9 de des. 2009

"sindicalistas paniaguados"


Fa temps que volia escriure sobre l'estratègia d'intensificació de l'agressivitat cap al sindicalisme per part de la dreta cavernària. No es tracta d'una dinàmica nova, sinó que es troba íntimament vinculada al desenvolupament de les versions pàtries del neoconservadurisme made in EUA, però el gir que s'hi està produint en el discurs amb motiu de la crisi econòmica té un component de cinisme i incoherència que superen tot el que fins ara havíem vist. En darrer moment, l'estratègia de desqualificació de la manifestació sindical prevista el proper dissabte a Madrid li ha donat un tó definitivament brut.

En síntesi, la posició de la dreta en relació a l'acció sindical en temps de crisi es basa en tres idees-força:

1. CCOO i UGT no convoquen una vaga general perquè són presoners del Govern i les seves subvencions.

2. El Govern no cedeix a la demanda patronal d'acomiadament lliure perquè és presoner de CCOO i UGT. La versió més simpàtica és la que considera que Toxo i Méndez són a la pràctica ministres del Govern.

3. CCOO i UGT són centrals antiquades i corporatives, i per això no accepten l'acomiadament lliure.

Conclusions:

1. L'única actuació coherent i "moderna" per part dels sindicats seria convocar una vaga general per demanar l'acomiadament lliure.

2. El govern és presoner dels sindicats els dilluns, dimecres i divendres. Per contra, els sindicats són presoners del govern els dimarts, dijous i dissabtes. Sort que diumenge tothom descansa.

3. El sindicats tenen poca memòria: després de convocar quatre vagues generals sense perdre el finançament públic (conquerit i no atorgat) encara no s'han adonat que el govern no pot retirar arbitràriament uns fons públics establerts per llei.

Una mani profitosa

La nova Gaceta de los Negocios, adquirida per Intereconomía, informa la setmana passada que els assistents a la manifestació sindical del proper dissabte viatjaran en trens AVE cedits gratuïtament pel govern i cobraran 30 euros per anar de compres per Madrid.

Aquesta nova bola em preocupa menys. Estic convençut que tractant-se d'un mitjà de comunicació de solvència contrastada, trobarem periodistes de La Gaceta el proper divendres a les 23:00 a Pla de Palau a Barcelona, o a la resta de capitals de comarca de la que surten autocars cap a la manifestació comprovant com els sindicalistes cobren els seus xecs. També poden llevar-se d'hora el dissabte i anar a Sants a comprovar com els "privilegiats" que hi seran a les 5:00 per fer el viatge en tren, cobren els seus xecs respectius. I suposo que no faltaran periodistes durant el recorregut de la manifestació que comprovaran com els participants van entrant a les botigues que es trobaran pel recorregut per anar de compra amb els diners prèviament cobrats. Difícilment podran anar-hi en un altre moment, atès que arribaran a Madrid just per la mani i marxaran tant pic aquesta hagi finalitzat.

Això de que els trens ens els ha cedit gratuïtament RENFE ja em mosqueja més. Puix que RENFE ens cobra els trens, dedueixo que es deu tractar d'una altra promesa trampa de Zapatero.

No tenim constància de que cap responsable d'aquest mitjà de comunicació s'hagi posat en contacte amb CCOO per contrastar la informació. I és per això que estic convençut que trobarem periodistes a tots aquests indrets. Seria impensable que un mitjà deixi anar una bola com aquesta sense pendre's després la molèstia de comprobar-la i, un cop comprovada la falsetat de l'afirmació, desmentir-la públicament.

De totes maneres he comprovat que la gent de CCOO és desconfiada. Tot i haver aparegut aquest tema en la premsa, ni una sola de les 4000 persones inscrites en el transport col·lectiu de CCOO de Catalunya per anar dissabte a Madrid ha trucat per demanar quan cobrarà la seva part. Gent desconfiada o illetrada aquests sindicalistes. Els responsables de la performance del Papa a València o de les manis antiabortiestes a Madrid són menys desconfiats: aquests sí que van trucar a veure com estava "el seu tema"... però d'aquests curiosament no en parlen a La Gaceta.

7 de des. 2009

El repte del país

L'imminent sentència del Tribunal Constitucional en relació a l'Estatut de Catalunya, l'actitud amb que la ciutadania catalana afrontem aquesta sentència i reaccionem a la mateixa arribat el moment, són el nostre repte nacional.

La darrera entrada al respecte que vaig publicar, era fortament crítica amb el discurs que en aquell moment estava esdevenint hegemònic en la política catalana. D'ençà d'aquell escrit, Joan Saura va pronunciar un discurs a Madrid i les coses van canviar. Un discurs que no et pots perdre. Les paraules claus del discurs eren:

Sin duda lo mejor, en estas circunstancias, sería que, por responsabilidad, los miembros del Tribunal dimitieran para forzar la renovación de una institución absolutamente fundamental del Estado ysuperar la crisis actual.


Avui aquestes paraules suposen la centralitat política a Catalunya, expressada en l'editorial conjunta de la premsa catalana. Saura no qüestionava ja la legitimitat del TC per emetre sentència, sinó la manca d'autoritat d'un TC que PP i PSOE i els sectors judicials i mediàtics han erosionat mitjançant revocacions arbitràries, no renovació dels components i una parlamentarització que desnaturalitza l'àrbitre constitucional. I la greu crisi política que podria provocar que un TC desautoritzat esdevingués la tisora de la dreta espanyola a la voluntat del poble de Catalunya. 


És una molt bona notícia per al país que la línia d'actuació finalment adoptada sigui la formulada pel president d'ICV i Conseller de Relacions Institucionals. Ho és perquè està arrelada en el sentit comú, i per tant pot esdevenir el pal de paller de la resposta social catalana, la raó compartida i al servei de la voluntat del poble català, expressada a les urnes en el referèndum de l'Estatut.




4 de des. 2009

24 de nov. 2009

El plantejament d'Herrera


Involuntàriament la portada de Les Cosetes s'ha quedat congelada en l'entrada amb motiu de la candidatura de Joan Herrera a les primàries d'Iniciativa. Des d'aquell dia han passat esdeveniments de primeríssima importància en tots els àmbits dels que acostumo ha deixar els meu comentari. L'atzar ha volgut que reprengui l'escriptura just en el moment en que aquest procès ha finalitzat amb un amplíssim consens en ICV a l'hora d'elegir a Joan Herrera el nostre candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya.

Màrius Garcia, regidor de Badalona i responsable de política municipal d'ICV, dedica a aquest tema la seva darrera entrada. No se m'acut un millor comentari que el del Màrius, que suscric plenament. Després de la concisa introducció personal, en Màrius reprodueix en la seva entrada el discurs del Joan Herrera en el seu nomenament.

Pels més mandrosos, reprodueixo només les paraules finals del Joan:

Entenc part de la resignació, el desànim, la desafecció, però no ens resignem. Si ens resignem, guanyen els de sempre.

 

L’esquerra ha canviat la realitat quan no s’ha resignat, quan l’inconformisme s’ha imposat.

 

I la nostra proposta és clara. Una ICV més forta, perquè hi hagi més esquerra, més ecologia i un horitzó nacional.

 

Haurem de reivindicar el que potser ningú reivindica. I continuar parlant del que ningú parla.

 

En alguns casos nedarem contracorrent pel corrent del riu. I sé que no serà fàcil. Però també estic segur que amb perseverança i amb aliances, amb propostes i insistència canviarem el curs del riu. Perquè el signe dels temps van a favor d’una major justícia, van a favor de fer del medi ambient una oportunitat.

 

Tenim un projecte per a principis del segle XXI, on la justícia social i l’ecologia vagin de la mà. Arrelat als problemes quotidians i connectat amb el món. Això és el que volem representar.

Nota: la gent d'ICV som gent rigurosa i preferim l'expressió "cap de llista" a la de "candidat a la Presidència", però sincerament m'agradaria que el President o la Presidenta del meu país fos algú amb aquests valors i compromís. I sé de primera mà que el Joan Herrera els té.

