26 de març 2010

Que tinguem sort

Cap d'aquestes persones té tractes amb el Director del FMI, amb la Comissió Europea, ni el G 20. No obstant, són la gent més perillosa per aquells que volen dibuixar un món en que la gent estigui plenament sotmesa als amos de les finances: la gent que teixeix solidaritat i organitza els que estem abaix.


Els han identificat com perillosos i els hi han aplicat el tractament habitual: coacció i difamació. Però ells estan entestats en no perdre el somriure. Demà els seus companys podran elegir un representació sindical gràcies a que ells i molts altres se l'han jugat.


Les pressions que no han estat capaços de doblegar-los hauran estat efectives per a treure'ls-hi vots? La resposta demà. El que ja es segur és que hi haurà comitè i que (amb o sense majoria) hauran assolit el seu primer objectiu: dotar-se dels instruments i la protecció per treballar pels seus companys. Així que ja han guanyat.


I per demà... per demà, tal i com canta aquest noi de Bellvitge, que tinguem sort (clica aquí).

10 de març 2010


"se puso al trabajo y ejercicio de las andantes armas, y al de desfacer agravios, socorrer viudas, amparar doncellas, de aquellas que andaban con sus azotes y palafranes, y con toda su virginidad a cuestas, de monte en monte y de valle en valle; que si no era que algún follón, o algún villano de hacha y capellina, o algún descomunal gigante las forzaba, doncella hubo en los pasados tiempos que, al cabo de ochenta años, que en todos ellos no durmió un día debajo de tejado, se fue tan entera a la sepultura como la madre que la había parido"

9 de març 2010

8 de març 2010

Na Nuria davant l'Enigma


La Núria seu davant del seu ordinador amb les celles arrufades, senyal inequívoca que es troba desentrellant un Enigma. Entre les seves múltiples ocupacions, la Núria és una gran especialista en enigmes i per tant no és estrany veure-la abstreta davant l'ordinador, amb les celles apretades, a voltes movent lleugerament el cap. Però qui l'observi amb deteniment trobarà indicacions poc habituals, una imperceptible rigidesa en el dit sostingut sobre el ratolí, un apunt de mossegada al llavi inferior, una fugissera però recorrent tensió a la mandíbula. I és que aquesta vegada l'Enigma constitueix un repte superior.

Coneixedors de l'habilitat de la nostra heroïna per seguir el fil dels laberints més barrocs, els dissenyadors de l'Enigma que concentra els seus esforços s'hi han escarrassat d'allò més, introduint més i més variables en el nus gordià. En ell es creuen dades de la Seguretat Social, CNAEs, actes registrades d'eleccions sindicals, entrades de les diferents bases de dades i sistemes d'informació de la CS CONC... una hidra de mil caps, una teranyina impossible d'empreses, centres de treball, delegats de personal, afiliats sobreposats i entrecreuats de manera diabòlica.

Darrerament però, un mig somriure es va obrint pas cada cop més freqüent en el concentrat rostre de la nostra Ariadna. Irrumpint en la seva expressió de tenacitat, una lluïsor atravessa de pic en pic la seva mirada que intueix ja l'eixida del laberint.

De la meva taula estant, sotjo dissimuladament la seva expressió, endevino la seva tensió davant del repte i dedueixo els seu avenços. Sé que ja es troba prop de la sortida, i suspiro ressignat, calculant el temps que em queda fins que triomfant es planti davant la meva taula per anunciar-me, contingudament orgullosa, que ha coronat amb èxit la missió. En aquell moment em tocarà endinsar-me en el mar de dades, ordenadament arrenglerades per ella, i deixar la trinxera i la seva fraternal camaraderia en un segon pla.

4 de març 2010

Difamació

A Caçafantasmes 2 el trio de la granota blanca va haver d'afrontar una veritable invasió de fantasmes a la ciutat de Nova York. El motiu? La mala baba, la bilis, la rancúnia que destilaven els ciutadans de la gran urbe generava un riu subterrani d'odi, caldo de cultiu dels monstres que assetjaven la ciutat. Avui, a Espanya i a Catalunya veiem proliferar arreu monstres d'intolerància que ens assetgen per les cantonades. Una intolerància i un menyspreu deshumanitzador que constitueixen una amenaça de primer ordre per a la nostra qualitat democràtica i de vida.

Aquesta dosi massiva d'odi no és espontània, sinó absolutament induida, especialment per les plomes i les veus de la dreta cap a tota aquella persona que es mou, que decideix fer quelcom pels altres. Ja vam tenir ocasió de parlar de la calúmnia permanent cap als treballadors i treballadores que apostem per l'acció col·lectiva que expressa el sindicalisme. No falten les invectives odioses cap als ecologistes, els activistes polítics de l'esquerra o les feministes.

Però resulta especialment execrable la calúmnia i l'insult gratuït que han hagut de patir persones que, pel seu compromís amb els altres, han patit o pateixen situació de segrest. Només des d'una degradació moral extrema, es pot escriure en relació als cooperants catalans segrestats per Al Qaeda

La tele dice que los misioneros sin crucifijo, pero con chalecos de coronel Tapioca, secuestrados en Mauritania siguen en paradero desconocido. Mi mujer, que es japonesa, exclama: ¡Menudo chollo! Los españoles pagáis al contado y, encima, convertís en héroes a esos pijos. Razón lleva. Pijos, caraduras, gilipollas y gorrones, añado

tal i com fa fer Sánchez Dragó i va publicar El Mundo. Només des d'un cinisme absolut es pot dir de la cooperant catalana segrestada il·legalment per l'Estat d'Israel

Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

tal com Pilar Rahola va publicar a La Vanguardia. Podríem continuar amb l'article de Jordi Barbeta contra les persones que vam sortir al carrer per dir no a l'endarreriment de l'edat de jubilació, dels atacs d'Esperanza Aguirre i els seus acòlits al Wyoming, del menyspreu profund amb que en Cuní tracta a tot aquell amb qui no coincideix des d'una tele que ja no tinc clar que sigui "la meva". Podríem continuar i no acabar mai.

M'agradaria escriure una entrada racional sobre els efectes d'aquestes actituds en la societat. Sobre la responsabilitat dels opinadors públics i els mitjans, sobre la tremenda injustícia que suposen aquestes paraules i la absoluta manca de legitimitat de qui les escriu o pronuncia. Però no em veig amb cor.

Només puc sentir tristesa. I una creixent i profunda nàusea que he de fer grans esforços per reprimir, per a que d'ella no s'alliberin més monstres.