30 de jul. 2009

la gent de CCOO de NISSAN


L'any 2003 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya trasvalsava el panorama laboral i sindical a NISSAN i a tot Catalunya: la sentència anul·lava la doble escala salarial pactada entre la direcció de l'empresa i els sindicats UGT i SIGEN-USOC, donant la raó a CCOO. Una doble escala salarial és un dels mecanismes més perversos: els treballadors actuals mantenen o milloren el salari a canvi d'excloure'n aquells que encara no hi són, i per tant no són consultats.

La gent de CCOO no va acceptar aquesta lògica còmoda i perversa, van oposar-se a l'acord i van portar aquesta oposició fins al final. No va ser fàcil. Van haver de suportar la pressió de la direcció de l'empresa, dels sindicats signants, del Govern de la Generalitat i dels mitjans de comunicació que feien de portamveus a economistes reputats que justificaven la mesura com ideal: un exemple de la necessària flexibilitat per evitar les deslocalització de l'empresa. Eren exactament els mateixos que van atacar CCOO per no acceptar la rebaixa salarial a SEAT com a reclam per al Q3.

La gent de CCOO de NISSAN sempre han tingut present que la clau de l'èxit dels treballadors és la seva unitat, i que la clau d'un sindicat és representar a tothom tenint molt en compte aquells que juguen amb desaventatge. És la mateixa lògica que els va portar a impulsar la contractació de dones davant les resistències d'una direcció patronal absolutament masclista. És la lògica que els ha portat a ser la primera força sindical de l'empresa, aquella que agrupa i representa la majoria de treballadors. Són majoria perquè treballen per tothom.

Aquest treball per a tothom en els temps de creixement econòmic es manté en temps de dificultats. Des de la presentació del primer Expedient de Regulació, CCOO ha estat el sindicat que ha marcat una dinàmica de mobilització i negociació basada en la unitat i la no acceptació de la discriminació.

En les constants mobilitzacions que s'han dut a terme i que es reflexen en el bloc de CCOO de NISSAN, he tingut ocasió de veure la gent de CCOO deixant-se la veu (literalment) demanant als companys que no es deixessin dividir per l'empresa entre aquells que es veurien afectats per l'ERO i els que no, cridant a no cedir, a mantenir la mobilització perquè era justa i perseguia una finalitat encertada. No he tingut ocasió de veure-hi mai en aquestes mobilitzacions aquells qui avui assenyalaven amb dit injuriós a la gent de CCOO.

Finalment, un Govern covard ha cedit a un xantatge injust i ha aprovat un ERO que es podia haver evitat. I aquells que no s'han deixat la veu a les assemblees ni a les manifestacions, perquè han preferit la murmuració en l'ombra han decidit pescar en el riu esbalotat dels sentiments a flor de pell i la frustració de qui s'ha vist acomiadat. Actuar en l'ombra té avantatges: no cal aportar arguments, no cal demostrar res, no es respon per les pròpies paraules. Senzillament es regira entre els sentiments i es deixa que el malestar faci la resta. Aquells que creuen que guanyen amb la divisió dels treballadors, aquells que creuen que poden obtenir avantatge a base d'erosionar la confiança entre nosaltres tot i que el preu per a la plantilla sigui alt, han jugat. Els voltors sempre han tingut bona vista per cercar les víctimes. I una televisió pública que ha decidit fer antiperiodisme s'ha prestat a la maniobra: sense contrastar informacions ni opinions, sense calibrar els efectes dels seus actes, senzillament furgant en la frustració de les víctimes, ha decidit que el focus no havia d'estar en una direcció empresarial que ha decidit un acomiadament, ni en un govern que l'ha autoritzat, sinó en uns treballadors de l'empresa que han donat el pas endavant de representar als seus companys renunciant a actuar entre les ombres.

Avui he pogut parlar amb alguns d'aquests companys. Cares de preocupació per la gent que ha perdut el treball i pels efectes en la unitat de la plantilla. I la mateixa lluïssor de sempre en la mirada: la determinació d'apretar les dents i tirar endavant sense cedir a la pressió, la determinació de complir amb la responsabilitat que han assumit perquè els seus companys els ho han demanat.

Com ells diuen: "Es tu derecho, es tu obligación: lucha y mobilización".