5 d’oct. 2009

El repte de Joan Herrera



A la reunió que va celebrar el passat dissabte el Consell Nacional d'ICV el Joan Herrera va anunciar-nos el que era una secret a crits: la seva decisió d'optar a ser la persona que encapçali la candidatura d'ICV a les properes eleccions al Parlament de Catalunya. Tot seguit, el Joan ha expressat aquesta decisió al conjunt de les ciutadanes i ciutadans a través del seu bloc. No cal dir que aquesta decisió, que ja és prou trascendent per ella mateixa, suposa l'antesala d'una decisió encara més determinant: optar al lideratge d'Iniciativa, l'expressió política de l'esquerra catalana compromesa.

Amb motiu de les darreres eleccions generals, ja vaig expressar en aquest bloc la meva opinió respecte en Joan Herrera en una carta oberta:

Penso sincerament Joan, com sé que ho pensen molts d'altres, que t'ha tocat una càrrega feixuga. Tu ets el referent més visible d'una nova generació d'activistes polítics i socials que han pres partit decidit per l'esquerra que pretén transformar el món, i no limitar-se a gestionar-ne les engrunes. Aquella gent que s'ha decidit a agafar un testimoni que els seus germans més grans van defugir. Com fa deu anys, "l'Herrera" és ara també el pregoner de molta altra gent que no surt a la tele. És un pes de gran tonatge, i és injust que te l'adjudiquem, però els que et coneixem sabem que et sobren espatlles per a portar-lo sense perdre la teva sana irreverència.

Una vegada més, diumenge renovaré el meu compromís amb aquell projecte al que em vaig vincular fa deu anys. Ho faré, com sempre, perquè penso honestament que ICV és instrument partidari que aquí i ara tenim els que volem guanyar el futur per al bell somni. I aquesta vegada, a més, ho faré perquè el meu vot serveixi per apuntalar les espatlles del nostre pregoner. Totes i tots ens hi juguem molt.

Després de dissabte, el nostre "pregoner" ha fet un nou pas en aquest camí i som molts els que ens sentim il·lusionats amb la seva decisió, i amb el gran consens i il·lusió que genera entre la gent d'ICV que de ben segur donarà un fort suport a la seva candidatura, i més enllà. Ara però el Joan té un gran repte: transformar la il·lusió en compromís guanyant noves forces i noves veus pel projecte d'ICV. Trascendir "l'herrerisme", entès com una colla de polítics compromesos i esperançadors que comparteixen trajectòria, projecte, generació i lideratge.

Ampliar les fronteres de l'esquerra transformadora a Catalunya, implica ampliar les fronteres de la renovació a ICV, articular un territori i un projecte compartit amb persones de trajectòries i generacions diferents.

Aquest repte personal del Joan, és el pas indefugible per a que ICV assoleixi el seu repte col·lectiu: posar ànima al projecte ecosocialista. La sofisticació pop dels nous valors ecosocialistes quedaria massa freda sense la contribució d'alguns cantautors de textures més càlides. I si algú està en disposició de bastir un conjunt harmònic és sens dubte en Joan Herrera. Com deia el poeta: que tinguem sort.


Una cançoneta i mo n'anem: se nos fue Mercedes


Te vamos a hechar de menos, Negra

1 d’oct. 2009

Jaume Bosch sobre l'autodeterminació



No et perdis l'article de Jaume Bosch (ICV) Autodeterminació no és (tan sols) independència , un escrit intel·ligent que mostra la diferència entre el concepte d'autodeterminació federalista, front al seu ús maniqueu per part aquells que ja han decidit prèviament com ens hem "d'autodeterminar" tots plegats.

29 de set. 2009

L'afer Millet i la hipocresia patriòtica


Per fer la crònica de la gran catarsi de la “societat civil catalana” en relació a l’afer Millet caldria algú amb el mirada  sarcàsticament distant de Pepe Carvalho, amb l’actitud filosòfico-contemplativa de Maki Navaja, i amb el verb hiperbòlic de Pepe Rubianes. Quin gran equip de caçafantasmes haguessin format tots tres. Precisamente per això cap dels tres hagués estat mai convidat a formar part del patronat del la Fundació del Palau de la Música.

L’afer Millet afecta a un prohom de les Grans famílies, capità d’un dels seus bucs insignies més preuats, i és aquesta la clau, més que no pas el muntant de l’estafa, del vergonyós exercici de catarsi dels clans dominants de la Catalunya “catalana”. En els darrers dies hem vist com en Millet ja no és només un probable estafador. De sobte s’atropellen unes a les altres les veus que l’acusen d’haver abandonat l’esperit fundacional del Palau, de no complir amb la seva obligació de donar projecció internacional a la música catalana, de ser un trepa sense ofici ni benefici que viu de l’explotació del cognom… Aquells que aplaudien des de la platea cada cop que Millet rebia un guardó, aquells que presionaven a les administracions per a que els hi atorguessin, aquells que han col·locat i mantingut el senyor Millet allà on era, ara esdevenen un orfeó de veu sorda que ha canviat la partitura de les Glòries pel “jo ja ho deia” en un exercici de cinisme superlatiu.

Afortunadament per a ells, l’exercici quedarà impune: ni Carvalho, ni Rubianes ni Maki Navaja estan entre nosaltres i si hi fossin no trobarien ningú que els hi posés un micro davant. L’omerta còmplice, disfressada d’exercici de patriotisme, garanteix que s’imposarà la versió dels fets que toca: un pocavergonya aïllat que va abusar de la confiança de la bona gent del país.

Aquesta versió és perfecta per eludir el mal de fons: el caldo de cultiu que genera i continuarà generant “afers Millet”.

28 de set. 2009

Alemanya castiga la "sociovergència"

Les eleccions federals alemanyes han tingut com a principal resultat la clara desautorització democràtica de l'acord de Grossen Koalition entre CDU-CSU i SPD que ha governat la Bundesrepublik des de 2005. Clar i net: els dos partits que han conformat la coalició del govern han empitjorat molt sensiblement resultats, mentre que tots els partits que no n'han format part han millorat els resultats de manera molt important.

La Gran Coalició va ser resultat de dos factors: l'única majoria parlamentària alternativa hagués estat una gran coalició d'esquerra verda (SPD, Verds i L'Esquerra), políticament inviable a la pràctica pel caràcter de força non grata dels de Lafontaine. El segon factor va ser la forta pressió per part dels poders financers, econòmics i dels mass media per tal que es tanqués un acord de Govern dels dos grans partits. Una passejada virtual per les hemeroteques a la recerca d'exemplars dels diaris de l'any 2005 ens aportarà una lectura unànime: l'acord de socialdemòcrates i conservadors és un acord patriòtic, propi de partits que supediten l'interès particidiasta a l'interès dels ciutadans, la resposta al clam de la societat alemanya que reclama als "grans partits" que es posin d'acord... doncs bé, ahir aquella societat alemanya va expressar electoralment que no en volia de Grossen Koalition, que no existeix cap clam per a que els dos grans partits es posin d'acord, i que si el gran partit d'esquerres pacta amb la dreta deixa de ser "gran" per esdevenir cada cop més petit. La baixada ha estat desigual: mentre que els conservadors perden un parell de punts, els socialdemòcrates s'enfonsen, essent els que havien fet bandera precisament de la Gran Coalició en aquesta campanya. Sembla bastant clar que l'acord de centre-dreta provoca rebuig sobretot entre els votants socialistes.

Ara un exercici en clau de política catalana: si posats a anar a l'hemeroteca detectem aquells diaris catalans, o amb edició catalana, que més abastament van exposar els arguments expressats de defensa de la Gran Coalició a Alemanya, veurem que es tracta exactament dels mateixos mitjans i opinadors que reclamen una Gran Coalició catalana (CiU-PSC), i amb uns arguments tremendament similars: el PSC no hauria de contemplar com una alternativa real reeditar una acord amb ERC i ICV (forces non grates), cal un acord "patriòtic" o "nacional", CiU i PSC posarien d'aquesta manera l'interès dels ciutadans per sobre de l'interès partidista, existeix un clam de la societat catalana que reclama als dos grans partits que es posin d'acord...

La resposta als cants de sierena sociovergents la donen avui els cronistes d'El País: "[para la CDU] la asociación con los adversarios históricos que son los socialdemócratas queda así como un paréntesis, que se deja atrás con alivio".

La dreta no paga traïdors.

