28 de gen. 2010


un bloc que apunta maneres


En Joan Carles Gallego s'ha obert un bloc. Tot blocaire mínimament avessat està acostumat a desconfiar dels blocs que neixen perquè el seu autor considera que "ha de tenir un bloc". Com que el Joan Carles s'ha obert un bloc un cop ha estat elegit Secretari General de CCOO de Catalunya i no abans, d'entrada era sospitós d'estar en aquesta categoria. Però passen dies i entrades i el bloc d'en Joan Carles va apuntant maneres.

Ser elegit Secretari General de la primera organització social del país pot ser motiu per pensar que "has d'obrir-te un bloc", però que el bloc es mantingui i acabi esdevenint un espai de referència depén no de quin càrrec tens (on estàs) si no de la personalitat de l'autor (qui ets), i crec que tothom que coneix al Joan Carles estem d'acord en que és una persona de caràcter, que es el tipus de gent que no desdibuixa la seva personalitat per adaptar-la al càrrec, sinó que la potencia per tal d'aportar valor afegit a la seva funció.

En definitiva, comptem amb un nou espai en la blocsfera que sembla destinat a ser-ne punt de referència i que traspua en el seu format i els seus textos la personalitat de l'autor: contundència recolzada en el rigor, una visió mediterrània de la vida, un llenguatge directe i tot plegat maçerat en un humor "made in england" que ameneix els plats.

21 de gen. 2010

neix un sindicalista

Aquest matí ha passat a veure'm en Xavi.

Aquesta tardor a la feina del Xavi, un centre a Barcelona d'una important multinacional de venda, va haver moviment. Un important sindicat català, diguem-li "U", va convocar-hi eleccions al Comitè d'Empresa. Tot i portar força anys funcionant, mai els treballadors i treballadores del centre havien elegit representants. Assabentats de la situació, la Federació de Comerç, Hostaleria i Turisme de CCOO em va encarregar organitzar una candidatura. De les primeres visites i converses amb treballadors, la conclusió que vàrem extreure era que la cosa estava molt complicada. Dades:

1. El sindicat "U" ja comptava amb candidatura.

2. El sindicat "U" comptava amb el suport de la direcció de l'empresa, que havia comunicat als treballadors que en les properes eleccions sindicals únicament hi hauria una candidatura, la del sindicat "U".

3. Pel camí va aparèixer un altre sindicat (l'anomenarem F). F és allò que anomenem un sindicat groc: una organització pseudosindical promoguda per les patronals per tal de controlar els comitès d'empresa. F va aparèixer de la mà de la direcció estatal de l'empresa i també van poder fer candidatura.

La cosa doncs no pintava gens bé ni per a CCOO ni per als treballadors de l'empresa que ja semblaven ressignats a tenir una representació sindical al servei de la direcció.

Llavors vaig conèixer al Xavi.

El Xavi és un xicot de trenta-pocs, alt com un Sant Pau i que portava quatre anys treballant a l'empresa. Una persona amb fama de seriós, de bon professional i bon company. Una persona de caràcter. En definitiva, un candidat ideal.

Després d'alguna conversa va acceptar encapçalar la candidatura de CCOO. A partir d'aquest moment vam haver de treballar junts per completar la candidatura, una tasca gens fàcil. Necessitàvem nou candidats, i no sempre és fàcil trobar nou treballadores i treballadors disposats a portar-li la contrària públicament a la direcció de l'empresa on treballen, on necessiten treballar. Finalment els vam trobar i vàrem presentar la candidatura.

Presentades les candidatures, la travessa amb més opcions era la següent:

  • Sindicat F: 5 representants (3 del col·legi tècnic on eren candidatura única i dos del col·legi d'especialistes.
  • Sindicat U: 3 representants (presentaven les candidatures més nombroses)
  • CCOO: 1 representant (teníem bon candidat però erem "la germana pobre")

La campanya electoral de CCOO es podia resumir de la manera següent: una candidatura independent de l'empresa, de gent preparada i en qui es pot confiar, i enquadrada en el millor sindicat. La seguretat d'estar pujat sobre les espatlles de la direcció patronal va portar a les candidatures "favorites" a una certa arrogància i prepotència. Vaig assistir a unes quantes situacions poc agradables en que es ridiculitzaba als "pringats" de CCOO, i a converses escabroses on aquells que volien ser representants sindicals especulaven divertits sobre el temps que tardaria l'empresa en "desfer-se" dels de cocos.

El Xavi i els seus van optar per no fer-ne cas i es van dedicar a parlar amb els companys de treball per explicar què es plantejaven i per què s'havien presentat.

I va arribar el dia de les eleccions. L'escrutini va començar amb l'urna dels tècnics, que únicament podien votar al sindicat groc. El volum de vots en blanc i vots nuls va ser tan elevat que tot i la fàcil victòria les cares de la direcció i dels candidats elegits van realitzar una progressiva transformació cromàtica del gris als vermell. Però en fi, els tres delegats van ser del sindicat F.

Tot seguit es va escrutar l'urna d'especialistes. Ni un sol vot en blanc ni nul. Més de la meitat dels vots per a CCOO. Aquí les cares van passar al groc verdós. Totes menys les del Xavi i la meva, és clar. I la dels membres de la mesa, que a mesura que avançava el recompte no van poder dissimular la seva alegria pel resultat. La darrera paraula del president de la mesa: "Comisiones ha arrasado".

En definitiva, on la gent no va poder elegir va expressar el descontent, on la gent va poder elegir va elegir per aclaparadora majoria CCOO. Tardes com aquesta et recompensen les hores i deshores de feina.

El resultat doncs:

  • F: 4 (3+1)
  • CCOO: 3
  • U: 2
No cal dir que F i U es van aliar per intentar aïllar CCOO en el comitè, però això té poca volada.A hores d'ara els delegats elegits per F i U quan tenen algun dubte s'adrecen als de CCOO. I quan la direcció vol pactar pacta amb CCOO. No són majoria al Comitè, però evidentment no cal pactar amb aquells que controles. Els súbdits no acostumen a tenir el respecte dels seus senyors.
Avui el Xavi ha passat pel sindicat perquè tenia una reunió amb ll'assessora de salut laboral, està començant a treballar aquests temes. És difícil descriure el sentiment que provoca veure com gent a qui has vist fer el primer pas cap al compromís sindical creixen com a representants. En tot cas m'ha semblat que la història del Xavi i dels treballadors de la seva empresa bé es mereixia una entrada a Les Cosetes.

El Xavi és al cap i a la fi l'esperança de totes i tots nosaltres.