28 d’abr. 2009

Carretero: el segon moviment




Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació.

Joan Carretero
Article a AVUI (versió complerta aquí)


En Puigcercós és un home que acostuma a tirar pel camí del mig. I és que Puigcercós és un polític ibèric, dels irreductibles íbers que sempre han mirat amb desconfiança la decadent contaminació que els aires orientals porten des de Bizanci. Pujol, Obiols, Antoni Gutiérrez, Ribó, Carod, Saura... i en la seva versió més funcionarial Montilla, la política catalana nacional ha estat marcada per homes, gairabé sempre homes, practicants de la finezza, element indissociable del concepte oasi català, component essencial del fet diferencial català en relació a la política espanyola. No és el cas de Puigcercós. Puigcercós és terriblement ibèric, descarnadament ibèric en la forma política.
Puigcercós és també algú que dóna una gran importància a la gestió del temps. En política, qui gestiona l'agenda marca el terreny de batalla, i aquest és el factor decisiu de la victòria segons el mestre Tsun-Zu. Després d'un duríssim i complicat accès a la primera magistratura del partit, Puigcercós ha gestionat el temps i el procés:

Acte primer: acorralament sord de Carod fins a obtenir la seva renúncia a disputar la candidatura a la Presidència de la Generalitat. Lligat el segon sector més important, i menys excèntric, d'ERC es parteix d'una posició molt reforçada de cara a l'

Acte segon: els de Carretero no són com els del Carod. Aquests són excèntrics i tenen molt menys a perdre (en termes de poder i càrrecs institucionals) en cas de batalla oberta. Aquí l'estratègia ha estat clara i frontal: un cop lligat el suport de Carod i els seus, precipitar la sortida de Carretero per a evitar que aquesta es produeixi en un moment més marcat pel calendari electoral. Assumida la pèrdua, minimitzar-la. La sanció a Carretero per les paraules que encapçalen aquesta entrada és com a mínim pilladeta pels péls. No he pogut trobar els estatuts d'ERC en el seu web, però si aquest tipus d'afirmacions fora de la línia oficial del partit comportessin habitaulment sanció, els sancionats en la política catalana serien una veritable legió. Tampoc sembla que el militant sancionat tingui massa interès en apel·lar a les garanties estatutàries. Era la crònica d'una sortida anunciada, i Puigcercós ha decidit accelerar el ritme del relat per a reforçar-ne el control. Ara només falta l'

Acte tercer: la darrera facció: Esquerra Independentista. El cop d'efecte de reclamar per la via estatutària un referèndum intern, blinda temporalment aquest corrent de cap atac directe com el que ha finalitzat amb la sortida de Carretero del partit. La gent d'Uriel Bertran estan a més en una situació molt diferent als de Reagrupament.cat: els segons tenen obertes les portes de CDC, que sempre són promesa de comfort. El món de les CUP, Maulets... es sempre bastant més incòmode quan s'ha tingut escó al Parc de la Ciutadella. Qui sap, potser Puicercós es limitarà a empènyer al seu antic deixeble a la via d'Ícar, el jove que va voler massa alt amb unes ales enganxades amb cera d'abella.
Ho anirem veient.


23 d’abr. 2009

Sala i Martí és a l'economia el que la Rahola era a la política


No és cap secret ni novetat, que en aquest país petit la tele i ràdio pública són poc de trencar-se les banyes a l'hora de buscar convidats. Amb comptadíssimes i molt meritòries excepcions (com l'Entrevista del 3/24 portada per Montserrat Jané), hi ha una colleta més aviat reduïda de diferents personatges de desigual solvència que acaben sent com la parella gran de Escenas de Matrimonio quan van fitxar per Antena 3: professionals de bolos en la graella del canal. Ara que hi penso, fa temps que no veig Mossèn Ballarín.

