3 de nov. 2008

Obama?

Aquelles persones que no tenim un domini massa fluid de l'anglés ni massa referències de webs fiables, tenim serioses dificultats per a seguir la campanya electoral als EUA. Això sí, no cal tenir massa olfacte per adonar-se'n que els mitjans d'aquí tenen poca utilitat als efectes d'entendre les coses, encara menys que quan parlem de la política catalana, espanyola i europea.

Per acabar-ho d'adobar, la dreta catalana acostuma ha expressar les seves simpaties pel candidat progre, a l'igual que l'esquerra, i per tant ni tan sols les referències de les simpaties pels partits als que podem votar ens serveixen de guia. Enguany a més la obamamania ho acaba de complicar tot encara més.

Malauradament, els mitjans de comunicació i els opiniatres locals acostumen a comprar la vella i sempre efectiva moto del relat èpic-biogràfic dels candidats. Se'ns presenta la biografia (o hagiografia, segons els casos) dels candidats, els discursos, la senyora i les criatures, com van patir la mort del pare, amb quins grups demogràfics arriben més... i no se'ns explica gaire res sobre d'on reben finançament, quines diferències reals de projecte tenen més enllà de la retòrica, quins projectes polítics han impulsat o a quins s'han oposat en les responsabilitats polítiques que han tingut fins el moment.

El candidat Obama és un candidat perfectament post-modern del que resulta difícil treure'n l'entrellat. I això ja marca. Algunes coses que hem pogut saber-ne rastrejant informació:

1. La seva trajectòria biogràfica és la d'algú que porta anys madurant ambicions polítiques i que ha pres decisions trascendentals en la seva vida en funció d'aquestes ambicions. Un fred planificador. Una trajectòria que casa poc amb la idea d'un polític nou bàsicament emocional.

2. Una de les claus de la seva victòria en les primàries demòcrates i actualment de la campanya presidencial és l'organització de la seva campanya. Obama ha aplicat als seus equips d'activistes els coneixements adquirits en la seva època de treball comunitari, els encerts en aquest camp és cabdal per entendre la seva victòria sobre l'aplastant maquinària electoral dels Clinton. Com sempre, la imatge del polític superheroi, sól davant del perill amb l'única companyia d'un equip d'assessors aúlics, tapa la necessària tasca col·lectiva d'un exèrcit de militants, caps de zona, etc.

3. Pel que fa al seu "programa", Obama no era ni de lluny l'opció progre dels demòcrates. De fet, la pròpia Hillary Clinton tenia propostes força més sòlides i avançades en matèria d'estat del benestar, si bé expressava una opció conservadora en matèria de política internacional.

4. Segurament per això, els votants potencials que més es resisteixen a Obama, i aquesta no és cap novetat en la seva trajectòria política, són les treballadores i treballadors industrials, d'hoteleria, etc. En contra del tòpic, els votants "obrers" són un dels públics més exigents: massa acostumats als discursos bònics, massa vegades enganyats per polítics carismàtics, cal alguna cosa més que l'apel·lació a l'amèrica postracial i l'enèssima invocació al "canvi" per a guanyar-los.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Andrés...per a quan t'en vens al facebook?...se te tira en falta per aquelles coordenades (i no me digues que no, que be podiem crear el grup dels i les ex- de joventut).

Una abraçada!
Pau F.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

No sé Pau, estic esperant que tu arribis al món blocaire...

Xavi ha dit...

Andrés, d’acord amb tu en l’èmfasi a vegades excessiu de la trajectòria biogràfica dels candidats. De totes maneres, no hem d’oblidar que és un sistema presidencialista en el que la personalitat i prioritats personals del candidat influencien enormement les polítiques que després s’apliquen (l’exemple de GWB és bastant clar en aquest sentit). En qualsevol cas, hi ha una demanda real de la ciutadania de conèixer amb detall els valors personals/biogràfics dels candidats (algo que no passa tant a Espanya), per tan jo aquí no carregaria només contra els mitjans de comunicació.