21 de set. 2009

Eurobàsket 2009: oé, oé, oé!


Es pot estar veient al teu equip guanyar una final i demanar al temps que s'aturi, dir-li al crono que no hi ha pressa, que vols que la cosa s'allargui una mica més? Sí, i tant que sí.

Mentre vas a la nevera a buscar la cervesa abans que comenci el partit passen tantes coses pel cap... sí, la selecció de bàsquet va arribar a la final eliminant per KO a Grècia (amb la por que fan) i França però s'ha patit tant que encara tenim enganxada a la retina cendra de les derrotes: amb Sèrbia va començar el malson (descomptant amistosos), i la punyetera baixada de tensió del darrer quart que tants disgustos ha portat i pot continuar portant, i els bases han d'encistellar-ne més i en els tirs lliures no estan al 100%, i a sota de la cistella no sé, no sé...

I llavors comença el partit i el cinc inicial posa les coses al seu lloc: avui no hi haurà patiment avui hi haurà victòria aclaparadora. I comencen aquells parcials tan bonics en que l'oponent es queda a zero, i aquesta defensa que tant es va trobar a faltar al principi però que ara és un mur davant el qual els serbirs s'estavellen un i altre cop, i Navarro que l'encerta, i aquí encistella fins l'Scariolo, i no hi ha un rebot que se li escapi a Reyes ni una assistència que no faci Mumbrú. I llavors Ricki Rubio vola i Gassol ja no medeix 2.14 si no molt més, molt més... i el mur defensiu es converteix en un contratac de l'avició en segons, i arriben alley oops i més triples: és un festival. I tu des del sofà parles amb el monitor i demanes paciència, encara no ens emocionem, encara cal assegurar el partit. Però la bèstia s'ha desfermat i els jugadors afamats de bàsquet criden: "més, més".

I sí, va haver una mica de desconcert quan es van acumular cinc faltes en un moment, o quan durant una estona la pilota no va voler entrar a la cistella sèrbia: davant hi havia un equip que no va arribar a la final perquè li toqués en un sorteig. I al final, quan els jugadors del parquet ja tenien el cap de festa, en la festa que feia estona que es celebraba a la banqueta, el serbis van aprofitar per arreglar una mica el resultat. Però sincerament tant hi feia, nosaltres estàvem de festa: "reloj no marques la hora". Però el crono marca l'hora, l'hora de l'or i ja ningú s'enrecorda de la final de Madrid, però sí de Japó i d'aquell lunyà Los Ángeles amb que una generació vam començar a pillar-li el gust a la selecció de bàsquet amb una plata que ens va saber a poc. Avui la plata és Sèrbia, avui només l'or fa justícia a aquest equip.

Ha estat preciós, ningú a qui li agradi el bàsquet pot no disfrutar d'aquest equipàs i d'aquest joc de somni (bé, ahir els ciutadans serbis tenien bula) i mires edats i fas número: que duri una mica més, que el poguem disfrutar una mica més: "reloj no marques la hora".

18 de set. 2009

Álvarez (UGT) i la transparència dels recursos públics


Avui Josep Cuní ha entrevistat als matins el company Josep M Álvarez, Secretari General de la UGT de Catalunya. Com és habitual, la primera pregunta que en Cuní ha traslladat al convidat ha estat la "Pregunta del dia", avui marcada per l'afer Millet o Els Fets de Palu Reloaded: "Hi hauria d'haver més control de les subvencions públiques?", la resposta d'en Josep M Álvarez ha estat afirmativa. Álvarez considera així mateix que hauria d'incrementar-se el control de les adminsitracions sobre el bons ús de les subvencions que atorguen.

Aquesta resposta per part del màxim responsable de la UGT catalana resulta esperançadora en relació a la necessitat de millorar la transparència dels recursos que les administracions públiques aporten a sindicats i organitzacions patronals. Des de fa anys, CCOO de Catalunya defensa la necessitat que el Govern de la Generalitat publiqui anualment les subvencions, convenis, i qualsevol altre flux pels quals els agents socials obtenen fons públics. Així mateix CCOO proposa que sigui obligatori per patronals i sindicats la presentació dels balanços anuals auditats davant de la Sindicatura de Comptes, per al seu control públic. De fet, CCOO de Catalunya ja presenta els seus comptes cada any a la Sindicatura de manera voluntària.

Fins al moment, tant UGT com el Govern de la Generalitat es resisteixen a la proposta de Comisions. Potser l'afer Millet tindrà un efecte positiu per avançar en aquesta qüestió.

14 de set. 2009

Sentència del Constitucional: no ho estem enfocant bé això

Fem una mica de política-ficció. Imaginem ara que el Govern espanyol, amb un ampli suport del Congrès dels Diputats convoqués un referèndum amb la pregunta següent:

Està vostè d'acord amb que, ateses les actuals circumstàncies de greu crisi econòmica, es suspengui indefinidament l'aplicació de les modificacions aprovades en els Estatuts d'Autonomia i dels canvis que han comportat en el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes del Règim General?

Davant d'aquesta situació, quina sortida tindríem aquelles persones que des de Catalunya i des d'altres indrets considerèssim que aquesta hipotètica consulta és una farsa democràtica? A qui ens podríem adreçar per a que impedís aquest evident atropellament? Quins arguments podríem exhibir per tal que la consulta s'aturés o, en cas d'haver-se celebrat, quedés sense efecte?

Evidentment podem argumentar que després de unes quantes dècades d'experiència democràtica els pobles sabis estableixen normes del joc clares per a evitar que l'ús de majories conjunturals aixafi els drets de les minories i del conjunt de ciutadans, i que han recollit aquestes regles en la norma fonamental de cada país (a Espanya aquesta norma s'anomena Constitució). També podríem argumentar que, conscients de la necessitat de controlar els poder públics (això és al cap i a la fi "l'estat de dret") els pobles sabis han creat organismes de control que fan les funcions d'àrbitres del joc democràtic. El principal organisme de control dels poders públics a Espanya s'anomena Tribunal Constitucional.

Continuem imaginant. Què podrien tractar d'al.legar els promotors del referèndum? Potser dirien que existint una expressió majoritària del poble espanyol, el Tribunal Constitucional no hi té res a dir, perquè "cap Tribunal està per sobre de la sobirania popular". Potser atacarien aquells que ens mostrèssim contraris al referèndum dient que pretenem negar el legítim dret del poble espanyol a expressar lliurament quin vol que sigui el seu futur. En fi, el calaix de la demagògia és ple de recursos per a situacions com aquesta.

En una societat democràtica, totes les persones estem interessades en que existeixin regles de funcionament i àrbitres autoritzats que les puguin fer complir. Però els més interessats som aquells ciutadans i institucions que tenim menys força per a fer valer els nostres drets davant les imposicions d'institucions i ciutadans més poderosos.

La fugida endavant que s'està imposant en el debat català davant una hipotètica sentència adversa del TC a l'Estatut de Catalunya (que falta per veure fins a quin punt pot tenir conseqüències pràctiques i reals) és demagoga i miop. Demagoga perquè contraposa respecte a la voluntat popular amb existència de normes i arbitres, sense els quals la voluntat popular queda orfa de protecció. Miop perquè en funció del problema relatiu d'avui erosiona l'instrument que ens pot protegir de problemes realment greus demà.

PS Per ser justos hauríem de comentar també la responsabilitat de PSOE i PP en l'erosió de l'autoritat dels organismes de control democràtic, però això ja ho vàrem fer. Qui vulgui refrescar-ho, pot trobar el comentari aquí.



Blocparasitisme: Pere Nieto comenta la consulta d'Arenys


Després de l'entrada sobre "l'afer Noa" tocava parlar de la consulta d'Arenys, però després de llegtir el comentari al respecte que ha fet en Pere Nieto, ecosocialista i sobiranista, no em queda res a dir. A banda de recomenar-ne la lectura que podeu trobar aquí.

