30 de des. 2011

Manel Garcia Biel: El Govern dels Golafres

Artur Mas va definir, en la seva presa de possessió com a President, el seu Govern com “el dels millors”. Els fets l’han desmentit i ho han situat tot al seu lloc. L’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) suspèn el Govern per primera vegada a la historia del centre d’estudis.

La política de retallades també ha fet que la ciutadania posi en el tercer lloc de les seves preocupacions la sanitat, la qual cosa és demostrativa del clima de por que han creat les polítiques del Govern.

El Govern Mas, a diferencia dels govern de Pujol, és el de la dreta pura i dura que només utilitza la senyera per envoltar-se de victimisme. La culpa de tot és de l’anterior govern tripartit o de Madrid. Ells retallen a fons l’estat del benestar dels catalans, però s’excusen dient “nosaltres no voldríem però no ens queda més remei”.

Realment el Govern de Mas no s’equivoca. Governa al servei dels "lobbies" que representa. Es evident però, que ho fa de forma destralera en les formes i té una gestió manifestament millorable.

Continua llegint l'article al bloc del Manel

Ha mort Justo Domínguez històric dirigent d'UGT de Catalunya

Justo Dominguez (dreta) amb José L López Bulla (CCOO)
M'he assabentat de la mort del company Justo Domínguez pel bloc de José Luis López Bulla, el veterà sindicalista ha lluitat durant molt de temps contra la malaltia. Des d'aquí el meu sincer reconeixement i tota la solidaritat amb la família ugetista.

Us deixo l'enllaç al comentari d'en José Luis.

29 de des. 2011

Com mola el cartell del Barnasants 2012


Ahir nit tornant a casa em trobo el barri empaperat amb l'Antonio, em van saltar les llàgrimes i tot.

Aquí deixo l'enllaç a la web per a qui vulgui consultar la programació.

Guillot torna a publicar al seu bloc

Després d'un període d'inactivitat, Jordi Guillot Senador de l'Entesa Catalana de Progrés per ICV-EUiA i col·laborador involuntari de Les Cosetes, repren l'activitat blocaire per alegria dels lectors partidaris dels verbs esmolats.






Nou número de Segle XX, la millor revista d'història "made in Catalonia"


Contra crisis i retallades emergeix per quart any consecutiu Segle XX, la millor revista d'història fabricada a Catalunya i en català. Dirigida pel Catedràtic de la UB Andreu Mayayo, Segle XX és fruit de la col·laboració de la Fundació Cipriano García - CCOO i l'Editorial Afers.

A més, enguany compta amb la col·laboració de l'amic Miquel de Toro, especialista en nazisme.

Recerques i assaigsRaanan Rein: L’apropiació de la memòria dels voluntaris jueus de la Guerra Civil espanyola per l’establishment sionista / Soledad Fox Maura: Missió impossible: l’ambaixada republicana a Washington (1936-1949) / Noemí Alonso: Els moviments veïnals a Roma durant el cicle de protesta italià (1968-1976) / César Lorenzo Ruiz: De campus universitari a temple de la marginalitat. El canvi social a les presons espanyoles durant la transició política / Miquel de Toro: Holocaust, historiografia i identitat nacional a Alemanya (1945-1990) / Debats: Els processos de nacionalització a Espanya: anàlisi crítica i noves propostes d’intepretació: Fernando Molina i Miguel Cabo: «Donde da la vuelta el aire»: reflexions sobre la nacionalització a Espanya / Alejandro Quiroga: Les tres esferes. Cap a un model de la nacionalització a Espanya / Fernando Molina i Miguel Cabo: Historiografia i nacionalització a Espanya. Reflexions finals / Ressenyes i notes de lecturaJordi GràciaClaudio NatoliJaume BarrullDianella GaglianiAntonio Fco. CanalesGonzalo Álvarez ChillidaRafael Cruz,José Luis Martín RamosGloria NielfaAna CabanaRubèn Doll-PetitPaola Lo CascioJesús de Felipe RedondoGabriele RanzatoClaudia CabreroAnna Caballé,Ángela CenarroCarles SantacanaImma BojLluís Úbeda / Resums / Autors.

Segle XX pot adquirir-se en llibreries i a la web de l'editorial.

