30 de set. 2010

Diari d'un piqueter


28 de setembre

13:00 Plaça Sant Jaume

Encara que sembli impossible, tota la feina de la Secretaria d'Organització i Recursos està enllestida. Estem preparats.

M'acosto a la Plaça Sant Jaume per donar un cop de mà a la concentració de treballadores i treballadors de la premsa escrita. Fan la vaga el 28 per a què no hi hagi diaris el 29 i en canvi el 30 hi hagi informació. Allà ens arriba el xivatàs: La Vanguàrdia està fent imprimir avui el diari de demà per tal de vulnerar el dret de vaga dels seus treballadors. El repartiment es farà a partir de les 16:00 en la rotativa.

Improvitsem un piquet: gent de la Federació de Serveis a la Ciutadania, treballadors de diaris reclutats a la mateixa concentració. Truco a un company del barcelonès i hi ha sort: està dinant amb companys del Barcelonès, de la Constru i de l'executiva confederal i s'apuntem. L'UGT també enviarà gent.

16:00 Zona Franca de Barcelona

A les portes de la rotativa ens hem ajuntat prou gent com per a parar l'entrada. La presència de furgonetes de repartidors a la porta ens confirma les sospites. Demanem a l'empresa la possibilitat de parlar amb la gent del Comitè per a contrastar la informació, si ells ens la neguen marxarem. L'empresa es nega, i el piquet s'instal·la a la porta per inspeccionar les sortides.

Arriben els Mossos i tot i que els informem dels indicis de delicte es limiten a demanar-nos que marxem. Decidim mantenir posicions fins que calgui o poguem. Planifiquem la resistència d'aquest piquet improvisat i el seu relleu per un de més sòlid.

Marxo cap a cap a casa a buscar el que hem cal, pel camí m'informen que no cal que torni: la policia ha intervingut dissolent un piquet que encara era massa fràgil. Veure com la Policia del meu país protegeix aquesta il·legalitat m'entristeix.

20:00 Seu de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) a Via Laietana

La Seu de la CONC bull d'activitat: entren en acció les companyes i companys dels serveis de suport a la vaga: recopilació de dades, avituallament de voluntaris, assessorament legal... Molts piquets de la nit s'hi concentren i fan el primer de molts entrepans. Com tants d'altres la gent del nostre piquet aprofita un despatx per a improvisar un sopar fred. Estic assignat a un piquet mòbil: 20 persones en vehicles per tal de poder moure's ràpid d'un lloc a un altre per reforçar els piquets estàtics. Tothom està de bon humor.

22:00 Mercabarna

Comença la vaga pels torns de nit. Primera missió de la nit: reforçar un dels piquets de Mercabarna. Està constituït principalment per gent de les Federacions d'Indústria i la Construcció, també del Barcelonès. L'altra porta va a càrrec de la Federació Agroalimentària. Quan arribem hi ha molta presència de mitjans: els Secretaris Generals de CCOO i UGT inicien la vaga en aquest punt. Hi ha també en Jordi Miralles d'EUiA. Força companys d'UGT i periodistes.

Cap a les 23:00 els Secretaris Generals dels sindicats han anat a un altre punt. Al piquet quedem la gent de CCOO. S'han afegit més persones sobretot gent jove. Es paren alguns camions, que fan mitja volta sense massa escarafalls. A l'altra punta de la carretera uns quants cotxes de policia. Entre nosaltres un cotxe de la secreta. Bon ambient.

Llavors passa. Un camioner en veure el piquet de lluny decideix envestir-lo. Desprevinguts, els companys s'aparten com poden. Un de nosaltres ha quedat estés a terra. Mentres uns quants l'atenen, altres persegueixen el camió fins que el fan parar. El camió rep algun desperfecte, el conductor que es comporta com un enèrgumen no rep res més que crits indignats d'aquells als que ha volgut atropellar amb un trailer. Finalment les forces de l'ordre se l'emporten. Arriba una ambulància que s'emporta el ferit.