13 de set. 2009

l'afer Noa i el peterpanisme de l'esquerra social


L'11 de setembre ha tornat a esdevenir. Cada any sobiranistes alternatius i oficials s'esforcen per vestir la Diada com una Diada especialment trascendental: un any perquè es discuteix l'estatut, l'altre perquè s'ha aprovat, el següent perquè no s'ha tancat el finançament i després perquè tot i que ja està el peix venut falta la sentència del Constitucional. Al Conservatori de Música de Manresa els profes ens explicaven que la clau per a que el forte soni fort, és que el piano soni baixet: sense contrast no hi ha tensió. Situat en un fortíssimo permanent, el crescendo sobiranista esdevè un continu tan alt i monòton que, com passa amb els sorolls de les obres, acaba integrant-se per l'oïda com a rutina. Així les coses, el sobiranisme depèn de les sobreactuacions del seus contraris per trencar la monotonia, enguany el desafinament d'Arenys. La melodia institucional que sona als actes oficials per part dels portamveus polítics resulta menys estrident, però igualment rutinària.

Així, la veritable "notícia" de la Diada no ha vingut per part de les litúrgies habituals, sinó per part de la Plataforma Aturem la Guerra i la seva protesta per l'actuació de la cantant Noa a l'acte institucional, que ha comptat amb el suport d'ICV-EUiA. La protesta ha fracassat, no pel fet que finalment la cantant hagi actuat, sino perquè els promotors i la seva proposta han quedat fortament desautoritzats per la lectura que finalment s'ha imposat dels fets: la persecució d'una artista compromesa amb el diàleg per part d'organitzacions integristes d'esquerres. Aquesta lectura no és correcta, almenys no del tot, ni ha sorgit "espontàniament" sinó molt condicionada pel joc de poders polític i mediàtic, però això té poca rellevància: si els promotors pretenien millorar el compromís de la ciutadania amb el poble palestí, no ho han aconseguit puix que aquest poble ha estat absent del debat. En canvi el resultat ha estat la pèrdua d'autoritat de la Plataforma i d'ICV - EUiA, nanos maleducats que ofenen els convidats avergonyint la família.

Els promotors de la iniciativa hauran d'extreure'n les valoracions. No faltarà l'anàlisi de les circumstàncies. Segur que en l'anàlisi hi haurà lloc per a valorar la capacitat de pressió de l'Estat d'Israel, la hipocresia dels partits catalans, la manipulació persistent dels mitjans de comunicació i el sumsum corda habitual amb que l'esquerra social acostumem a justificar els nostres fracassos. El que no és tan segur és que les pròpies responsabilitats trobin lloc en la reflexió, i sense autocrítica no hi ha maduració.

La pregunta ja no és què volem ser quan siguem grans, sinó si volem o no fer-nos grans. De moment sembla que optem per la comfortabilitat de la post-infància, altrament anomenada adolescència.

8 de set. 2009

Estimat Raval

"La puta pobre al portal, la puta rica al rosal
y el avaro a sus divisas"
Joan Manel Serrat
Fiesta

He viscut al Raval durant més de dos anys. Vaig deixar-hi de viure contra la meva voluntat, i vaig haver de marxar-hi obligat per l'evolució del mercat de lloguer, no pas per la prostitució, la delinqüència (exceptuant la delinqüència immobiliaria i hotelera, és clar), ni les farres dels guiris. De la qual cosa es dedueix fàcilment que molta altra gent amb més quartos que no pas jo tenia ganes de viure-hi. Masoques? Potser sí.

Des de la perspectiva de la meva vivència ravalera, avui veig l'enèssima polèmica sobre el Raval propiciada por un reportatge indigne d'El País, seguit per un debat polític i mediàtic més indigne encara. Coses:

1. El Raval que jo vaig conèixer era un barri assetjat per l'especulació i un pla municipal de neteja de cara. De cara i de cares, en tant que la "remodelació" del Raval implicava el desallotjament i substitució de la major part de la gent que hi vivia.

2. La fracassada remodelació del barri tenia un objectiu central sense cap relació amb la qualitat de vida dels veïns: utilitzarar el barri per esponjar el saturat parc temàtic per a guiris en que s'ha convertit Ciutat Vella. Una operació planificada territorialment com un assetjament militar; a la banda de muntanya la remodelació del Raval Nord, un triangle amb tres vèrtex: Pça. Universitat, Pça. Catalunya i el pol museístic de la Pça. dels Àngels (MACBA+CCCB més Facultat de Lletres de la UB). Un simple passeig farà adonar al ciutadà curiós de l'abismal diferència del paissatge urbà i humà entre aquest triangle i la resta del Barri. Una ullada als classificats d'anuncis immobiliaris també ajudarà. Per mar, amb l'arribada de més creuers turístics. I entre mar i muntanya un eix de conexió: una nova Rambla vorejada d'hotels, comerços per turistes i habitatges caríssims, que completaria la triada formada per Via Laietana (amb les futures voreres ampliades) i les saturadíssimes Rambles de tota la vida.

3. En el país dels impostos baixos que només paguen els que no tenen prou diners per evadir, les operacions de "remodelació" es financien amb les plusvàlues del sòl. Un sòl que es revaloritzaria degut a la "remodelació" fent pujar els preus (si no, no hi ha plusvàlua) i expulsant als veïns que ja no puguin pagar. En els casos en que algun intransigent s'emparés en un lloguer "de renda antiga", una empenteta en forma de mobbing immobiliari acabaria de forçar l'actitud col·laboradora. Nous veïns, més macos i elegants substituirien els antics. Nous comerços adreçats a guiris substituirien els comerços propis d'un barri viu. A veure qui és el guapu que troba un súper o una fruiteria al Gòtic, doncs aquest era el futur del Raval.

4. L'operació ha fracassat. La Rambla del Raval no ha estat el passeig somiat. Sí ha tingut un efecte positiu: ha obert un espai en un barri laberíntic, tot i la sensació d'espai permanentment en obres. Avis prenent el sol, nens jugant i veïns fent-la petar. Res a veure amb l'horror estressant de les Rambles. Pisos que no s'han venut, locals comercials on no s'hi han instal·lat les firmes esperades. El Raval finalment no ha assumit el seu destí.

5. La frustració requereix algú amb qui desfogar-se, i li ha tocat a les pobres putes pobres. És una vergonya per a tots nosaltres el tractament inhumà que estan rebent les prostitutes en aquest debat. Davant les fotos publicades a El País cap mitjà (inclós el progre País), ni l'Alcalde, ni la regidora Escarp... ha mostrat la seva preocupació per les condicions en que aquestes dones es veuen obligades a exercir la prostitució. Senzillament l'indignació és perquè no hi ha manera d'expulsar-les perquè no espatllin la postal. És una vergonya que ens degrada com a societat.

6. Però el debat del Raval, no és el de la legalització de la prostitució. Això no serveix per a res més que tapar el debat real: el de si és compatible que Barcelona sigui una ciutat habitable amb la constant submissió a les empreses turístiques i hoteleres. El Gòtic ha mort, la Ribera subsisteix com pot en el cor del barri, la Barceloneta resisteix perdent plomes, a Gràcia cada cop menys veïns lluiten per mantenir vives les festes, aixafades per un turisme massiu i predador potenciat per l'Ajuntament... Això sí, la culpa és de les prostitutes del Raval i la gent que dorm al voltants de l'Estació de Sants per estalviar-se una nit d'hotel. Precisament perquè se l'estalvien.

1 de set. 2009

Natsuo Kirino versus Isabel Coixet




Abans d'ahir vai a fer una cosa que feia anys que no feia: anar a veure una pel·li de la Coixet, en concret la darrera: Mapa dels sons de Tòkio. Ja que hi erem, vaig anar a la Vil·la de Gràcia. I posats a fer-ho bé als cines Verdi. Una pel·li de la Coixet s'ha de veure rodejat de gafipastis pseudoculturetes per tal que esdevingui una experiència global. Val a dir que aquesta experiència ha coincidit en el temps amb la lectura de la major trobada literària que he fet aquest estiu: Out de Natsuo Quirino (de les dos fotos, la que no sembla una arbre de Nadal) també ambientada a Tòkio.


