21 de set. 2009

Eurobàsket 2009: oé, oé, oé!


Es pot estar veient al teu equip guanyar una final i demanar al temps que s'aturi, dir-li al crono que no hi ha pressa, que vols que la cosa s'allargui una mica més? Sí, i tant que sí.

Mentre vas a la nevera a buscar la cervesa abans que comenci el partit passen tantes coses pel cap... sí, la selecció de bàsquet va arribar a la final eliminant per KO a Grècia (amb la por que fan) i França però s'ha patit tant que encara tenim enganxada a la retina cendra de les derrotes: amb Sèrbia va començar el malson (descomptant amistosos), i la punyetera baixada de tensió del darrer quart que tants disgustos ha portat i pot continuar portant, i els bases han d'encistellar-ne més i en els tirs lliures no estan al 100%, i a sota de la cistella no sé, no sé...

I llavors comença el partit i el cinc inicial posa les coses al seu lloc: avui no hi haurà patiment avui hi haurà victòria aclaparadora. I comencen aquells parcials tan bonics en que l'oponent es queda a zero, i aquesta defensa que tant es va trobar a faltar al principi però que ara és un mur davant el qual els serbirs s'estavellen un i altre cop, i Navarro que l'encerta, i aquí encistella fins l'Scariolo, i no hi ha un rebot que se li escapi a Reyes ni una assistència que no faci Mumbrú. I llavors Ricki Rubio vola i Gassol ja no medeix 2.14 si no molt més, molt més... i el mur defensiu es converteix en un contratac de l'avició en segons, i arriben alley oops i més triples: és un festival. I tu des del sofà parles amb el monitor i demanes paciència, encara no ens emocionem, encara cal assegurar el partit. Però la bèstia s'ha desfermat i els jugadors afamats de bàsquet criden: "més, més".

I sí, va haver una mica de desconcert quan es van acumular cinc faltes en un moment, o quan durant una estona la pilota no va voler entrar a la cistella sèrbia: davant hi havia un equip que no va arribar a la final perquè li toqués en un sorteig. I al final, quan els jugadors del parquet ja tenien el cap de festa, en la festa que feia estona que es celebraba a la banqueta, el serbis van aprofitar per arreglar una mica el resultat. Però sincerament tant hi feia, nosaltres estàvem de festa: "reloj no marques la hora". Però el crono marca l'hora, l'hora de l'or i ja ningú s'enrecorda de la final de Madrid, però sí de Japó i d'aquell lunyà Los Ángeles amb que una generació vam començar a pillar-li el gust a la selecció de bàsquet amb una plata que ens va saber a poc. Avui la plata és Sèrbia, avui només l'or fa justícia a aquest equip.

Ha estat preciós, ningú a qui li agradi el bàsquet pot no disfrutar d'aquest equipàs i d'aquest joc de somni (bé, ahir els ciutadans serbis tenien bula) i mires edats i fas número: que duri una mica més, que el poguem disfrutar una mica més: "reloj no marques la hora".