10 de juny 2009

Eleccions europees 2: el somriure de Durao Barroso

Atenció a la foto. Aquesta foto constitueix un dels majors exemples d'informació parcial de la premsa espanyola tan de dretes com d'esquerres. A Espanya la versió d'aquesta foto va passar prèviament per les tisores, unes tisores que sistemàticament la retallaven per deixar fora el senyor de la corbata vermella: el primer ministre portuguès Durao Barroso, actual president de la Comissió Europea, ferm partidari de la guerra a l'Iraq. No consta cap protesta de l'ambaixada portugesa per aquest menysteniment de la premsa espanyola cap al màxim mandatari del país veï. De fet, hom diria que el Sr Barroso va defugir tant com va poder cap mena de protagonisme en la cimera de la guerra, tot i ser-ne l'amfitrió.

Mirem la foto amb calma. Tots quatre somriuen. Els somriures, però són ben diferents. D'entrada el somriure esplendorós d'Aznar, encantat pel seu somni d'esdevenir el camp d'aterratge de Bush a Europa, no cal aprofundir sobre els rius de tinta ja escrits al respecte. A continuació els dos anglosaxons amb somriure protocolari i poc convençut, un somriure a través del que es pot llegir uns pensaments ("a veure si acabem d'hora avui amb això i continuem amb la feina... què és el que em toca demà? la reunió amb el cap de l'espionatge és abans o després de la conversa telefònica amb l'ambaixador a l'ONU? Ostres, ara que dic ONU, tinc tres trucades perdudes del pesat del Kofi Anan"). Després el somriure de Barroso, lleugerament apartat dels altres tres ("que no esquitxin"), el somriure amable i distant de l'amfitrió. Barroso va posar la caseta de vacances a les Açores, va acollir els convidats mantenint-se en un discret segon plànol i es va quedar a rentar plats i recollir quan aquests van marxar. No és pas casualitat que sigui l'únic dels quatre protagonistes que continua en la política activa.

L'any 2004, Barroso va dimitir de primer ministre portuguès per a fer-se càrrec de la presidència de la Comissió Europea, el "cervell" de la Unió, en substitució del professor tristot Romano Prodi. Un any i tres mesos després de la caiguda de Bagdad, la civilitzada europa que s'havia oposat a l'invasió d'Iraq, nomena un atlantista i aliat de Bush màxim responsable de l'organisme encarregat de proposar les noves normatives de la Unió, amb el suport de populars, liberals... i una part significativa de socialdemòcrates.

I Barroso ha fet els deures durant el seu mandat. Certament ha estat incapaç, juntament amb els governants dels estats, de trobar el desllorigador a la paràlisi "constitucional", però sota el seu mandat la Comissió ha estat la punta de llança de la major ofensiva de la dreta europea: una agenda destinada a arraconar els drets socials i laborals dels ciutadans europeus i sotmetre a la ciutadania als interessos de les grans corporacions multinacionals. Una agenda que aglutina la dreta europea hegemònica, i que únicament troba com aobstacle la dificultat d'integrar la dreta dels nous paísos membres en un projecte europeu. Una agenda compartida per tota la dreta espanyola: el programa conjunt de PP, CiU i PNV.

La contundent victòria en les eleccions, propiciada per la no mobilització dels votants d'esquerres, aplana encara més el camí d'aquesta agenda. Avui el somriure de Barroso està dedicat a la meitat de la ciutadania europea i també transparenta el seu pensament: "gràcies per no anar a votar".

1 comentari:

Josep Puigdengolas ha dit...

És trist, però probablement veurem el somriure d'aquest senyor uns aquants anys més.