29 de jul. 2009

El bloc del Jordi Guillot

Els blocs són com els gossos, al final no saps si s'assemblen al seu autor o és l'autor qui amotlla la personalitat cada cop més al bloc. En el cas del Jordi Guillot, persona amb qui he tingut ocasió de tenir-hi tracte des de fa uns anys, puc certificar que és la criatura la que està evolucionant per adaptar-se a la personalitat de qui l'escriu.

En un primer moment els Apunts eren tal i com és en Guillot en el tracte inicial: concís, incissiu, sec... i un pèl encorsetat. Però d'un temps ençà, a mesura que guanya confiança en l'interlocutor, es va deixant anar (mantenint sempre un ferri control, no ens equivoquèssim) i el to guanya volum, amb la contribució d'un humor fi com el tall d'un ganivet. El resultat és un bloc polític de referència, tremendament personal i de fort caràcter. El Consell Editorial de Les Cosetes animem l'autor a que continui el procès de desmelenament.

28 de jul. 2009

Hereu, Portabella i Trias regalen un traje a Laporta

Com a ciutadà manresà estic acostumat a veure els xantatges de la directiva d'un club esportiu a la ciutat que l'acull. Però tot i així no puc deixar de sentir una profunda tristor per la resolució del tema de la requalificació dels terrenys del ministadi al barri de Les Corts.

El conflicte entre el FC Barcelona i els veïns de Les Corts és senzilla d'entendre. D'una banda els ciutadans d'un barri de Barcelona que té un dèficit crònic d'equipaments públics i d'habitatge social, un barri urbanísticament trinxat pels terrenys ocupats per una empresa. D'altra banda, aquesta mateixa empresa que pretén finançar-se a través de l'especulació immobiliària i que exigeix a l'Ajuntament de la ciutat un traje a mida en forma de requalificacions fetes d'esquenes a les necessitats del barri, de fet contra les necessitats de la gent que viu al barri. El factor diferencial: aquesta empresa s'anomena Futbol Club Barcelona.

No em sorprén l'actitud de la directiva del club. En el fons és la prepotent arrogància cutre habitual de les directives dels clubs de futbol, barnissada amb els aires de yuppie que predominen al Barça de Laporta. Allò que realment em preocupa, i perquè no dir-ho, m'indigna és comprobar que els grups municipals de PSC, CiU i ERC es pleguin al xantatge amb total alegria. Si l'Ajuntament de la ciutat esdevé el representant dels interessos del club, qui defensa l'interès públic dels ciutadans de Les Corts?

El Barça no ha reclamat únicament una solució, ha imposat la seva solució a l'Ajuntament de Barcelona. Un ajuntament que ha donat absoluta prioritat a la voluntat especuladora de l'empresa contra els drets socials dels veïns.

Únicament Iniciativa s'ha negat a donar l'esquena als drets de la gent de Les Corts, aquí en deixo el comunicat. Únicament Iniciativa ha defensat que Barcelona és més que un club.

26 de jul. 2009

Joan Saura inicia el relleu a ICV

Ahir Joan Saura ens va anunciar als membres del Consell Nacional d'ICV la seva decisió de no tornar-se a presentar a les primàries del partit per a ser nomenat candidat a la Presidència de la Generalitat. I el Consell Nacional va mostrar de manera unànime el nostre respecte a la decisió, el nostre  suport per la qualitat humana i política que implica, i el nostre reconeixement i afecte per la trajectòria del Joan al capdavant del projecte ecosocialista. Va ser un Consell amb sentiments a flor de pell, tindré temps per expressar els meus en un altre moment. Ara el que correspon és valorar políticament aquest fet excepcional.

Acostumats com estem a líders polítics que s'aferren a les responsabilitat desallotjats de manera poc amistosa, Saura mostra una alçada política gens comú. Serà l'únic signant del Pacte del Tinell que dirigeix de manera tranquil·la i normalitzada la seva sortida de la màxima responabilitat al seu partit.

Joan Saura ha creat les condicions per aquest relleu promocionant un planter de nous lideratges a ICV. Ha elegit el moment més propici:  els resultats de les europees certifiquen la solidesa d'ICV davant la duríssima i permanent campanya d'erosió, maltractament zero a les comisaries, reducció dels accidents de trànsit, reducció de la contaminació a les rondes, forta inversió en els recursos contra els incendis forestals (pírrica en temps de CiU i francament insuficient amb Tura). I el millor moment del Govern, amb l'èxit en el nou finançament i en els traspassos de la Inspecció de Treball i els Rodalies, dirigits per Saura com a Conseller de Relacions Institudionals. Finalment la posada en marxa de la dessalinitzadora d'El Prat, que mostra l'eficàcia de la política d'ICV front l'obsolescència sociovergent en un dels principals temes de país: l'aigua.