D'entrada cal dir que no sóc massa fan de la Isabel Coixet. Es tracta al meu parer d'una molt bona cineasta que com a tal genera una mirada pròpia que esdevé la seva marca. La seva mirada converteix qualsevol escenari en un bosc de fades i els personatges en pous insondables, és des del meu punt de vista la màgia del seu cine. Un pavo que en la seva primera cita amb una noia es passa tota l'estona parlant de la seva ex recentment suïcidada, passat per la mirada de la Coixet deixa d'esdevenir un pesat lamentable, o un possible sonat perillós, per a esdevenir una tio interessant de mirada profunda. Un pàjaro que es passa el dia amb una noia de la que està penjat sense ser capaç d'entrar-li i les nits escoltant gravacions dels sorollets de la xicota, deixa de ser un pagafantes i potencial psicòpata per a presentar-se com una mena de xaolin postmodern... En definitiva una pel·li on les principals característiques de tots els personatges són: 1. no fer res durant la pel·li 2. passar-se les hores mirant-se el malic i autocompadint-se 3. percebre's a ells mateixos com El Món i a la resta com a paissatge.

Com deia, ha coincidit anar a veure la pel·li amb la lectura de la novel·la de Kirino escrita el 1997 i editada en butxaca per Emecé (Planeta). Potser per això he trobat més buit encara el film. Es tracta d'una novel·la genial. Quatre dones treballen en el torn de nit d'una fàbrica de menjar preparat a Tòkio. Dones amb una feina feixuga, rutinària i gens reconeguda, i amb una vida personal i familiar igualment feixuga, rutinària i insatisfactòria. Com en la pel·li de la Coixet un fet violent marcarà una canvi en els seves vides i en elles mateixes: assessinen, esquarteren i reparteixen els trossets del cadàver del marit d'una d'elles. Com en la pel·li, les protagonistes es veuen abocades a un espiral de canvis trascendentals que no controlen un cop s'han detonat. Com en la pel·li, els successos de la narració provocan una alteració de les protagonistes que les porta a interrogar-se sobre elles mateixes. Com en la pel·li, el procés condueix a la voluntat de les protagonistes d'actuar per reprendre el control de les seves vides. Diferències: passen coses i els personatges actuen. Les protagonistes no poden passar-se la vida mirant-se el malic: han d'arribar a la feina puntuals, portar diners a casa, canviar-li els panyals a la sogra, fer el sopar... Tot i l'absoluta soledat que experimenten, les protagonistes no són elements aïllats: viuen en societat i tenen lligams amb altres persones de dependència econòmica, d'amistat, de confrontació... En definitiva: són vives.

El Tòkio de Kirino no és un bosc de fades ni una mena de parc temàtic: és una ciutat viva. I una ciutat viva té una força i una fondària que mai podrà tenir cap bosc de follets, sobretot si els follets es passen tota l'estona mirant la seva imatge reflexada al llac.

3 d’ag. 2009

La crisi explicada a un amic

Cuando en un juego no hay reglas, el aprovechado de turno o el que tiene más suerte gana. Y ésto es lo que ha pasado.
Carlos Rodríguez

A Les Cosetes tenim passió per la gent que és capaç d'explicar idees complexes amb paraules senzilles sense insultar la intel·ligència del personal. En Carlos Rodríguez, regidor d'ICV a Viladecavalls i persona, suma a aquestes qualitats la forta honestedat i proximitat personal en l'exercici de la pedagogia quotidiana. Aquestes qualitats converteixen la seva bitàcora en un del millor blocs ecosocialistes.

En una de les sevs darreres entrades, el Carlos transcriu l'explicació de la crisi econòmica que fa a uns amics seus en una conversa telemàtica. No cal ser economista per veure que és una explicació tècnicament perfectible, però socialment impecable.


Aquí hi deixem l'enllaç.


Aprofitem per sol·licitar a les altes esferes de l'esquerra verda que encarreguin un curs al Carlos per a dirigents del partit que podria portar per títol: "Com parlar i que la gent t'entengui". <p>

30 de jul. 2009

la gent de CCOO de NISSAN


L'any 2003 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya trasvalsava el panorama laboral i sindical a NISSAN i a tot Catalunya: la sentència anul·lava la doble escala salarial pactada entre la direcció de l'empresa i els sindicats UGT i SIGEN-USOC, donant la raó a CCOO. Una doble escala salarial és un dels mecanismes més perversos: els treballadors actuals mantenen o milloren el salari a canvi d'excloure'n aquells que encara no hi són, i per tant no són consultats.

La gent de CCOO no va acceptar aquesta lògica còmoda i perversa, van oposar-se a l'acord i van portar aquesta oposició fins al final. No va ser fàcil. Van haver de suportar la pressió de la direcció de l'empresa, dels sindicats signants, del Govern de la Generalitat i dels mitjans de comunicació que feien de portamveus a economistes reputats que justificaven la mesura com ideal: un exemple de la necessària flexibilitat per evitar les deslocalització de l'empresa. Eren exactament els mateixos que van atacar CCOO per no acceptar la rebaixa salarial a SEAT com a reclam per al Q3.

La gent de CCOO de NISSAN sempre han tingut present que la clau de l'èxit dels treballadors és la seva unitat, i que la clau d'un sindicat és representar a tothom tenint molt en compte aquells que juguen amb desaventatge. És la mateixa lògica que els va portar a impulsar la contractació de dones davant les resistències d'una direcció patronal absolutament masclista. És la lògica que els ha portat a ser la primera força sindical de l'empresa, aquella que agrupa i representa la majoria de treballadors. Són majoria perquè treballen per tothom.

Aquest treball per a tothom en els temps de creixement econòmic es manté en temps de dificultats. Des de la presentació del primer Expedient de Regulació, CCOO ha estat el sindicat que ha marcat una dinàmica de mobilització i negociació basada en la unitat i la no acceptació de la discriminació.

En les constants mobilitzacions que s'han dut a terme i que es reflexen en el bloc de CCOO de NISSAN, he tingut ocasió de veure la gent de CCOO deixant-se la veu (literalment) demanant als companys que no es deixessin dividir per l'empresa entre aquells que es veurien afectats per l'ERO i els que no, cridant a no cedir, a mantenir la mobilització perquè era justa i perseguia una finalitat encertada. No he tingut ocasió de veure-hi mai en aquestes mobilitzacions aquells qui avui assenyalaven amb dit injuriós a la gent de CCOO.

Finalment, un Govern covard ha cedit a un xantatge injust i ha aprovat un ERO que es podia haver evitat. I aquells que no s'han deixat la veu a les assemblees ni a les manifestacions, perquè han preferit la murmuració en l'ombra han decidit pescar en el riu esbalotat dels sentiments a flor de pell i la frustració de qui s'ha vist acomiadat. Actuar en l'ombra té avantatges: no cal aportar arguments, no cal demostrar res, no es respon per les pròpies paraules. Senzillament es regira entre els sentiments i es deixa que el malestar faci la resta. Aquells que creuen que guanyen amb la divisió dels treballadors, aquells que creuen que poden obtenir avantatge a base d'erosionar la confiança entre nosaltres tot i que el preu per a la plantilla sigui alt, han jugat. Els voltors sempre han tingut bona vista per cercar les víctimes. I una televisió pública que ha decidit fer antiperiodisme s'ha prestat a la maniobra: sense contrastar informacions ni opinions, sense calibrar els efectes dels seus actes, senzillament furgant en la frustració de les víctimes, ha decidit que el focus no havia d'estar en una direcció empresarial que ha decidit un acomiadament, ni en un govern que l'ha autoritzat, sinó en uns treballadors de l'empresa que han donat el pas endavant de representar als seus companys renunciant a actuar entre les ombres.

Avui he pogut parlar amb alguns d'aquests companys. Cares de preocupació per la gent que ha perdut el treball i pels efectes en la unitat de la plantilla. I la mateixa lluïssor de sempre en la mirada: la determinació d'apretar les dents i tirar endavant sense cedir a la pressió, la determinació de complir amb la responsabilitat que han assumit perquè els seus companys els ho han demanat.

Com ells diuen: "Es tu derecho, es tu obligación: lucha y mobilización".

29 de jul. 2009

El bloc del Jordi Guillot

Els blocs són com els gossos, al final no saps si s'assemblen al seu autor o és l'autor qui amotlla la personalitat cada cop més al bloc. En el cas del Jordi Guillot, persona amb qui he tingut ocasió de tenir-hi tracte des de fa uns anys, puc certificar que és la criatura la que està evolucionant per adaptar-se a la personalitat de qui l'escriu.

