24 de set. 2010

les claus de la Vaga General


La cadència de la vaga

Una Vaga General és una vaga. Certament una vaga ben especial: no pretén parar l'activitat d'una empresa o un sector concret, pretén parar l'activitat de tot un país. Però una vaga al cap i a la fi, i com a tal les claus de l'èxit són que els cridats a secundar la mobilització la considerin justa, viable i útil. Els que promovem la vaga i els que s'hi enfronten amb tot el seu poder som conscients d'aquest fet, la dialèctica entre uns i altres durant tot el procès ho demostra. Com mostra també que les perspectives pel dia 29 són cada cop més clares: la vaga serà exitosa.

Un vaga justa? Lectures d'una enquesta

En una primera fase, el protagonisme recau en els negociadors, aquells que acabada la reunió han d'informar als companys de per què no hi ha hagut acord. L'estratègia dels enemics de la vaga consisteix sempre en desqualificar els sindicalistes que han dut a terme les negociacions, argumentant que s'han negat a un acord beneficiós per a tots per inconfessables interessos personals. Toxo, deien, és presoner de la imatge de sindicalista combatiu, que va ser la clau de que guanyés la Secretaria General de CCOO. Méndez, afegien, es sentia com el ministre a l'ombra i ara veu minvar el seu poder al PSOE. La vaga, sostenien, era una fugida endavant de dos líders sindicals erosionats per a salvar la seva cara (i la cadira).

L'enquesta amb que El País saludava l'inici de curs sota un contundent titular ("la huelga se desinfla") no va causar nerviosisme al sindicat. El sindicalsites sabíem que allò realment rellevant no era que a un mes de la vaga hi hagués un volum important de treballadors que encara declaressin que no la seguirien, la dada rellevant en aquell moment no estava al titular si no a la lletra petita: la majoria de la societat (no només dels treballadors) considera la vaga justa. Guanyat el primer round tocava passar a la fase següent.

Una vaga viable? L'esperit d'una plaça de toros a Madrid

El 9 de setembre el Congrès dels Diputats aprovava per la mínima la ratificació legislativa de la reforma laboral, tot introduint nous continguts que la endurien. Aquell mateix dia, CCOO i UGT van convocar a una assemblea estatal de delegats sindicals a l'antiga plaça taurina de Vistalegre a Madrid. El pabelló es va quedar petit fins al punt que més de 3000 persones no van poder accedir-hi perquè feia estona que s'havia desbordat per les 16000 persones arribades de tota Espanya, la majoria després de viatjar tota la nit en autocars. L'èxit fou tal que els sindicats es van guanyar la imatge de totes les portades del dia, originàriament reservades al tràmit parlamentari. Qui eren aquesta gent?

Doncs aquesta gent eren ni més ni menys que el moll de l'ós del nervi sindical, el nucli central del sistema neuronal del sindicalisme espanyol. Aquells que si, i només si, estan convençuts són la clau de que la convocatòria arribi allà on ha d'arribar: les empreses. I van demostrar abastament que n'estaven, de convençuts. A Catalunya, CCOO i UGT organitzàvem conjuntament l'assemblea nacional amb un resultat encara més esperançador: 6000 sindicalistes de tot el país (la previsió inicial dels organitzadors era de 3500) van desbordar La Farga de l'Hospitalet.

Vistalegre com La Farga van desmuntar de cop l'argumentari de la reacció: ara ja era absolutament inviable la imatge d'unes cúpules sindicals aïllades maniobrant per salvar la pròpia imatge.

Obligats a canviar el relat, la Reacció va haver de passar a la segona trinxera: els representants dels treballadors, elegits democràticament pels seus companys són en realitat un exèrcit innumerable de privilegiats i vividors, una xacra econòmica i uns pocavergonyes. La ferocitat i demagògia dels atacs va ser tal que la pròpia CEOE va haver de sortir al pas per a desmarcar-se'n i reconèixer que el crèdit horari dels representants sindicals no suposa un problema econòmic per a les empreses.

Els convocants de la vaga van assolir amb escreix el segon objectiu: ara tothom acceptava que la mobilització era viable.

