fan gesticulacions polítiques. Exigim polítiques concretes i recursos econòmics per fer-les viables. Si el Govern català decideix avançar en polítiques concretes i amb recursos suficients per fer-les possibles rebran el nostre suport, però no volem continuar donant cobertura a signatures solemnes que després no tenen continuïtat ni es desenvolupen en el dia a dia.

Cada una de les tres raons és, des del meu punt de vista, suficient per ella mateixa per a no signar l'acord proposat pel Govern. En aquest post, m'agradaria dir alguna cosa de la segona.

Els pactes nacionals han estat i són sens dubte una característica del govern d'esquerres al front de la Generalitat, l'avaluació que en fem dels mateixos resulta un element important de la valoració global que fem de dels governs tripartits (1 i 2). Els Pactes Nacionals són acords ferms entre les diferents forces polítiques i agents socials per impulsar estartègies que necessiten més temps que el d'una legislatura i més suports que els del parlament. Un bon exemple serien els acords d'àmbit estatal recollits al Pacte(s) de Toledo, tal i com demostra la bona salut que presenta la Seguretat Social.

Vist amb perspectiva , no es pot dir que els Pactes Nacionals impulsats pel govern d'esquerres mereixin una valoració tan positiva. Ha estat el govern qui pretén rebentar el Pacte Nacional per l'Educació, amb una Llei que ens retorna a les velles polítiques del fracàs. És el govern qui desvirtua el Pacte Nacional per l'Habitatge quan no té voluntat de que esdevingui, no un text mort, sinó un instrument dinàmic que necessàriament ha de respondre a una situació del mercat immobiliari absolutament diferent a l'existent quan es va acordar el Pacte. I ha estat, finalment, el govern qui proposa donar la consideració de Pacte Nacional, a un recull de bones voluntats sense objectius clars ni aportació de recursos en matèria de recerca i innovació.

La credibilitat és un element essencial per a tot actor d'una negociació. Com diu la vella dita, si m'enganyes una vegada vergonya per a tu, si m'enganyes dues vergonya per a mi. Perdre la credibilitat per haber incomplert els compromisos adquirits és un dels pitjors problemes que pot tenir un govern, o un sindicat, o una patronal. Recordeu allò de "prometo defender el estatut que salga del parlament..."? En matèria de pactes nacionals, el govern està dilapidant la seva credibilitat a marxes forçades. I no está el horno para bollos.

1 comentari:

anarresti ha dit...

Quan més temps portes seguint aquestes coses, més te n'adones que aquest és un problema estructural que ens remet a la pitjor acepció del terme "política", és a dir, el bla,bla,bla...

Al final acabes concloent que és un mecanisme per sublimar la pròpia impotència pública davant uns problemes que se'ls escapen. I obviament també una forma de transmetre a la ciutadania que "estem molt actius en el tema" quan, en realitat, no estem fent gran cosa perquè no tenim ni les idees ni els recursos.

És especialment trist perquè, en el seu moment, la moda del planejament estratègic va significar un gir important en les nostres formes de governar. Era passar del "anar provant coses" al "marcar-te uns objectius i decidir com arribar-hi" Coincideixo, però, que en els darrers anys el "planificacionisme" ha acabat esdevenint un objectiu "per se", sovint desplaçant recursos de la pròpia implantació de les accions.