Ha elegit la forma. Amb les enquestes apuntant a un creixement d'ICV a les properes autonòmiques i un any abans de la contesa electoral, Saura ha comunicat la seva decisió al Consell Nacional. Sense filtracions, sense tacticismes, el President s'ha adreçat directament a la direcció col·lectiva d'ICV. La forma normal, que com passa en política, esdevé excepció.

La gent d'Iniciativa ha demostrat la seva solidesa política. Davant dels moments difícils que en altres forces han desencadenat conflictes, la gent d'ICV ha serrat les dents i mirat endavant. Ara, amb un partit il·lussionat, aquesta solidesa és la millor garantia del relleu al capdavant de l'únic projecte a l'esquerra dels socialistes que creix i governa  al mediterrani europeu.



24 de jul. 2009

una cançoneta i mo n'anem: mon dieu

Amb tota probabilitat l'Edith se l'haguessin carregat de seguida a Operación Triunfo, la diagnosi: excès de personalitat i caràcter propi.


Un defecte que ens encanta a Les Cosetes, mon dieu!


(aquí deixem l'enllaç)

22 de jul. 2009

retallar la seguretat social és agreujar la crisi

"A raíz de la contracción del crédito y la crisis de liquidez, se estableció otro mecanismo de transmisión de las finanzas hacia la esfera de la economía real, el cual se apoya en el efecto riqueza.


Este efecto remite a la relación que se va construyendo entre la representación que tiene una persona de su riqueza futura a través de su patrimonio presente, y su comportamiento de ahorro. En estas condiciones, cualquier aumento del patrimonio neto se percibe como un enriquecimiento neto y conduce a un aumento neto del consumo. En cambio, cualquier disminución del patrimonio aparece como un empobrecimiento que lleva a incrementar el ahorro (para rehacer el patrimonio) y a reducir el consumo.


Sin embargo, hay un punto que raras veces se cita en el análisis de este efecto riqueza: el impacto de los sistemas sociales y de las reformas que los afectan. Los sistemas de protección contra los riesgos de enfermedad o desempleo, así como los sistemas de jubilaciones, equivalen a un patrimonio colectivo que brinda a los actores individuales un seguro sobre recursos o prestaciones. Si se aumentan las prestaciones, se brinda a los actores un suplemento de riqueza. A la inversa, si se realizan reformas neoliberales que reducen las prestaciones, entonces se destruye parte del patrimonio colectivo y se insta a los actores a aumentar su ahorro en detrimento de su consumo.


Se ha subestimado mucho el impacto recesivo de las reformas neoliberales de los sistemas de salud, jubilación y desempleo, en la coyuntura económica. Esta es la razón por la que países que han mantenido sus sistemas sociales con base en la repartición se hayan visto menos afectados por este efecto riqueza".


Jacques Sapir
El nuevo rostro de la crisis a Le Monde Diplomatique Juliol 2009


Lamentablement sembla que ni el governador del Banc d'Espanya ni els dirigents patronals llegeixen Le Monde Diplomatique...


20 de jul. 2009

La falsa paradoxa de la dreta socialdemòcrata

Tot dinant avui, he finalitzat el darrer dels articles que Miquel Iceta va compilar al seu bloc al voltant dels resultats de les darreres eleccions europees, una recopilació que recomano llegir a les persones interessades en aquesta qüestió i que està a l'alçada del que continua sent el millor bloc polític català.

Es tracta de diversos articles publicats a la premsa generalista amb accents i perspectives diferents, principalment des de l'esquerra. M'ha cridat l'atenció una idea força transversal en molts d'aquests textos, i que podríem batejar com la paradoxa de la dreta socialdemòcrata.

En essència el plantejament dels autors és que resulta paradoxal que en un moment en que l'agenda política neoliberal s'ha vist estroncada per la crisi i els governs de dretes apliquen polítiques socialdemòcrates, la socialdemocràcia s'enfonsi electoralment. Es tracta des del meu punt de vista d'una falsa paradoxa, atès que parteix d'una premisa errònia: considerar l'intervencionisme econòmic com una política socialdemòcrata per se.