27 de des. 2011

La majoria silenciosa


Reprenc l'escriptura del bloc després d'unes setmanes voluntàriament absent de les xarxes. Han passat i s'han escrit moltes coses importants en aquest temps que es mereixen comentaris. Però atesa la intensa activitat electoral de Les Cosetes, penso que correspon un comentari de la política catalana.

Els resultats a les eleccions generals van permetre a CiU fixar una lectura de ratificació electoral de la política de retallada i desmantellament dels serveis públics. CiU no obtenia pas els seus millors resultats en unes generals i ha obtingut una important pèrdua de vots en relació a les darreres autonòmiques, és a dir en el període en que s'ha aplicat aquesta política. No obstant, la fallida general del PSC permetia el sorpaso i aquesta va ser la notícia política. CiU va poder presentar els resultats com una confirmació del suport social de "la majoria silenciosa" a la seva acció de govern.

Immediatament després de les eleccions, la reacció de la coalició va ser doble. D'una banda, el Govern de la Generalitat anunciava una nova ofensiva de retallades de despesa social i drets dels treballadors públics. En paral·lel, Duran Lleida anunciava que CiU en cap cas supeditava l'acord amb el PP a l'obtenció del "pacte fiscal", la bandera absoluta de la coalició durant la campanya.

Les ombres, però, planegen sobre el Govern de CiU. L'escenari d'un PP amb majoria absoluta al Congrés i soci necessari al Parlament evoca passades decadències. Però allò que és més trascendent és la duríssima valoració ciutadana que expresen els estudis d'opinió publicats passat el 20N. La "majoria silenciosa" s'oposa a les retallades socials, especialment pel que fa a sanitat i educació. El govern de CiU obté una valoració molt per sota del que mai van obtenir els dos governs d'esquerres.

En el moment actual, la principal font d'oxigen per a CiU són PSC i ERC, oficialment a l'oposició. Ambdós partits, amb noves direccions emergides de processos traumàtics, mostren obertes senyals d'entesa amb CiU, acceptant amb matisos la política de reducció de depesa pública que està abocant Europa a una nova recessió, en la que els catalans serem, això sí, el primers de la classe de Frau Merkel.

5 de nov. 2011

#20N: Chacón és el missatge

Des del cartell electoral, la imatge en elegant blanc i negre de la candidata es menja el logotip del seu partit i la insípida frase del lema de campanya. 

Les fotos d'aires presidencials, semblen sortides de la factoria de la Casa Blanca. Dins de la foto però, la candidata recorda més aviat una noia preparant oposicions. Una candidata amb cara de nena seriosa. Des de l'anunci de pre-campanya la seva mare ens diu que era una noia tossuda i molt treballadora, i sembla clar que la seva trajectòria pública l'avala.

Treballadora, ben segur, i alumna avantatjada. Mai ha creat ni un sol problema als diferents directors d'escola amb els que s'ha trobat. Montilla, Zapatero o Felipe González només deuen tenir a aquestes alçades una amiga en comú, la Carme.

No se li coneix a la candidata cap fita política assolida, cap formulació renovadora, cap efecte significatiu de la seva acció pública. La gran obra de na Carme Chacón és ella mateixa: la jove promesa del montillisme, la ministra preferida de Zapatero, la primera ministra de defensa, la primera embarassada que passa revista a les tropes, la primera dona amb opcions reals de dirigir el PSOE. La Carme no és ni de l'ala dreta ni de l'ala esquerra, ni obiolista ni capitana, ni oficialista ni enfant terrible...la Carme és senzillament la Carme. 

Atenció a la valoració que en fa la Web Política y moda referint-se al seu vestuariAún no ha conseguido definir su estilo y ese es su principal inconveniente. Prueba todas las tendencias sin ningún juicio o valoración previa. Al no disponer de un estilo definido, la imagen que proyecta es variable y caprichosa

Com que en campanya alguna cosa s'ha de dir, la Carme repeteix amb veu monòtona de recitadora de temaris que no han retallat ni sanitat ni educació. No parla de res més, perquè tota la resta l'han retallat. Evidentment fa trampa: sanitat i educació són competències autonòmiques, i al PSOE només li queda un govern autonòmic del règim comú des del que retallar res. Ells no han retallat la sanitat, senzillament han tancat l'aixeta i obligat a les autonomies a fer les retallades amb el mètode de disciplina Salgado.

Sí, fa trampes, però no li tingueu en compte: les fa de bona fe.

