13 de nov. 2008

La LEC: prova pilot de la sociovergència

El projecte de Llei d'Educació de Catalunya es troba ja al Parlament per a la seva discussió. En altres moments hem parlat, i en el futur hi tornarem, sobre el contingut projecte de Llei. Parlem-ne, avui, sobre la seva incidència en el rumb del govern d'esquerres.

Durant l'oceà de temps pujolista, el PSC va acabar madurant una estratègia d'esquerres per assolir una majoria parlamentària, una estratègia que es va veure permanentment condicionada, endarrerida i fins i tot obstaculitzada per les necesessitats del Govern González a Madrid. Però una estratègia al cap i a la fi, amb alguns elements essencials:

1. Assumida la realitat de que una majoria d'esquerres al Parlament havia de ser necessàriament multicolor, cercar una aliança i un cert front comú amb ERC i ICV (després amb ICV-EUiA).

2. Assumida la hegemonia convergent, acceptar com a propi el discurs de dretes en determinats camps: política econòmica, seguretat, etc.

3. Assumit que la gent prefereix l'original a la còpia, posar èmfasi en aquelles polítiques en que podien marcar diferències amb CiU. Recordeu l'eslogan d'en Pasqual Maragall? "Educació, educació i educació".

4. Assumit que el canvi trigaria temps, bastir una xarxa institucional paral·lela a la Generalitat aprofitant l'hegemonia de l'esquerra en els ajuntaments, utilitzant de manera molt destacada la Diputació de Barcelona. Aquesta Generalitat a l'ombra tenia una doble finalitat: d'una banda demostrar amb fets una política alternativa a CiU d'abast nacional, de l'altra comptar amb un quarter d'hivern on refuguiar-se durant els freds anys d'oposició i bastir la pròpia xarxa clientelar.

El PSC presidit per Montilla aborda ara un nou repte: conquerida la Gene ara toca bastir una estratègia per a resisitir. Aquesta estratègia passa a ser etiquetada amb el terme "centralitat social", bandera del seu darrer congrés. Els ensurts del tripartit 0.1 i la inestabilitat interna d'ERC van donar ales als defensors de la sociovergència dins i fora del PSC. Especialment de l'empresariat "de tota la vida" que veu la sociovergència com una garantia: si voti el que voti la gent el govern acaba sent sempre el mateix, sempre al servei dels seus interessos, anulem els riscs d'un sistema democràtic.

El problema de la sociovergència és que en cas de govern CiU+PSC la presidència seria Convergent (l'aritmètica és tossuda) i Montilla no ha vingut a aquest món per portar-li la maleta a l'Artur Mas. Estem doncs en un carreró sense sortida?

És clar que no. Sempre hi ha una tercera via: la sociovergència amb CiU fora del Govern. Impossible? Algú diria que sí. Tres motius:

1. CiU no acceptarà mai donar suport a un govern presidit pel PSC tenint ells un major nombre d'escons (i viceversa).

2. ERC, el partit que fins al moment entrava en totes les travesses per fer govern, necessita mantenir la famosa "clau", i no acceptarà mantenir-se en un govern on mana menys que l'oposició.

3. ICV mai acceptaria de mantenir-se dins d'un govern en que les polítiques estratègiques es pacten entre PSC i CiU.

Tots tres motius han estat desmentits en el procés d'elaboració del Projecte de Llei d'Educació de Catalunya. Veiem-ho:

1. CiU, que veu que això d'estar l'oposició pot anar per llarg, no pot justificar davant dels lobbies de la dreta (en aquest cas l'esglèsia i la patronal de l'escola privada i concertada) que ha obligat al PSC a pactar la llei amb ERC i ICV davant la seva negativa a acceptar l'oferta d'acord sociovergent.

2. ERC, descolocada, no vol que es visualitzi que és prescindible en la mesura que existeix la possibilitat d'acord PSC-CiU. Sobretot si pot pactar l'escenificació del seu rendiment a aquest acord amb alguna concessió cosmètica. En aquest cas el tema de la 3a hora, que d'altra banda mai hauria pogut arribar ni tan sols a presentar-se al Parlament.

3. ICV valora que una de les claus del seu creixement electoral en les darreres autonòmiques ha estat el ser percebut com el partit que més estabilitat donava al govern tripartit versus les frivolitats d'ERC i Maragall (Pasqual). Atrapat pel seu personatge, no pot acceptar de cap manera el tracte indigne que sí ha acceptat ERC, però tampoc vol fer estirabots. Vota en contra en consciència, però deixant clar per activa i per passiva que no veu incompatible continuar a un govern on el soci majoritari pacta polítiques estratègiques amb l'oposició deixant-los de banda.

Tothom content:

1. El PSC es consolida al govern i roba la centralitat a ERC: ara són ells qui trien amb qui pacten en cada moment.

2. CiU acontenta la parròquia demostrant que són garantia de polítiques de dretes fins i tot a l'oposició.

3. ERC treu pit, i ven la seva "conquesta" amb tanta pirotècnia com pot, per a que els focs d'artifici tapin que el rei va nu.

4. ICV té una nova ocasió de demostrar que són els que més sacrificis estan disposats a fer per a garantir un govern d'esquerres. Fins i tot el sacrifici suprem d'acceptar que el govern d'esquerres faci polítiques de dretes en les qüestions essencials. Sempre ens quedarà el Memorial democràtic i l'Institut de la Cultura de Pau.

Voilà. Senyores i senyors, ara és demà. Benvinguts a la sociovergència.

1 comentari:

Jose Martín ha dit...

La Sociovergència és una indecència.