El espectadors de TV3 som doncs gent habituada a l'endogàmia. Però fins i tot un paladar saturat com el meu es veu embafat per l'omnipresència del personatge nerviós de les jaquetes horteres. En qualsevol programa de la cadena catalana que pretén realitzar qualsevol anàlisi entorn la crisi, ahir entrevistat durant el descans del Barcelona-Sevilla... Excés entre els excessos, fa un parell de dies, fent zapping, me'l trobo en una mena de programa sobre ell mateix. No vaig veure més d'uns segons (la saturació és el que té) però vaig entendre que li van deixar una càmera de vídeo per a que es gravés ell mateix durant uns dies. Concretament vaig pillar el moment en que s'autofilmava en el seu apartament americà que, per dir-ho suau, té una decoració coherent amb la línia de vestimenta.

De seguioda que les meves retines castigades es recuperin, creo un grup al feisbuc.

20 d’abr. 2009

De part del Noël.


Una cançoneta i mo n'anem: 1976


La segona cosa més important que va passar al món el 1976 va ser aquesta grabació, que de tres anyest ençà em transporta sempre a la festa de la Trobada Isidro Llopis dels joves sindicaleros del País Valencià.

9 d’abr. 2009

El sistema públic educatiu, el gran absent del nou acord d'Entesa



Després de l'inici de curs escolar més dur que s'ha produit en molts anys, en que centenars d'escoles han expressat al Govern de la Generalitat greus situacions de precarietat, el sistema públic educatiu ha estat marginat de l'actualització de l'Acord del govern d'Entesa que ahir va ser presentada per PSC, ERC i ICV-EUiA.

L'acord signat pels grups de l'esquerra catalana preveu diverses mesures polítiques a les que caldrà destinar la millora del finançament autonòmic, encara en l'aire, entre les quals es troben diferents accions en l'àmbit de la formació, especialment de la formació per a persones en atur. L'única mesura prevista en matèria d'educació bàsica és la d'assegurar la cobertura de beques-menjador. L'acord situa, fins i tot, com a tercera prioritat el desplegament "de les previsions de l'Acord Estratègic i dels grans Pactes Nacionals sobre Immigració, Habitatge i Recerca" eludint obertament cap mena d'al·lusió al Pacte Nacional per a l'Educació. L'incompliment dels compromissos del Pacte per part de PSC i ERC concretat en la tramitació de l'actual proposta de Llei d'Educació de Catalunya, que ICV-EUiA refusa, queda doncs solemnitzat amb l'acord presentat ahir.

Un abandonament que pot tenir greus conseqüències

L'absolut incompliment, per part del Govern de la Generalitat, d'incrementar l'inversió pública en educació fins a situar-nos en els estàndards europeus, dels que Catalunya és troba molt més allunyada que el conjunt d'Espanya, ha estat la base d'una política educativa dirigida pel Conseller Maragall absolutament contestada pel conjunt de la comunitat educativa i que ha provocat tres grans vagues de treballadors i estudiants del sistema públic educatiu. La no inclusió de cap compromís en aquesta camp a l'actualització del pacte d'Entesa, suposa també que l'educació queda fora de les prioritats a que es destinarà l'eventual millora del finançament de la Generalitat.

Una gravíssima irresponsabilitat.

7 d’abr. 2009

Iniciativa al laberint


Quan adelantis un camió, no el miris mai de front perquè inconscientment tendiràs a dirigir el cotxe contra ell. Has de mirar de front l'espai lliure. Al camió mira'l de reüll

Andrés Querol Martínez
Professor d'autoescola

La necessitat de cercar anclatges socials, accentuada després de la crisi amb IU de 1997, va portar a ICV a actuar amb molts més reflexes que una IU/EUiA enmirallada en ella mateixa. En concret, Iniciativa va trobar dos potents punts d'anclatge per reiniciar l'escalada: l'ecologisme polític i els nous moviments socials. La inteligència política dels ecosocialistes va consistir en trobar els ponts amb els moviments realment existents (no els idealment desitjables) a Catalunya. Avui aquesta estratègia reixida passa factura a l'esquerra catalana.


