29 de des. 2010

Un nou temps per a ICV (II): "esto es lo que hay"


A Madrid, el mateix Govern socialista que abarateix i subvenciona els acomiadaments per alleugerir els costos laborals (una mesura que té un efecte marginal en la comptabilitat de les empreses) acaba d'aprovar un increment del 10% de les tarifes elèctriques. La mateixa Patronal que clama pels costos laborals de les empreses, calla davant aquest increment abusiu i injust que dispara els cost de l'energia. Per cert, de quina empresa és directiu el flamant nou president de la CEOE?

A Catalunya, el nou President Mas va passar sense amoinar-se pel debat d'investidura. Només una intervenció li va suposar dificultats en el debat: la de Joan Herrera.

  • A la proposta de no suprimir l'impost de successions per les grans fortunes i destinar aquests diners a donra suport als aturats sense ingressos.


  • A la pregunta de com pensen compensar l'increment de la contaminació si s'aigualeix el límit de velocitat als accessos de Barcelona


  • A la demanda de ratificació del compromís sobre l'oposició a la instal·lació d'un cementiri nuclear a Ascó, etc, etc
La resposta sempre va ser la mateixa: "nosaltres hem guanyat, l'esquerra ha perdut. Assumeixi-ho".

En Mas té raó. La dreta ha guanyat, i ha guanyat per a fer polítiques de dretes. La dreta ha guanyat electoralment després de guanyar políticament. Ja és la dreta qui marca les polítiques econòmiques, socials i mediambientals davant la crisi, aquí i a Madrid. Que sigui CiU i PP qui ocupin els palaus presidencials és un tràmit burocràtic que es solventa/rà en funció dels terminis administratius/electorals.

Ni Mas a Catalunya ni Rajoy a Espanya tenen cap necessitat de presentar propostes i debatre-les amb els seu adversaris. No han guanyat per convenciment, sinó per imposició: les polítiques de dretes les han imposat els amos dels quartos amb la complicitat dels estats i organismes públics. No són una opció, només es basen en un argument: "esto es lo que hay". I els principals partits d'esquerres han acotat el cap: "esto es lo que hay". Argument de Rubalcaba per augmentar l'edat de jubilació: "hay que hacerlo, no le demos más vueltas". I au.

La ciutadania va donar el seu vot a les esquerres per a que plantegessin una sortida justa a la crisi i l'esquerra majoritària ha mirat la ciutania als ulls i li ha dit: "esto es lo que hay". Retallades de salaris, més precarietat laboral, depressió econòmica per manca d'inversió pública, erosió dels serveis públics i la protecció social. Acceptar que la cobdícia dels poderosos no té aturador ni matís.

O potser sí?

28 de des. 2010

Un home està segrestat per haver fet allò que era correcte


Un hombre solo

grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados


De Nadie está solo. José Agustín Goytisolo

I a tots aquells que s'anomenen a ells mateixos directors de mitjans de comunicació i es dediquen a fer de propagandistes dels que el tenen segrestat, parlant dels "trastorns psicològics" o les "dèries de grandesa" que han portat a un home a fer el que la seva consciència li dictava pagant un altíssim cost humà... tan de bó us ennuegueu amb el raïm!

9 de des. 2010

No hi ha hagut cap vaga de controladors


(a partir d'una lliçó-exprés del company Juanma Tapia)

En contra del que assegura un dels tòpics més recurrents dels corifeus de l'explotació de l'home per l'home, a Espanya el dret de vaga està regulat. Ho està per un Decret de 1977 "constitucinalitzat" per sentència interpretativa del Suprem de l'any 81. En síntesi:

1. Obligació d'avís previ

Una vaga no pot ser en cap cas un "acte de sorpresa". Exigeix un avís previ d'almenys cinc dies que en el cas dels serveis públics s'amplia a deu. Un avís previ que CCOO i UGT sempre han entés que va més enllà d'un trèmit burocràtic, que és una obligació ètica: les vagues del sindicalisme de classe sempre s'anuncien públicament al conjunt de la ciutadania. L'èxit de la vaga ha de basar-se en el seu seguiment massiu, no en cops d'efectes tàctics.

2. Garantia de serveis mínims

Serveis mínims que en els sectors netament privats han de garantir el manteniment i vigilància d'equips i instal·lacions per a evitar-ne el deteriorament. i que en el cas dels serveis públics van més enllà, en haver de garantir els serveis essencials a la comunitat. Tal com passa evidentment amb el control de l'espai aeri del que depén la seguretat de les aeronaus.

Serveis mínims, això sí, que no poden ser utilitzats abusivament per part de l'administració que els decreta per a fer fracassar la vaga al mode aguirrista.

3. Proporcionalitat

Els perjudicis econòmics i socials que la vaga ocasiona (i sense els quals la vaga no existiria) han de ser els mínims possibles i estar en consonància amb els objectius de la mateixa.

