30 d’abr. 2010

Una cançoneta i mo n'anem: Poor Buterfly


Quan sent un infant vaig informar al meu pare que l'instrument que havia decidit aprendre a tocar al Conservatori era el clarinet, ell em va regalar un disc de Benny Goodman. Molts anys després, el clarinet és una joguina que miro de reüll i que de molt de tant en tant recupero, però la primera tonada d'aquell vell vinil continua acompanyant-me.

Aquí la deixo per a qui la vulgui compartir: pobre papallona.

Perfils grecs


Standard & Poor's

S&P va rebaixar la nota al deute espanyol d'excel·lent a notable i això ha provocat un dia negre a la borsa. I això que les altres dos agències de referència mantenen l'excel·lent per la credibilitat creditícia d'Espanya. La intervenció més intel·ligent al respecte correspon al sorneguer Portamveu d'Assumptes Econòmics de la Comissió Europea: "Qui és Standard & Poor's?". Doncs bé, és una agència privadada que es dedica a avaluar la solvència dels altres. Entre els seus mèrits està el haver validat la solvència dels paquets financers "subprime" que van desencadenar la crisi. I no pas perquè és liessin amb l'Excel, no. Ves per on, un altre xiringuito del mateix grup era el que dissenyava el paquets per dissimular les "subprimes". Tot quedava en família. La pregunta que no contesten és: per què no es van esperar al tancament de les borses espanyoles per donar la notícia?

Goldman Sachs

Uns altres nois encantadors. Ara surten bastant als diaris perquè estan testificant davant el Senat dels EUA per frau amb els inversors i falsejament de dades. Resulta que quan es va venir a sobre la crisi de les "subprime" els nois van tenir tanta presa en treure's de sobre les seves que no van tenir temps d'avisar als inversors fins que ells no van liquidar tot el seu estoc, abusant de la informació privilegiada. Els únics que en comptes de tenir pèrdues es van forrar.

Aquests no avaluen, aquests es dediquen a la cosa de les inversions. Són vells amics de Grècia. Primer els van aconseguir prèstecs sota mà (amb la comissió corresponent), després van ensenyar al Govern com dissimular els prèstecs per eludir el control europeu (passant la minuta, és clar). I ara que s'ha descobert el pastís i Grècia necessita crèdit urgent han liderat l'ofensiva dels mercats financers per a inflar el interessos (d'on han tret un altre bon pessic).

Angela Merkel ha dit: "seria vergonyós que els bancs, que ja ens han portat a la vora del precipici, hagin ajudat a falsejar les dades de Grècia". El conseller delegat de Goldman Sachs s'acaba d'emportar una prima de 9 milions de dòlars. GS paga d'impostos un 0'6% del seu benefici.

Tancs i avions

Tothom exigeix a Grècia que retalli despesa per remuntar el dèficit. Grècia dedica un 4'3% del seu pressupost a defensa. I qui són els proveidors d'armes? Alemanya i França, que porten anys pressionant Grècia per a que augmenti la despesa comprant els seus tancs i avions. De fet Grècia és el primer client europeu d'armes per a tots dos països. El segon per Alemanya, després de Turquia. El quart per França després de països d'acreditada solvència democràtica com Arabia Saudita, Iraq i els Emirats Àrabs.

Si Grècia no obté crèdit per pagar els deutes es crearà un gran problema quan els encantadors senyors que dirigeixen les empreses armamentístiques de França i Alemanya hagin de pagar les nòmines i els proveidors. Europa pressiona Grècia per a que rebaixi drets socials i salaris en comptes de despesa militar.

Bancs

Els bancs centrals estan regalant diner als bancs privats. És a dir els hi presten tant diner com necessitin sense interessos o amb interessos mínims. Els bancs privats tenen doncs crèdit gratis per a invertir. I quina és la inversió més segura? Prestar diners als estats a canvi d'un interès superior. Cal dir que els estats demanen prèstecs per a poder pagar els plans de rescat directes i indirectes a la banca. Com que volen el màxim interès apreten Grècia, la més necessitada, per a que pugi l'oferta.