No existeix ecologisme organitzat per a l'acció a Catalunya, i el més semblant que es va poder trobar està conformat per un seguit de moviments territorials atomitzats aglutinats en el refús a infrastructures concretes. Els nous moviments socials que parteixen d'una certa reflexió política es troben així mateix concretats en una constel·lació de grups en que conviuen vells militants d'ex-grupúscles comunistes més o menys marginals (i similars) i joves activistes anticapitalistes. Que ningú vegi menyspreu en aquestes paraules. Uns i altres van ser l'únic espai alternatiu a un model quatripartit (esquerra nacionalista/esquerra federalista/dreta nacionalista/dreta espanyolista) basat en un absolut consens en el model econòmic i social. I sobre aquesta pedra, ICV va fundar la resurrecció d'una esquerra catalana realment alternativa i amb veritable capacitat d'incidència social i política.

El principal problema per a ICV és que ni les plataformes territorials ni el teixit antiglobalització ha estat capaç d'evolucionar cap a moviments més potents. Per contra, l'evolució del context econòmic, social i polític ha anat arraconant uns i altres al marge de la política. Els antics punts d'anclatge de la resurrecció d'ICV han esdevingut avui el seu llast, les parets d'un laberint que provoca claustrofòbia i sensació d'ofec. I en política, com en borsa, la sensació d'ofec acaba esdevenint un veritable ofec físic.

ICV, capficada en les parets que de sobte s'han alçat al seu voltant, prova de sortir del laberint clavant en aquestes parets una mirada obsessiva, i com la mosca al vidre hi topa una i altra vegada sense solució de continuïtat.

Obsessionats amb els murs que envolten el projecte polític, els ecosocialistes deixen de mirar l'espai obert pel qual el projecte pot transitar per tal de superar l'actual estadi. Com diu el refraner: "quan Déu tanca una porta, obre una finestra". Avui aquesta finestra és la resposta política a la crisi econòmica.

Per què els ecosocialistes no estan aprofitant el potencial polític que suposa aquesta crisi per a un partit a qui els seus adversaris han deixat lliure tot el terreny? Ben segur que els motius són diversos. Però n'hi ha un de ben clar: el factor humà.

Per a dur a terme la travessera pel de desert, ICV va reforçar el seu actiu de dirigents amb persones provinents o, més aviat, amb habilitats relacionals amb el món antiglobalització i les plataformes territorials. Cadascú mira on li és més fàcil mirar, i avui aquests mateixos dirigents, poc preparats pel hardware econòmic, continuen entestats en el software movimentista. Caldria, doncs, revisar el departament d'informàtica.

6 d’abr. 2009

La tragèdia del moviment estudiantil


Arribada la treva vacacional de la revolta (que no revolució) antibolonia em veig amb cor d'escriure-hi alguna cosa.

La negra foscor de la dictadura feixista es va iniciar amb una absoluta interrupció dels moviments ciutadans. Partits, sindicats, ateneus, moviments educatius, culturals i estudiantils... tot el teixit social va ser eradicat juntament amb les institucions republicanes mitjançant l'assassinat, la tortura, l'exili i, en general, el terror. Tot i els meritoris esforços i sacrificis de militants (significativament de militants comunistes) per mantenir la flama clandestina de les organitzacions lliures.

La necessitat del règim d'obrir l'economia (superant la nefasta política d'autarquia que va condemnar a la misèria a milions de persones) va generar un caldo de cultiu en que s'obrien cada cop més escletxes en el sistema de ferri control social propi del feixisme. I és en aquest context d'un règim basat en la contradicció d'un sistema econòmic obert i un sistema polític i social tancat on noves generacions ciutadanes fan emergir noves organitzacions i moviments: les associaciocions de veïns, els comunistes "de l'interior", les comissions obreres... És en aquest context, també en que resorgeix un nou moviment estudiantil, sense ancoratges en la tradició amputada.

