1 de juny 2010

Ángel


Ha mort Ángel Rozas. La majoria de les persones que es trobin per la xarxa aquest article, no reconeixeran el nom, ni la cara seriosa i solemne de la persona que està a l'esquerra de la fotografia.

Un altre company que fa poc que ens va deixar, Miguel Núñez, deia que les dictadures temen les persones valentes i generoses. Utilitzen el terror per tornar covard al valent i egoïsta al generós. Doncs bé, amb l'Ángel, com tampoc amb en Miguel, no s'en van sortir. L'Ángel ha estat valent i generós fins al darrer moment.

L'Ángel Rozas va deixar que els que llavors èrem joves de CCOO possèssim el seu nom a la nostra Escola. I aquest va ser l'inici d'una gran amistat de l'Ángel amb la gent jove de Comissions.

Com amb totes les veritables grans persones, amb l'Ángel no van les hagiografies inflamades. Deixò constància, però, de dos records.

Un record col·lectiu:

En totes les edicions de l'Escola, mentre li va ser possible, ens adreçava unes paraules en la cloenda. Veritables classes magistrals, en el sentit més literal i humil del terme, per a cloure el "curs escolar". Recordo amb especial vivesa la primera, que l'Ángel va dedicar a explicar qui eren i què feien aquella colla de persones que van començar a organitzar les comissions obreres, amb una emotiva referència al paper de les dones que com la seva companya Carmen Jiménez, van donar vida a la xarxa de suport als empresonats. Sempre recordaré l'absolut i concentrat silenci amb que els assistents seguíem la seva meticulosa i contingudament emotiva exposició. En cloure es va produir una de les ovacions més sinceres i emocionades que mai he tingut ocasió de sentir (i n'he sentit moltes).

Mai he tornat a veure una conexió tan profunda entre un conferenciant i l'auditori, i val la pena tenir en compte que entre un i altres hi havia mig segle de diferència d'edat física.

I un record personal

En certa ocasió, parlant amb l'Ángel al seu despatxet a la Fundació Cipriano García sobre alguns episodis de la vida del PSUC, vaig etzibar-li: "me temo que soy más sectario que tú, Ángel". Ell em va mirar seriós y amb la mateixa serenitat de sempre em va deixar anar: "yo, que he sido bastante más sectario que tú, te puedo asegurar que el sectarismo no sirve de nada".

Em va quedar gravat en pedra.

Us deixo l'entrada del Mestre López Bulla