29 de set. 2009

L'afer Millet i la hipocresia patriòtica


Per fer la crònica de la gran catarsi de la “societat civil catalana” en relació a l’afer Millet caldria algú amb el mirada  sarcàsticament distant de Pepe Carvalho, amb l’actitud filosòfico-contemplativa de Maki Navaja, i amb el verb hiperbòlic de Pepe Rubianes. Quin gran equip de caçafantasmes haguessin format tots tres. Precisamente per això cap dels tres hagués estat mai convidat a formar part del patronat del la Fundació del Palau de la Música.

L’afer Millet afecta a un prohom de les Grans famílies, capità d’un dels seus bucs insignies més preuats, i és aquesta la clau, més que no pas el muntant de l’estafa, del vergonyós exercici de catarsi dels clans dominants de la Catalunya “catalana”. En els darrers dies hem vist com en Millet ja no és només un probable estafador. De sobte s’atropellen unes a les altres les veus que l’acusen d’haver abandonat l’esperit fundacional del Palau, de no complir amb la seva obligació de donar projecció internacional a la música catalana, de ser un trepa sense ofici ni benefici que viu de l’explotació del cognom… Aquells que aplaudien des de la platea cada cop que Millet rebia un guardó, aquells que presionaven a les administracions per a que els hi atorguessin, aquells que han col·locat i mantingut el senyor Millet allà on era, ara esdevenen un orfeó de veu sorda que ha canviat la partitura de les Glòries pel “jo ja ho deia” en un exercici de cinisme superlatiu.

Afortunadament per a ells, l’exercici quedarà impune: ni Carvalho, ni Rubianes ni Maki Navaja estan entre nosaltres i si hi fossin no trobarien ningú que els hi posés un micro davant. L’omerta còmplice, disfressada d’exercici de patriotisme, garanteix que s’imposarà la versió dels fets que toca: un pocavergonya aïllat que va abusar de la confiança de la bona gent del país.

Aquesta versió és perfecta per eludir el mal de fons: el caldo de cultiu que genera i continuarà generant “afers Millet”.

28 de set. 2009

Alemanya castiga la "sociovergència"

Les eleccions federals alemanyes han tingut com a principal resultat la clara desautorització democràtica de l'acord de Grossen Koalition entre CDU-CSU i SPD que ha governat la Bundesrepublik des de 2005. Clar i net: els dos partits que han conformat la coalició del govern han empitjorat molt sensiblement resultats, mentre que tots els partits que no n'han format part han millorat els resultats de manera molt important.

La Gran Coalició va ser resultat de dos factors: l'única majoria parlamentària alternativa hagués estat una gran coalició d'esquerra verda (SPD, Verds i L'Esquerra), políticament inviable a la pràctica pel caràcter de força non grata dels de Lafontaine. El segon factor va ser la forta pressió per part dels poders financers, econòmics i dels mass media per tal que es tanqués un acord de Govern dels dos grans partits. Una passejada virtual per les hemeroteques a la recerca d'exemplars dels diaris de l'any 2005 ens aportarà una lectura unànime: l'acord de socialdemòcrates i conservadors és un acord patriòtic, propi de partits que supediten l'interès particidiasta a l'interès dels ciutadans, la resposta al clam de la societat alemanya que reclama als "grans partits" que es posin d'acord... doncs bé, ahir aquella societat alemanya va expressar electoralment que no en volia de Grossen Koalition, que no existeix cap clam per a que els dos grans partits es posin d'acord, i que si el gran partit d'esquerres pacta amb la dreta deixa de ser "gran" per esdevenir cada cop més petit. La baixada ha estat desigual: mentre que els conservadors perden un parell de punts, els socialdemòcrates s'enfonsen, essent els que havien fet bandera precisament de la Gran Coalició en aquesta campanya. Sembla bastant clar que l'acord de centre-dreta provoca rebuig sobretot entre els votants socialistes.

