13 de set. 2009

l'afer Noa i el peterpanisme de l'esquerra social


L'11 de setembre ha tornat a esdevenir. Cada any sobiranistes alternatius i oficials s'esforcen per vestir la Diada com una Diada especialment trascendental: un any perquè es discuteix l'estatut, l'altre perquè s'ha aprovat, el següent perquè no s'ha tancat el finançament i després perquè tot i que ja està el peix venut falta la sentència del Constitucional. Al Conservatori de Música de Manresa els profes ens explicaven que la clau per a que el forte soni fort, és que el piano soni baixet: sense contrast no hi ha tensió. Situat en un fortíssimo permanent, el crescendo sobiranista esdevè un continu tan alt i monòton que, com passa amb els sorolls de les obres, acaba integrant-se per l'oïda com a rutina. Així les coses, el sobiranisme depèn de les sobreactuacions del seus contraris per trencar la monotonia, enguany el desafinament d'Arenys. La melodia institucional que sona als actes oficials per part dels portamveus polítics resulta menys estrident, però igualment rutinària.

Així, la veritable "notícia" de la Diada no ha vingut per part de les litúrgies habituals, sinó per part de la Plataforma Aturem la Guerra i la seva protesta per l'actuació de la cantant Noa a l'acte institucional, que ha comptat amb el suport d'ICV-EUiA. La protesta ha fracassat, no pel fet que finalment la cantant hagi actuat, sino perquè els promotors i la seva proposta han quedat fortament desautoritzats per la lectura que finalment s'ha imposat dels fets: la persecució d'una artista compromesa amb el diàleg per part d'organitzacions integristes d'esquerres. Aquesta lectura no és correcta, almenys no del tot, ni ha sorgit "espontàniament" sinó molt condicionada pel joc de poders polític i mediàtic, però això té poca rellevància: si els promotors pretenien millorar el compromís de la ciutadania amb el poble palestí, no ho han aconseguit puix que aquest poble ha estat absent del debat. En canvi el resultat ha estat la pèrdua d'autoritat de la Plataforma i d'ICV - EUiA, nanos maleducats que ofenen els convidats avergonyint la família.

Els promotors de la iniciativa hauran d'extreure'n les valoracions. No faltarà l'anàlisi de les circumstàncies. Segur que en l'anàlisi hi haurà lloc per a valorar la capacitat de pressió de l'Estat d'Israel, la hipocresia dels partits catalans, la manipulació persistent dels mitjans de comunicació i el sumsum corda habitual amb que l'esquerra social acostumem a justificar els nostres fracassos. El que no és tan segur és que les pròpies responsabilitats trobin lloc en la reflexió, i sense autocrítica no hi ha maduració.

La pregunta ja no és què volem ser quan siguem grans, sinó si volem o no fer-nos grans. De moment sembla que optem per la comfortabilitat de la post-infància, altrament anomenada adolescència.

2 comentaris:

Narcís-Josep ha dit...

Chapeau!

Roger Morales i Puig ha dit...

Certament hi ha hagut qui no ha sabut mesurar la inutilitat que tenen determinats gestos, en determinats llocs i moments.