4 de març 2010

Difamació

A Caçafantasmes 2 el trio de la granota blanca va haver d'afrontar una veritable invasió de fantasmes a la ciutat de Nova York. El motiu? La mala baba, la bilis, la rancúnia que destilaven els ciutadans de la gran urbe generava un riu subterrani d'odi, caldo de cultiu dels monstres que assetjaven la ciutat. Avui, a Espanya i a Catalunya veiem proliferar arreu monstres d'intolerància que ens assetgen per les cantonades. Una intolerància i un menyspreu deshumanitzador que constitueixen una amenaça de primer ordre per a la nostra qualitat democràtica i de vida.

Aquesta dosi massiva d'odi no és espontània, sinó absolutament induida, especialment per les plomes i les veus de la dreta cap a tota aquella persona que es mou, que decideix fer quelcom pels altres. Ja vam tenir ocasió de parlar de la calúmnia permanent cap als treballadors i treballadores que apostem per l'acció col·lectiva que expressa el sindicalisme. No falten les invectives odioses cap als ecologistes, els activistes polítics de l'esquerra o les feministes.

Però resulta especialment execrable la calúmnia i l'insult gratuït que han hagut de patir persones que, pel seu compromís amb els altres, han patit o pateixen situació de segrest. Només des d'una degradació moral extrema, es pot escriure en relació als cooperants catalans segrestats per Al Qaeda

La tele dice que los misioneros sin crucifijo, pero con chalecos de coronel Tapioca, secuestrados en Mauritania siguen en paradero desconocido. Mi mujer, que es japonesa, exclama: ¡Menudo chollo! Los españoles pagáis al contado y, encima, convertís en héroes a esos pijos. Razón lleva. Pijos, caraduras, gilipollas y gorrones, añado

tal i com fa fer Sánchez Dragó i va publicar El Mundo. Només des d'un cinisme absolut es pot dir de la cooperant catalana segrestada il·legalment per l'Estat d'Israel

Todo bonito, todo fotografiado y todo con aires de resistencia kumbayá. Si, además, aparecen soldados malísimos y los detienen, se cierra el círculo de su aventura adolescente, felices de haber cumplido con su arriesgada lucha.

tal com Pilar Rahola va publicar a La Vanguardia. Podríem continuar amb l'article de Jordi Barbeta contra les persones que vam sortir al carrer per dir no a l'endarreriment de l'edat de jubilació, dels atacs d'Esperanza Aguirre i els seus acòlits al Wyoming, del menyspreu profund amb que en Cuní tracta a tot aquell amb qui no coincideix des d'una tele que ja no tinc clar que sigui "la meva". Podríem continuar i no acabar mai.

M'agradaria escriure una entrada racional sobre els efectes d'aquestes actituds en la societat. Sobre la responsabilitat dels opinadors públics i els mitjans, sobre la tremenda injustícia que suposen aquestes paraules i la absoluta manca de legitimitat de qui les escriu o pronuncia. Però no em veig amb cor.

Només puc sentir tristesa. I una creixent i profunda nàusea que he de fer grans esforços per reprimir, per a que d'ella no s'alliberin més monstres.

3 comentaris:

Laia ha dit...

Tristesa compartida per molts... Tan de bo amb uns caçafantasmes reduissim els monstres creats, tot i que caldria uns sanejadors "socials" per evitar que se'n tornessin a crear. Fa ràbia quan la gent que insulta es defensa dient que només donen opinió.

Malafollaíca ha dit...

Mecachis en la mar, Sir Andrew. ¿Porqué perder el tiempo con estas plumas realquiladas en la caverna? Leshe, ahora caigo en la cuenta que yo también estoy perdiendo el tiempo.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Suposo Laia que a tots ens toca de posar-nos la granota i el xuclador de fantasmes.

Por otra parte amigo Malafollaíca, lo que yo hago en el bloc (hable de lo que hable) es básicamente "perder el tiempo". Creo además que este mal ocupa hoy una centralidad tan rotunda que no podemos limitarnos a no entrar al trapo.