Ara un exercici en clau de política catalana: si posats a anar a l'hemeroteca detectem aquells diaris catalans, o amb edició catalana, que més abastament van exposar els arguments expressats de defensa de la Gran Coalició a Alemanya, veurem que es tracta exactament dels mateixos mitjans i opinadors que reclamen una Gran Coalició catalana (CiU-PSC), i amb uns arguments tremendament similars: el PSC no hauria de contemplar com una alternativa real reeditar una acord amb ERC i ICV (forces non grates), cal un acord "patriòtic" o "nacional", CiU i PSC posarien d'aquesta manera l'interès dels ciutadans per sobre de l'interès partidista, existeix un clam de la societat catalana que reclama als dos grans partits que es posin d'acord...

La resposta als cants de sierena sociovergents la donen avui els cronistes d'El País: "[para la CDU] la asociación con los adversarios históricos que son los socialdemócratas queda así como un paréntesis, que se deja atrás con alivio".

La dreta no paga traïdors.

21 de set. 2009

Eurobàsket 2009: oé, oé, oé!


Es pot estar veient al teu equip guanyar una final i demanar al temps que s'aturi, dir-li al crono que no hi ha pressa, que vols que la cosa s'allargui una mica més? Sí, i tant que sí.

Mentre vas a la nevera a buscar la cervesa abans que comenci el partit passen tantes coses pel cap... sí, la selecció de bàsquet va arribar a la final eliminant per KO a Grècia (amb la por que fan) i França però s'ha patit tant que encara tenim enganxada a la retina cendra de les derrotes: amb Sèrbia va començar el malson (descomptant amistosos), i la punyetera baixada de tensió del darrer quart que tants disgustos ha portat i pot continuar portant, i els bases han d'encistellar-ne més i en els tirs lliures no estan al 100%, i a sota de la cistella no sé, no sé...

I llavors comença el partit i el cinc inicial posa les coses al seu lloc: avui no hi haurà patiment avui hi haurà victòria aclaparadora. I comencen aquells parcials tan bonics en que l'oponent es queda a zero, i aquesta defensa que tant es va trobar a faltar al principi però que ara és un mur davant el qual els serbirs s'estavellen un i altre cop, i Navarro que l'encerta, i aquí encistella fins l'Scariolo, i no hi ha un rebot que se li escapi a Reyes ni una assistència que no faci Mumbrú. I llavors Ricki Rubio vola i Gassol ja no medeix 2.14 si no molt més, molt més... i el mur defensiu es converteix en un contratac de l'avició en segons, i arriben alley oops i més triples: és un festival. I tu des del sofà parles amb el monitor i demanes paciència, encara no ens emocionem, encara cal assegurar el partit. Però la bèstia s'ha desfermat i els jugadors afamats de bàsquet criden: "més, més".

I sí, va haver una mica de desconcert quan es van acumular cinc faltes en un moment, o quan durant una estona la pilota no va voler entrar a la cistella sèrbia: davant hi havia un equip que no va arribar a la final perquè li toqués en un sorteig. I al final, quan els jugadors del parquet ja tenien el cap de festa, en la festa que feia estona que es celebraba a la banqueta, el serbis van aprofitar per arreglar una mica el resultat. Però sincerament tant hi feia, nosaltres estàvem de festa: "reloj no marques la hora". Però el crono marca l'hora, l'hora de l'or i ja ningú s'enrecorda de la final de Madrid, però sí de Japó i d'aquell lunyà Los Ángeles amb que una generació vam començar a pillar-li el gust a la selecció de bàsquet amb una plata que ens va saber a poc. Avui la plata és Sèrbia, avui només l'or fa justícia a aquest equip.

Ha estat preciós, ningú a qui li agradi el bàsquet pot no disfrutar d'aquest equipàs i d'aquest joc de somni (bé, ahir els ciutadans serbis tenien bula) i mires edats i fas número: que duri una mica més, que el poguem disfrutar una mica més: "reloj no marques la hora".