El fet que la dreta hagi assumit com a ideari central de la seva agenda la no intervenció de l'estat en l'economia no implica que qualsevol política intervencionista sigui d'esquerres. De fet, l'actual desenvolupament de polítiques "neokeynesianes" no en té res d'esquerres. Depén de quina sigui la intervenció i quins efectes produeixi.

Fins al moment, les polítiques governamentals i intergovernamentals d'intervenció de l'estat han estat adreçades al rescat de les entitats financeres i les multinacionals, i en molta menor mesura de la resta d'empreses. Per contra, no s'ha produit un intervenció adreçada a la major regulació dels mercats, la protecció social de les persones i en concret dels treballadors, ni el redreçament d'un sistema fiscal insuficient i injust. Cap d'aquestes polítiques ha passat fins al moment de l'estadi dels bons propòsits. La ciutadania hem pogut percebre com els estats han injectat grans sumes de diners en l'economia que únicament han anat adreçades a garantir la supervivència, o senzillament els beneficis, d'algunes grans empreses i entitats financeres, no a millorar la situació de la gent.

Qui millor ho va expressar va ser Díez Ferran de CEOE: "un parèntesi en l'economia de lliure mercat". En aquests termes, l'intervencionisme estatal suposa una seguretat social perversa i invertida: en moments difícils l'estat dedica els fons públics a la protecció dels beneficis empresarials i oblida la seguretat social de les persones. Aquestes mesures es tornen fins i tot en contra dels d'abaix: la fortíssima injecció de diners dels bancs centrals a les entitats financeres va ser utilitzada per aquestes no per a donar crèdits a empreses i particulars sinó per especular amb petroli i aliments, provocant la pitjor crisi alimentària en moltes dècades i una escalada del preu dels carburants que ofegava encara més l'economia real.

Fer que els assalariats i els autònoms paguin els impostos que s'utilitzen per a la protecció de bancs i multinacionals pot ser intervencionisme, però no és socialdemocràcia. La gent ho ha entès, sembla que una part de la intel·lectualitat no. Caldrà treure la pols als textos de Karl Marx sobre el paper de l'estat com a instrument de la classe dominant...


17 de jul. 2009

La Vanguardia contra el diàleg social



"pocas concesiones a las posiciones de la patronal, prolongación de ayudas por desempleo y garantías sindicales de que en España no habrá una huelga general. Con esta actitud el Gobierno no es un primus inter pares a la hora de acercar posiciones entre las dos partes y mucho menos está dispuesto a asumir el desgaste para un segmento de su base social que supondría desempatar contra las posiciones más extremas de los sindicatos".

José Antich. Director de La Vanguardia

Quan als hooligans de l'altre equip rabien de frustració i impotència vol dir que el partit es posa bé... encara farem alguna cosa bona amb el diàleg social.

13 de jul. 2009

Nou finançament: qüestió de democràcia



Sembla que la cosa del finançament s'aclareix. Apunts:

1. Catalunya ha assolit els objectius polítics fixats a l'Estatut. Els objectius que la societat democràticament vàrem determinar, no la lectura esbiaxada que alguns que van votar en contra d'aquests objectius han intentat instrumentalitzar posteriorment. En primer lloc, l'increment de l'inversió pública de l'estat a Catalunya per reconduir una situació d'anys d'abandonament. Curiosament els anys d'un govern nacionalista format per una coalició de dretes que a l'hora era sòcia de referència a Madrid.

En segon lloc un sistema de finançament que aportés oxigen a una administració autonòmica ofegada a l'hora de prestar els serveis a la ciutadania sobre els que té competència. En tercer lloc, una major capacitat de recaptació i gestió de tributs, amb la necessària coordinació fiscal amb l'administració central. En quart lloc un sistema just i dinàmic, que acabés amb la injustificable perversió que qui més aporta a la solidaritat quedi en pitjor situació que els receptors, i que permetés la seva revisió periòdica per adaptar el sistema als canvis socials, demogràfics i econòmics.

2. L'objectiu políticament més delicat: un sistema de bilateralitat en la negociació entre la Generalitat i el Govern de l'Estat. Bilateralitat no és autisme, i evidentment la resta de governs autonòmics a qui afectava el model han fet sentir la seva veu, els seus interessos i les seves pressions. A hores d'ara ningú pot negar que la negociació era entre el govern català i el central, que a l'hora ha hagut de fer equilibris amb la resta de governs autonòmics del règim general.

