9 de febr. 2010

comunistes al sindicat



"[els sindicats soviètics] estan formats per comunistes i apliquen totes les directrius del partit. Hom obté, en conjunt, un aparell proletari, formalment no comunista, flexible i relativament ampli, potentíssim, per mitjà del qual el partit està lligat estretament a la classe i a les masses i a través del qual s'exerceix, sota la direcció del partit, la dictadura de classe".

Vladimir I. Ulianov Lenin
L'esquerranisme, malaltia infantil del comunisme


"Hem acumulat en aquest període, els homes i dones comunistes, força èxits polítics, en el sindicat de CCOO, a EUiA, a IU". L'autor d'aquesta frase és Joan Josep Nuet, flamant nou Secretari General del Partit dels Comunistes de Catalunya i correspon a l'entrada al seu bloc dedicada al darrer congrès d'aquest partit. L'afirmació resulta especialment significativa en no ser Nuet allò que anomenen un "paleocomunista" o un "comunista cavernari". Ben al contrari, el senador català és una de les més destacades figures que aposten per la modernització i aperturisme de les organitzacions comunistes catalanes i espanyoles, sent la seva elecció com a Secretari General de la vella escissió del PSUC una molt bona notícia per a totes les persones que a casa nostra i arreu apostem per la unitat de l'esquerra.

Nuet inicia el seu comentari polític del Congrès situant en primer lloc els èxits polítics dels comunistes catalans en tres fronts concrets: CCOO, EUiA i IU. A continuació en cita d'altres, però ja de manera ben genèrica ("solidaritat internacionalista", "moviment veïnal", &c.), sense sigles. Resulta evident que els "èxits polítics" a que es refereix no són els bons resultats electorals i afiliatius de CCOO, els èxits força més modestos d'EUiA ni la devacle d'IU. Nuet es refereix sens dubte als èxits en el "front intern" d'aquestes organitzacions. El dia que Lenin va teoritzar que la lluita de classes es produeix no només en la societat sinó dins de les organitzacions obreres, va generar la coartada moral per a que el sectarisme portés a massa comunistes a cercar els èxits interns davant els fracassos en la societat.

Però sobretot sobta el fet que CCOO, l'organització sindical que segueix una política més estricta d'independència en relació als partits, sigui situada en el mateix plànol (i en primer terme) que les plataformes polítiques en que el PCC forma part com a membre de ple dret. Certament, només des de l'hipocresia es pot negar que els diferents partits polítics tractin d'incidir i condicionar la vida dels sindicats, tractant de recolzar-se sovint en les persones que són afiliades a ambdós organitzacions. Però aquesta és una política -amb pocs èxits a Comissions- que es du a terme sense llum ni taquígrafs, conscients de que és quelcom que la societat considera no desitjable. Allò que resulta significatiu és que aquesta política d'ingerència es postuli públicament sense complexos per part dels partits que es mantenen fidels a la identitat comunista, sens dubte un vell llast de la concepció leninista del partit i dels sindicats, expressada en la cita que encapçala aquestes línies.

Un llast, certament, que no ho és tant per les organitzacions sindicals com pel propi partit i els seus militants. La principal garantia de la independència de CCOO és la seva àmplia legitimitat democràtica i de masses. Certament, fins i tots els companys d'altres sindicats que acostumaven a criticar la suposada supeditació de CCOO al partit comunista, fa anys que han abandonat aquest tipus de raonaments, conscients que resulta una broma pensar que uns partits en gravíssima crisi política puguin controlar la primera organització del país, que supera amb escreix el milió d'afiliats a Espanya.

