14 de maig 2010

La Retallada


Em dono vint-i-quatre hores més per a escriure una entrada sobre la Cosa. De moment deixo un article que no et pots perdre. El signa el Doctor Oriol Costa i ha estat publicat al darrer número de Treball (tot just sortit del forn)

---------------------------

UNA HISENDA FEDERAL I UN GOVERN ECONÒMIC PER A LA UE

Oriol Costa
Secretari sobre la UE d’ICV
i professor de Relacions Internacionals de la UAB

Grècia està en una situació molt delicada. Les seves dificultats per col·locar el seu deute en els mercats financers l’estan posant al límit mateix de suspendre pagaments o reestructurar-los. I mentrestant els estats grans i rics de la zona euro s’ho miren amb distància: Alemanya i França administren grans dosis d’arrogància i estereotips sobre la improductivitat i la irresponsabilitat dels europeus del sud i dosis molt petites de solidaritat europea i altura de mires. A curt termini, tot el que s’ofereix a Grècia és un mecanisme de rescat que és a la vegada més benevolent que la banca privada pel que fa als interessos i molt més dur pel que fa a la condicionalitat.

La insuficiència de l’esquema de rescat ha estat sancionada pels propis inversors/especuladors, que alguns prenen com a mesura de totes les coses i que han castigat el deute grec. Hi ha risc de contagi i la perifèria de la zona euro té motius per a la preocupació.

A més llarg termini, les propostes per evitar que això torni a passar fan més aviat basarda. El debat s’està orientant cap a la creació de mecanismes de control dels pressupostos nacionals, per tal d’evitar que els països de la zona euro s’endeutin més del compte (tot i que alemanys i francesos van ser els primers a saltar-se el pacte d’estabilitat). Aquesta és la direcció equivocada. Sigui quina sigui la responsabilitat dels governs grecs, el problema de l’eurozona és que l’actual distribució de les competències impossibilita l’existència d’un govern econòmic de la UE, tot i que ha desmuntat ja els vells governs econòmics estatals; i en especial dificulta dur a terme polítiques anticícliques i expansives. Els estats mantenen les polítiques socials, les polítiques fiscals i la capacitat per endeutar-se, però la UE limita la magnitud d’aquest endeutament i ara vol poder fer-ho més severament.

No podent devaluar la moneda, ni ajustar els tipus d’interès, ni acudir al deute, als estats els queda fonamentalment una opció en situacions de crisi: retallar.

Per altra banda, la política monetària la controla el Banc Central Europeu, que ho fa sota el criteri únic del’estabilitat de preus i d’acord amb els cicles de les economies centrals de l’eurozona. Però la UE no compta amb una hisenda comunitària, ni amb capacitat per emetre deute, de manera que l’única manera que té de rescatar els països amb dificultats és a través de préstecs (bilaterals en aquests moments i potser multilaterals en el futur)condicionats a “plans d’ajustament”. Retallades, també.

Els esdeveniments dels últims mesos demostren que la combinació de moneda comú i fiscalitat i hisendes nacionals resulta tòxica tant per a l’estabilitat de la zona euro com per a la sostenibilitat de l’estat del benestar –en especial per als dèbils estats del benestar de la perifèria de l’eurozona. I això ens porta a una reflexió final. Fa alguns anys, ICV va defensar en solitari la idea que no es podia cristal·litzar una UE sense mecanismes de govern de la seva economia. En un esforç d’originalitat, ens van acusar d’irresponsables i utòpics. A hores d’ara, el que sembla irresponsable i utòpic, sobretot des d’una perspectiva d’esquerres, és pensar que la Unió Econòmica i Monetària pot funcionar exclusivament sobre la base d’un mercat i una moneda comuns.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

mira que el vaig escriure fa 3 setmanes i ja sona antic antic...
però finalment: retallades

Andrés Querol Muñoz ha dit...

en els darrers temps, què no es queda antic en tres setmanes?