30 de jul. 2009

la gent de CCOO de NISSAN


L'any 2003 una sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya trasvalsava el panorama laboral i sindical a NISSAN i a tot Catalunya: la sentència anul·lava la doble escala salarial pactada entre la direcció de l'empresa i els sindicats UGT i SIGEN-USOC, donant la raó a CCOO. Una doble escala salarial és un dels mecanismes més perversos: els treballadors actuals mantenen o milloren el salari a canvi d'excloure'n aquells que encara no hi són, i per tant no són consultats.

La gent de CCOO no va acceptar aquesta lògica còmoda i perversa, van oposar-se a l'acord i van portar aquesta oposició fins al final. No va ser fàcil. Van haver de suportar la pressió de la direcció de l'empresa, dels sindicats signants, del Govern de la Generalitat i dels mitjans de comunicació que feien de portamveus a economistes reputats que justificaven la mesura com ideal: un exemple de la necessària flexibilitat per evitar les deslocalització de l'empresa. Eren exactament els mateixos que van atacar CCOO per no acceptar la rebaixa salarial a SEAT com a reclam per al Q3.

La gent de CCOO de NISSAN sempre han tingut present que la clau de l'èxit dels treballadors és la seva unitat, i que la clau d'un sindicat és representar a tothom tenint molt en compte aquells que juguen amb desaventatge. És la mateixa lògica que els va portar a impulsar la contractació de dones davant les resistències d'una direcció patronal absolutament masclista. És la lògica que els ha portat a ser la primera força sindical de l'empresa, aquella que agrupa i representa la majoria de treballadors. Són majoria perquè treballen per tothom.

Aquest treball per a tothom en els temps de creixement econòmic es manté en temps de dificultats. Des de la presentació del primer Expedient de Regulació, CCOO ha estat el sindicat que ha marcat una dinàmica de mobilització i negociació basada en la unitat i la no acceptació de la discriminació.

En les constants mobilitzacions que s'han dut a terme i que es reflexen en el bloc de CCOO de NISSAN, he tingut ocasió de veure la gent de CCOO deixant-se la veu (literalment) demanant als companys que no es deixessin dividir per l'empresa entre aquells que es veurien afectats per l'ERO i els que no, cridant a no cedir, a mantenir la mobilització perquè era justa i perseguia una finalitat encertada. No he tingut ocasió de veure-hi mai en aquestes mobilitzacions aquells qui avui assenyalaven amb dit injuriós a la gent de CCOO.

Finalment, un Govern covard ha cedit a un xantatge injust i ha aprovat un ERO que es podia haver evitat. I aquells que no s'han deixat la veu a les assemblees ni a les manifestacions, perquè han preferit la murmuració en l'ombra han decidit pescar en el riu esbalotat dels sentiments a flor de pell i la frustració de qui s'ha vist acomiadat. Actuar en l'ombra té avantatges: no cal aportar arguments, no cal demostrar res, no es respon per les pròpies paraules. Senzillament es regira entre els sentiments i es deixa que el malestar faci la resta. Aquells que creuen que guanyen amb la divisió dels treballadors, aquells que creuen que poden obtenir avantatge a base d'erosionar la confiança entre nosaltres tot i que el preu per a la plantilla sigui alt, han jugat. Els voltors sempre han tingut bona vista per cercar les víctimes. I una televisió pública que ha decidit fer antiperiodisme s'ha prestat a la maniobra: sense contrastar informacions ni opinions, sense calibrar els efectes dels seus actes, senzillament furgant en la frustració de les víctimes, ha decidit que el focus no havia d'estar en una direcció empresarial que ha decidit un acomiadament, ni en un govern que l'ha autoritzat, sinó en uns treballadors de l'empresa que han donat el pas endavant de representar als seus companys renunciant a actuar entre les ombres.

Avui he pogut parlar amb alguns d'aquests companys. Cares de preocupació per la gent que ha perdut el treball i pels efectes en la unitat de la plantilla. I la mateixa lluïssor de sempre en la mirada: la determinació d'apretar les dents i tirar endavant sense cedir a la pressió, la determinació de complir amb la responsabilitat que han assumit perquè els seus companys els ho han demanat.

Com ells diuen: "Es tu derecho, es tu obligación: lucha y mobilización".