3. Catalunya ha liderat le revisió del sistema de finançament autonòmic més profunda i ambiciosa des de la transició. Les pautes que regeixen el nou model espanyol van nèixer al Parlament català, i s'han imposat perquè eren justes i raonables. Certament, el cinisme demagògic de la dreta i una part de l'esquerra espanyoles, sumats a una llarga llista de despròposits de les forces nacionalistes catalanes per satisfer els baixos instints de les respectives parròquies, han comportat un alt preu polític i social. Ben segur que vist amb perspectiva l'aventura valia la pena, ben segur que la podríem haver tirat endavant amb més intel·ligència. I ben segur que ens n'hem sortit.

4. El govern d'esquerres ha impulsat també en aquest cas la regeneració democràtica. Front a la lògica del peix al cove per part d'un president-partit-país (tot remenat i regat amb aromes de Montserrat) pastelejada a les sales dels hotels, la lògica d'un Parlament democràtic que acorda una proposta àmpliament consensuada, la trasllada i negocia a les Corts espanyoles i la sotmet a referèndum popular. I negocia amb intel·ligència i fermesa la seva concreció.

5. Ara el repte del Govern d'esquerres és convertir el finançament en millors i nous drets per a la ciutadania. Podem reduir les llistes d'espera a la sanitat, crear un veritable Sistema Públic de Dependència, donar compliment al dret a la Renda Bàsica Garantida que preveu l'Estatut, millorar el finançament de l'educació pública... o podem gastar els diners en obres faraòniques i eliminació d'impostos als més rics.

Ara ve quan el Govern demostra (o no) que és d'esquerres.

10 de jul. 2009

Èxit sindical en el diàleg social


Finalment, CEOE anuncia que retira els seus dos condicionant per al diàleg social: abaratiment de l'acomiadament i de les quotes a la Seguretat Social. Després de mesos d'una potent ofensiva de la patronal i la dreta, abastament suportada per la major part de poders mediàtics, la fermesa sindical en relació a que el necessari pacte social davant la crisi no pot passar per degradar les condicions de treball ha donat resultats.


El discurs patronal sempre ha estat trampós: si cada treballador surt més econòmic les empreses contractaran més persones. És trampós perquè les empreses no contracten més o menys en funció del cost d'acomiadament i la Seguretat Social, sinó en funció de les seves necessitats de mà d'obra. Si una fàbrica de cotxes ven menys cotxes, necessita produir-ne menys i no contractarà treballadors que no necessita per molt econòmics que surtin. Això sí: si els treballadors estem en situació més vulnerable consumim menys i comprem menys cotxes que és el que ara cal per reactivar l'economia (qui diu cotxes diu entrades pel teatre, pis, roba...). Per contra, la degradació dels drets laborals suposa aprofondir en el model "d'agafa els diners i corre" que ens ha portat on estem: en la pitjor crisi econòmica que les generacions actuals hem viscut.


Certament, el Govern central havia assumit compromissos de fermesa davant el xantatge patronal. I certament el govern central ha tingut en diverses ocasions temptacions de fallar als seus compromissos si no fos per les pressions sindicals i de l'esquerra política, en concret ICV i IU. Durant tots aquests mesos d'ofensiva de la dreta política i econòmica, el sindicalisme aha mostrat musculatura i mobilització continuada. Des de la Jornada Mundial pel Treball Digne d'octubre de 2008, la mobilització ha estat continuada i creixent. La darrera expressió la manifestació dels sectors metal·lúrgics conjunta de CCOO i UGT d'aquesta setmana a Barcelona.


La fermesa sindical, i la seva capacitat de resistència davant la forta presió exercida durant tots aquests mesos, permet ressituar el diàleg social on des del principi havia d'estar: en les mesures de reactivació econòmica i protecció social. Aquest primer avenç obre les portes de la negociació, ara caldrà mantenir la capacitat propositiva i mobilitzadora per a que aquesta negociació suposi el disseny d'una estratègia anticrisi basat en la modernització econòmica i els compromisos de les empreses d'assumir les seves responsabilitats socials i ambientals com les millors bases sobre les que sustentar una transició de la nostra economia que ens permeti sortir de la crisi en millors condicions de futur.