Ens sona això? És clar, ja ho hem vist amb els pisos, i amb els aliments, i amb el petroli. S'en diu bombolla especulativa i quan peta es lia grossa.

Si Grècia no obté crèdit per a pagar crèdit, així de xunga està la cosa, els bancs que ja han prestat diners també tindran un greu problema. I quins són els bancs que més diners han prestat a Grècia? Bingo! Els alemanys i els francesos.

Angela Merkel (i el petit caporal)

Els bancs no només volen màxim benefici, també volen màxima seguretat de que cobraran. Saben que Alemanya i França necessiten que Grècia obtingui crèdit i els hi exigeixen que avalin a Grècia.

Com que els avaladors no s'acaben de decidir, i això comença a sonar a nou fracàs històric de la UE, els inversors donen l'esquena a Grècia, amb la qual cosa Grècia ha de prometre interessos molt més alts a qui li vulgui prestar diners. Per cert, on han marxat els inversors? A un país que segueix les recomanacions d'impostos baixos i mà d'obra barata? Doncs no. Han anat cap a Alemanya, que continua obtenint el crèdit més barat.

Els ous del dentista

Grècia està amb l'aigua al coll, i això fa pujar la marea fins a l'entrecuix de l'eix franc-alemany. Els diaris publiquen la imatge d'una soferta Merkel actuant de metgesa implacable amb Grècia, un malalt que es troba en la situació en la que està per haver-li fet trampes al metge.

L'enfocament és curt, si tiressin una mica enrera el zoom veurien com per sota els llançols, la mà del malalt apreta l'entrecuix al metge. Com en l'acudit del dentista: "Angie, Sarko, no ens farem mal, oi?"

Mentre negocien el repartiment dels costos econòmics i electorals, la Unió Europea no reacciona. I la Unió Europea no pot deixar de reaccionar davant una bombolla que està creixent al bell mig de l'ancoratge europeu: l'euro.

N'hi ha més, molt més. Però aquesta entrada ja ha quedat massa llarga.

10 d’abr. 2010

una cançoneta i mo n'anem: sabor a mi


La cançoneta d'aquesta setmana està inspirada per totes les màgiques que ens van deixar l'agredolç regust del seu record.
Sabor a mi.

8 d’abr. 2010

Tienen, por eso no lloran...


Sembla com si Federico hagués vist la destrossa sota les peülles de Rita Barberà

Romance de la Guardia Civil Española

Los caballos negros son.

Las herraduras son negras.
Sobre las capas relucen
manchas de tinta y de cera.
Tienen, por eso no lloran,
de plomo las calaveras.
Con el alma de charol
vienen por la carretera.
Jorobados y nocturnos,
por donde animan ordenan
silencios de goma oscura
y miedos de fina arena.
Pasan, si quieren pasar,
y ocultan en la cabeza
una vaga astronomía
de pistolas inconcretas.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
La luna y la calabaza
con las guindas en conserva.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vió y no te recuerda?
Ciudad de dolor y almizcle,
con las torres de canela.

*

Cuando llegaba la noche,
noche que noche nochera,
los gitanos en sus fraguas
forjaban soles y flechas.
Un caballo malherido,
llamaba a todas las puertas.
Gallos de vidrio cantaban
por Jerez de la Frontera.
El viento, vuelve desnudo
la esquina de la sorpresa,
en la noche platinoche
noche, que noche nochera.

*

La Virgen y San José
perdieron sus castañuelas,
y buscan a los gitanos
para ver si las encuentran.
La Virgen viene vestida
con un traje de alcaldesa,
de papel de chocolate
con los collares de almendras.
San José mueve los brazos
bajo una capa de seda.
Detrás va Pedro Domecq
con tres sultanes de Persia.
La media luna, soñaba
un éxtasis de cigüeña.
Estandartes y faroles
invaden las azoteas.
Por los espejos sollozan
bailarinas sin caderas.
Agua y sombra, sombra y agua
por Jerez de la Frontera.

