29 de maig 2010

The man who sold the world


Un matí, després d'un somni agitat, en Gregori es va despertar convertit en una monstruosa tortuga.

La cançoneta d'aquesta setmana la dediquem als nostres presidents. Aquí queda.

25 de maig 2010

La Retallada: què està pasant?


Fa dies que es va exhaurir el termini autoimposat per a escriure aquesta entrada. Temps suficient per a que els darrers anuncis del Govern tanquessin l'episodi. Dies després de plantejar el paquet de retallades per a frenar el dèficit el Govern espanyol anuncia un empitjorament de les perspectives de creació d'ocpació i activació econòmica. Traduït al català: les retallades del Govern generen desocupació i desacceleració de l'economia segons el propi Govern. Informe de situació:

1. Els principals problemes d'Espanya són l'atur i la caiguda del consum intern (el que comprem els ciutadans espanyols). En els darrers mesos s'ha produït un lleu repunt econòmic, les claus d'aquest repunt han estat l'augment del consum i la despesa de l'Estat.

2. Espanya no té un problema real de deute públic. De fet Espanya és un dels països menys endeutats de la Unió Europea. Espanya té, això sí, un dèficit superior a la mitja de la UE: l'Estat (totes les administracions) gasten més del que recauden cada any perquè han de pagar els plans de rescats i, en menor mesura, la protecció social a les persones en atur. No vull repetir el que vaig escriure en l'anterior entrada sobre Grècia. Tan sols recomenar-vos la lectura d'aquest article de Joaquín Estefania trobat gràcies a otromundoesposible.com .
3. Per a reactivar l'economia cal consum i despesa pública. Espanya es troba en pitjor situació que altres països de la Unió perquè el nostre teixit d'empreses i llocs de treball estava molt més enganxat a la bombolla immobiliaria i del crèdit. Per tant, tenim més dificultat com a societat per a reactivar el nostre teixit d'empreses i ocupació. A més, tot i que el nostre Estat està relativament poc endeutat, les famílies i les empreses estan molt endeutades, i moltes ara tenen dificultats per a pagar crèdits i obtenir-ne de nous.

4. El que necessiten le empreses no són retallades dels drets dels treballadors sinó tenir més clients i més comandes. Cada euro que va a les famílies, a les persones en atur, als treballadors del sector públic va directe al "super", a la botiga de roba... i això genera activitat econòmica, aporta seguretat de que els crèdits es pagaran i ajuda a reactivar i crear empreses. Per contra es retallen els ingressos. A més s'encareix l'IVA que grava el consum. però no hi ha hagut cap mesura real per a gravar les grans fortunes. Aquells que s'han beneficiat dels rescats són qui ara haurien de contribuir a pagar-ne la factura.

5. Retallar els salaris a treballadors del sector públic, congelar pensions, rebaixar la inversió pública o retirar el suport social al naixement de fills va en contra del creixement econòmic i de la gent. En contra de treballadors públics i pensionistes. Però també de la resta de treballadors i de les empreses, perquè ataca el motor que necessitem activar: la capacitat de compra de la gran majoria. Només beneficia els interessos d'enriquiment a curt termini dels que especulen amb deute espanyol: un pla de retallades converteix en més rentable el Deute Públic espanyol com a "producte financer" independentment de les necessitats reals de l'economia. D'això s'en diu bombolla.

6. El Govern s'ha plegat a les pressions dels mercats, que han tirat fins i tot dels presidents de les grans potencies per a collar Espanya. El Govern ha estat incapaç de mantenir els interessos del país davant els mercats, tot i no existir cap mena de dubte real sobre la capacitat d'Espanya de retornar els crèdits.

7. Seguint Espanya, altres Governs plantegen retallades. Ha arribat l'hora de que les treballadores i treballadors europeus diguem la nostra.

14 de maig 2010

La Retallada


Em dono vint-i-quatre hores més per a escriure una entrada sobre la Cosa. De moment deixo un article que no et pots perdre. El signa el Doctor Oriol Costa i ha estat publicat al darrer número de Treball (tot just sortit del forn)

---------------------------

UNA HISENDA FEDERAL I UN GOVERN ECONÒMIC PER A LA UE

Oriol Costa
Secretari sobre la UE d’ICV
i professor de Relacions Internacionals de la UAB

Grècia està en una situació molt delicada. Les seves dificultats per col·locar el seu deute en els mercats financers l’estan posant al límit mateix de suspendre pagaments o reestructurar-los. I mentrestant els estats grans i rics de la zona euro s’ho miren amb distància: Alemanya i França administren grans dosis d’arrogància i estereotips sobre la improductivitat i la irresponsabilitat dels europeus del sud i dosis molt petites de solidaritat europea i altura de mires. A curt termini, tot el que s’ofereix a Grècia és un mecanisme de rescat que és a la vegada més benevolent que la banca privada pel que fa als interessos i molt més dur pel que fa a la condicionalitat.

La insuficiència de l’esquema de rescat ha estat sancionada pels propis inversors/especuladors, que alguns prenen com a mesura de totes les coses i que han castigat el deute grec. Hi ha risc de contagi i la perifèria de la zona euro té motius per a la preocupació.

A més llarg termini, les propostes per evitar que això torni a passar fan més aviat basarda. El debat s’està orientant cap a la creació de mecanismes de control dels pressupostos nacionals, per tal d’evitar que els països de la zona euro s’endeutin més del compte (tot i que alemanys i francesos van ser els primers a saltar-se el pacte d’estabilitat). Aquesta és la direcció equivocada. Sigui quina sigui la responsabilitat dels governs grecs, el problema de l’eurozona és que l’actual distribució de les competències impossibilita l’existència d’un govern econòmic de la UE, tot i que ha desmuntat ja els vells governs econòmics estatals; i en especial dificulta dur a terme polítiques anticícliques i expansives. Els estats mantenen les polítiques socials, les polítiques fiscals i la capacitat per endeutar-se, però la UE limita la magnitud d’aquest endeutament i ara vol poder fer-ho més severament.

No podent devaluar la moneda, ni ajustar els tipus d’interès, ni acudir al deute, als estats els queda fonamentalment una opció en situacions de crisi: retallar.

Per altra banda, la política monetària la controla el Banc Central Europeu, que ho fa sota el criteri únic del’estabilitat de preus i d’acord amb els cicles de les economies centrals de l’eurozona. Però la UE no compta amb una hisenda comunitària, ni amb capacitat per emetre deute, de manera que l’única manera que té de rescatar els països amb dificultats és a través de préstecs (bilaterals en aquests moments i potser multilaterals en el futur)condicionats a “plans d’ajustament”. Retallades, també.

Els esdeveniments dels últims mesos demostren que la combinació de moneda comú i fiscalitat i hisendes nacionals resulta tòxica tant per a l’estabilitat de la zona euro com per a la sostenibilitat de l’estat del benestar –en especial per als dèbils estats del benestar de la perifèria de l’eurozona. I això ens porta a una reflexió final. Fa alguns anys, ICV va defensar en solitari la idea que no es podia cristal·litzar una UE sense mecanismes de govern de la seva economia. En un esforç d’originalitat, ens van acusar d’irresponsables i utòpics. A hores d’ara, el que sembla irresponsable i utòpic, sobretot des d’una perspectiva d’esquerres, és pensar que la Unió Econòmica i Monetària pot funcionar exclusivament sobre la base d’un mercat i una moneda comuns.