En un primer moment els Apunts eren tal i com és en Guillot en el tracte inicial: concís, incissiu, sec... i un pèl encorsetat. Però d'un temps ençà, a mesura que guanya confiança en l'interlocutor, es va deixant anar (mantenint sempre un ferri control, no ens equivoquèssim) i el to guanya volum, amb la contribució d'un humor fi com el tall d'un ganivet. El resultat és un bloc polític de referència, tremendament personal i de fort caràcter. El Consell Editorial de Les Cosetes animem l'autor a que continui el procès de desmelenament.

28 de jul. 2009

Hereu, Portabella i Trias regalen un traje a Laporta

Com a ciutadà manresà estic acostumat a veure els xantatges de la directiva d'un club esportiu a la ciutat que l'acull. Però tot i així no puc deixar de sentir una profunda tristor per la resolució del tema de la requalificació dels terrenys del ministadi al barri de Les Corts.

El conflicte entre el FC Barcelona i els veïns de Les Corts és senzilla d'entendre. D'una banda els ciutadans d'un barri de Barcelona que té un dèficit crònic d'equipaments públics i d'habitatge social, un barri urbanísticament trinxat pels terrenys ocupats per una empresa. D'altra banda, aquesta mateixa empresa que pretén finançar-se a través de l'especulació immobiliària i que exigeix a l'Ajuntament de la ciutat un traje a mida en forma de requalificacions fetes d'esquenes a les necessitats del barri, de fet contra les necessitats de la gent que viu al barri. El factor diferencial: aquesta empresa s'anomena Futbol Club Barcelona.

No em sorprén l'actitud de la directiva del club. En el fons és la prepotent arrogància cutre habitual de les directives dels clubs de futbol, barnissada amb els aires de yuppie que predominen al Barça de Laporta. Allò que realment em preocupa, i perquè no dir-ho, m'indigna és comprobar que els grups municipals de PSC, CiU i ERC es pleguin al xantatge amb total alegria. Si l'Ajuntament de la ciutat esdevé el representant dels interessos del club, qui defensa l'interès públic dels ciutadans de Les Corts?

El Barça no ha reclamat únicament una solució, ha imposat la seva solució a l'Ajuntament de Barcelona. Un ajuntament que ha donat absoluta prioritat a la voluntat especuladora de l'empresa contra els drets socials dels veïns.

Únicament Iniciativa s'ha negat a donar l'esquena als drets de la gent de Les Corts, aquí en deixo el comunicat. Únicament Iniciativa ha defensat que Barcelona és més que un club.

26 de jul. 2009

Joan Saura inicia el relleu a ICV

Ahir Joan Saura ens va anunciar als membres del Consell Nacional d'ICV la seva decisió de no tornar-se a presentar a les primàries del partit per a ser nomenat candidat a la Presidència de la Generalitat. I el Consell Nacional va mostrar de manera unànime el nostre respecte a la decisió, el nostre  suport per la qualitat humana i política que implica, i el nostre reconeixement i afecte per la trajectòria del Joan al capdavant del projecte ecosocialista. Va ser un Consell amb sentiments a flor de pell, tindré temps per expressar els meus en un altre moment. Ara el que correspon és valorar políticament aquest fet excepcional.

Acostumats com estem a líders polítics que s'aferren a les responsabilitat desallotjats de manera poc amistosa, Saura mostra una alçada política gens comú. Serà l'únic signant del Pacte del Tinell que dirigeix de manera tranquil·la i normalitzada la seva sortida de la màxima responabilitat al seu partit.

Joan Saura ha creat les condicions per aquest relleu promocionant un planter de nous lideratges a ICV. Ha elegit el moment més propici:  els resultats de les europees certifiquen la solidesa d'ICV davant la duríssima i permanent campanya d'erosió, maltractament zero a les comisaries, reducció dels accidents de trànsit, reducció de la contaminació a les rondes, forta inversió en els recursos contra els incendis forestals (pírrica en temps de CiU i francament insuficient amb Tura). I el millor moment del Govern, amb l'èxit en el nou finançament i en els traspassos de la Inspecció de Treball i els Rodalies, dirigits per Saura com a Conseller de Relacions Institudionals. Finalment la posada en marxa de la dessalinitzadora d'El Prat, que mostra l'eficàcia de la política d'ICV front l'obsolescència sociovergent en un dels principals temes de país: l'aigua.

Ha elegit la forma. Amb les enquestes apuntant a un creixement d'ICV a les properes autonòmiques i un any abans de la contesa electoral, Saura ha comunicat la seva decisió al Consell Nacional. Sense filtracions, sense tacticismes, el President s'ha adreçat directament a la direcció col·lectiva d'ICV. La forma normal, que com passa en política, esdevé excepció.

La gent d'Iniciativa ha demostrat la seva solidesa política. Davant dels moments difícils que en altres forces han desencadenat conflictes, la gent d'ICV ha serrat les dents i mirat endavant. Ara, amb un partit il·lussionat, aquesta solidesa és la millor garantia del relleu al capdavant de l'únic projecte a l'esquerra dels socialistes que creix i governa  al mediterrani europeu.



24 de jul. 2009

una cançoneta i mo n'anem: mon dieu

Amb tota probabilitat l'Edith se l'haguessin carregat de seguida a Operación Triunfo, la diagnosi: excès de personalitat i caràcter propi.


Un defecte que ens encanta a Les Cosetes, mon dieu!


(aquí deixem l'enllaç)

22 de jul. 2009

retallar la seguretat social és agreujar la crisi

"A raíz de la contracción del crédito y la crisis de liquidez, se estableció otro mecanismo de transmisión de las finanzas hacia la esfera de la economía real, el cual se apoya en el efecto riqueza.


Este efecto remite a la relación que se va construyendo entre la representación que tiene una persona de su riqueza futura a través de su patrimonio presente, y su comportamiento de ahorro. En estas condiciones, cualquier aumento del patrimonio neto se percibe como un enriquecimiento neto y conduce a un aumento neto del consumo. En cambio, cualquier disminución del patrimonio aparece como un empobrecimiento que lleva a incrementar el ahorro (para rehacer el patrimonio) y a reducir el consumo.


Sin embargo, hay un punto que raras veces se cita en el análisis de este efecto riqueza: el impacto de los sistemas sociales y de las reformas que los afectan. Los sistemas de protección contra los riesgos de enfermedad o desempleo, así como los sistemas de jubilaciones, equivalen a un patrimonio colectivo que brinda a los actores individuales un seguro sobre recursos o prestaciones. Si se aumentan las prestaciones, se brinda a los actores un suplemento de riqueza. A la inversa, si se realizan reformas neoliberales que reducen las prestaciones, entonces se destruye parte del patrimonio colectivo y se insta a los actores a aumentar su ahorro en detrimento de su consumo.


Se ha subestimado mucho el impacto recesivo de las reformas neoliberales de los sistemas de salud, jubilación y desempleo, en la coyuntura económica. Esta es la razón por la que países que han mantenido sus sistemas sociales con base en la repartición se hayan visto menos afectados por este efecto riqueza".


Jacques Sapir
El nuevo rostro de la crisis a Le Monde Diplomatique Juliol 2009


Lamentablement sembla que ni el governador del Banc d'Espanya ni els dirigents patronals llegeixen Le Monde Diplomatique...


20 de jul. 2009

La falsa paradoxa de la dreta socialdemòcrata

Tot dinant avui, he finalitzat el darrer dels articles que Miquel Iceta va compilar al seu bloc al voltant dels resultats de les darreres eleccions europees, una recopilació que recomano llegir a les persones interessades en aquesta qüestió i que està a l'alçada del que continua sent el millor bloc polític català.

Es tracta de diversos articles publicats a la premsa generalista amb accents i perspectives diferents, principalment des de l'esquerra. M'ha cridat l'atenció una idea força transversal en molts d'aquests textos, i que podríem batejar com la paradoxa de la dreta socialdemòcrata.

En essència el plantejament dels autors és que resulta paradoxal que en un moment en que l'agenda política neoliberal s'ha vist estroncada per la crisi i els governs de dretes apliquen polítiques socialdemòcrates, la socialdemocràcia s'enfonsi electoralment. Es tracta des del meu punt de vista d'una falsa paradoxa, atès que parteix d'una premisa errònia: considerar l'intervencionisme econòmic com una política socialdemòcrata per se.

