3 de gen. 2009

Campanya atea


Diferents organitzacions atees traslladen a un parell (de moment) d'autobusos barcelonins la campanya bus ateu que té origen i factura britànics. Com sempre que algú esmenta el nom de l'Innomenable amb to escèptic, la modesta iniciativa de l'ateïsme català organitzat ha generat polèmica. Curiosament quan l'Innomenable és anomenat amb fervor creient, el respecte és la norma. La campanya sobta perquè resulta estranya a la tradició de l'ateïsme català que històricament no ha emergit al debat públic. És positiva aquesta aposta per la visualització?

Els ateus no són una família més de creients. No reben, ni tindria sentit que rebessin, doncs el mateix tractament públic i institucional que les diferents confessions religioses reconegudes, tot i ser els ateus força més nombrosos que als seguidors d'algunes d'aquestes confesssions. Catalunya, com tants d'altres peïsos, venim d'una immensa trajectòria històrica d'omnipresència catòlica oficial i oficiosa. El traspàs a un sistema d'estat laïc ("aconfessionsal") es va dissenyar en el període constituent amb una posició de gran fortalesa de l'esglèsia de Roma, sense presència significativa entre la ciutadania espanyola de creients d'altres confessions i ignorant l'existència d'ateus i no creients en general. Així el model d'inerlocució i pàrticipació de les estructures religioses en l'esfera pública es fa en funció del model (excepcional a casa nostra) de l'esglèsia catòlica: una estructura institucional altament centralitzada i jeràrquica. D'aquesta manera, altres cultes que no tenen aquesta mateixa estructura i que fins i tot es van definir per contraposició a la visió jeràrquica de Roma, han hagut d'adaptar-s'hi per tal de ser interlocutors en l'àgora pública. No ha estat aquesta la via dels ateus, precisament per no constituir cap culte, sinó un no-culte.


L'ateïsme no és un corpus doctrinal, ni té un projecte específic, atès que el programa polític assumit per la gran majoria d'ateus ha estat la laïcitat, un programa compartit amb creients. L'únic programa, de fet, que podem compartir creients de les diverses famílies i no creients. L'ateïsme no ha tingut així una veu pròpia ni s'ha autoreivindicat, deixant el camp lliure als representants del culte predominant per a definir-lo des de fora. I generant alguns mites que no s'han esvait:


1. Catalunya és un país catòlic. Però curiosament, un dels camps on "el fet diferencial català" és més rellevant és el de la religió: en totes les estadístiques al respecte -percentatge de matrimonis religiosos/laïcs, batejos, etc.- el diferencial entre la laïcitat catalana i la confessionalitat de la resta de l'estat és abismal. Catalunya destaca moltíssim i absolutament en solitari respecte la resta de comunitats autònomes. Evidentment un nacionalisme hegemònic de tradició altament catolicista no ha estat mai interessat en ressaltar aquest fert diferencial (com tants d'altres).

2. L'ateïsme és una actitud agressiva cap als creients. Sens dubte una de les falsedats més subtilment esteses. En temps recents hem pogut sentir fins i tot a altíssims dirigents del PP aconsellar als ateus que es declarin "com a mínim" agnòstics, en ser aquesta una actitud més respectuosa. Els no creients mai han reclamat que la seva doctrina o simbologia tingués espai en els centres del sistema públic educatiu o sanitari.

3. Els ateus sóns disminuïts espirituals. Aquesta idea l'he sentit expressada fins i tot en boca de molts creients convençuts de la bondat de la laïcitat. S'assumeix que el creient, de la família que vulgui, és algú que requereix de la religió per a canalitzar la seva vessant espiritual mentre que l'ateu renuncia a aquesta mateixa vessant. En el camp espiritual els ateus no tenen veu ni vot, perquè en són absents. Aquesta sentiment de superioritat, expressat sovint amb condescendència, resulta certament irritant. Suposa assumir que únicament la religió, la creença en elements inaprensibles, en grans dissenyadors de l'univers, és via de desenvolupament de l'espiritualitat. Sembla doncs que l'ateïsme invalida per a tot allò que transcendeixi la realitat material. En definitiva l'amor, dels ateus és "de segona" perquè no es troba lligat a un "amor superior i universal". O dit en altres termes, que únicament existeix l'espiritualitat si es relaciona amb algun tipus d'ens superior, no únicament en un món d'iguals.