18 de set. 2009

Álvarez (UGT) i la transparència dels recursos públics


Avui Josep Cuní ha entrevistat als matins el company Josep M Álvarez, Secretari General de la UGT de Catalunya. Com és habitual, la primera pregunta que en Cuní ha traslladat al convidat ha estat la "Pregunta del dia", avui marcada per l'afer Millet o Els Fets de Palu Reloaded: "Hi hauria d'haver més control de les subvencions públiques?", la resposta d'en Josep M Álvarez ha estat afirmativa. Álvarez considera així mateix que hauria d'incrementar-se el control de les adminsitracions sobre el bons ús de les subvencions que atorguen.

Aquesta resposta per part del màxim responsable de la UGT catalana resulta esperançadora en relació a la necessitat de millorar la transparència dels recursos que les administracions públiques aporten a sindicats i organitzacions patronals. Des de fa anys, CCOO de Catalunya defensa la necessitat que el Govern de la Generalitat publiqui anualment les subvencions, convenis, i qualsevol altre flux pels quals els agents socials obtenen fons públics. Així mateix CCOO proposa que sigui obligatori per patronals i sindicats la presentació dels balanços anuals auditats davant de la Sindicatura de Comptes, per al seu control públic. De fet, CCOO de Catalunya ja presenta els seus comptes cada any a la Sindicatura de manera voluntària.

Fins al moment, tant UGT com el Govern de la Generalitat es resisteixen a la proposta de Comisions. Potser l'afer Millet tindrà un efecte positiu per avançar en aquesta qüestió.

14 de set. 2009

Sentència del Constitucional: no ho estem enfocant bé això

Fem una mica de política-ficció. Imaginem ara que el Govern espanyol, amb un ampli suport del Congrès dels Diputats convoqués un referèndum amb la pregunta següent:

Està vostè d'acord amb que, ateses les actuals circumstàncies de greu crisi econòmica, es suspengui indefinidament l'aplicació de les modificacions aprovades en els Estatuts d'Autonomia i dels canvis que han comportat en el sistema de finançament de les Comunitats Autònomes del Règim General?

Davant d'aquesta situació, quina sortida tindríem aquelles persones que des de Catalunya i des d'altres indrets considerèssim que aquesta hipotètica consulta és una farsa democràtica? A qui ens podríem adreçar per a que impedís aquest evident atropellament? Quins arguments podríem exhibir per tal que la consulta s'aturés o, en cas d'haver-se celebrat, quedés sense efecte?

Evidentment podem argumentar que després de unes quantes dècades d'experiència democràtica els pobles sabis estableixen normes del joc clares per a evitar que l'ús de majories conjunturals aixafi els drets de les minories i del conjunt de ciutadans, i que han recollit aquestes regles en la norma fonamental de cada país (a Espanya aquesta norma s'anomena Constitució). També podríem argumentar que, conscients de la necessitat de controlar els poder públics (això és al cap i a la fi "l'estat de dret") els pobles sabis han creat organismes de control que fan les funcions d'àrbitres del joc democràtic. El principal organisme de control dels poders públics a Espanya s'anomena Tribunal Constitucional.

Continuem imaginant. Què podrien tractar d'al.legar els promotors del referèndum? Potser dirien que existint una expressió majoritària del poble espanyol, el Tribunal Constitucional no hi té res a dir, perquè "cap Tribunal està per sobre de la sobirania popular". Potser atacarien aquells que ens mostrèssim contraris al referèndum dient que pretenem negar el legítim dret del poble espanyol a expressar lliurament quin vol que sigui el seu futur. En fi, el calaix de la demagògia és ple de recursos per a situacions com aquesta.

En una societat democràtica, totes les persones estem interessades en que existeixin regles de funcionament i àrbitres autoritzats que les puguin fer complir. Però els més interessats som aquells ciutadans i institucions que tenim menys força per a fer valer els nostres drets davant les imposicions d'institucions i ciutadans més poderosos.

La fugida endavant que s'està imposant en el debat català davant una hipotètica sentència adversa del TC a l'Estatut de Catalunya (que falta per veure fins a quin punt pot tenir conseqüències pràctiques i reals) és demagoga i miop. Demagoga perquè contraposa respecte a la voluntat popular amb existència de normes i arbitres, sense els quals la voluntat popular queda orfa de protecció. Miop perquè en funció del problema relatiu d'avui erosiona l'instrument que ens pot protegir de problemes realment greus demà.