*

¡Oh ciudad de los gitanos!
En las esquinas banderas.
Apaga tus verdes luces
que viene la benemérita.
¡Oh ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Dejadla lejos del mar,
sin peines para sus crenchas.

*

Avanzan de dos en fondo
a la ciudad de la fiesta.
Un rumor de siemprevivas
invade las cartucheras.
Avanzan de dos en fondo.
Doble nocturno de tela.
El cielo, se les antoja,
una vitrina de espuelas.

*

La ciudad libre de miedo,
multiplicaba sus puertas.
Cuarenta guardias civiles
entran a saco por ellas.
Los relojes se pararon,
y el coñac de las botellas
se disfrazó de noviembre
para no infundir sospechas.
Un vuelo de gritos largos
se levantó en las veletas.
Los sables cortan las brisas
que los cascos atropellan.
Por las calles de penumbra
huyen las gitanas viejas
con los caballos dormidos
y las orzas de monedas.
Por las calles empinadas
suben las capas siniestras,
dejando detrás fugaces
remolinos de tijeras.
En el portal de Belén
los gitanos se congregan.
San José, lleno de heridas,
amortaja a una doncella.
Tercos fusiles agudos
por toda la noche suenan.
La Virgen cura a los niños
con salivilla de estrella.
Pero la Guardia Civil
avanza sembrando hogueras,
donde joven y desnuda
la imaginación se quema.
Rosa la de los Camborios,
gime sentada en su puerta
con sus dos pechos cortados
puestos en una bandeja.
Y otras muchachas corrían
perseguidas por sus trenzas,
en un aire donde estallan
rosas de pólvora negra.
Cuando todos los tejados
eran surcos en la tierra,
el alba meció sus hombros
en largo perfil de piedra.

*

¡Oh, ciudad de los gitanos!
La Guardia Civil se aleja
por un túnel de silencio
mientras las llamas te cercan.

¡Oh, ciudad de los gitanos!
¿Quién te vio y no te recuerda?
Que te busquen en mi frente.
juego de luna y arena.

7 d’abr. 2010

Vendre's l'ànima

El nom.

El nom expressa la nostra identitat, qui som en essència al llarg de la nostra existència. El nostre pretigi i deshonor acumulats pel actes que hem dut a terme en el transcurs del nostre itinerari vital. El nom és la nostra ànima societària i ciutadana.

Intervenció de Joan Sifre, en aquell moment Secretari General de CCOO del País Valencià, al 9è Congrès de CCOO d'Espanya: "la crisi és econòmica, però també política i moral". I al meu cap, des de la platea, un interrogant retomba: moral? per què moral? Durant setmanes una veueta com la que tenia en Magnum, retornava persistent amb el dubte: per què moral?

Setmanes després, Santiago Dexeus anunciava a la premsa que es veia forçat a abandonar la institució que portaba el nom del seu pare i de la nissaga familiar. I no és un nom qualsevol. Dexeus és un nom de referència a Catalunya i al món. El nom d'un home i una nissaga que evoca el prestigi professional i social acumulat en tota una vida. Un valor intangible? Potser, però un valor a qui els seus propietaris van posar un preu per tal d'aconseguir inversors.

Els inversors van esdevenir propietaris, darrerament una sentència judicial així ho ha reconegut, i van acabar foragitant a aquells que els hi havien venut el nom.

Avui, llegeixo al diari que Santiago Dexeus fill ha legalitzat una altra fundació que inclou el nom del seu pare. Diu el príncep desterrat que "seria realmente chocante que unos colaboradores que ni siquiera lo conocieron [a mi padre] pudieran ampararse en su prestigio", i què pensava doncs que s'estava venent?

I així és tanca la triologia: crisi econòmica, política i moral. Un intel·lectual de talla, en Joan Sifre.