Potser sí que va sent hora que l'ateïsme social generi espais d'intervenció pròpia. Com a mínim per a no ressignar-se a ser definit i qualificat per aquells que n'abominen. Sense abandonar la laïcitat com a projecte polític compartit amb ciutadanes i ciutadans de totes les creences.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

"Catalunya és un país catòlic". El que efectivament no és, és un país ateu. Això, per ara, només ho ha aconseguit Corea del Nord. És veritat que a Catalunya ha cuallat força la idea que el fet religiós, i no diguem el catòlic, és més aviat carpetovetònic. Per això la gent es casa pel civil (tristíssim casar-se davant d'un funcionari) i, també, és la comunitat peninsular on més es divorcia (qui pot prendre's seriosament una cerimònia oficiada per un regidor de Campcentelles?). Catalunya és, en aquest sentit, un país emmalaltit i en plena disgregació.

"L'ateïsme és agressiu". És cert. Des de l'afusellament de Crist al cerro de los Ángeles, l'únic objectiu de l'ateïsme ha estat propagar la mort de Deu. Més agressivitat que aquesta, no s'és vista. La mateixa campanya és agressiva. No vull pensar què diríen els propagandistes si l'Església fes una campanya als autobusos que digués: "Ateu: Deu sí existeix, t'estàs condemnant". Els ateus reclamen l'eliminació dels símbols religiosos de l'espai públic. Només dels símbols religiosos. Perquè? Perquè no dels símbols nacionals (banderes), dels legals (bastó de comandament municipal), dels acadèmics (els birrets), dels professionals (les togues) o qualsevol altre?

"Els ateus són disminuits espirituals". Bé, aquesta és una qüestió teològica que requeriria molt d'espai. Sigui dit simplement que mai ha surgit cap norma moral d'un pensament ateu. Els pobles ateus són decadents: la Roma de la caiguda n'és l'exemple més conegut. La llibertat només pot provenir de Deu. La natura ens fa desiguals.

Anònim ha dit...

Un creient no és més que un imbécil que es conforma en no saber o un hipócrita, com els católics que creuen en un deu que ni va existir, i que era un personatge de novel.les de les dues mil sectes gnóstiques que els de Roma van assesinar, com els altres espirituals assasins jueus en nom de la butxaca que és la única raó que mai els ha faltat, a cops de sang, pedra o foguera. No hi ha ateus perque no hi ha deus. Hi ha ignorants i membres de sectes criminals que exploten l'igorància que ells mateixos fomenten i nutreixen. Buda mateix va negar la posible existència d'un deu creador, per ser una idea estúpida que la ciéncia i la raó evidencian i que els propis estoics havien deixat demostradament sentenciada. Peró és inútil parlar amb qui es conforma a tragar-s'ho tot sense ni llegir l'etiqueta. Sense creients talosos no es vendria ni lotería. Qué faria la monarquia i la pederastia cardenalicia sense idiotes? Carles.

Anònim ha dit...

Deixe ací aquest link d'obligat visionat anomenat Zeitgeist...

http://es.youtube.com/watch?v=A77tGEuEBKM

P.D. ESPECTACULAR!

PAU F.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Benvolguts,

1. En primer lloc constatar que el contingut de l'entrada i els comentaris amablement deixats van per camins diferents. L'article inicial no qüestiona les creences o no creences, sinó en tot cas la seva presència i participació en l'espai i el debat públic. Cap problema.

2. Amic Pau, com sempre gràcies per l'aportació de referències. He rigut molt amb la primera part i m'ha semblat interessant la segona, dels vídeos que recomanes.

3. Carles i anònim, les vostres intervencions em venen d'allò més bé per a destacar un important cacau entre el debat ateïsme-religió (de caire filosòfic) i el debat religisitat - laïcitat (de caire polític). La barreja (interessada moltes vegades) d'aquests dos plànols ha portat sempre problemes.

Per exemple, qui "reclamen l'eliminació dels símbols religiosos de l'espai públic" no són els ateus, sinó els partidaris de la laicitat, i entre ells moltes i molts creients.

Respecte el contingut d'ambdós comentaris, senzillament dir-vos que he meditat molt i molt la seva eliminació pel fet de conculcar una norma bàsica de Les Cosetes: no s'admeten insults ni calúmnies. Penso que afirmacions com "Un creient no és més que un imbécil que es conforma en no saber o un hipócrita" o "qui pot prendre's seriosament una cerimònia oficiada per un regidor de Campcentelles?" desqualifiquen qui les escriu. Finalment he decidit no suprimir els comentaris pel seu alt valor pedagògic: mostren que cap confessió o no-confessió té el monopoli de l'integrisme ni de l'ignorància auto-complaent.