Decidim prendre més prevencions. Alguns agafen uns quants neumàtics vells d'un dipòsit veï per a fer una barrera i hi calen foc. Arriben més dotacions policials. Però no passarà res: ells saben que per a dissoldre el piquet per força necessitarien molts més efectius i altres llocs quedarien desprotegits. Nosaltres sabem que si ens passem de la ratlla acabaran intervenint. Arriba un camió de bombers per apagar el foc, el piquet s'hi interposa de manera pacífica. El camió marxa entre aplaudiments. Al cap d'una estona arriba alguna gent de CGT que es fan fotos davant els neumàtics ardent.

29 de setembre

00.00 encara a Mercabarna

Rebem bones notícies sobre el company ferit. Tot seguit comencen a arribar notícies de seguiment de la vaga que es comuniquen per megàfon. L'apagada total a Telemadrid és especialment aplaudida. Les informacions de seguiment entre els torns de nit, així com en premsa escrita van animant l'ambient: la cosa està anant bé.

02:30 Seu de la CONC (Via Laietana)

Hem deixat els companys a Mercabarna per anar a reforçar el piquet de la Cotxera d'Horta, Abans passem pel sindicat a recollir entrepans, pomes i aigua pels companys d'allà i aprofitem per a fer un cafè. Allà els companys dels grups de suport porten hores preparant centenars d'entrepans. M'acosto a l'oficina de recollida de dades a saludar. Somriures a les cares, les dades de seguiment que arriben de tot el país superen les previsions per aquesta hora: la vaga està sent un èxit.

03:15 Cotxeres d'Horta

Ens afegim al piquet de cotxeres. CCOO i tres o quatre de CGT que mandregen. Els serveis mínims estan pactats i els únics treballadors que es presenten són els que venen al piquet i els que estan obligats per serveis mínims. Un piquet molt tranquil. La nit fa que refresqui i apareixen jaquetes i jerseis. Un parel de nois molt joves no han previst roba d'abric i algú els hi presta unes jaquetes. Tothom coincideix en que un piquet sense esquirols és aburrit, però que tant de bó tots siguin així.

Truco al Carles Manzanares de Manresa per a comentar la jugada. Al Bages les coses també van bé.

09:00 Centre Comercial Glòries

Hem deixat als companys de Cotxeres i hem anat a Glòries on confluim amb 200 companys vinguts també d'altres piquets. Intercanviem notícies i la conclusió es repeteix: durant la matinada l'aturada a estat total. Pel camí hem passat en hora punta per la Ronda de Dalt que teniu un trànsit de cap de setmana. La Gran Via i els carrers del 22@ estan buits. Molts bars obren però estan gairabé buits.

Ens distribuïm entre les diferents entrades del centre comercial. A mi em toca amb la gent que cobreix l'entrada de vàries empreses de telemàrketing. Exactament en aquesta porta vaig estar el 20J. Quan arribem ja hi ha cinc delegats de CGT força tímids i un parell de jerifaltes de seguretat força prepotents. Els posem al seu lloc amb unes quantes raons i finalment entenen que no tenen res a fer. Apareix també alguna gent d'UGT.

Arriben pocs treballadors, una vintena. Alguns tenen serveis mínims per treballar en serveis d'atenció d'urgències i passen sense problemes. Altres no volen fer vaga i discuteixen una mica, finalment marxen. El centre comercial ni tan sols pot obrir portes per manca de gent. Les notícies arriben d'altres centres comercials: Gran Via 2 tancat, IKEA tancat, Illa Diagonal tancat, La Maquinista tancat...

12:30 de nou a la seu de la CONC (Via Laietana)

Un cop queda clar que el Centre Comercial no podrà obrir el piquet s'en va a afer ruta pels carrers del barri. La Maria Antònia i jo els abandonem. Agefem la furgoneta i marxem al sindicat per a preparar la concentració de piquets a la Plaça Universitat. Al sindicat arriben els delegats del Decathlon d'Illa Diagonal, als que reclutem perquè ens donin un cop de mà. Carreguem banderes i l'equip de só a la furgo i anem cap a la plaça.