César Calderón: Elecciones #20N: ¿ Como ha comenzado la campaña en internet?

 ¿ De que están hablando los ciudadanos? ¿ Que temas les preocupan? . Como verán en el gráfico las preocupaciones que los ciudadanos expresan en internet son similares a las que lo hacen en otros medios, la economía es el tema estrella, seguido en este caso por el terrorismo.


Resulta curioso que mientras que los ciudadanos hablan en internet de estos temas, que son los que inclinan la balanza del voto hacia uno y otro lado, los partidos en su mayoría estén hablando básicamente de… internet, en una suerte de meta-conversación que no les aporta absolutamente nada y que les expone en un medio que mayoritariamente no conocen bien.


Llegeix l'entrada complerta al bloc de l'autor

1 de nov. 2011

López Bulla: Neoliberales a fuer de nacionalistas en Catalunya

El postpujolismo abre una nueva placa tectónica. El nuevo dirigente de CDC ya no es exactamente un nacionalista á la Pujol. Su conferencia en la London School of Economics (Londres, 2005) indica una insimulado acercamiento a los planteamientos neoliberales. Aunque sea secundario, vale la pena retener que el padre espiritual de todo ello no es otro que el eminente científico Andreu Mas-Colell y el equipo que dirige en la Universidad Pompeu Fabra. La reorientación de la política no puede prescindir del nacionalismo catalán, sencillamente porque CDC y el grupo dirigente siguen en la órbita de las diversas familias nacionalistas: desde la estridencia soberanista hasta, metafóricamente hablando, los moderados nacionalistas frigios. En todo caso, el nacionalismo ya no es la categoría principal sino simplemente la pegatina en la solapa para no infundir sospechas. Se abre, pues, la fase neoliberal. De ahí que la conformación del nuevo gobierno catalán, tras la derrota del tripartito, tenga un marcado carácter que está en consonancia con la nueva placa tectónica. Son ya neoliberales a fuer de (barnizadamente) nacionalistas. Para mayor plasticidad: Mont Pelerin es la billetera y Montserrat la pegatina.


En ese nuevo paradigma el actual Conseller de Sanitat puede decir que “la salud depende de cada cual”. Así, sin subterfugios. Esta es otra consecuencia de la distracción de la izquierda catalana. Este es el territorio en que se encuentra con pocos acompañamientos políticos un esforzado Joan Coscubiela
.


Llegeix l'entrada complerta al bloc del José Luis

31 d’oct. 2011

Manfredi: Sobre la burbuja de la educación universitaria


En los últimos meses, Peter Thiel, fundador de PayPal e inversor en Facebook, ha removido el debate sobre la educación universitaria en Estados Unidos y, por extensión, del sistema educativo. Sus ideas han aparecido recogidas en medios tan variados como The Economist,Tech Crunch o The Huffington Post. En medios especializados, hay también opiniones paratodos los gustos. La visión libertaria de Thiel tiende a ser radical, pero sus ideas merecen una reflexión. 
La crítica de Thiel consiste en que el sistema ha generado una burbuja que sobrevalora los títulos y la formación académica en detrimento del talento y de otras habilidades. Como resultado, los alumnos pagan un alto precio por la matrícula, se endeudan antes de licenciarse a costa de reducir su capacidad de invertir capital en proyectos emprendedores y se sobrevalora la recompensa que se obtiene. Según su argumentación, si la educación universitaria se convierte en un servicio de lujo al servicio de las elites es porque el valor no reside en la educación en sí misma, sino en la capacidad de crear redes sociales y garantizar un futuro mejor. Si no es por esta razón, Harvard podría crear 100 filiales en todo el mundo y expandir su negocio.
¿Dónde está la burbuja? La deuda que cada alumno contrae antes de acabar los estudios universitarios alcanza la cifra de 22.900 dólares de media, un incremento agregado del 47% durante la última década. Si el ritmo de crecimiento de la deuda se mantiene y los alumnos sólo garantizan su pago con los “mejores” empleos que conseguirán como graduados, ¿qué pasaría si la crisis se alarga y no se pueden pagar los créditos contraídos? La hipótesis es arriesgada, pero tiene fundamento.

