1 de set. 2009

Natsuo Kirino versus Isabel Coixet




Abans d'ahir vai a fer una cosa que feia anys que no feia: anar a veure una pel·li de la Coixet, en concret la darrera: Mapa dels sons de Tòkio. Ja que hi erem, vaig anar a la Vil·la de Gràcia. I posats a fer-ho bé als cines Verdi. Una pel·li de la Coixet s'ha de veure rodejat de gafipastis pseudoculturetes per tal que esdevingui una experiència global. Val a dir que aquesta experiència ha coincidit en el temps amb la lectura de la major trobada literària que he fet aquest estiu: Out de Natsuo Quirino (de les dos fotos, la que no sembla una arbre de Nadal) també ambientada a Tòkio.


D'entrada cal dir que no sóc massa fan de la Isabel Coixet. Es tracta al meu parer d'una molt bona cineasta que com a tal genera una mirada pròpia que esdevé la seva marca. La seva mirada converteix qualsevol escenari en un bosc de fades i els personatges en pous insondables, és des del meu punt de vista la màgia del seu cine. Un pavo que en la seva primera cita amb una noia es passa tota l'estona parlant de la seva ex recentment suïcidada, passat per la mirada de la Coixet deixa d'esdevenir un pesat lamentable, o un possible sonat perillós, per a esdevenir una tio interessant de mirada profunda. Un pàjaro que es passa el dia amb una noia de la que està penjat sense ser capaç d'entrar-li i les nits escoltant gravacions dels sorollets de la xicota, deixa de ser un pagafantes i potencial psicòpata per a presentar-se com una mena de xaolin postmodern... En definitiva una pel·li on les principals característiques de tots els personatges són: 1. no fer res durant la pel·li 2. passar-se les hores mirant-se el malic i autocompadint-se 3. percebre's a ells mateixos com El Món i a la resta com a paissatge.

Com deia, ha coincidit anar a veure la pel·li amb la lectura de la novel·la de Kirino escrita el 1997 i editada en butxaca per Emecé (Planeta). Potser per això he trobat més buit encara el film. Es tracta d'una novel·la genial. Quatre dones treballen en el torn de nit d'una fàbrica de menjar preparat a Tòkio. Dones amb una feina feixuga, rutinària i gens reconeguda, i amb una vida personal i familiar igualment feixuga, rutinària i insatisfactòria. Com en la pel·li de la Coixet un fet violent marcarà una canvi en els seves vides i en elles mateixes: assessinen, esquarteren i reparteixen els trossets del cadàver del marit d'una d'elles. Com en la pel·li, les protagonistes es veuen abocades a un espiral de canvis trascendentals que no controlen un cop s'han detonat. Com en la pel·li, els successos de la narració provocan una alteració de les protagonistes que les porta a interrogar-se sobre elles mateixes. Com en la pel·li, el procés condueix a la voluntat de les protagonistes d'actuar per reprendre el control de les seves vides. Diferències: passen coses i els personatges actuen. Les protagonistes no poden passar-se la vida mirant-se el malic: han d'arribar a la feina puntuals, portar diners a casa, canviar-li els panyals a la sogra, fer el sopar... Tot i l'absoluta soledat que experimenten, les protagonistes no són elements aïllats: viuen en societat i tenen lligams amb altres persones de dependència econòmica, d'amistat, de confrontació... En definitiva: són vives.

El Tòkio de Kirino no és un bosc de fades ni una mena de parc temàtic: és una ciutat viva. I una ciutat viva té una força i una fondària que mai podrà tenir cap bosc de follets, sobretot si els follets es passen tota l'estona mirant la seva imatge reflexada al llac.