PS Per ser justos hauríem de comentar també la responsabilitat de PSOE i PP en l'erosió de l'autoritat dels organismes de control democràtic, però això ja ho vàrem fer. Qui vulgui refrescar-ho, pot trobar el comentari aquí.



Blocparasitisme: Pere Nieto comenta la consulta d'Arenys


Després de l'entrada sobre "l'afer Noa" tocava parlar de la consulta d'Arenys, però després de llegtir el comentari al respecte que ha fet en Pere Nieto, ecosocialista i sobiranista, no em queda res a dir. A banda de recomenar-ne la lectura que podeu trobar aquí.

13 de set. 2009

l'afer Noa i el peterpanisme de l'esquerra social


L'11 de setembre ha tornat a esdevenir. Cada any sobiranistes alternatius i oficials s'esforcen per vestir la Diada com una Diada especialment trascendental: un any perquè es discuteix l'estatut, l'altre perquè s'ha aprovat, el següent perquè no s'ha tancat el finançament i després perquè tot i que ja està el peix venut falta la sentència del Constitucional. Al Conservatori de Música de Manresa els profes ens explicaven que la clau per a que el forte soni fort, és que el piano soni baixet: sense contrast no hi ha tensió. Situat en un fortíssimo permanent, el crescendo sobiranista esdevè un continu tan alt i monòton que, com passa amb els sorolls de les obres, acaba integrant-se per l'oïda com a rutina. Així les coses, el sobiranisme depèn de les sobreactuacions del seus contraris per trencar la monotonia, enguany el desafinament d'Arenys. La melodia institucional que sona als actes oficials per part dels portamveus polítics resulta menys estrident, però igualment rutinària.

Així, la veritable "notícia" de la Diada no ha vingut per part de les litúrgies habituals, sinó per part de la Plataforma Aturem la Guerra i la seva protesta per l'actuació de la cantant Noa a l'acte institucional, que ha comptat amb el suport d'ICV-EUiA. La protesta ha fracassat, no pel fet que finalment la cantant hagi actuat, sino perquè els promotors i la seva proposta han quedat fortament desautoritzats per la lectura que finalment s'ha imposat dels fets: la persecució d'una artista compromesa amb el diàleg per part d'organitzacions integristes d'esquerres. Aquesta lectura no és correcta, almenys no del tot, ni ha sorgit "espontàniament" sinó molt condicionada pel joc de poders polític i mediàtic, però això té poca rellevància: si els promotors pretenien millorar el compromís de la ciutadania amb el poble palestí, no ho han aconseguit puix que aquest poble ha estat absent del debat. En canvi el resultat ha estat la pèrdua d'autoritat de la Plataforma i d'ICV - EUiA, nanos maleducats que ofenen els convidats avergonyint la família.

Els promotors de la iniciativa hauran d'extreure'n les valoracions. No faltarà l'anàlisi de les circumstàncies. Segur que en l'anàlisi hi haurà lloc per a valorar la capacitat de pressió de l'Estat d'Israel, la hipocresia dels partits catalans, la manipulació persistent dels mitjans de comunicació i el sumsum corda habitual amb que l'esquerra social acostumem a justificar els nostres fracassos. El que no és tan segur és que les pròpies responsabilitats trobin lloc en la reflexió, i sense autocrítica no hi ha maduració.

La pregunta ja no és què volem ser quan siguem grans, sinó si volem o no fer-nos grans. De moment sembla que optem per la comfortabilitat de la post-infància, altrament anomenada adolescència.