El fet que la dreta hagi assumit com a ideari central de la seva agenda la no intervenció de l'estat en l'economia no implica que qualsevol política intervencionista sigui d'esquerres. De fet, l'actual desenvolupament de polítiques "neokeynesianes" no en té res d'esquerres. Depén de quina sigui la intervenció i quins efectes produeixi.

Fins al moment, les polítiques governamentals i intergovernamentals d'intervenció de l'estat han estat adreçades al rescat de les entitats financeres i les multinacionals, i en molta menor mesura de la resta d'empreses. Per contra, no s'ha produit un intervenció adreçada a la major regulació dels mercats, la protecció social de les persones i en concret dels treballadors, ni el redreçament d'un sistema fiscal insuficient i injust. Cap d'aquestes polítiques ha passat fins al moment de l'estadi dels bons propòsits. La ciutadania hem pogut percebre com els estats han injectat grans sumes de diners en l'economia que únicament han anat adreçades a garantir la supervivència, o senzillament els beneficis, d'algunes grans empreses i entitats financeres, no a millorar la situació de la gent.

Qui millor ho va expressar va ser Díez Ferran de CEOE: "un parèntesi en l'economia de lliure mercat". En aquests termes, l'intervencionisme estatal suposa una seguretat social perversa i invertida: en moments difícils l'estat dedica els fons públics a la protecció dels beneficis empresarials i oblida la seguretat social de les persones. Aquestes mesures es tornen fins i tot en contra dels d'abaix: la fortíssima injecció de diners dels bancs centrals a les entitats financeres va ser utilitzada per aquestes no per a donar crèdits a empreses i particulars sinó per especular amb petroli i aliments, provocant la pitjor crisi alimentària en moltes dècades i una escalada del preu dels carburants que ofegava encara més l'economia real.

Fer que els assalariats i els autònoms paguin els impostos que s'utilitzen per a la protecció de bancs i multinacionals pot ser intervencionisme, però no és socialdemocràcia. La gent ho ha entès, sembla que una part de la intel·lectualitat no. Caldrà treure la pols als textos de Karl Marx sobre el paper de l'estat com a instrument de la classe dominant...


17 de jul. 2009

La Vanguardia contra el diàleg social



"pocas concesiones a las posiciones de la patronal, prolongación de ayudas por desempleo y garantías sindicales de que en España no habrá una huelga general. Con esta actitud el Gobierno no es un primus inter pares a la hora de acercar posiciones entre las dos partes y mucho menos está dispuesto a asumir el desgaste para un segmento de su base social que supondría desempatar contra las posiciones más extremas de los sindicatos".

José Antich. Director de La Vanguardia

Quan als hooligans de l'altre equip rabien de frustració i impotència vol dir que el partit es posa bé... encara farem alguna cosa bona amb el diàleg social.

13 de jul. 2009

Nou finançament: qüestió de democràcia



Sembla que la cosa del finançament s'aclareix. Apunts:

1. Catalunya ha assolit els objectius polítics fixats a l'Estatut. Els objectius que la societat democràticament vàrem determinar, no la lectura esbiaxada que alguns que van votar en contra d'aquests objectius han intentat instrumentalitzar posteriorment. En primer lloc, l'increment de l'inversió pública de l'estat a Catalunya per reconduir una situació d'anys d'abandonament. Curiosament els anys d'un govern nacionalista format per una coalició de dretes que a l'hora era sòcia de referència a Madrid.

En segon lloc un sistema de finançament que aportés oxigen a una administració autonòmica ofegada a l'hora de prestar els serveis a la ciutadania sobre els que té competència. En tercer lloc, una major capacitat de recaptació i gestió de tributs, amb la necessària coordinació fiscal amb l'administració central. En quart lloc un sistema just i dinàmic, que acabés amb la injustificable perversió que qui més aporta a la solidaritat quedi en pitjor situació que els receptors, i que permetés la seva revisió periòdica per adaptar el sistema als canvis socials, demogràfics i econòmics.

2. L'objectiu políticament més delicat: un sistema de bilateralitat en la negociació entre la Generalitat i el Govern de l'Estat. Bilateralitat no és autisme, i evidentment la resta de governs autonòmics a qui afectava el model han fet sentir la seva veu, els seus interessos i les seves pressions. A hores d'ara ningú pot negar que la negociació era entre el govern català i el central, que a l'hora ha hagut de fer equilibris amb la resta de governs autonòmics del règim general.

3. Catalunya ha liderat le revisió del sistema de finançament autonòmic més profunda i ambiciosa des de la transició. Les pautes que regeixen el nou model espanyol van nèixer al Parlament català, i s'han imposat perquè eren justes i raonables. Certament, el cinisme demagògic de la dreta i una part de l'esquerra espanyoles, sumats a una llarga llista de despròposits de les forces nacionalistes catalanes per satisfer els baixos instints de les respectives parròquies, han comportat un alt preu polític i social. Ben segur que vist amb perspectiva l'aventura valia la pena, ben segur que la podríem haver tirat endavant amb més intel·ligència. I ben segur que ens n'hem sortit.

4. El govern d'esquerres ha impulsat també en aquest cas la regeneració democràtica. Front a la lògica del peix al cove per part d'un president-partit-país (tot remenat i regat amb aromes de Montserrat) pastelejada a les sales dels hotels, la lògica d'un Parlament democràtic que acorda una proposta àmpliament consensuada, la trasllada i negocia a les Corts espanyoles i la sotmet a referèndum popular. I negocia amb intel·ligència i fermesa la seva concreció.

5. Ara el repte del Govern d'esquerres és convertir el finançament en millors i nous drets per a la ciutadania. Podem reduir les llistes d'espera a la sanitat, crear un veritable Sistema Públic de Dependència, donar compliment al dret a la Renda Bàsica Garantida que preveu l'Estatut, millorar el finançament de l'educació pública... o podem gastar els diners en obres faraòniques i eliminació d'impostos als més rics.

Ara ve quan el Govern demostra (o no) que és d'esquerres.

10 de jul. 2009

Èxit sindical en el diàleg social


Finalment, CEOE anuncia que retira els seus dos condicionant per al diàleg social: abaratiment de l'acomiadament i de les quotes a la Seguretat Social. Després de mesos d'una potent ofensiva de la patronal i la dreta, abastament suportada per la major part de poders mediàtics, la fermesa sindical en relació a que el necessari pacte social davant la crisi no pot passar per degradar les condicions de treball ha donat resultats.


El discurs patronal sempre ha estat trampós: si cada treballador surt més econòmic les empreses contractaran més persones. És trampós perquè les empreses no contracten més o menys en funció del cost d'acomiadament i la Seguretat Social, sinó en funció de les seves necessitats de mà d'obra. Si una fàbrica de cotxes ven menys cotxes, necessita produir-ne menys i no contractarà treballadors que no necessita per molt econòmics que surtin. Això sí: si els treballadors estem en situació més vulnerable consumim menys i comprem menys cotxes que és el que ara cal per reactivar l'economia (qui diu cotxes diu entrades pel teatre, pis, roba...). Per contra, la degradació dels drets laborals suposa aprofondir en el model "d'agafa els diners i corre" que ens ha portat on estem: en la pitjor crisi econòmica que les generacions actuals hem viscut.


Certament, el Govern central havia assumit compromissos de fermesa davant el xantatge patronal. I certament el govern central ha tingut en diverses ocasions temptacions de fallar als seus compromissos si no fos per les pressions sindicals i de l'esquerra política, en concret ICV i IU. Durant tots aquests mesos d'ofensiva de la dreta política i econòmica, el sindicalisme aha mostrat musculatura i mobilització continuada. Des de la Jornada Mundial pel Treball Digne d'octubre de 2008, la mobilització ha estat continuada i creixent. La darrera expressió la manifestació dels sectors metal·lúrgics conjunta de CCOO i UGT d'aquesta setmana a Barcelona.


