17 de maig 2009

el sindicalisme té projecte

El sindicalisme europeu ha dut a terme aquests dies una forta mobilització conjunta en cinc grans capitals europees. En un moment de clara atomització i desmobilització de l'esquerra política i social, el sindicalisme es consolida com l'únic moviment social amb capacitat per a plantejar una agenda europea i global sustentada per una mobilització massiva.

La falsa crisi sindical

El quadre que presideix aquestes línies mostra l'evolució de l'afiliació a CCOO de Catalunya en la darrera dècada. La cotització mitja mensual ha crescut de 116.436 quote l'any 1998 a 179.112 el 2008, en l'actualitat supera abastament les 180.000 quotes mensuals. O dit d'altra manera, l'afiliació a CCOO de Catalunya s'ha incrementat en un 65% en els darrers deu anys, essent el sindicat que més creix amb diferència en l'àmbit català. Pel que fa a les eleccions sindicals, CCOO ha passat de comptar amb 22.646 delegades i delegats d'empresa l'any 2003 a 25.964 al final del període de càlcul de 2005, consolidant-se també en aquest camp com la primera força sindical catalana.

Aquest impressionant creixement de CCOO en la darrera dècada s'ha basat en la sindicalització de sectors tradicionals amb poca implantació sindical i dels nous sectors nascuts arran dels profunds canvis tecnològics i empresarials. Els col·lectius on més ha crescut CCOO han estat dones, joves, treballadors estrangers i treballadors de petites i mitjanes empreses.

En definitiva, el discurs publicitari d'un sindicalisme acorralat en la gran indústria i els serveis públics, en el que no troben aixopluc els treballadors i treballadores més precaris, més qualificats o situats en la perifèria del teixit empresarial resulta contundentment desmentit per les xifres crues.


El sindicalisme venç a la nova empresa

La tesi neocon sobre la crisi sindical parteix d'un raonament nítid: el sindicalisme modern ha trobat el seu bressol en la gran empresa fordista: treballadors industrials, concentrats en un mateix centre de treball, amb iguals condicions de treball que cobren d'un mateix CIF. La terciarització de l'economia i l'evolució de l'empresa globalitzada "en xarxa" (en que un únic producte s'elabora mitjançant una munió d'empreses que treballen en diferents parts del món, amb personalitats jurídiques diferents, amb propietats constantment canviants, amb fortes diferències i desigualtats salarials) condemnaria al sindicalisme a un reducte "d'aristocràcia obrera" decreixent de treballadors indústrials i dels grans serveis públics. Les noves generacions de treballadors, socialitzades laboralment en l'individualització del treball i el campi qui pugui trobarien en la competència individual la forma de progressió social, versus una acció col·lectiva cada cop més envellida i corporativista.

D'altra banda, els vells aparells del sindicalisme de l'estat-nació resultarien impotents davant uns empresaris que circulen sense traves per les autopistes mundials.

Cap d'aquestes previsons s'ha acomplert. Avui el sindicalisme general triomfa abastament sobre el corporatiu, precisament perquè és el que millor respon a una vida laboral canviant i pot organitzar la solidaritat entre les diferents empreses que participen d'un mateix procés productiu. Les noves fornades de treballadores i treballadors s'incorporen en el sindicalisme com la millor via de millora de les seves condicions de treball i de vida. Avui els múltiples centres de decisió empresarial i econòmica troben davant seu representants sindicals que plantegen negociacions basades en la mobilització obrera. Representants sindicals cada cop millor formats i preparats, d'altra banda.

L'agent social global

Just en el moment en que els ecos de Porto Alegre s'apagaven en un mar de desorientacions, el moviment sindical sorprenia al món amb el naixament de la Confederació Sindical Internacional. El segle XXI ha començat amb la creació de la major internacional obrera de la història, mai el moviment sindical mundial havia comptat amb un instrument tan potent i global. En paral·lel, la Confederació Europea de Sindicats ha experiementat un significatiu creixement dels seus membre i augmenta les seves competències i capacitat de mobilització.

Per què el sindicalisme avança allà on l'esquerra política i social retrocedeix? Perquè té un projecte clar per afrontar els canvis: teixir més cooperació a la base: entre treballadors de la mateixa empresa i d'empreses diferents i teixir més cooperació per dalt, evolucionant cap a una acció unitària d'abast europeu i mundial.

L'esquerra política i els nous moviments socials, malalts de posmodernitat, han mirat de reüll i per sobre de l'espatlla el vell sindicalisme, convençuts que en l'era d'internet i la "pèrdua de centralitat del treball", les identitats cleenex s'imposarien. Avui acabada la festa del creixement econòmic i les xarxes antiglobalització, els "mileuristes" tornen a ser "treballadors", les xarxes s'han quedat sense nòduls, l'esquerra política es veu mancada d'oxigen electoral i de projecte polític. Enmig de les cendres, el moviment sindical encara els nous reptes amb pas ferm, amb el pas lent i constant de les marxes obreres.