31 d’oct. 2010

El candidat davant l'armari



Él mismo a su propia hija
al cementerio llevó
y él mismo cavó la fosa
y él mismo cavó la fosa murmurando una oración.

Antonio Molina La hija de Juan Simón

El candidat es lleva molt d'hora, com fa cada matí. Home de pulcritud desafectada, s'higenitza i com cada matí es planta davant l'armari. Mira la filera de vestits grisos, que l'acompanyen des de fa dècades. Vestits hipoal·lergènics, per un home al·lèrgic de fa anys al color i les lluïsors. Vestits de president-comptable, d'escriba eficient. Se'ls mira de fit i els descarta.

A sobre de la cadira hi té un nou vestit, enviat des de la sala de mapes del carrer Nicaragua. L'extreu lentament de la funda i l'observa amb escrupolositat, espolsant d'aquí i d'allà un bri . És l'uniforme d'enterramorts. Finalment se l'encalça i es mira al mirall de cos sencer. Troba que li escau.

Darrera seu sent un crit d'esglai opac. L'ha llançat la seva dona, encara mig adormida, en veure'l amortallat.