13:00 Plaça Universitat

Arribem al punt de concentració a la vegada que el piquet que ve de Sants, on s'han integrat la gent de Zona Franca i de la Diagonal. Preparem l'equip de so i un petit perímetre per a la premsa i els portamveus. Arriben columnes provinents de tota Barcelona fins que la Plaça s'omple. Finalment els Secretaris Generals dels sindicats s'adrecen al piquets i la premsa.

Acabats els parlaments arriba fressa del fons de la plaça. Un grup aliè als sindicats està començanta liar batussa. Afortunadament els concentrats ja estan abandonant la plaça. després sabrem que van arribar a cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana.

14:30 Seu de la CONC

Arribem de nou al sindicat per a fer un mos (quants àpats a base d'entrepans portem? ja he perdut el compte). Allà arriben molts companys: abraçades, alegria i intercanvi d'historietes. Els piqueters som com els pescadors: el vigilant jurat esporuguit es converteix en les nostres batalletes en una veritable comando de boines verdes, una patrulla de Mossos esdevé un exèrcit d'uniformats... A tots els ulls la mateixa lluïsor: hem vençut.

17:00 Passeig de Gràcia /Diagonal

Arribo amb la resta de companys de la Secretaria d'Organització al punt de convocatòria del que una hora més tard serà la manifestació de Barcelona. Allà van arribant els 200 voluntaris del Servei d'organització i imatge. Cares molt cansades de gent que porta massa hores sense parar, afortunadament l'èxit de la vaga ha aixecat la moral.

Comencen a arribar riuades de persones. Organitzem la capçalera i el cordó de seguretat amb moltes dificultats per que la gent ens apreta per tot arreu. Entre els membres del servei d'organització el cansament i la pressió dels miler i milers de manifestants que arriben comença a imposar-se, per un moment sembla que les forces defalliran. Els responsables reparteixen instruccions i paraules d'ànim, l'orgull d'organització fa la resta i el cordó es recomposa finalment.

Arrenca finalment la manifestació, una riuada de 400.000 que desborda el Passeig de Gràcia. El servei d'organització s'emplea a fons per a que la manifestació flueixi. A la Gran Via, grups d'incontrolats comencen a muntar motins però els mossos els mantenen aïllats dels manifestants. Més abaix, emergeixen dos grups parasitaris formats per uns pocs centenars de persones: Esquerra Independentista i un conglomerat de xiringuitos esquerranosos. La tàctica és vella i simple: quan no tens força per convocar una mani, aprofita la que organitzen els altres posant-hi davant amb la teva pancarta i fent veure que la resta et segueix a tu.

Quan arriben davant l'escenari muntat per als parlament s'hi situen davant i impedeixen l'arribada de la resta. Cap grup organitzat però, pot segrestar una manifestació massiva i menys dels sindicats. El servei d'organització reacciona i obre camí per a que la capçalera formada per representants sindicals i de més de 40 de les organitzacions socials que donen supot a la vaga arribin a l'escenari. L'intent de cridar consignes contra els sindicats convocants es veu ofegat per centenars de milers de goles que criden el que han vingut a cridar: Vaga General.

Arriben xifres de tot Catalunya. També de Madrid, Zaragoza, València... totes les manifestacions han resultat absolutament massives confirmant el que ja sabíem: la Vaga ha estat un èxit.

24 de set. 2010

les claus de la Vaga General


La cadència de la vaga

Una Vaga General és una vaga. Certament una vaga ben especial: no pretén parar l'activitat d'una empresa o un sector concret, pretén parar l'activitat de tot un país. Però una vaga al cap i a la fi, i com a tal les claus de l'èxit són que els cridats a secundar la mobilització la considerin justa, viable i útil. Els que promovem la vaga i els que s'hi enfronten amb tot el seu poder som conscients d'aquest fet, la dialèctica entre uns i altres durant tot el procès ho demostra. Com mostra també que les perspectives pel dia 29 són cada cop més clares: la vaga serà exitosa.