La fermesa sindical, i la seva capacitat de resistència davant la forta presió exercida durant tots aquests mesos, permet ressituar el diàleg social on des del principi havia d'estar: en les mesures de reactivació econòmica i protecció social. Aquest primer avenç obre les portes de la negociació, ara caldrà mantenir la capacitat propositiva i mobilitzadora per a que aquesta negociació suposi el disseny d'una estratègia anticrisi basat en la modernització econòmica i els compromisos de les empreses d'assumir les seves responsabilitats socials i ambientals com les millors bases sobre les que sustentar una transició de la nostra economia que ens permeti sortir de la crisi en millors condicions de futur.

7 de jul. 2009

Andrea Palladio de la mà d'Eric R Wolf

Dos recomanacions

1. L'exposició sobre Andrea Palladio al Caixafòrum
2. La lectura de Europa y la gente sin historia d'Eric R Wolf (cortesia del Mestre López Bulla)

Conexions:

Per què les grans vil·les de la campinya britànica i del sud dels Estats Units imiten els temples romans i grecs?

A mitjans del Segle XVI pintaven bastos per la República de Venècia que va veure com el comerç a l'orient se li tallava per l'avançada turca, a europa es trobava envoltada d'enemics i el creixent comerç per l'atlàntic la marginava. I Venècia va trobar Andrea Palladio un jove arquitecte que s'ajustava millor a la seva situació: construïa amb materials més econòmics, no li queien els anells per construir obres més prosaiques com ponts i vil·les rurals de gran importància ara que el tancament dels mars portava l'aristocràcia i gran burgesia a mirar terra endins, i representava un projecte de recuperáció-reinterpretació de l'art clàssic vist com a oriund versus el gòtic estranger. Quan les coses pinten malament les societats es tanquen en el propi passat més que obrir-se a les novetats que venen de fora. O millor dit a una versió interessada del propi passat.

Del seu estudi de l'arquitectura clàssica Palladio va extreure la conclusió errònia que les columnates, escales i frontals dels temples romans i grecs eran una marca arquitectònica del conjunt d'edificis clàssics. Així va construir les noves vil·les rurals dels poderosos senyors venecians amb aquest patró. Palladio va escriure, i la seva obra va ser editada.

Els anglesos del Segle XVII, com tot projecte imperialista de l'europa occidental, van voler-se veure a ells mateixos com els continuadors de l'Imperi Romà i l'arquitectura de Palladio els hi venia com anell al dit en aquesta empresa. Així, les vil·les rurals de l'emergent aristocràcia britànica va imitar també l'arquitectura dels temples romans i va arribar posteriorment a les colònies americanes. No cal dir, que els pares de la independència americana també van voler emmirallar-se en la vella Roma.

Resulta doncs, que el famós edifici del Congrès dels Estats Units, el famós Capitoli, és fill de l'errada històrica d'un jove aprenent de canter de Pàdua i de l'invasió de constantinobla pels turcs. Un canter genial, això sí.

6 de jul. 2009

Llei d'Educació de Catalunya


Nota a arrel del cop d'estat a Hondures


Cómo no me voy a reir de la OEA
que es una cosa tan fea
tan fea que causa risa
ja ja ja ja ja ja
Aquests versos són la tornada d'una lamentable cançó de Carlos Puebla, l'autor més panfletari de la Nueva Trova, a qui debem altres peces força més meritòries com la mítica "comandante, Che Guevara". Puebla ridiculitzaba una Organització d'Estats Americans que actuava com a coartada política de l'actuació imperialista dels governs del EUA al "pati del darrera" i en la que seien força dictadors i representants de pseudodemocràcies però que va tenir el cinisme d'expulsar Cuba per manca de respecte als drets humans. Si avui Carlos Puebla fes una cançó sobre la OEA el seu to ben segur que seria una altre.

L'emergència democràtica i sobiranista a Amèrica Llatina resulta una de les millors notícies de l'era Global. Davant d'un cop d'estat avalat pels poders oligàrquics i les seves estructures polítiques i institucionals, així com pels mitjans de comunicació a Hondures la condemna dels EUA i la UE i l'ofensiva política de la OEA. No només en Puebla hauria de fregar-se els ulls per comprobar que no està somiant.

El cop d'estat a Hondures i les reaccions al mateix posen sobre la taula les incògnites sobre l'evolució d'un continent que en tot cas sembla deixar clar que es nega a tornar enrera. En relació a aquest debat, resulta de gran importància l'anàlisi de l'actuació de les multinacionals espanyoles al continent. En parlem un altre dia, però d'entrada sembla oportú denunciar el vergonyós suport al cop d'estat que les emisores del Grupo Prisa a Llatinoamerica, el cas de Ràdio Caracol resulta especialment condemnable, que es complementa amb el tractament (força més prudent) dels seus mitjans espanyols. El País, que sempre ha fet bandera de ser el primer mitjà en condemnar el cop d'estat del 23 F resulta avui significativament ambigu en la seva defensa de la democràcia hondurenya.

10 de juny 2009

Eleccions europees 2: el somriure de Durao Barroso

Atenció a la foto. Aquesta foto constitueix un dels majors exemples d'informació parcial de la premsa espanyola tan de dretes com d'esquerres. A Espanya la versió d'aquesta foto va passar prèviament per les tisores, unes tisores que sistemàticament la retallaven per deixar fora el senyor de la corbata vermella: el primer ministre portuguès Durao Barroso, actual president de la Comissió Europea, ferm partidari de la guerra a l'Iraq. No consta cap protesta de l'ambaixada portugesa per aquest menysteniment de la premsa espanyola cap al màxim mandatari del país veï. De fet, hom diria que el Sr Barroso va defugir tant com va poder cap mena de protagonisme en la cimera de la guerra, tot i ser-ne l'amfitrió.

Mirem la foto amb calma. Tots quatre somriuen. Els somriures, però són ben diferents. D'entrada el somriure esplendorós d'Aznar, encantat pel seu somni d'esdevenir el camp d'aterratge de Bush a Europa, no cal aprofundir sobre els rius de tinta ja escrits al respecte. A continuació els dos anglosaxons amb somriure protocolari i poc convençut, un somriure a través del que es pot llegir uns pensaments ("a veure si acabem d'hora avui amb això i continuem amb la feina... què és el que em toca demà? la reunió amb el cap de l'espionatge és abans o després de la conversa telefònica amb l'ambaixador a l'ONU? Ostres, ara que dic ONU, tinc tres trucades perdudes del pesat del Kofi Anan"). Després el somriure de Barroso, lleugerament apartat dels altres tres ("que no esquitxin"), el somriure amable i distant de l'amfitrió. Barroso va posar la caseta de vacances a les Açores, va acollir els convidats mantenint-se en un discret segon plànol i es va quedar a rentar plats i recollir quan aquests van marxar. No és pas casualitat que sigui l'únic dels quatre protagonistes que continua en la política activa.

L'any 2004, Barroso va dimitir de primer ministre portuguès per a fer-se càrrec de la presidència de la Comissió Europea, el "cervell" de la Unió, en substitució del professor tristot Romano Prodi. Un any i tres mesos després de la caiguda de Bagdad, la civilitzada europa que s'havia oposat a l'invasió d'Iraq, nomena un atlantista i aliat de Bush màxim responsable de l'organisme encarregat de proposar les noves normatives de la Unió, amb el suport de populars, liberals... i una part significativa de socialdemòcrates.

I Barroso ha fet els deures durant el seu mandat. Certament ha estat incapaç, juntament amb els governants dels estats, de trobar el desllorigador a la paràlisi "constitucional", però sota el seu mandat la Comissió ha estat la punta de llança de la major ofensiva de la dreta europea: una agenda destinada a arraconar els drets socials i laborals dels ciutadans europeus i sotmetre a la ciutadania als interessos de les grans corporacions multinacionals. Una agenda que aglutina la dreta europea hegemònica, i que únicament troba com aobstacle la dificultat d'integrar la dreta dels nous paísos membres en un projecte europeu. Una agenda compartida per tota la dreta espanyola: el programa conjunt de PP, CiU i PNV.

La contundent victòria en les eleccions, propiciada per la no mobilització dels votants d'esquerres, aplana encara més el camí d'aquesta agenda. Avui el somriure de Barroso està dedicat a la meitat de la ciutadania europea i també transparenta el seu pensament: "gràcies per no anar a votar".