7 de jul. 2009

Andrea Palladio de la mà d'Eric R Wolf

Dos recomanacions

1. L'exposició sobre Andrea Palladio al Caixafòrum
2. La lectura de Europa y la gente sin historia d'Eric R Wolf (cortesia del Mestre López Bulla)

Conexions:

Per què les grans vil·les de la campinya britànica i del sud dels Estats Units imiten els temples romans i grecs?

A mitjans del Segle XVI pintaven bastos per la República de Venècia que va veure com el comerç a l'orient se li tallava per l'avançada turca, a europa es trobava envoltada d'enemics i el creixent comerç per l'atlàntic la marginava. I Venècia va trobar Andrea Palladio un jove arquitecte que s'ajustava millor a la seva situació: construïa amb materials més econòmics, no li queien els anells per construir obres més prosaiques com ponts i vil·les rurals de gran importància ara que el tancament dels mars portava l'aristocràcia i gran burgesia a mirar terra endins, i representava un projecte de recuperáció-reinterpretació de l'art clàssic vist com a oriund versus el gòtic estranger. Quan les coses pinten malament les societats es tanquen en el propi passat més que obrir-se a les novetats que venen de fora. O millor dit a una versió interessada del propi passat.

Del seu estudi de l'arquitectura clàssica Palladio va extreure la conclusió errònia que les columnates, escales i frontals dels temples romans i grecs eran una marca arquitectònica del conjunt d'edificis clàssics. Així va construir les noves vil·les rurals dels poderosos senyors venecians amb aquest patró. Palladio va escriure, i la seva obra va ser editada.

Els anglesos del Segle XVII, com tot projecte imperialista de l'europa occidental, van voler-se veure a ells mateixos com els continuadors de l'Imperi Romà i l'arquitectura de Palladio els hi venia com anell al dit en aquesta empresa. Així, les vil·les rurals de l'emergent aristocràcia britànica va imitar també l'arquitectura dels temples romans i va arribar posteriorment a les colònies americanes. No cal dir, que els pares de la independència americana també van voler emmirallar-se en la vella Roma.

Resulta doncs, que el famós edifici del Congrès dels Estats Units, el famós Capitoli, és fill de l'errada històrica d'un jove aprenent de canter de Pàdua i de l'invasió de constantinobla pels turcs. Un canter genial, això sí.

6 de jul. 2009

Llei d'Educació de Catalunya


Nota a arrel del cop d'estat a Hondures


Cómo no me voy a reir de la OEA
que es una cosa tan fea
tan fea que causa risa
ja ja ja ja ja ja
Aquests versos són la tornada d'una lamentable cançó de Carlos Puebla, l'autor més panfletari de la Nueva Trova, a qui debem altres peces força més meritòries com la mítica "comandante, Che Guevara". Puebla ridiculitzaba una Organització d'Estats Americans que actuava com a coartada política de l'actuació imperialista dels governs del EUA al "pati del darrera" i en la que seien força dictadors i representants de pseudodemocràcies però que va tenir el cinisme d'expulsar Cuba per manca de respecte als drets humans. Si avui Carlos Puebla fes una cançó sobre la OEA el seu to ben segur que seria una altre.

L'emergència democràtica i sobiranista a Amèrica Llatina resulta una de les millors notícies de l'era Global. Davant d'un cop d'estat avalat pels poders oligàrquics i les seves estructures polítiques i institucionals, així com pels mitjans de comunicació a Hondures la condemna dels EUA i la UE i l'ofensiva política de la OEA. No només en Puebla hauria de fregar-se els ulls per comprobar que no està somiant.

El cop d'estat a Hondures i les reaccions al mateix posen sobre la taula les incògnites sobre l'evolució d'un continent que en tot cas sembla deixar clar que es nega a tornar enrera. En relació a aquest debat, resulta de gran importància l'anàlisi de l'actuació de les multinacionals espanyoles al continent. En parlem un altre dia, però d'entrada sembla oportú denunciar el vergonyós suport al cop d'estat que les emisores del Grupo Prisa a Llatinoamerica, el cas de Ràdio Caracol resulta especialment condemnable, que es complementa amb el tractament (força més prudent) dels seus mitjans espanyols. El País, que sempre ha fet bandera de ser el primer mitjà en condemnar el cop d'estat del 23 F resulta avui significativament ambigu en la seva defensa de la democràcia hondurenya.