Un vaga justa? Lectures d'una enquesta

En una primera fase, el protagonisme recau en els negociadors, aquells que acabada la reunió han d'informar als companys de per què no hi ha hagut acord. L'estratègia dels enemics de la vaga consisteix sempre en desqualificar els sindicalistes que han dut a terme les negociacions, argumentant que s'han negat a un acord beneficiós per a tots per inconfessables interessos personals. Toxo, deien, és presoner de la imatge de sindicalista combatiu, que va ser la clau de que guanyés la Secretaria General de CCOO. Méndez, afegien, es sentia com el ministre a l'ombra i ara veu minvar el seu poder al PSOE. La vaga, sostenien, era una fugida endavant de dos líders sindicals erosionats per a salvar la seva cara (i la cadira).

L'enquesta amb que El País saludava l'inici de curs sota un contundent titular ("la huelga se desinfla") no va causar nerviosisme al sindicat. El sindicalsites sabíem que allò realment rellevant no era que a un mes de la vaga hi hagués un volum important de treballadors que encara declaressin que no la seguirien, la dada rellevant en aquell moment no estava al titular si no a la lletra petita: la majoria de la societat (no només dels treballadors) considera la vaga justa. Guanyat el primer round tocava passar a la fase següent.

Una vaga viable? L'esperit d'una plaça de toros a Madrid

El 9 de setembre el Congrès dels Diputats aprovava per la mínima la ratificació legislativa de la reforma laboral, tot introduint nous continguts que la endurien. Aquell mateix dia, CCOO i UGT van convocar a una assemblea estatal de delegats sindicals a l'antiga plaça taurina de Vistalegre a Madrid. El pabelló es va quedar petit fins al punt que més de 3000 persones no van poder accedir-hi perquè feia estona que s'havia desbordat per les 16000 persones arribades de tota Espanya, la majoria després de viatjar tota la nit en autocars. L'èxit fou tal que els sindicats es van guanyar la imatge de totes les portades del dia, originàriament reservades al tràmit parlamentari. Qui eren aquesta gent?

Doncs aquesta gent eren ni més ni menys que el moll de l'ós del nervi sindical, el nucli central del sistema neuronal del sindicalisme espanyol. Aquells que si, i només si, estan convençuts són la clau de que la convocatòria arribi allà on ha d'arribar: les empreses. I van demostrar abastament que n'estaven, de convençuts. A Catalunya, CCOO i UGT organitzàvem conjuntament l'assemblea nacional amb un resultat encara més esperançador: 6000 sindicalistes de tot el país (la previsió inicial dels organitzadors era de 3500) van desbordar La Farga de l'Hospitalet.

Vistalegre com La Farga van desmuntar de cop l'argumentari de la reacció: ara ja era absolutament inviable la imatge d'unes cúpules sindicals aïllades maniobrant per salvar la pròpia imatge.

Obligats a canviar el relat, la Reacció va haver de passar a la segona trinxera: els representants dels treballadors, elegits democràticament pels seus companys són en realitat un exèrcit innumerable de privilegiats i vividors, una xacra econòmica i uns pocavergonyes. La ferocitat i demagògia dels atacs va ser tal que la pròpia CEOE va haver de sortir al pas per a desmarcar-se'n i reconèixer que el crèdit horari dels representants sindicals no suposa un problema econòmic per a les empreses.

Els convocants de la vaga van assolir amb escreix el segon objectiu: ara tothom acceptava que la mobilització era viable.

Una vaga útil? Les rectificacions del govern

El sindicalisme és el moviment social menys depenent dels mitjans de comunicació, perquè és el que té mitjans de comunicació propis més potents: l'assemblea i l'octaveta. El suposat excèrcit de mantes i inútils està duent a terme un esforç titànic: portar la convocatòria al màxim de centres de treball, allà on lluny del soroll mediàtic, els treballadors i treballadores poden fer les preguntes que a ells els importen, i expressar de manera directa la seva pròpia opinió. Després de cada assemblea (sovint assemblees de tres o quatre persones que treballen en la botiga, l'oficina, el taller de les empreses descentralitzades) el nombre de vaguistes s'incrementa.

