6 d’abr. 2009

La tragèdia del moviment estudiantil


Arribada la treva vacacional de la revolta (que no revolució) antibolonia em veig amb cor d'escriure-hi alguna cosa.

La negra foscor de la dictadura feixista es va iniciar amb una absoluta interrupció dels moviments ciutadans. Partits, sindicats, ateneus, moviments educatius, culturals i estudiantils... tot el teixit social va ser eradicat juntament amb les institucions republicanes mitjançant l'assassinat, la tortura, l'exili i, en general, el terror. Tot i els meritoris esforços i sacrificis de militants (significativament de militants comunistes) per mantenir la flama clandestina de les organitzacions lliures.

La necessitat del règim d'obrir l'economia (superant la nefasta política d'autarquia que va condemnar a la misèria a milions de persones) va generar un caldo de cultiu en que s'obrien cada cop més escletxes en el sistema de ferri control social propi del feixisme. I és en aquest context d'un règim basat en la contradicció d'un sistema econòmic obert i un sistema polític i social tancat on noves generacions ciutadanes fan emergir noves organitzacions i moviments: les associaciocions de veïns, els comunistes "de l'interior", les comissions obreres... És en aquest context, també en que resorgeix un nou moviment estudiantil, sense ancoratges en la tradició amputada.

En un règim feixista, són poques les coses que poden fer-se des de l'oposició: panflets, revistetes clandestines, assemblees en l'espai teòricament vedat a la policia d'universitats i parròquies, algunes manifestacions... i còrrer, còrrer tant com puguis davant dels "grissos". I un referent: el maig francès, amb la seva càrrega catàrquica, amb la seva absoluta negativa al pacte, a l'acord, a les estructures, a l'organització estable. O tot ara, o res mai.

Tot i això van haver moviments que van trobar les escletxes: les associacions de veïns canalitzaven reclamacions concretes i ocupaven l'espai públic de barris improvitsats per apilonar la mà d'obra que les noves indústries reclamaven al camp. Les comissions obreres van forçar negociacions reals (sota mà) amb empresaris reals -un grapadet, no ens enganyem- i van imposar-se en les eleccions del sindicat vertical. Genial contradicció assumida per aquells sindicalistes sense història. No així un moviment estudiantil que després de la lluminosa irrupció dels 60 va apagar-se com un flash de magnesi, incapaç de cuallar una dinàmica de tenacitat. El resultat: en el final del feixisme i en la transició, el moviment estudiantil va jugar un paper testimonial.

El naixement d'aquell nou estat sorgit de l'acord històric entre el règim i l'oposició, donava lloc a una nova realitat. Ja es podien fer més coses que els panflets clandestins, però es feia necessari adaptar les estructures. I dels partits leninistes propis d'un sistema sense llibertat política sorgeixen els partits parlamentaris. I del moviment-sindical-sociopolític sorgeixen les confederacions sindicals. I del moviment estudiantil candestí i assembleari... què en surt?

Van haver intents, certament, de crear estructures estudiantils útils en el nou context polític i social. Després de les grans movilitzacions contra el primer govern socialista, no van faltar els activistes que van treure fil i agullar per teixir. Per un moment, a finals dels 80 es va dibuixar un mapa atomitzat i imperfecte d'associacions estudiantils amb una certa base social (si bé no van passar de ser organitzacions de quadres) i capacitat d'interlocució. Però novament el flash de magnesi es va apagar, i després de la llum va persistir la foscor. Aquelles associacions, organitzades per militants de partits polítics o, directament, pels partits no van ser capaces de trobar el seu lloc al món. Permeteu que citi tres motius, des del meu punt de vista, que en realitat són el mateix:

1. en primer lloc, no van tenir la capacitat de generar unes estructures prou sòlides com per emancipar-se dels partits i joventuts polítiques.

2. En segon lloc, la brevetat de la vida estudiantil (cada cop amb menys marge per a fer res més que estudiar i preparar treballs) no va permetre formar quadres amb recorregut. Les generacions es jubilaven sense temps de formar endogàmicament una nova fornada i per tant sempre van haver d'extreure els seus nous quadres de les organitzacions polítiques.

3. No van generar un model propi basat en una àmplia base. Mai van trobar la resposta a la pregunta clau: per què és útil a un estudiant estar associat?

La transició estudiantil es va estroncar, i així va esdevenir hegemònic un moviment permanentment emmirallat en la clandestinitat que actua com a tal: movilitzacions puntuals, panflets i revistes, assemblearisme, manca d'un vincle estable d'afiliació, manca de cultura negociadora, manca d'estructures de participació estables... Un moviment útil per a la denúncia però absolutament castrat per a la transformació. Un moviment que només és notícia quan apareixen els cops de porra o en la tradicional manifestació massiva de la tardor (quan encara falta pels exàmens) "en defensa de la universitat pública".

Jo en vinc d'aquest moviment, en concret de la tradició d'aquells que van voler teixir amb fil i agulla per tal de superar la distància que va entre el motí del pa i la manifestació ciutadana. I em dol que l'únic llegat que puc aportar a aquells que encara avui busquen fils i agulles siguin aquestes ombrívoles reflexions. Això, i els meus millors desitjos per a que se'n surtin. Potser elles i ells seran més intel·ligents que els seus antecessors.

5 comentaris:

Roger Morales i Puig ha dit...

Un digne retorn provocador de les cosetes...

Per cert, gran, gran el Cojo Manteca.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

no se m'acudia millor imatge metafòrica

lluís ha dit...

Jo estic convençut en que els que venen tenen que ser per força molt més intel·ligents dels que hi han estat. Ara, potser seria interessant que entre tots i totes agafem fil i agulla i ajudem a teixir sense por una bona estructurua. Potser el problema es que sempre s'ha "deixat" als estudiants, allà, en la seva torre particular de marfil, sense tenir-los en el grau i mesura necessària per tenirl-los en compte.
Una abraçada Andrés!

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Totalment d'acord Lluís. Sempre he pensat que la clau per conjurar el problema que la brevetat de la vida estudiantil suposa per a consolidar moviment estudiantil estable és establir canals amb els ex-membres més o menys recents que permetin acumular coneixement col·lectiu. Ara bé, qui ha de dirigir sempre han de ser els i les estudiants en cada moment, no els ex-estudiants. Per tant, des de fora es podrà col·laborar en la mesura que des de dins és vulgui col·laboració. Invertir els termes, tampoc serviria de res.

Joan Gil Oliveras ha dit...

La tragedia més gran dels sindicats d'estudiants és que a vegades sembla que no ens creguem que som els millors i que depenguem del que fan els altres.