D'altra banda, la valoració dels "èxits polítics" dels comunistes a CCOO és sens dubte una visió molt optimista per part del seu autor. Aquests èxits es limiten a la participació del corrent minoritari ("crític") en la gran coalició que va empènyer Ignacio Toxo al capdavant de CCOO d'Espanya, una aportació valuosa que mostra l'alçada de mires i el compromís històric d'aquests companys. Però aquest fet no pot ocultar la pèrdua de pes d'EUiA dins les preferències polítiques dels afiliats a CCOO de Catalunya: d'un 16'5% a 1998 a un 8'6% el 2008, mentre que augmenta el suport a ICV, PSC i ERC. Com tampoc la progressiva decadència de la lògica de corrents al sindicat, vinculada a la constant pèrdua de pes del corrent minoritari.

La lògica de "corrents" comunistes dins dels sindicats generals, respon a la lògica de supeditació del sindicat al partit polític. D'aquesta manera, els partits que els promouen són vistos com amenaça a l'autonomia de l'organització (i sense autonomia no hi ha democràcia) i qui els conformen han de combatre permanentment l'estigma d'agents d'un poder extern. D'aquesta manera el partit veu obstaculitzada la seva actuació per tal d'influir les organitzacions socials en les legítimes estratègies d'hegemonia. Però sobretot, sotmet a una situació conflictiva a aquells sindicalistes que es troben emparedats entre una acció sindical que emana de la praxis a les empreses i un discurs elaborat per un partit, agent extern, generant contradiccions que acostumen a desautoritzar a qui les pateix.

Caldria tenir present una altra tradició de sindicalistes comunistes. Alguns dels noms més vinculats a la defensa de la independència de CCOO eren militants comunistes en el moment de defensar-la: Antonio Gutiérrez, José Luis López Bulla o Joan Coscubiela per limitar-nos als secretaris generals. Dirigents sindicals, afiliats a partits comunistes, que van seguir l'estela de Di Vittorio (el de la foto): el comunista que va dissoldre el corrent comunista dins la italiana CGIL, a la que van seguir la dissolució de la resta de corrents ideològics situant la matriu de debat on correspon: l'assemblea d'afiliats.

FE D'ERRADES

Avui he rebut un missatge urgent del Defensor del Lector pel que fa a la Veracitat de les Afirmacions en relació a l'Història del Sindicalisme Europeu i Mundial (DLVAHSEM) de Les Cosetes avisant-me dels greus errors en aquesta entrada: la primera és que el personatge de la foto que l'il.lustrava no era Giuseppe di Vittorio. Cercada la foto autèntica, corregeixo l'error.

La segona és que l'històric sindicalista italià no va ser qui va dissoldre la corrent comunista de la CGIL, tot i que certament va ser una figura cabdal per la independència sindical de la CGIL respecte el PCI. La dissolució del corrent comunista, a la que van seguir la resta, correspon a Bruno Trentin. Benvinguda la correcció ni que sigui per que ens dóna ocasió de citar un altre dels noms claus pel que fa al contingut de l'entrada.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Això teu si que és voluntat unitària. Saps quedar bé amb tothom. I, collons, que paleo-socialdemòcrata que ets! D'altra banda aquests que cites tenen i tenien de comunistes el mateix que tú: o sigui res. Més aviat sou tots uns anticomunistes declarats i el comunisme és per a vosaltres un recurs retòric que només de vegades us va bé reivindicar per a que no se us vegi tan el llautó. Està clar que Lenin no confonia els sindicats amb la empresa que li pagava el sou. Amb això sí que estem d'acord.

Jordi Ribó i Flos ha dit...

Andrés:

Crec que has entés malament les coses. Els comunistes del PCC no hem analitzat la influència a CCOO des de un punt de vista intern "de poder en sí". Hem analitzat com, gràcies, d'entre d'altres a la gent del PCC a CCOO s'estant produint canvis històrics a CCOO. Però no només nosaltres, perque no hi ha persones imprescindibles, hi ha idees necessàries, i després homes i dones, amb les seves virtuts i defectes. Crec que has fet una lectura inexacta, seria bó que et familiaritzesis amb el nostre llenguatge. No donem lliçons a ningú, aprenem junts, No hi ha cap corrent comunista a CCOO, ni ara ni mai. Es per aixó que treballem, es per aixó que som de CCOO, pero les CCOO no son nostres, ni de ningú.