Cap d'aquests requisits ha estat observat per la plantada insensata convocada per associacions corporatives (no pas per cap sindicat) de controladors. No hi ha hagut cap vaga de controladors, hi ha hagut un abandonament irresponsable del lloc de treball perfectament previst i sancionat en la normativa laboral i penal vigent, fins i tot sense declaració d'Estat d'Alarma.

--------------------

I ara, la no menys irresponsable i abusiva actuació del(s) Govern(s) (d'això el Juanma ja no en té cap culpa, és cosa meva):

Alimentar el corporativisme dels col·lectius de treballadors amb posicions estratègiques en els transports públics (no només aeri, també ferroviari, també als autobusos...) ha estat l'estratègia dels aprenents de bruixot que han governat l'estat (també moltes empreses municipals) per tal d'afeblir el sindicalisme general. Han creat monstres que ara no són capaços de governar. Recordem la vaga d'autobusos urbans a Barcelona?

I com que la situació és ingovernable algú ha decidit que calia rebentar-la totalment per a que el clamor social amparés una actuació dràstica i de pas una imatge resolutiva d'un Govern desacreditat. I així s'anuncia que es rebenta tot a les portes d'un pont, i així els xiringuitos corporatius són tan insensats i estúpids com per caure en la provocació.

I el pitjor és que no crec que cap de les parts n'extregui cap conclusió al respecte.

8 de des. 2010

Un nou temps per a ICV (I): mar de fons


Tot i les declaracions d’intencions neokeynesianes anunciades amb l’esclat de la crisi , aquesta ha estat aprofitada per aguditzar l’ofensiva de mercantilització absoluta. Fins i tot en aquells països on la dreta política es trobava en situació de desorientació i manca de lideratge (com Estats Units o Espanya, i en menor mesura Catalunya) ha estat el teixit socioeconòmic i mediàtic de dretes qui ha mantingut la iniciativa, tensionant les bases socials conservadores i fent plausible la recuperació electoral de les seves forces polítiques.

La socialdemocràcia havia "modernitzat" el seu projecte partint de l’acceptació de les tesis polítiques de no intervenció econòmica dels governs i el conseqüent desmantellament dels instruments per a aquesta intervenció. Sobre una economia progressivament desregulada i desfiscalitzada es plantejava com a possible el manteniment de polítiques públiques centrades en la redistribució, però que no qüestionaven el model de producció. Així, en el projecte socialdemòcrata la progressiva vulnerabilitat dels treballadors podria trobar un contrapunt de seguretat en les polítiques de protecció social dels estats. New labourism, flexiseguretat... etiquetes que s'han fos tan ràpidament com els xecs ZP, escombrades per la crisi econòmica.

Si bé el cicle de creixement sostingut de l’economia va donar una certa viabilitat a aquestes tesis, l’esclat de les bombolles immobiliària i financera i el seu trasllat al deute públic hi han posat fi de manera dramàtica. El resultat ha estat l’abandonament d’una part substancial de l’electorat socialdemòcrata que no troba una resposta pròpia i viable a la situació per part dels elefants socialdemòcrates, actualment co-executors del desmantellament de l’estat social.

Per contra, aquelles opcions polítiques que es presentaven com alternatives a l’esquerra hegemònica han pogut mantenir i fins i tot incrementar sense massa alegries el seu suport electoral.

Val a dir que no podem parlar globalment d’un projecte alternatiu d’esquerres. Les forces polítiques i socials de l’esquerra no han estat capaces d’articular un projecte que sintetitzi les diferents corrents, de superar l’escissió entre el neocomunisme, els projectes renovadors de l’esquerra en clau sostenibilista i els socialdemòcrates crítics. Si bé el moviment altermundialista va poder ser un punt de trobada, mai va arribar a superar el seu caràcter de collage per a esdevenir un veritable moviment sociopolític unitari i viable, amb capacitat d’integrar l'actual onada d'ex-votants socialdemòcrates orfes de referències.

Avui, la primera gran onada de mobilitzacions socials que es produeix a Europa des de l’esclat de la crisi econòmica està produint-se en resposta als plans d’ajustament econòmic dels governs nacionals en el marc de la Unió. Amb la defensa de l'estat del benestar com a reivindicació central i articulades per les organitzacions sindicals, aquestes mobilitzacions s’estan realitzant en l’àmbit nacional sense que fins al moment s’hagi produït una veritable mobilització a escala regional.

Es tracta no obstant de la primera reacció de caràcter massiu al programa de desmantellament de l’estat social i estan resultant en el seu conjunt una acció sostinguda en el temps. Es tracta de l'àmplia base social mobilitzada sense la qual cap projecte polítitic de transformació social podria existir.

I ja estan aquí.