Conscients que en aquest petit país d'empreses petites, són molts els treballadors dels centres on no podran haver assemblees, el sindicats han portat la convocatòria al barri, a la ciutat i a la xarxa. El compromís de Joan Margarit en el pregó de la Mercè amb la Vaga General és la cirereta d'un pastís fet de repartides d'octavetes a festes majors, platges, curses populars, actes a centres d'ensenyament. Els mitjans que havien decretat el silenci respecte les mobilitzacions, han vist impotents com els sindicalistes cabuts i els ciutadans lliures la colaven una i altra vegada: la cursa de la Mercè, la inauguració del curs Universitari, les ofrenes florals de l'11 de setembre, el mercat de la Música Viva... Per més esforços de moure la càmera que s'han fet, la crida a la Vaga ha trobat sempre una racó per on escolar-s'hi.

Un cas paradigmàtic: en Cuní, sempre actiu a l'hora de matxacar tot aquell que es mou per un món millor, va haver de compaginar durant el mateix dia els seu discurs inalterable sobre el fracàs de la vaga amb la notícia que la resposta de l'audiència a la pregunta del dia (vaga sí/no) havia estat massivament favorable, l'anunci de les federacions d'autònoms de sumar-se a la vaga i l'entrevista en que Joan Herrera (ICV) va expressar de manera excel·lent l'argumentari a favor de la mobilització. Perduda també aquesta trinxera tocava canviar d'argument.

"Hi ha qui diu que la vaga serà en tot cas un fracàs, tant si és molt seguida com si no. Si és molt seguida, perquè el govern no alterarà el decret". Aquesta és la pregunta /afirmació d'en Cuní a l'Alcalde de Barcelona en l'entrevista d'aquesta setmana. Ves per on: ara resulta que la vaga pot ser un èxit de seguiment, però serà inútil.

El mateix Govern manté aquesta estratègia comunicativa, el problema és que el mateix Govern la desmenteix. Després d'anunciar que les retallades en obra pública eren intocables ha hagut de fer marxa enrera davant la pressió dels constructors i la força de l'evidència. Després de mostrar-se taxatiu en la limitació de l'endeutament dels ajuntament, la mobilització municipal i novament la força de la realitat l'ha obligat a corregir. I cada cop és més evident que la mobilització dels treballadors així com la força dels fets poden obligar al govern a fer marxa enrera amb la retallada laboral. En els dos mesos que porta vigent la reforma laboral s'ha demostrat que els sindicats teníem raó: només serveix per crear més atur i precarietat.

No només els fets recents, si no la història reforcen la posició sindical: totes les vagues generals han tingut efectes, totes han estat útils, totes s'han guanyat. Tot i que en totes el govern jurava i perjurava fins el dia abans (i en algun cas fins els dies després) que no faria marxa enrera. Esteu al cas del bloc del Coscu durant aquests dies, per a saber-ne més.

La batalla de la utilitat també comença a inclinar-se cap a la banda dels treballadors.

Què queda per fer?

La batalla per la Vaga General no està, ni de lluny, guanyada. Certament els convocants hem anat imposant-nos en cada una de les seves fases a base de molt d'esforç. La Reacció, tot i que comença a donar símptomes de desorientació davant el desenvolupament de l'escomesa, fia la seva darrera carta a la capacitat de fer forat entre l'opinió dels treballadors a través de la totalitat dels grans grups empresarials de la comunicació.

En aquests cinc dies que resten, sindicats i organitzacions socials haurem de multiplicar la nostra activitat amb un objectiu central: convèncer a més i més companys de que la vaga serà útil. Tancar amb èxit aquesta darrera fase de la convocatòria serà la clau de la primera Vaga General d'aquesta nova Era.


5 de set. 2010

Recompte d'actius


"Cal refundar el capitalisme" pregonava el Petit Caporal, "la crisi ha estat causada per l'avarícia d'uns pocs" cridava el Gris Eurotecnòcrata, "Podem!" insuflava l'Esperança Negra, "no acceptarem que els que ens han portat a la crisi continuin determinant les polítiques" rematava la Cancellera. En el moment en que l'economia de les bombolles va estavellar el món, massa veus ingènues hi van veure l'esperança: ara que s'ha demostrat la irracionalitat de la dreta i els dogmàtics del lliure mercat, l'esquerra serà empesa per la força dels fets cap a l'hegemonia. No havien llegit Gramsci.