Una vaga útil? Les rectificacions del govern

El sindicalisme és el moviment social menys depenent dels mitjans de comunicació, perquè és el que té mitjans de comunicació propis més potents: l'assemblea i l'octaveta. El suposat excèrcit de mantes i inútils està duent a terme un esforç titànic: portar la convocatòria al màxim de centres de treball, allà on lluny del soroll mediàtic, els treballadors i treballadores poden fer les preguntes que a ells els importen, i expressar de manera directa la seva pròpia opinió. Després de cada assemblea (sovint assemblees de tres o quatre persones que treballen en la botiga, l'oficina, el taller de les empreses descentralitzades) el nombre de vaguistes s'incrementa.

Conscients que en aquest petit país d'empreses petites, són molts els treballadors dels centres on no podran haver assemblees, el sindicats han portat la convocatòria al barri, a la ciutat i a la xarxa. El compromís de Joan Margarit en el pregó de la Mercè amb la Vaga General és la cirereta d'un pastís fet de repartides d'octavetes a festes majors, platges, curses populars, actes a centres d'ensenyament. Els mitjans que havien decretat el silenci respecte les mobilitzacions, han vist impotents com els sindicalistes cabuts i els ciutadans lliures la colaven una i altra vegada: la cursa de la Mercè, la inauguració del curs Universitari, les ofrenes florals de l'11 de setembre, el mercat de la Música Viva... Per més esforços de moure la càmera que s'han fet, la crida a la Vaga ha trobat sempre una racó per on escolar-s'hi.

Un cas paradigmàtic: en Cuní, sempre actiu a l'hora de matxacar tot aquell que es mou per un món millor, va haver de compaginar durant el mateix dia els seu discurs inalterable sobre el fracàs de la vaga amb la notícia que la resposta de l'audiència a la pregunta del dia (vaga sí/no) havia estat massivament favorable, l'anunci de les federacions d'autònoms de sumar-se a la vaga i l'entrevista en que Joan Herrera (ICV) va expressar de manera excel·lent l'argumentari a favor de la mobilització. Perduda també aquesta trinxera tocava canviar d'argument.

"Hi ha qui diu que la vaga serà en tot cas un fracàs, tant si és molt seguida com si no. Si és molt seguida, perquè el govern no alterarà el decret". Aquesta és la pregunta /afirmació d'en Cuní a l'Alcalde de Barcelona en l'entrevista d'aquesta setmana. Ves per on: ara resulta que la vaga pot ser un èxit de seguiment, però serà inútil.

El mateix Govern manté aquesta estratègia comunicativa, el problema és que el mateix Govern la desmenteix. Després d'anunciar que les retallades en obra pública eren intocables ha hagut de fer marxa enrera davant la pressió dels constructors i la força de l'evidència. Després de mostrar-se taxatiu en la limitació de l'endeutament dels ajuntament, la mobilització municipal i novament la força de la realitat l'ha obligat a corregir. I cada cop és més evident que la mobilització dels treballadors així com la força dels fets poden obligar al govern a fer marxa enrera amb la retallada laboral. En els dos mesos que porta vigent la reforma laboral s'ha demostrat que els sindicats teníem raó: només serveix per crear més atur i precarietat.

No només els fets recents, si no la història reforcen la posició sindical: totes les vagues generals han tingut efectes, totes han estat útils, totes s'han guanyat. Tot i que en totes el govern jurava i perjurava fins el dia abans (i en algun cas fins els dies després) que no faria marxa enrera. Esteu al cas del bloc del Coscu durant aquests dies, per a saber-ne més.

La batalla de la utilitat també comença a inclinar-se cap a la banda dels treballadors.

Què queda per fer?

La batalla per la Vaga General no està, ni de lluny, guanyada. Certament els convocants hem anat imposant-nos en cada una de les seves fases a base de molt d'esforç. La Reacció, tot i que comença a donar símptomes de desorientació davant el desenvolupament de l'escomesa, fia la seva darrera carta a la capacitat de fer forat entre l'opinió dels treballadors a través de la totalitat dels grans grups empresarials de la comunicació.

En aquests cinc dies que resten, sindicats i organitzacions socials haurem de multiplicar la nostra activitat amb un objectiu central: convèncer a més i més companys de que la vaga serà útil. Tancar amb èxit aquesta darrera fase de la convocatòria serà la clau de la primera Vaga General d'aquesta nova Era.