13 de nov. 2008

Miguel



M'assabento, de la dolorosa notícia ja esperada de la mort de Miguel Núñez. Una ullada a la blocsfera em confirma que són molts els amics i les persones que tenint al Miguel com a referència ètica i política ja han plasmat el seu reconeixement i coneixement, la consternació pel fet i el sentiment d'orfanesa que queda al cos, al cor i al cap amb la pèrdua física d'un referent tan absolut com el Miguel. Ben poca cosa queda per dir.


Potser només afegir-hi una nota: com és possible que la mort d'un veterá lluitador sigui tan profundament sentida, tan emocionalment sentida, per lluitadors generacionalment tan llunyans com en Roger Morales i en José Luis López Bulla? Aquí rau, en la meva opinió, un dels trets més caracaterístics, més excepcionals en el sentit literal del terme, del Miguel: la seva capacitat per haver establert vincles intel·lectual i emocionalment amb cada nova fornada d'activistes d'esquerres. En Miguel sempre va defugir la tendència cristiana de l'esquerra de confeccionar el seu propi martirologi, sempre va destacar davant qui posava com exemple la seva trajectòria i patiments en la clandestinitat, l'existència de molts altres companys menys coneguts que com ell van fer en cada moment allò que pensaven que havien de fer. Amb raó. Però certament costa molt més de trobar altres referències de persones que han pedalat pels nostres ideals de manera tan intensa en les diferents etapes de la seva vida, cercant i trobant en cada moment l'espai des d'on fer-ho, conjurant el risc a exercir el legítim dret a la nostàlgia.

L'any 1998, vaig assistir per primera vegada com a delegat a l'Assemblea Nacional d'ICV, en sortir de les sessions en animada conversa estava a punt de travessar el carrer sense mirar, en el moment que baixava un cotxe bastant ràpid. Un senyor gran em va tirar del gersei i em va advertir amb suavitat: "Cuidado". Quan vàrem travessar una de les companyes amb qui anava, la Paqui Galeote, em va preguntar:

-Saps qui era? Miguel
-Qué Miguel?

Cinc parells d'ulls es van girar incrèduls cap a mi i va començar el traspàs d'informació, de reconeixement i d'admiració. Des de llavors he tingut l'oportunitat en diverses ocasions de participar i mantenir converses força més profundes que aquell primer "Cuidado" , com en la presentació del seu llibre de memòria que vàrem fer conjuntament Acció Jove i ACSUR. Tot i així em queden moltes coses per parlar, a tots ens en queden. Tenim els seus textos, tenim el seu record i amb ells continuarem la conversa. Una conversa que com sempre, promet ser serena i agitadora d'idees.

Avui la conversa, com la primera vegada, només requereix d'una paraula: gràcies.