Continua llegint l'entrada al bloc de l'autor

16 de set. 2011

Ignacio Escolar: El fracaso de la reforma laboral

Decía el preámbulo de la reforma laboral que entre sus “objetivos fundamentales” estaba crear “empleo estable y de calidad”, “restringir el uso injustificado de la contratación temporal” y “favorecer una utilización más extensa de la contratación indefinida”. El éxito del modelo a la vista está. La reforma laboral cumple un año el domingo. No hay mucho que celebrar: el paro ha aumentado en más de cien mil personas y la temporalidad ha crecido un poquito más. Del prometido “empleo de calidad” ni se sabe ni me atrevo a preguntar.


Segueix llegint l'entrada al bloc de l'autor.

15 de set. 2011

El castell de Montjuïc tornarà a ser presó

Durant gairebé tres segles la fortalesa que mira Barcelona des de Montjuïc no servia pas per protegir la ciutat, sinó per mantenir-la sotmesa, bombardejar-la, empresonar i assassinar les persones que s'aixecaven contra l'opressió. 

Avui CiU, des del Govern de la Generalitat vol que el castell de Montjuïc torni al seu estat de presó, de presó de la memòria democràtica. Precismanet de presó de la memòria d'aquells que es van aixecar contra l'opressió.

Sent conseller del Govern de la Generalitat, Joan Saura va impulsar el Memorial Democràtic donant resposta a una demanda sostinguda per molt de temps per antics resistents, families, historiadors i entitats cíviques. L'objectiu del Memorial era la "recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980" i en la seva direcció es va donar participació real a associacions de represaliats, experts i entitats ciutadanes.

El Memorial incomoda a CiU des del seu origen. Els dirigents de la coalició sempre s'han mostrat contraris a la  "recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica". S'hi han oposat amb els mateixos arguments dels franquistes reciclats:  els que van aixecar l'exèrcit contra els ciutadans i els que van defensar la democràcia són èticament iguals ("tots dos bàndols en van fer de tots colors" segons Duran) i la recuperació de la memòria pot "dividirs Catalunya en dos bàndols", tal i com assegura Joana Ortega.

Aprofitant la dinàmica de retallades, la primera acció de CiU des del Govern ha estat asfixiar econòmicament el Memorial. Ara pretén traslladar-ne la seu al Castell de Montjuïc per tal de mantenir-lo reclós i allunyat de la ciutadania. CiU trenca els consens entre tots els que van participar del naixement del Memorial i ha marginat els represal·liats, les famílies i els experts en la presa de decisions.

Per què CiU coincideix amb PP en considerar que la recuperació de la memòria dels lluitadors per la democràcia és perniciosa per a la societat? Qui tem la memòria dels resistents?

13 de set. 2011

"Hago huelga por mis alumnos"


Stephane M Grueso, documentalista i blocaire de referència d'Acampada Sol, entrevista al seu bloc a Cruz, professora de la Comunitat Autònoma de Madrid. Durant l'entrevista, la jove docent parla de la feina real del professorat, els efectes que estan tenint les retallades en la qualitat de l'educació i les motivacions de les protestes.

L'entrevista està penjada en youtube i té una durada de vint minuts. Aquí deixo l'enllaç.

12 de set. 2011

Diada amb Vicent Andrés Estellés


Enguany la Diada ha començat la nit del dia deu, al Tradicionàrius de Gràcia, on l'Espai País Valencià organitzava la 2a Festa Estellés a Barcelona. Així que l'entrada d'aquest Onze de Setembre la deixem en mans dels versos del de Burjassot.

pare,
no sabies llegir ni escriure.
no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva.
un mot que em fa gran dany cada vegada que l'escolte
i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.
hom no pot dir analfabet imponentment.

Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,
més endavant de roma
i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.
com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.
jo escrivia, assegut a la taula,
i tu, dempeus darrere meu,
miraves els signes que traçava jo
com si anessis llegint-los
o patint-los,
no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.
no ho entenies però ho intuïes,
el meu llatí ja no era el teu llatí.
i callaves després.

ara,
mentre escric açó,
et sent darrere, a les meues espatles,
et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus
i t'he escrit açò
molt devotament,
pare.


10 de set. 2011

Coscubiela: Lluita democràtica, social i nacional. Un itinerari compartit, un mateix adversari


Autonomisme, Federalisme, Independentisme avui no tenen la mateixa significació, perquè ha irromput amb força una altre subjecte que té naturalesa econòmica, però actua com a subjecte polític, encara que no tingui la legitimitat per fer-ho. Aquest subjecte es el mercat de capitals en un context de globalització que ens obliga a reconsiderar totes les categories politiques del segle XX i el debat sobre les formes d’Estat.


