20 de jul. 2009

La falsa paradoxa de la dreta socialdemòcrata

Tot dinant avui, he finalitzat el darrer dels articles que Miquel Iceta va compilar al seu bloc al voltant dels resultats de les darreres eleccions europees, una recopilació que recomano llegir a les persones interessades en aquesta qüestió i que està a l'alçada del que continua sent el millor bloc polític català.

Es tracta de diversos articles publicats a la premsa generalista amb accents i perspectives diferents, principalment des de l'esquerra. M'ha cridat l'atenció una idea força transversal en molts d'aquests textos, i que podríem batejar com la paradoxa de la dreta socialdemòcrata.

En essència el plantejament dels autors és que resulta paradoxal que en un moment en que l'agenda política neoliberal s'ha vist estroncada per la crisi i els governs de dretes apliquen polítiques socialdemòcrates, la socialdemocràcia s'enfonsi electoralment. Es tracta des del meu punt de vista d'una falsa paradoxa, atès que parteix d'una premisa errònia: considerar l'intervencionisme econòmic com una política socialdemòcrata per se.

El fet que la dreta hagi assumit com a ideari central de la seva agenda la no intervenció de l'estat en l'economia no implica que qualsevol política intervencionista sigui d'esquerres. De fet, l'actual desenvolupament de polítiques "neokeynesianes" no en té res d'esquerres. Depén de quina sigui la intervenció i quins efectes produeixi.

Fins al moment, les polítiques governamentals i intergovernamentals d'intervenció de l'estat han estat adreçades al rescat de les entitats financeres i les multinacionals, i en molta menor mesura de la resta d'empreses. Per contra, no s'ha produit un intervenció adreçada a la major regulació dels mercats, la protecció social de les persones i en concret dels treballadors, ni el redreçament d'un sistema fiscal insuficient i injust. Cap d'aquestes polítiques ha passat fins al moment de l'estadi dels bons propòsits. La ciutadania hem pogut percebre com els estats han injectat grans sumes de diners en l'economia que únicament han anat adreçades a garantir la supervivència, o senzillament els beneficis, d'algunes grans empreses i entitats financeres, no a millorar la situació de la gent.

Qui millor ho va expressar va ser Díez Ferran de CEOE: "un parèntesi en l'economia de lliure mercat". En aquests termes, l'intervencionisme estatal suposa una seguretat social perversa i invertida: en moments difícils l'estat dedica els fons públics a la protecció dels beneficis empresarials i oblida la seguretat social de les persones. Aquestes mesures es tornen fins i tot en contra dels d'abaix: la fortíssima injecció de diners dels bancs centrals a les entitats financeres va ser utilitzada per aquestes no per a donar crèdits a empreses i particulars sinó per especular amb petroli i aliments, provocant la pitjor crisi alimentària en moltes dècades i una escalada del preu dels carburants que ofegava encara més l'economia real.

Fer que els assalariats i els autònoms paguin els impostos que s'utilitzen per a la protecció de bancs i multinacionals pot ser intervencionisme, però no és socialdemocràcia. La gent ho ha entès, sembla que una part de la intel·lectualitat no. Caldrà treure la pols als textos de Karl Marx sobre el paper de l'estat com a instrument de la classe dominant...