A l'anonim que s'amaga darrera de l'anonimat, només dirli que ningú fa certificacions de veure qui es més comunista, però només dirli que es un covard, que no ha fet ni ha organitzat, segurament mai una puta vaga. Sol passar.

Gràcies de tota manera pel que adivino de crítica constructiva

Carles ha dit...

És clar que no hi han certificacions de comunistes... no ens deixem certificar.
Tampoc es comprova si el votan gallec es viu o es lamateixa monja, ni si té cap llògica la llei electoral, ni les comptes del gran capità. De fet no es certifica ni comprova res... així anem.
I tampoc s'enten gaire la cosa quan s'extreu del context, com es nota qui organitza vagues i qui les fa, veient volar el sou per que els sindicats van firmar que no boses de resistencia quan va ser des d'el principi la raó de ser dels sindicats.
Ja es nota, fins ara prou, qui ha portat i com aquests sindicals verticals. També es nota qui ve de misa i preten que altres comulguin amb rodes de molí.
Uns milers de pàgines des de Lucrecio Caro fins a Ernesto Guevara y els seus treballs d'economia ajuden...
Salut, sindicalista!
Carles

Anònim ha dit...

"¿No sabes tú que no es valentía la temeridad?"

Miguel de Cervantes

Andrés Querol Muñoz ha dit...

A pams.

D'entrada a l'amic lector, li reconec l'amable "acusació" de temeritat, penso que algun dels missatges són la prova dels riscs de fer una entrada "incòmoda" o fins i tot "temeraria".

No estic així d'acord amb l'anònim que acusa de "voler quedar bé amb tothom", penso que és bastant evident que la línia editorial de Les Cosetes va sempre més aviat per la via contrària. Cada una de les línies de Les Cosetes pot ser encertada o no, oportuna o no, però sempre són sinceres. I gairabé sempre provocatives, fins i tot temerariament provocatives.

En tot cas, penso que en determinants moments la provocació (que etimològicament és cosina de la "crida", d'adreçar-se a algú)es positiva, sempre que es faci des del respecte i, sobretot quan parlem de companys de files, des de l'estima.

Én la meva opinió (crec que sostinguda sobre fets tangibles) la crisi global és el certificat de que la globalització requereix de canvis profunds en el sindicalisme (aquí i arreu) en relació a com organitzem el pluralisme ideològic dels treballadors. I crec que en aquest sentit la lògica de "corrents", amb la que mai he simpatitzat massa, ha esdevingut definitivament obsoleta. Així com sostinc que el vell enfocament leninista sobre la participació dels comunistes als sindicats és avui un obstacle per a les idees dels sindicalistes que s'identifiquen com a tals.

Vull agrair especialment al company Jordi Ribó que hagi acceptat la provocació i hagi plantejat el seu punt de vista. Certament el Jordi és com a mínim tant provocador com jo. Crec que és pel camí de la provocació sincera i del debat honest que anirem trobant respostes a les importants preguntes que ens planteja el canvi dels temps.

Sobre qui és comunista autèntic i qui no, m'abstinc del debat per estèril. En tot cas un reconeixement: jo no sóc comunista. Tampoc sóc "cartista" o "trentista", ni tan sols "frontpopulista". El que no m'impedeix sentir-me fill bord de tots ells, i d'altres.

Pepe Luis López Bulla ha dit...

Gracias por la sorprendente nominación como Defensor del Lector. Una pregunta, estimado Andrés, que urge respuesta: ¿ese cargo es remunerado? Lo digo como complemento a mi pensión de jubilación. Ya sabe usted cómo están las cosas.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Bien está la pregunta camarada José Luis, se puede estudiar una remuneración en especies. A ver si mañana puedo acercarme al acto que te toca presentar y cerramos la negociación