20 de març 2011

Apunts sobre la primavera àrab

1. I la història continua entestada en no acceptar un punt i final. La Gran Crisi que sembla que ha de passar a la història com a moment de retrocés de la democràcia i els drets socials, ens reporta notícies de que els d'abaix continuen sense ressignar-se. Notícies com els èxits del moviment proto-sindical en les multinacionals afincades a la Xina de fa uns quants mesos o de la silenciosa revolta islandesa. Però sens dubte és el món àrab qui protagonitza el moviment global més significatiu i trascendent del nostre moment.

2. Un dels fenòmens que no podem passar per alt és que els ulls del món sobre les revoltes tenen com a finestra principal una cadena àrab: Al Jazeera. Que el món àrab hagi estat capaç d'agafar el tren de la globalització en l'àmbit de la comunicació no és una qüestió gens menor. La constitució d'una comunitat comunicativa panaràbica, no sucursalista de les majors anglosaxones, és un element que de ben segur juga un paper de primer ordre en l'extensió de les rebelions populars, com abans ho ha estat en la conformació d'una consciència col·lectiva sobre els procesos d'invasió a Afghanistan i Iraq. I com ben segur serà determinant en el futur de les regions.

3. Les revoltes tenen el seu detonant a Tunísia i la principal referència a Egipte. Actualment el principal teatre d'operacions és Líbia. I escampen la seva influència cap a l'est, fins arribar a la península aràbiga. L'eix de l'Islam torna a girar cap al Mediterrani. Al magrheb mestís front l'aràbia essencial. Una aràbia dominada per reialmes front a les repúbliques postcolonials nordafricanes amb aires post-prosoviètics. Uns reialmes consolidats per l'aliança entre els Estats Units i els petrodòlars. Uns petrodòlars que han finançat l'extensió de les visions més arcaitzants de la religió musulmana fins a les mesquites dels nostres barris.

4. Les revoltes mediterrànies alteren i deixen obsolet l'antic eix entre dictadures laiques i opositors integristes religiosos que actuava com a coartada pel suport occidental a les primeres. I pels cops d'estat a Algèria i Turquia. Les revoltes reclamen un programa de llibertats, democratització i progrés social absolutament comprensible als ulls de les democràcies europees i americanes, i que per tant ha suposat un desafiament per a elles. Aquest inesperat trencament per la ciutadania d'una dialèctica política imposada pels geoestrategs ha agafat amb el peu canviat no només als EUA o la UE, sinó també l'Arabia Saudita o l'Iran. Els patètics crits d'advertiment de Mubarac i Gadafi acusant Al Qaeda d'estar darrera de les revoltes mostren l'aferrissament dels dictadors a l'obsolet plantejament que garantia el suport occidental. Així com la falsedat d'aquests crits quedava evidenciada per l'actitud, els protagonismes i les reivindicacions de la ciutadania al carrer. On per cert no han emergit les habituals expresions anti-americanes i anti-israelites.

5. L'islamisme polític troba al seu davant un camí d'homologació democràtica que té a Turquia la seva principal i més postiva experiència. Turquia és juntament amb l'Iran la principal referència no àrab de l'Islam. L'actual govern islamista turc ha impulsat la democratització del país i la seva responsabilitat internacional, que no renuncia a una visió i paper propis tal i com va quedar palès en la crisi dels vaixells humanitaris a Palestina. Desprovist de banyes i cua, la democratització de l'islamisme polític seria una excel·lent notícia en cas de consolidar-se que requereix d'altes dosis de compromís i d'intel·ligència a la riba nord del Mediterrani i a l'altra banda de l'Atlàntic.

6. El suport a les revoltes contra Gadafi i el règim dels aiatol·les resulta senzill per als Estats Units i Europa, la proba del cotó l'hauran de passar amb el seu compromís contra la repressió dels moviments popul·lars per part dels vells aliats de l'Aràbia. Molt em temo que, tal i com ha passat a Egipte, aquest comrpomís només existirà en cas de que les revoltes facin inviable qualsevol altre escenari. El protagonisme, com sempre, recau en els pobles.