Alguns que sí tenen presents les reflexions del revolucionari Italià ja van avisar que la cosa és força més complexa. En els temps de l'autor de Quaderns des de la presò els socialistes, perdut l'impuls anterior, van decidir posar-se les sabatilles i esperar que el ritme dels aconteixements acabés portant els canvis, mentre fora de la seva vista s'engendrava el feixisme. Com llavors, avui els seus successors veuen la crisi com un parèntesi en el qual la força dels aconteixements per ella mateixa els empenyeria a liderar les receptes per a la recuperació. Però la crisi no és un parèntesi, tal i com ens explicava aquest dissabte des de El País Joan Subirats, sinó el moment històric en que es determinaran les noves correlacions de forces per afrontar el futur, un futur que és gensmenys que l'escenari econòmic, social i polític que substituirà el gran acord de Post-Guerra Mundial que ha regit la segona meitat del segle XX. I l'enemic manté la iniciativa, que és l'ànima de la victòria.

I doncs, d'on pot sortir l'impuls per a la contraofensiva dels de baix? No pas des dels partits i organitzacions socialdemòcrates realment existents, que han renunciat a la batalla. En les paraules que un eminent gramscià, el senador Guillot (ICV), disparava en la tramitació de la reforma laboral als senadors socialistes en trobem la més nítida expressió:

¿Por qué insistir en modelos laborales que han demostrado que no son los necesarios para avanzar hacia una economía y empleo de calidad? ¿Por entreguismo hacia los intereses de las grandes patronales? No, ojalá, si este fuera el problema, con el relevo de los claudicantes se resuelve.

Creo que es por una profunda convicción de que no hay otro camino que aceptar la realidad y las reglas de la economía neoliberal. De que no hay márgenes, en el mejor de casos matices y en medio de una crisis ni matices. Con estas posiciones ustedes están derrotados y lo que es peor niegan cualquier posibilidad de cambio, de transformación de un sistema económico injusto. ¿La viabilidad de un modelo económico que exige que el trabajo deje de ser entendido como un derecho y pase a ser un mero factor de competividad, es una opción de izquierdas? no, al menos para mi, no.


Ressignació. Aquest és el fantasma a abatre. Contra la ressignació hem convocat una Vaga General pel 29S que la gran majoria considera justa, però que ara tenim l'obligació de demostrar que serà útil. Atenent els comentaris del gramscià López Bulla respecte les ressignades enquestes publicades, els sindicats afrontem una Vaga General que és diferent a totes les anteriors i que hem de saber llegir com a diferent. Estem preparats els sindicats per al repte? Sí i depén.

Sí. En contra de la propaganda consolidada, els sindicats són avui més forts que ahir perquè organitzen més treballadors de més empreses i sectors. Aquells que s'entesten en el dogma d'uns sindicats acorralats en les grans empreses industrials i en l'administració pública, ignoren interessadament que abans i durant la crisi els sindicats de classe del nostre país han crescut sobretot organitzant els treballadors més vulnerables: és en les empreses de serveis, en les PIMES, en les subcontractes, entre les dones, joves i immigrats on els sindicats han tingut el seu major creixement. Són aquests treballadors els que més s'han organitzat sindicalment. Avui els sindicats tenen més afiliació i representitat, per tant més força.

I depén. Tot i aquest fort creixement, durant la crisi CCOO i UGT han mostrat les seves dificultats per encarrilar aquesta impressionant força cap a la mobilització general, la que pretén canviar les coses i donar la batalla més enllà de les parets de cada empresa. El 29S el sindicalisme marcarà la seva capacitat actual per a superar aquestes dificultats, l'actiu inicial per aquesta nova etapa, el gruix del que parteixen i que haurem d'anar ampliant i rentabilitzant en conquestes. La capacitat de vèncer la ressignació i impulsar un projecte sociopolític que es basi en considerar als treballadors com a èssers humans i no com un mer factor de la producció.

In memoriam del nostre enyorat Tito Márquez (foto), tenir la raó no és suficient, cal organitzar les persones per a l'acció entorn a una proposta pròpia.

I la política? En parlem un altre dia.