Llegeix l'article complert al bloc del Coscu

Jordi Évole: Por alusiones


¿A quién se le ocurre empezar la temporada de un programa televisivo hablando de Qatar y la Qatar Foundation? ¿En qué momento le hice caso al guionista que propuso el tema? ¿Por qué acepté sin pensar que nos estábamos metiendo en un berenjenal?

Nuestro programa sobe Qatar lo teníamos en mente desde que se firmó el patrocinio con el Barça. Pero por cuestiones de producción no lo pudimos grabar hasta mediados del mes de agosto. La emisión del programa estaba prevista mucho antes de que la Junta decidiese someter a votación en la asamblea de compromisarios la decisión de llevar la publicidad de la Qatar Foundation. O sea, que nosotros no buscamos el oportunismo. Aunque tampoco nos amargó la decisión de la Junta porque volvía a poner en portada un tema que hacía meses que no lo estaba.¿Qué buscaba "Salvados" con este programa?r ¿Provocar una reacción contraria al patrocinio? ¿Hacer un publirreportaje del país y su emblemática fundación? Pues ni una cosa ni la otra. Simplemente queríamos conocer, dentro de nuestras posibilidades, el país. Es verdad que 5 días no dan para conocer ningún lugar a fondo, pero la producción televisiva es la que es y nos empleamos al máximo para mostrar de la mejor manera que supimos los contrastes de un país complejo.

Continua llegint l'article al bloc de Jordi Evole

Respectar el treball dels docents


Sóc fill de mestra. És per això que de petit he hagut d'esperar moltes tarde, acabades les classes, que la mare acabés de treballar les hores no lectives: preparant  activitats, corregint treballs, parlant amb pares, participant a reunions...

A casa era habitual, i encara ho deu ser, veure la mare fora de les hores de treball corregint exercicis i preparant les classes. He perdut el compte de totes les vegades en que l'acompanyàvem a papereries i merceries per comprar material per l'escola, avançant sempre els diners de la seva butxaca.

Em rebel·la veure com es retallen sous i em preocupa quees restin hores no lectives de la jornada dels docents. Em rebel·la i em preocupa com a ciutadà. Però, sobretot m'indigna que alguns governants pretenguin evitar la censura de la ciutadania a base de difamar  i mentir sobre la dedicació real de professors i mestres del sitema públic d'educació. Com es pot ser tan miserable?

9 de set. 2011

Joan Herrera: Volem ser el punt de trobada de federalistes, sobiranistes i independentistes.

Joan Herrera va presentar ahir en una conferència el plantejament que vol impulsar a ICV en relació a la política nacional catalana. Després del suport expressat a la candidatura de Coscubiela pel 20N, Herrera mostra novament la seva voluntat de fer d'ICV el referent de tota la gent d'esquerres de Catalunya. Definitivament Iniciativa donarà la batalla el proper 20N.

Transcric algunes notes de la conferència, que podeu llegir íntegrament aquí.

la primera pedra sobre la que cal construir el catalanisme és reivindicar la sobirania de la gent i també dels pobles front la sobirania dels mercats.


a CiU li preocupa la pèrdua de competències i de sobirania de Catalunya quan és a mans de l’Estat, però ja li va bé quan els ciutadans perden sobirania a mans dels mercats.

Si no es convoca el referèndum [per la reforma constitucional], novament la majoria de la ciutadania serà expulsada del nou consens constitucional establert pel PSOE i el PP.

La qüestió lingüística és un tema d’identitat nacional, però no només això. És una qüestió social. El coneixement del català i del castellà al final de l’escolarització obligatòria és una garantia d’igualtat d’oportunitats per accedir al mercat de treball i un dret de tothom qui viu a Catalunya.


El PP està introduint en la política catalana els recursos contra la llengua, les polítiques racistes de García Albiol i el moviment contra l’autogovern i la recentralització de l’Estat.


La cohesió també està en risc quan s’identifica immigració amb frau en les prestacions socials, com va fer el conseller Mena en criminalitzar tot el col·lectiu marroquí; o amb la delinqüència, o quan es posa
constantment sota sospita determinades creences religioses.


