28 d’abr. 2009

Carretero: el segon moviment




Cal que el creixent independentisme sociològic torni a comptar amb un referent electoral clar. Per això penso que a les properes eleccions al Parlament s’hi ha de presentar una candidatura d’ampli espectre que tingui com a eix programàtic central la proclamació unilateral de la independència de Catalunya per una decisió majoritària del Parlament, que posteriorment seria sotmesa al corresponent referèndum de ratificació.

Joan Carretero
Article a AVUI (versió complerta aquí)


En Puigcercós és un home que acostuma a tirar pel camí del mig. I és que Puigcercós és un polític ibèric, dels irreductibles íbers que sempre han mirat amb desconfiança la decadent contaminació que els aires orientals porten des de Bizanci. Pujol, Obiols, Antoni Gutiérrez, Ribó, Carod, Saura... i en la seva versió més funcionarial Montilla, la política catalana nacional ha estat marcada per homes, gairabé sempre homes, practicants de la finezza, element indissociable del concepte oasi català, component essencial del fet diferencial català en relació a la política espanyola. No és el cas de Puigcercós. Puigcercós és terriblement ibèric, descarnadament ibèric en la forma política.
Puigcercós és també algú que dóna una gran importància a la gestió del temps. En política, qui gestiona l'agenda marca el terreny de batalla, i aquest és el factor decisiu de la victòria segons el mestre Tsun-Zu. Després d'un duríssim i complicat accès a la primera magistratura del partit, Puigcercós ha gestionat el temps i el procés:

Acte primer: acorralament sord de Carod fins a obtenir la seva renúncia a disputar la candidatura a la Presidència de la Generalitat. Lligat el segon sector més important, i menys excèntric, d'ERC es parteix d'una posició molt reforçada de cara a l'

Acte segon: els de Carretero no són com els del Carod. Aquests són excèntrics i tenen molt menys a perdre (en termes de poder i càrrecs institucionals) en cas de batalla oberta. Aquí l'estratègia ha estat clara i frontal: un cop lligat el suport de Carod i els seus, precipitar la sortida de Carretero per a evitar que aquesta es produeixi en un moment més marcat pel calendari electoral. Assumida la pèrdua, minimitzar-la. La sanció a Carretero per les paraules que encapçalen aquesta entrada és com a mínim pilladeta pels péls. No he pogut trobar els estatuts d'ERC en el seu web, però si aquest tipus d'afirmacions fora de la línia oficial del partit comportessin habitaulment sanció, els sancionats en la política catalana serien una veritable legió. Tampoc sembla que el militant sancionat tingui massa interès en apel·lar a les garanties estatutàries. Era la crònica d'una sortida anunciada, i Puigcercós ha decidit accelerar el ritme del relat per a reforçar-ne el control. Ara només falta l'

Acte tercer: la darrera facció: Esquerra Independentista. El cop d'efecte de reclamar per la via estatutària un referèndum intern, blinda temporalment aquest corrent de cap atac directe com el que ha finalitzat amb la sortida de Carretero del partit. La gent d'Uriel Bertran estan a més en una situació molt diferent als de Reagrupament.cat: els segons tenen obertes les portes de CDC, que sempre són promesa de comfort. El món de les CUP, Maulets... es sempre bastant més incòmode quan s'ha tingut escó al Parc de la Ciutadella. Qui sap, potser Puicercós es limitarà a empènyer al seu antic deixeble a la via d'Ícar, el jove que va voler massa alt amb unes ales enganxades amb cera d'abella.
Ho anirem veient.


1 comentari:

Anònim ha dit...

ERC presumeix de ser el partit més democràtic de tots. Partits assemblearis a Europa (i al món) en queden ben pocs: el Shin Feinn, la Batasuna d'abans (ara tampoc) i poca cosa més. I en canvi quan algú discrepa de la linea oficial, el criden a capitol per obrir-li expedient informatiu primer i d'expulsió després. Hi ha també força opacitat pel que fa als estatuts: no els pot adquirir ni consultar tothom. I per inscriure's en els congressos del partit, cal abonar una petita quantitat (diuen que per ajudar a pagar les despeses del Congrés).
Tot plegat un panorama poc clar;
L'independentisme, tal com ho veig, és transversal: n'hi ha de dretes, i d'esquerres, com també de radical d'extrema esquerra i d'altradreta etnicista, racista i xenòfoba. Si ERC pretén acullir tot l' independentisme, com fins ara, no ho podrà fer atès que molts independentistes tenen idees cada cop més dretanes, com per exemple pel que fa a la inmigració, a la que veuen com un "obstacle" per la seva estratègia.