5 de set. 2010

Recompte d'actius


"Cal refundar el capitalisme" pregonava el Petit Caporal, "la crisi ha estat causada per l'avarícia d'uns pocs" cridava el Gris Eurotecnòcrata, "Podem!" insuflava l'Esperança Negra, "no acceptarem que els que ens han portat a la crisi continuin determinant les polítiques" rematava la Cancellera. En el moment en que l'economia de les bombolles va estavellar el món, massa veus ingènues hi van veure l'esperança: ara que s'ha demostrat la irracionalitat de la dreta i els dogmàtics del lliure mercat, l'esquerra serà empesa per la força dels fets cap a l'hegemonia. No havien llegit Gramsci.

Alguns que sí tenen presents les reflexions del revolucionari Italià ja van avisar que la cosa és força més complexa. En els temps de l'autor de Quaderns des de la presò els socialistes, perdut l'impuls anterior, van decidir posar-se les sabatilles i esperar que el ritme dels aconteixements acabés portant els canvis, mentre fora de la seva vista s'engendrava el feixisme. Com llavors, avui els seus successors veuen la crisi com un parèntesi en el qual la força dels aconteixements per ella mateixa els empenyeria a liderar les receptes per a la recuperació. Però la crisi no és un parèntesi, tal i com ens explicava aquest dissabte des de El País Joan Subirats, sinó el moment històric en que es determinaran les noves correlacions de forces per afrontar el futur, un futur que és gensmenys que l'escenari econòmic, social i polític que substituirà el gran acord de Post-Guerra Mundial que ha regit la segona meitat del segle XX. I l'enemic manté la iniciativa, que és l'ànima de la victòria.

I doncs, d'on pot sortir l'impuls per a la contraofensiva dels de baix? No pas des dels partits i organitzacions socialdemòcrates realment existents, que han renunciat a la batalla. En les paraules que un eminent gramscià, el senador Guillot (ICV), disparava en la tramitació de la reforma laboral als senadors socialistes en trobem la més nítida expressió:

¿Por qué insistir en modelos laborales que han demostrado que no son los necesarios para avanzar hacia una economía y empleo de calidad? ¿Por entreguismo hacia los intereses de las grandes patronales? No, ojalá, si este fuera el problema, con el relevo de los claudicantes se resuelve.

Creo que es por una profunda convicción de que no hay otro camino que aceptar la realidad y las reglas de la economía neoliberal. De que no hay márgenes, en el mejor de casos matices y en medio de una crisis ni matices. Con estas posiciones ustedes están derrotados y lo que es peor niegan cualquier posibilidad de cambio, de transformación de un sistema económico injusto. ¿La viabilidad de un modelo económico que exige que el trabajo deje de ser entendido como un derecho y pase a ser un mero factor de competividad, es una opción de izquierdas? no, al menos para mi, no.


Ressignació. Aquest és el fantasma a abatre. Contra la ressignació hem convocat una Vaga General pel 29S que la gran majoria considera justa, però que ara tenim l'obligació de demostrar que serà útil. Atenent els comentaris del gramscià López Bulla respecte les ressignades enquestes publicades, els sindicats afrontem una Vaga General que és diferent a totes les anteriors i que hem de saber llegir com a diferent. Estem preparats els sindicats per al repte? Sí i depén.

Sí. En contra de la propaganda consolidada, els sindicats són avui més forts que ahir perquè organitzen més treballadors de més empreses i sectors. Aquells que s'entesten en el dogma d'uns sindicats acorralats en les grans empreses industrials i en l'administració pública, ignoren interessadament que abans i durant la crisi els sindicats de classe del nostre país han crescut sobretot organitzant els treballadors més vulnerables: és en les empreses de serveis, en les PIMES, en les subcontractes, entre les dones, joves i immigrats on els sindicats han tingut el seu major creixement. Són aquests treballadors els que més s'han organitzat sindicalment. Avui els sindicats tenen més afiliació i representitat, per tant més força.

I depén. Tot i aquest fort creixement, durant la crisi CCOO i UGT han mostrat les seves dificultats per encarrilar aquesta impressionant força cap a la mobilització general, la que pretén canviar les coses i donar la batalla més enllà de les parets de cada empresa. El 29S el sindicalisme marcarà la seva capacitat actual per a superar aquestes dificultats, l'actiu inicial per aquesta nova etapa, el gruix del que parteixen i que haurem d'anar ampliant i rentabilitzant en conquestes. La capacitat de vèncer la ressignació i impulsar un projecte sociopolític que es basi en considerar als treballadors com a èssers humans i no com un mer factor de la producció.

In memoriam del nostre enyorat Tito Márquez (foto), tenir la raó no és suficient, cal organitzar les persones per a l'acció entorn a una proposta pròpia.

I la política? En parlem un altre dia.