En un règim feixista, són poques les coses que poden fer-se des de l'oposició: panflets, revistetes clandestines, assemblees en l'espai teòricament vedat a la policia d'universitats i parròquies, algunes manifestacions... i còrrer, còrrer tant com puguis davant dels "grissos". I un referent: el maig francès, amb la seva càrrega catàrquica, amb la seva absoluta negativa al pacte, a l'acord, a les estructures, a l'organització estable. O tot ara, o res mai.

Tot i això van haver moviments que van trobar les escletxes: les associacions de veïns canalitzaven reclamacions concretes i ocupaven l'espai públic de barris improvitsats per apilonar la mà d'obra que les noves indústries reclamaven al camp. Les comissions obreres van forçar negociacions reals (sota mà) amb empresaris reals -un grapadet, no ens enganyem- i van imposar-se en les eleccions del sindicat vertical. Genial contradicció assumida per aquells sindicalistes sense història. No així un moviment estudiantil que després de la lluminosa irrupció dels 60 va apagar-se com un flash de magnesi, incapaç de cuallar una dinàmica de tenacitat. El resultat: en el final del feixisme i en la transició, el moviment estudiantil va jugar un paper testimonial.

El naixement d'aquell nou estat sorgit de l'acord històric entre el règim i l'oposició, donava lloc a una nova realitat. Ja es podien fer més coses que els panflets clandestins, però es feia necessari adaptar les estructures. I dels partits leninistes propis d'un sistema sense llibertat política sorgeixen els partits parlamentaris. I del moviment-sindical-sociopolític sorgeixen les confederacions sindicals. I del moviment estudiantil candestí i assembleari... què en surt?

Van haver intents, certament, de crear estructures estudiantils útils en el nou context polític i social. Després de les grans movilitzacions contra el primer govern socialista, no van faltar els activistes que van treure fil i agullar per teixir. Per un moment, a finals dels 80 es va dibuixar un mapa atomitzat i imperfecte d'associacions estudiantils amb una certa base social (si bé no van passar de ser organitzacions de quadres) i capacitat d'interlocució. Però novament el flash de magnesi es va apagar, i després de la llum va persistir la foscor. Aquelles associacions, organitzades per militants de partits polítics o, directament, pels partits no van ser capaces de trobar el seu lloc al món. Permeteu que citi tres motius, des del meu punt de vista, que en realitat són el mateix:

1. en primer lloc, no van tenir la capacitat de generar unes estructures prou sòlides com per emancipar-se dels partits i joventuts polítiques.

2. En segon lloc, la brevetat de la vida estudiantil (cada cop amb menys marge per a fer res més que estudiar i preparar treballs) no va permetre formar quadres amb recorregut. Les generacions es jubilaven sense temps de formar endogàmicament una nova fornada i per tant sempre van haver d'extreure els seus nous quadres de les organitzacions polítiques.

3. No van generar un model propi basat en una àmplia base. Mai van trobar la resposta a la pregunta clau: per què és útil a un estudiant estar associat?

La transició estudiantil es va estroncar, i així va esdevenir hegemònic un moviment permanentment emmirallat en la clandestinitat que actua com a tal: movilitzacions puntuals, panflets i revistes, assemblearisme, manca d'un vincle estable d'afiliació, manca de cultura negociadora, manca d'estructures de participació estables... Un moviment útil per a la denúncia però absolutament castrat per a la transformació. Un moviment que només és notícia quan apareixen els cops de porra o en la tradicional manifestació massiva de la tardor (quan encara falta pels exàmens) "en defensa de la universitat pública".

Jo en vinc d'aquest moviment, en concret de la tradició d'aquells que van voler teixir amb fil i agulla per tal de superar la distància que va entre el motí del pa i la manifestació ciutadana. I em dol que l'únic llegat que puc aportar a aquells que encara avui busquen fils i agulles siguin aquestes ombrívoles reflexions. Això, i els meus millors desitjos per a que se'n surtin. Potser elles i ells seran més intel·ligents que els seus antecessors.