8 de set. 2009

Estimat Raval

"La puta pobre al portal, la puta rica al rosal
y el avaro a sus divisas"
Joan Manel Serrat
Fiesta

He viscut al Raval durant més de dos anys. Vaig deixar-hi de viure contra la meva voluntat, i vaig haver de marxar-hi obligat per l'evolució del mercat de lloguer, no pas per la prostitució, la delinqüència (exceptuant la delinqüència immobiliaria i hotelera, és clar), ni les farres dels guiris. De la qual cosa es dedueix fàcilment que molta altra gent amb més quartos que no pas jo tenia ganes de viure-hi. Masoques? Potser sí.

Des de la perspectiva de la meva vivència ravalera, avui veig l'enèssima polèmica sobre el Raval propiciada por un reportatge indigne d'El País, seguit per un debat polític i mediàtic més indigne encara. Coses:

1. El Raval que jo vaig conèixer era un barri assetjat per l'especulació i un pla municipal de neteja de cara. De cara i de cares, en tant que la "remodelació" del Raval implicava el desallotjament i substitució de la major part de la gent que hi vivia.

2. La fracassada remodelació del barri tenia un objectiu central sense cap relació amb la qualitat de vida dels veïns: utilitzarar el barri per esponjar el saturat parc temàtic per a guiris en que s'ha convertit Ciutat Vella. Una operació planificada territorialment com un assetjament militar; a la banda de muntanya la remodelació del Raval Nord, un triangle amb tres vèrtex: Pça. Universitat, Pça. Catalunya i el pol museístic de la Pça. dels Àngels (MACBA+CCCB més Facultat de Lletres de la UB). Un simple passeig farà adonar al ciutadà curiós de l'abismal diferència del paissatge urbà i humà entre aquest triangle i la resta del Barri. Una ullada als classificats d'anuncis immobiliaris també ajudarà. Per mar, amb l'arribada de més creuers turístics. I entre mar i muntanya un eix de conexió: una nova Rambla vorejada d'hotels, comerços per turistes i habitatges caríssims, que completaria la triada formada per Via Laietana (amb les futures voreres ampliades) i les saturadíssimes Rambles de tota la vida.

3. En el país dels impostos baixos que només paguen els que no tenen prou diners per evadir, les operacions de "remodelació" es financien amb les plusvàlues del sòl. Un sòl que es revaloritzaria degut a la "remodelació" fent pujar els preus (si no, no hi ha plusvàlua) i expulsant als veïns que ja no puguin pagar. En els casos en que algun intransigent s'emparés en un lloguer "de renda antiga", una empenteta en forma de mobbing immobiliari acabaria de forçar l'actitud col·laboradora. Nous veïns, més macos i elegants substituirien els antics. Nous comerços adreçats a guiris substituirien els comerços propis d'un barri viu. A veure qui és el guapu que troba un súper o una fruiteria al Gòtic, doncs aquest era el futur del Raval.

4. L'operació ha fracassat. La Rambla del Raval no ha estat el passeig somiat. Sí ha tingut un efecte positiu: ha obert un espai en un barri laberíntic, tot i la sensació d'espai permanentment en obres. Avis prenent el sol, nens jugant i veïns fent-la petar. Res a veure amb l'horror estressant de les Rambles. Pisos que no s'han venut, locals comercials on no s'hi han instal·lat les firmes esperades. El Raval finalment no ha assumit el seu destí.

5. La frustració requereix algú amb qui desfogar-se, i li ha tocat a les pobres putes pobres. És una vergonya per a tots nosaltres el tractament inhumà que estan rebent les prostitutes en aquest debat. Davant les fotos publicades a El País cap mitjà (inclós el progre País), ni l'Alcalde, ni la regidora Escarp... ha mostrat la seva preocupació per les condicions en que aquestes dones es veuen obligades a exercir la prostitució. Senzillament l'indignació és perquè no hi ha manera d'expulsar-les perquè no espatllin la postal. És una vergonya que ens degrada com a societat.

