12 d’oct. 2010

Simón


Plataforma Aturem la Guerra. Aquest va ser el primer assumpte amb que vaig haver de col·laborar amb Simón Rosado. Jo feia molt que sabia qui era Simón Rosado, és clar. La cosa és que la invasió d'Iraq pels Estats Units i la implicació del govern espanyol en la mateixa generava un rebuig general entre la gent. Una colla d'organitzacions estaven començant a articular una resposta col·lectiva a partir de la Plataforma Aturem la Guerra. Jo hi havia anat a treure el nas per part d'Acció Jove de CCOO, essent l'únic representant d'aquest sindicat que assistia a les assemblees.

Allà vàrem acabant ajuntant-nos organitzacions i persones absolutament diverses provinents de grups antiglobalització, sindicats, associacions pacifistes, associacions veïnals, moviments cristians, partits... Totes les persones que ens reuníem en aquelles assemblees interminables teníem plena consciència de que allò ho havíem de fer junts. A l'hora molts èrem massa pressoners dels nostres prejudicis, de les cicatrius de mil confrontacions i en bona part del nostre orgull. Ens trobàvem en un cert bloqueig i la posició de CCOO era estratègica. Vaig informar a la gent del sindicat de la situació, així com de la necessitat de que un dirigent més legitimat assumís la interlocució en aquesta matèria. La persona que va enviar CCOO a les assemblees va ser Simón Rosado. Portant-li la cantimplora al costat anava jo.

El Simón va ser un dels desllorigadors claus de la situació. Senzillament el Simón va veure la jugada, va destriar el que era essencial del que era accessori, va entendre la posició dels seus interlocutors i va establir-hi un camp compartit de diàleg, un llenguatge comú. I molt important: d'allà vàrem sortir tots més amics del que vàrem entrar.

El Simón era un gran sindicalista per molts motius. Però era un dels imprescindibles precisament per la seva capacitat d'establir un llenguatge compartit, un terreny d'acord en funció d'una visió estratègica. Tingués a l'altra banda de la taula una patronal o les seccions sindicals d'empresa, fos un ministre o un regidor de districte, un activista social o el director general d'una empresa.

La majoria de vegades que des dels àmbits institucionals es parla del marc català de relacions sociolaborals, em venen al cap estructures rígides amb poca penetració real en l'economia i per tant en la vida de la gent. El Simón ha estat per contra un dels principals arquitectes d'una xarxa viva de relacions i contractualitats col·lectives, d'espais de resolució acordada de conflictes, de regles de joc. I sens dubte, una de les claus d'haver-ne estat arquitecte és que de manera simultània exercia d'electricista, paleta i fuster d'aquesta xarxa.

Aquest espai és ni més ni menys que l'arrelament català de l'estat social, avui connectat a Europa. Contra aquest espai, per dinamitar aquest llenguatge comú criden moltes veus des de la dreta i les finances.

En aquest espai ens hi juguem el futur, bona part del coneixement amb que comptem per guanyar aquest futur per als de baix el debem al nostre company Simón Rosado.