Anònim ha dit...

Bé, doncs miri, dir que una cerimònia oficiada per un regidor municipal no és presa seriosament, no és cap insult ni cap calúmnia. Si ho posa en relació amb l'alt percentatge de divorcis a Catalunya, tal com jo faig, entendrà que vull dir. Podrà estar-hi o no d'acord, però no calumniar-me dient que injurio o calumnio.

D'altra banda, reclamar la desaparició dels símbols religiosos de l'espai públic reflexa una aspiració que no sé si és atea, però si clarament antireligiosa o, més clarament, en el nostre context cultural, anticatòlica. El catolicisme, com totes les religions del Llibre, té una vessant pública indefugible del seu missatge i del seu fonament. Prentendre eliminar les processons, els crucifixos, els monuments i les imatges que tinguin significació religiosa constitueix una discriminació del fet religiós respecte de les altres activitats humanes. Per dir-ho amb exemples: Si eliminem les processons, haurem d'eliminar també les manifestacions obreres? Si canviem el nom a l'institut Santa Eulàlia, haurem de treure també el nom a l'institut Ferrer i Guàrdia? Si treiem el Crucifixe dels Ajuntaments, retirem també la senyera? Si decretem que el dia de Nadal no és festa, ho continuarà sent l'1 de maig? E così via.

La secularització de la vida pública és una conquesta de la doctrina catòlica. La laicitat, o suposa el respecte íntegre de les creences religiosas de cadascú (inclosa la exteriorització a l'espai públic conforme al substrat històric, cultural i social de cada societat) o suposa l'anihilament d'aquesta expresió, que per la seva pròpia natura no pot restar confinada a l'àmbit estrictament privat.

Finalment, el missatge que dóna lloc a aquests comentaris (l'anunci als autobusos) és un missatge de propagandisme ateu (Déu no existeix, etc.). Les entitats promotores del susdit anunci, a la seva web promocional, conviden igualment a votar per la retirada dels crucifixes dels llocs públics. No sóc jo doncs qui barreja laicitat i ateïsme, sinó els promotors i apologetes de la iniciativa.

Recaredo

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Benvolgut Recaredo,

Sense intenció d'allargar la discussió més enllà, senzillament algun comentari.

1. Insisteixo, l'afirmació "qui pot prendre's seriosament una cerimònia oficiada per un regidor de Campcentelles?" és insultant, i l'explicació que en fas també. En primer lloc per la gent de Campcentelles (Sant Fost) i dels municipis petits, per què el fet de ser un regidor d'un municipi petit afegeix un plus de degradació del casament? Però sobretot per considerar que aquelles persones que decideixen que el seu casament el realitzi una autoritat civil i no religiosa, demostren que no es prenen seriosament una de les decisions més trascendentals de les seves vides. També resulta insultant pels divorciats, el fet de divorciar-se demostra que mai van prendre's seriosament el seu matrimoni? En fi, no cal continuar...

2. No s'hi val a barrejar conceptes diferents. Una cosa és plantejar que l'activitat religiosa tingui expressions en l'espai públic: d'entrada les icones dels edificis dels temples ja són una expressió, processons,anuncis, etc... Una altra cosa molt diferent és qüestionar que en la prestació d'un servei públic de l'estat que es correspon a un dret de ciutadania (educació, sanitat, assistència social), tant si el servei es presta directament per l'administració com si aquesta el contracte amb una empresa o entitat externa, hi hagi d'haver presència de símbols i doctrina d'una religió. Exigir els nostres drets com a ciutadans d'un estat laïc a que la prestació dels serveis públics sigui laica no té res d'anti-religiós.

3. Que una associació atea compatibilitzi en els seus mitjans la defensa de l'ateïsme i de la laïcitat no crec que desmenteixi res de tot plegat. També existeixen associacions religioses que compatibilitzen en els seus mitjans el missatge religiós amb la defensa de la laïcitat, i tampoc crec que se'ls pugui acusar de barrejar res.

4. Altres afirmacions com que "la secularització de la vida pública és una conquesta de la doctrina catòlica", m'estalvio de comentar-les, perquè sembla prou clar que es comenten soles.