6. Però el debat del Raval, no és el de la legalització de la prostitució. Això no serveix per a res més que tapar el debat real: el de si és compatible que Barcelona sigui una ciutat habitable amb la constant submissió a les empreses turístiques i hoteleres. El Gòtic ha mort, la Ribera subsisteix com pot en el cor del barri, la Barceloneta resisteix perdent plomes, a Gràcia cada cop menys veïns lluiten per mantenir vives les festes, aixafades per un turisme massiu i predador potenciat per l'Ajuntament... Això sí, la culpa és de les prostitutes del Raval i la gent que dorm al voltants de l'Estació de Sants per estalviar-se una nit d'hotel. Precisament perquè se l'estalvien.

1 de set. 2009

Natsuo Kirino versus Isabel Coixet




Abans d'ahir vai a fer una cosa que feia anys que no feia: anar a veure una pel·li de la Coixet, en concret la darrera: Mapa dels sons de Tòkio. Ja que hi erem, vaig anar a la Vil·la de Gràcia. I posats a fer-ho bé als cines Verdi. Una pel·li de la Coixet s'ha de veure rodejat de gafipastis pseudoculturetes per tal que esdevingui una experiència global. Val a dir que aquesta experiència ha coincidit en el temps amb la lectura de la major trobada literària que he fet aquest estiu: Out de Natsuo Quirino (de les dos fotos, la que no sembla una arbre de Nadal) també ambientada a Tòkio.


D'entrada cal dir que no sóc massa fan de la Isabel Coixet. Es tracta al meu parer d'una molt bona cineasta que com a tal genera una mirada pròpia que esdevé la seva marca. La seva mirada converteix qualsevol escenari en un bosc de fades i els personatges en pous insondables, és des del meu punt de vista la màgia del seu cine. Un pavo que en la seva primera cita amb una noia es passa tota l'estona parlant de la seva ex recentment suïcidada, passat per la mirada de la Coixet deixa d'esdevenir un pesat lamentable, o un possible sonat perillós, per a esdevenir una tio interessant de mirada profunda. Un pàjaro que es passa el dia amb una noia de la que està penjat sense ser capaç d'entrar-li i les nits escoltant gravacions dels sorollets de la xicota, deixa de ser un pagafantes i potencial psicòpata per a presentar-se com una mena de xaolin postmodern... En definitiva una pel·li on les principals característiques de tots els personatges són: 1. no fer res durant la pel·li 2. passar-se les hores mirant-se el malic i autocompadint-se 3. percebre's a ells mateixos com El Món i a la resta com a paissatge.

Com deia, ha coincidit anar a veure la pel·li amb la lectura de la novel·la de Kirino escrita el 1997 i editada en butxaca per Emecé (Planeta). Potser per això he trobat més buit encara el film. Es tracta d'una novel·la genial. Quatre dones treballen en el torn de nit d'una fàbrica de menjar preparat a Tòkio. Dones amb una feina feixuga, rutinària i gens reconeguda, i amb una vida personal i familiar igualment feixuga, rutinària i insatisfactòria. Com en la pel·li de la Coixet un fet violent marcarà una canvi en els seves vides i en elles mateixes: assessinen, esquarteren i reparteixen els trossets del cadàver del marit d'una d'elles. Com en la pel·li, les protagonistes es veuen abocades a un espiral de canvis trascendentals que no controlen un cop s'han detonat. Com en la pel·li, els successos de la narració provocan una alteració de les protagonistes que les porta a interrogar-se sobre elles mateixes. Com en la pel·li, el procés condueix a la voluntat de les protagonistes d'actuar per reprendre el control de les seves vides. Diferències: passen coses i els personatges actuen. Les protagonistes no poden passar-se la vida mirant-se el malic: han d'arribar a la feina puntuals, portar diners a casa, canviar-li els panyals a la sogra, fer el sopar... Tot i l'absoluta soledat que experimenten, les protagonistes no són elements aïllats: viuen en societat i tenen lligams amb altres persones de dependència econòmica, d'amistat, de confrontació... En definitiva: són vives.

El Tòkio de Kirino no és un bosc de fades ni una mena de parc temàtic: és una ciutat viva. I una ciutat viva té una força i una fondària que mai podrà tenir cap bosc de follets, sobretot si els follets es passen tota l'estona mirant la seva imatge reflexada al llac.