15 de maig 2011

Entre el 14 i el 15 de maig. La mobilització social (I)

A l'escola del costat de casa meva fa dies que hi ha una pancarta i un cartell. La pancarta, penjada sobre la porta, és manufacturada, hi ha un estol de tissores dibuixat i un lema: "Contra les retallades". El cartell està enganxat al costat de la porta amb adhesius amb l'icona de la senyal de prohibició de tissores. Està imprés amb impressora i signat per la Comunitat Educativa de l'escola. En ell s'informa breument de com afecten les retallades en aquella escola en concret, s'anuncia la mani d'ahir i s'informa que l'AMPA, els alumnes, els mestres i treballadors no docents han quedat davant del centre una hora abans per anar-hi junts.


Dimecres, dijous i divendres vaig rebre en l'estació on agafo o on baixo del metro per anar cap a la feina octavetes convocant-me a la manifestació. Diimecres me la va donar un de l'associació de veïn del barri, dijous una gent de Comissions i divendres un noi jovenet a qui no coneixia.


El 14 de Maig ha suposat un punt d'inflexió en la mobilitazació social a Catalunya contra el programa anti-social i anti-econòmic que els poders han imposat com a única sortida possible de la crisi. El desconcert social davant la situació fomentava la paràlisi. Els sindicats generals van impulsar les primeres onades de protesta a pols, sense complicitats i enmig d'una ofensiva general contra la seva legitimitat. A pols van tirar endavant una vaga del sector públic i la vaga general del 29S, a pols van mantenir la mobilització davant les retallades en les pensions, davant la inactivitat dels que més tard van criticar l'acord en aquesta matèria.



Davant la crisi la tendència natural dels d'abaix és el campi qui pugui. Coneixedors d'això els estrategs de la dreta han fomentat la confrontació entre ciutadans: entre treballadors en actiu i aturats, entre treballadors fixes i temporals, entre funcionaris i laborals, entre nascuts aquí i nascuts a fora, entre representants sindicals i representats, entre treballadors públics i ciutadans...



Amb fil i agulla, el sindicalisme de classe s'ha dedicat a tractar de recosir pedaços i construir una acció solidària, amb paciència i tenacitat.



El govern Mas ha menystingut aquest treball constant del sindicalisme amb els moviments socials. Va anunciar l'obscenitat d'eliminar i arrebaixar els impostos als més rics i establir excempcions en la contractació de mutues privades a l'hora que anunciava desmantellaments draconians en els serveis públics. Confiat en que el corporativisme, la ressignació i la complicitat dels mitjans de comunicació provocaria un panorama de conflictes parcials i desconectats facilment manejable.



I de sobte s'han vist superats. Superats per una mobilització massiva en que treballadors de tots els serveis públics, associacions socials i ciutadania anàvem del braç, una mobilització general que era punt de confluència de les mobilitzacions a les portes de centres sanitaris i educatius, de manifestacions i concentracions a les ciutats per tot el territori. Una manifestació que no es dispersava en diferents malestars atomitzats, sinó que planteja una reclamació clara, compartida i netament dirigida a les autoritats.



La reacció programada anteriorment ha demostrat fins a quin punt havien fallat els càlculs convergents. L'acte preparat a la mida d'en Mas per USOC, el menyspreu de Duran pels de "les pancartes", la trista contramanifestació convocada davant d'Hisenda contra l'espoli... eren accions pensades per a contrarrestar una manifestació aguantada a pols per uns sindicats aïllats, però esdevenen patètics i contraproduents per a la gran mobilització ciutadana que ahir va prendre el carrer a Barcelona.



Aquesta tarda tenim la crida de Democracia Real, hi treurem el cap i demà la comentarem. De moment el nostre desig és que a Barcelona no sigui segrestada pels de sempre...