Pel que fa la biografia d’Obama jo no seria tan rigorós acusant-lo de fred planificador. No tinc ni idea si és planificador o no però el que queda clar és que la seva biografia aixeca moltes menys sospites que la de qualsevol altra dels candidats. D’entrada a diferència de Clinton, McCain, Edwards, Romney o qualsevol dels altres candidats, Obama no prové de família acomodada i ha hagut d’obrir-se pas a base de beques i curros de mildolarista mentres estudiava. Tampoc crec que s’hagi de mitificar el tema però no deixa de tenir mèrit que en un país tan malalt pel tema de la titulitis, una persona que surt de Harvard opti per un treball d’organitzador comunitari modestament pagat enlloc d’anar a qualsevol bufet d’advocats on sense cap mena de dubte, si hagués calculat fredament, podria haver obtingut una posició infinitament millor remunerada i potencialment en un espai de molta major influència per satisfer les seves ambicions polítiques.

L’utilització de la Web.2 en la seva campanya ha estat un èxit reconegut per tothom. Ell mateix ho ha dit en diverses ocasions. Ahir mateix en el speech que va fer un cop McCain va concedir la victòria, va emfatitzar sobretot l’esforç col•lectiu que es va dur a terme pels militants durant tota la campanya i va atribuir a ells el mèrit de la victòria. Crec que a diferència de la campanya de McCain o Clinton molt més personalistes i centrades en la seva figura, la campanya d’Obama ha emfatitzat molt més el tema col•lectiu hi ha connectat infinitament millor amb tot tipus de moviments de base.

Ha excepció del projecte de reforma del tema sanitari en general les propostes d’Obama han acabat sent bastant més progressistes que les de Clinton, especialment en educació i en matèria de migració. Obama està bastant més a l’esquerra del que és el mainstream del partit demòcrata (representat pels Clinton).

Finalment, respecte el tema de la dificultat d’Obama per connectar en alguns estats amb alguns sindicats i treballadors industrials que es decantaven més per Clinton, jo crec que també hi va jugar un factor important el fet de que Clinton era la candidata oficialista dels demòcrates (i alguns sindicats estan moooooooolt instal•lats amb el que és la línea oficial del partit demòcrata). El fet racial i generacional crec que també ha influït negativament en alguns estats on hi havia molta presencia de blue-collars.

Probablement m’he tornat molt Obamista (potser l’entorn m’ha influenciat; a Washington, DC el 93% de la gent ha votat Obama) però amb diferència crec que Obama ha estat el millor candidat pel demòcrates i pels EEUU. Un altra tema seria comentar sobre la nul•la cobertura d’altres candidats, especialment de Ralph Nader que s’ha vist totalment marginat per poder presentar cap de les seves propostes.

Gràcies pel teu blog Andrés!

Salut,

Xavi

Andrés Querol Muñoz ha dit...

M'alegra moltíssim tenir notícies teves Xavi, i a més descobrir el teu bloc (col·lectiu). Té especial gràcia que la primera persona (documentada) que em va donar algunes de les claus crítiques amb Obama, sigui la que ara aparegui puntualitzant encertadament les meves apreciacions. Senzillament demostra que saps de què parles (i això en aquest món nostre, és molt).

Una puntualització: tu que em coneixies i m'has patit, saps que per a mi definir a un dirigent polítitic com a "fred planificador", no té cap connotació negativa: preferiria que alguns dels nostres polítics fossin més "fredament planificadors" i menys "esbojarrats improvitsadors".

Puntualització 2: sense treure valor a la teva reflexió sobre la relació dels sindicats dels EUA amb Obama, l'experiència ens diu que els sindicats (no només allà) no tenen massa incidència en el sentit del vot dels treballadors i treballadores en les eleccions polítiques. De ben segur que hi ha altres causes més profundes.

Reflexió general: sense treure valor a cao ni una de les reflexions del teu comentari, hi ha una cosa que no s'explica: l'obamapapanatisme europeu. És positiu que el candidat demòcrata guanyi les eleccions al candidat republica? És clar. És tan positiu aquest candidat demòcrata com per a justificar l'onada d'adhesions europees (especialment des de l'esquerra)? Em sembla evident que no. Al final, la frivolitat explica tantes coses...