Quan es tanquen urgències, o es degrada la qualitat de l’ensenyament, o es retalla en les escoles bressol, o s’incrementen les taxes a la universitat o cau un 76% la construcció d’habitatge protegit en relació a l’any 2010, mentre el govern és incapaç d’oferir alternatives a les famílies desnonades, hi ha una part de la societat que s’allunya cada cop més d’aquest model de país que exclou i
que no inclou.


perquè les esquerres tornin a governar Catalunya han de tenir un projecte nacional compartit que sigui el mínim comú denominador del catalanisme d’esquerres i que disputi a CiU la centralitat del catalanisme.

on és més evident la feblesa de l’esquerra nacional és al Congrés dels diputats, ho dic per experiència pròpia.


La principal representació de l’esquerra catalana, el PSC, no només no té veu pròpia a Madrid sinó que està supeditada al PSOE i no sembla que això,malauradament, hagi de canviar.


Al Congrés cal una esquerra nacional forta, independent, però amb capacitat de diàleg i d’acord amb les esquerres de tot l’Estat.

I aquesta alternativa no la podem construir només des de les institucions. L’hem de construir amb velles i noves aliances. Des dels que s’oposen a les retallades, a empresaris dinàmics que, perplexos, veuen com s’escanya l’economia catalana amb l’aplicació dogmàtica de retallades que afecten
l’equitat i que resten dinamisme al país.


Ara ens trobem en un moment difícil en què el catalanisme també pot ser derrotat. Derrotat en tant que per la via dels fets podem quedar reclosos en el marc d’un autonomisme de baixa intensitat, per molta retòrica abrandada que li posem.


Com a força d’esquerres coherent ens confrontem amb la política de CiU. Però com a força nacional estem disposats al diàleg i a l’acord amb totes les forces catalanistes.


Volem ser el punt de trobada de federalistes, sobiranistes i independentistes.


Ho he dit en altres ocasions, els federalistes no podem rebutjar la hipòtesi de la independència si el projecte federal no té sortida i els independentistes no poden rebutjar el pacte federal com un avenç objectiu per a Catalunya. El federalisme plurinacional i l’independentisme no essencialista no
només han de conviure, han de poder definir un camí a compartir conjuntament.


la nostra vocació és esdevenir punt de trobada de la diversitat del país, més que abanderar una suposada puresa ideològica en el terreny nacional.


hi ha esperança, perquè, agafant una idea d'Ulrich Beck, el crit arreu del món, el de la gent indignada de la plaça Catalunya o de la Puerta del Sol, el dels joves portuguesos, el de la societat israeliana, el dels treballadors italians o el de les revoltes àrabs, és democràcia i justícia social.

Javier Pacheco considera "una oportunidad para la izquierda catalana" la candidatura de Coscubiela

La candidatura de Joan es una oportunidad para la izquierda catalana de catalizar la voluntad de una parte de la ciudadanía y convertirla en votos el 20-N, en una fuerza política, ICV, que garantice eficacia en la representatividad parlamentaria y construya las alternativas sociales, políticas y económicas que los ciudadanos/as están deseando ver plasmadas en la acción política cotidiana y en la salida de la crisis.


Creo que es un gran acierto.


I aquest home, per què no té bloc?

8 de set. 2011

La candidatura de Coscubiela genera il·lusió


La presentació per sorpresa de la candidatura de Joan Coscubiela a les primàries d'ICV ha estat un veritable revulsiu. Des de que ahir al matí Coscubiela va anunciar la seva candidatura he tingut ocasió de comprovar que molta gent d'esquerres, de l'actiu de l'esquerra militant que sobrepassa les fronteres dels partits, estan feliços.

El suport de Joan Herrera i la direcció d'ICV  a aquesta candidatura és una crida: Iniciativa surt a donar la batalla. I la batalla és renovar la il·lusió de molta gent d'esquerres que s'ha trobat orfe políticament.

En la batalla d'unes eleccions, hi ha un primer col·lectiu que tot partit necessita mobilitzar: "la seva gent". Que la gent de l'esquerra ens mobilitzem és la clau de les properes eleccions: militants de les agrupacions locals d'Iniciativa i d'EUiA, intel·lectuals, sindicalistes, activistes socials, i una legió de persones que guarden al fons d'algun calaix el carnet d'ICV, o del PSUC, o del sindicat. Aquesta gent està il·lusionada amb la candidatura d'en Coscubiela.

