9 de gen. 2009

Una cançoneta i mo n'anem: canción del jinete


Afrontem el cap de setmana amb el cor i el cap atenent a Gaza i a Bilbao, per motius ben diferents. El nino de Nicolau Maquiavel que seu darrera meu, em xiuxueja a cau d'orella: "a Granada, a Granada passant per París". Sona bé.

8 de gen. 2009


20.782 Som present, conquerim futur

Article escrit a setembre de 2008 i publicat a Debat Juvenil

La creació d’Acció Jove com a moviment de joves de CCOO de Catalunya va suposar el naixement d’un moviment juvenil sindical nou, nascut des de la base i l’autoorganització, que va guanyar-se l’any 2000 el reconeixement oficial de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. A diferència d’altres experiènciesdins i fora de CCOO, Acció Jove és un projecte que parteix de treballadores i treballadors joves en el centre de treball, que no es va haver d’adreçar a les empreses perquè naixia a les empreses.

En Acció Jove ens hem anat construint nosaltres mateixos i hem dibuixat un projecte sindical de llarg recorregut basat en dos objectius accions: la lluita pel dret a l’emancipació de la joventut treballadora i la regeneració constant del sindicalisme de classe i nacional. Dos objectius que, juntament amb l’arrelament al centre de treball i la nostra independència activa, configuren l’ADN del nostre moviment.


La lluita pel dret a l’emancipació ha suposat concentrar la nostra acció col·lectiva en els pilars del treball digne, l’habitatge, l’educació i la participació real. Aquesta aposta suposa una acció de classe confrontada amb els poders econòmics i polítics que, d’acord amb els seus interessos, han dissenyat polítiques de joventut perifèriques que no suposen cap mena de qüestionament de les relacions de poder. Unes polítiques que s’adrecen, sota el paraigua del “consens nacional”, a un perfil de “jove oficial” en què no tenen cabuda la gran majoria de joves ciutadans reals. Una confrontació que no ha estat, que no és, gens filosòfica o ideal, sinó tremendament concreta i quotidiana.


L’acció sindical és per definició constant, perseverant i poc amiga dels focs d’artifici. No obstant
això, el treball desenvolupat en aquests anys ha comptat amb moments concrets d’important transcendència material i simbòlica. La campanya “Posem el nom de Lluís Companys a l’Estadi Olímpic”, l’aprovació del Pla estratègic de joventut de CCOO de Catalunya, la inclusió de l’emancipació juvenil com a principi rector del nou Estatut de Catalunya, o la participació en la creació d’ACTUA!, la principal plataforma unitària d’entitats juvenils que ha emergit en els darrers temps, són algunes de les fites que marquen l’empremta d’Acció Jove a la societat catalana.


En el moment en què aquestes ratlles vegin la llum, haurà tingut lloc la II Assemblea Nacional d’Acció Jove. Una assemblea que obre un nou cicle en què caldrà concentrar els esforços a agrupar una generació de treballadors que alguns volen condemnada a la precarietat laboral i social per a tota la vida, amb un objectiu clar: conquerir el nostre dret a mirar el futur amb optimisme. Aquesta però, serà una altra història i l’escriuran unes altres mans.

3 de gen. 2009

Campanya atea


Diferents organitzacions atees traslladen a un parell (de moment) d'autobusos barcelonins la campanya bus ateu que té origen i factura britànics. Com sempre que algú esmenta el nom de l'Innomenable amb to escèptic, la modesta iniciativa de l'ateïsme català organitzat ha generat polèmica. Curiosament quan l'Innomenable és anomenat amb fervor creient, el respecte és la norma. La campanya sobta perquè resulta estranya a la tradició de l'ateïsme català que històricament no ha emergit al debat públic. És positiva aquesta aposta per la visualització?