7. La intervenció militar internacional a Líbia requereix entrada pròpia. Ja en parlem, però vagi per endavant la meva convicció de que abandonar els rebels a ser aixafats pels tancs i avions gadafistes no pot ser una posició èticament mantinguda.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Me indigna tu lammiento a la intevención colonial sobre Libia.
En Bahrein, se encuentra estacionada la Quinta Flota de EE.UU.: NPero alí se olvida de defender o imponer la democracia. Sólo le interesa Libia.
la Marina de EE.UU. hace tiempo, lo que demuestra cuáles eran sus intenciones iniciales. Obama en varias ocasiones en había advertido ominosamente Gadafi que entregara el poder y ha hecho un llamamiento al ejército libio para que llevara acabo un golpe de Estado. Junto con Gran Bretaña y Francia, los EE.UU. han intentado poner a los funcionarios de Libia ante un dilema: o bien se pasna a los rebeldes o se los levará frente a la Corte Penal Internacional y pasaran el resto de sus vidas en la cárcel, como responsable de "crímenes contra la humanidad."
ALos EE.U no tienen lgiotimidad para hablar de crímenes contra la humanidad.
Lo que ahora presenciamos es una invasión colonial. Antiguamente estas invasiones se justificando presentando a los invadidos como salvajes y considerando la intervención como un acto civilizatorio. Ahora nos habla de democraçcia y de derechos humanos los que no son capaces de cerrar las carceles de Gantánamo. Es para indignarse

Pepe Luis López Bulla ha dit...

Celebro que vuelvas al fragor del análisis. Y, además, celebro la lucidez de esta "entrada". Me ha faltado una referencia al papel de la juventud en esos países. Y, por fin, celebro que anuncies que --me ha parecido que has dicho "en breve"-- seguirás hablando de la intervención militar. Me parece obligado porque un sector de la izquierda está cogiendo el rábano por las hojas. Es curioso porque, desde ese personal, no se dice de qué manera impedir que el Carnicero de Tripoli siga masacrando a los insurgentes.

Anònim ha dit...

La OTAN ha declarado que está lista para intervenir en Libia.

Hemos enmudecido. De modo que los que bombardean civiles en Afganistán quieren protegerlos al contrario que en Libia. Los que no levantaron ni el meñique cuando Israel masacraba Gaza de repente sienten un inmenso amor por los árabes.

Con lágrimas en los ojos Bernard-Henri Lévy llama de nuevo a la guerra como hizo con Irak. Pero la guerra humanitaria no existe, la guerra por el petróleo sí. Henry Kissinger, (jefe de la diplomacia estadounidense con Nixon) exclamó un día con franqueza: “Las grandes potencias no tienen principios, solamente intereses”

Aún queriendo que cese la actual situación, los libios no sufrirán menos bajo una ocupación de los EE.UU. Bush lo demostró en Irak. Obama en Afganistán. Drogas, violencia, terror…

Aun apoyando las legítimas reivindicaciones de los pueblos y rechazando toda violencia dictatorial, recordemos que todas las guerras de los EE.UU. se construyeron sobre mentiras mediáticas. Cada información o pretendida información deberá analizarse con la emoción de la solidaridad pero también con la razón de la experiencia…

Si existiera la guerra humanitaria los EE.UU. y Europa habrían intervenido para salvar a Gaza

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Benvolguts visitants,

Gràcies pels vostres comentaris. Sens dubte moltes de les coses que plantegeu són certes. En el meu cas personal tracto de respondre una pregunta que crec essencial i que sens dubte em suposa contradiccions. La resposta a aquesta pregunta és la que clau que deslloriga la resta dels meus raonaments respecte a la qüestió líbia: era millor permetre a Gadafi entrar a foc i sang en les ciutats resistents que una intervenció militar estrangera?
De les moltes i molt raonables persones que mostren el seu rebuig a la intervenció a Líbia no n'he trobat cap fins al moment que no s'escapoleixi de respondre aquesta pregunta. La qual cosa em porta a una pregunta secundària: és honest per part nostra construir un posicionament que defugi aquesta qüestió?