Són moltes i molts els que s'han posat a netejar les velles armes amb que van conèixer la victòria i la derrota, que fa anys que dormen, en algun racó abandonades. Ens necessiten a totes i tots en aquesta aposta. I ara és l'hora.


Jordi Armadans: Fuentes & Navarro, més enllà de l’anècdota


L’entrevista d’en Manuel Fuentes a Vicenç Navarro ha aixecat polseguera.
Es miri com es miri, el to, actitud i alguns comentaris d’en Fuentes estan fora de lloc. Especialment tractant-se d’un mitjà públic. Però, com altres vegades, tinc la sensació que ens quedem en l’anècdota i no anem al fons.
Al marge de la qüestió -ben important certament, però que ja he abordat altres vegades- de la poca diversitat ideològica als mitjans de comunicació, el problema aquí no és un periodista, una entrevista puntual o una mala relació entre entrevistador i entrevistat que s’acaba projectant per la ràdio. Crec que el problema és que està massa ben valorada l’entrevista incisiva que frega la mala educació. Des de sempre he trobat, a la facultat, a les redaccions, al carrer, gran admiració pels periodistes incisius, que tallen, interrompen i marquen a fons l’entrevistat, amb l’argument que el periodista ha de dur l’entrevista per on ell vol, ha d’aconseguir la declaració que ell vol i ha de fer que l’entrevistat es mulli. No ho sé, però a mi em sona a un plantejament de l’entrevista com si fos un combat de boxa.
Continua llegint l'entrada al bloc d'en Jordi

7 de set. 2011

Qui és Joan Coscubiela?





Fa escassos minuts, Joan Coscubiela ha anunciat la seva voluntat de presentar-se al procès de primàries en que els i les militants d'ICV elegirem el cap de llista de la coalició per a les properes eleccions generals del 20N.

Joan Coscubiela va nàixer al barri de la Barceloneta el 1954, en una família de treballdors implicats en la militància sindical clandestina. De ben jove va implicar-se en els moviments socials i estudiantils anti-franquistes, per la qual cosa va ser procesat pel Tribunal d'Ordre Públic del règim i empresonat el 1972.

Llicenciat en Dret va començar a col·laborar en els despatxos de Francesc Casares i Luis Salvadores, dos noms de referència en la xarxa d'advocats laboralistes implicats amb les lluites de les treballadores i treballadors en el tardo-franquisme.

Durant els anys de transició va participar en la creació del Gabinet Jurídic de CCOO, esdevenint l'advocat de la Federació de la Construcció.


Gradualment assumeix majors responsabilitats en el sindicalisme català, centrades en la defensa del sistema públic de protecció social que ha estat un element central de la seva activitat sindical. L’any 1982 va actuar, en representació de CCOO, en l’acció popular en el procés penal conegut com el «frau a la Seguretat Social», en què van resultar implicats centenars d’empresaris catalans, professionals del dret i empleats públics. En aquests anys compatibilitzava la seva responsabilitat sindical amb la feina de professor associat de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona.

L'any 1995 va ser elegit Secretari General de CCOO de Catalunya, responsabilitat que ha exercit durant tretze anys. Des d'aquesta responsabilitat va liderar el procès de modernització del sindicalisme català, l'impuls del marc català de relacions sociolaborals i la consolidació de CCOO com a primera força sindical de Catalunya.

Des de 2008, any que finalitza les seves funcions sindicals, ha retornat a l'exercici de la docència universitària centrada principalment en el dret del treball i en l'anàlisi dels moviments socials. Des d'aquesta faceta ha seguit d'aprop la configuració del 15M, sobre la qual ha publicat diversos articles de premsa.

Ah, i té bloc. 

5 de set. 2011

López Bulla: ¿De veras son los mercados los que...?



Afirmar que las contrarreformas que se están dando por estos pagos obedecen a exigencias de los mercados es una verdad evidente, pero no es toda la verdad. Se trata, en mi opinión, de algo de mayor trascendencia: la gran operación de los grandes capitales globales de proceder, con menos controles democráticos (especialmente los de mayor contrapeso) para organizar una nueva acumulación capitalista. Por eso sobran, en fatal lógica, todos los instrumentos de la acción colectiva y el Derecho del Trabajo.


Llegeix l'entrada sencera al bloc d'en José Luis