Els ateus no són una família més de creients. No reben, ni tindria sentit que rebessin, doncs el mateix tractament públic i institucional que les diferents confessions religioses reconegudes, tot i ser els ateus força més nombrosos que als seguidors d'algunes d'aquestes confesssions. Catalunya, com tants d'altres peïsos, venim d'una immensa trajectòria històrica d'omnipresència catòlica oficial i oficiosa. El traspàs a un sistema d'estat laïc ("aconfessionsal") es va dissenyar en el període constituent amb una posició de gran fortalesa de l'esglèsia de Roma, sense presència significativa entre la ciutadania espanyola de creients d'altres confessions i ignorant l'existència d'ateus i no creients en general. Així el model d'inerlocució i pàrticipació de les estructures religioses en l'esfera pública es fa en funció del model (excepcional a casa nostra) de l'esglèsia catòlica: una estructura institucional altament centralitzada i jeràrquica. D'aquesta manera, altres cultes que no tenen aquesta mateixa estructura i que fins i tot es van definir per contraposició a la visió jeràrquica de Roma, han hagut d'adaptar-s'hi per tal de ser interlocutors en l'àgora pública. No ha estat aquesta la via dels ateus, precisament per no constituir cap culte, sinó un no-culte.


L'ateïsme no és un corpus doctrinal, ni té un projecte específic, atès que el programa polític assumit per la gran majoria d'ateus ha estat la laïcitat, un programa compartit amb creients. L'únic programa, de fet, que podem compartir creients de les diverses famílies i no creients. L'ateïsme no ha tingut així una veu pròpia ni s'ha autoreivindicat, deixant el camp lliure als representants del culte predominant per a definir-lo des de fora. I generant alguns mites que no s'han esvait:


1. Catalunya és un país catòlic. Però curiosament, un dels camps on "el fet diferencial català" és més rellevant és el de la religió: en totes les estadístiques al respecte -percentatge de matrimonis religiosos/laïcs, batejos, etc.- el diferencial entre la laïcitat catalana i la confessionalitat de la resta de l'estat és abismal. Catalunya destaca moltíssim i absolutament en solitari respecte la resta de comunitats autònomes. Evidentment un nacionalisme hegemònic de tradició altament catolicista no ha estat mai interessat en ressaltar aquest fert diferencial (com tants d'altres).

2. L'ateïsme és una actitud agressiva cap als creients. Sens dubte una de les falsedats més subtilment esteses. En temps recents hem pogut sentir fins i tot a altíssims dirigents del PP aconsellar als ateus que es declarin "com a mínim" agnòstics, en ser aquesta una actitud més respectuosa. Els no creients mai han reclamat que la seva doctrina o simbologia tingués espai en els centres del sistema públic educatiu o sanitari.

3. Els ateus sóns disminuïts espirituals. Aquesta idea l'he sentit expressada fins i tot en boca de molts creients convençuts de la bondat de la laïcitat. S'assumeix que el creient, de la família que vulgui, és algú que requereix de la religió per a canalitzar la seva vessant espiritual mentre que l'ateu renuncia a aquesta mateixa vessant. En el camp espiritual els ateus no tenen veu ni vot, perquè en són absents. Aquesta sentiment de superioritat, expressat sovint amb condescendència, resulta certament irritant. Suposa assumir que únicament la religió, la creença en elements inaprensibles, en grans dissenyadors de l'univers, és via de desenvolupament de l'espiritualitat. Sembla doncs que l'ateïsme invalida per a tot allò que transcendeixi la realitat material. En definitiva l'amor, dels ateus és "de segona" perquè no es troba lligat a un "amor superior i universal". O dit en altres termes, que únicament existeix l'espiritualitat si es relaciona amb algun tipus d'ens superior, no únicament en un món d'iguals.


Potser sí que va sent hora que l'ateïsme social generi espais d'intervenció pròpia. Com a mínim per a no ressignar-se a ser definit i qualificat per aquells que n'abominen. Sense abandonar la laïcitat com a projecte polític compartit amb ciutadanes i ciutadans de totes les creences.

Actualització dels contactes

Fa temps que teníem el llistat de contactes deixadot. Així que comencem l'any donant compliment a un dels bons propòsits blocaires i n'actualitzem el llistat. Hem sofert algunes baixes, amb blocs ancorats a la platja com les mítiques balenes. També noves incorporacions. Falten un parell o tres de propostes que hem de veure com classifiquem. En fi que ho deixem una mica més arregladet.