16 de juny 2011

quina utilitat pot tenir el #15M?

Com comentava en l'anterior entrada, el punt feble de la valoració ciutadana sobre el moviment del 15M és la seva utilitat. La majoria considera que la mobilització no tindrà efectes en el rumb polític. Com deia la Mar Medina quan èrem joves: "la majoria s'equivoca, i la prova són els Òscars". Permeteu-me que us expliqui una historieta que comença, més o menys, en el temps que la Mar i jo èrem joves.

Durant la dècada dels 90 molts dels països del continent sudamericà eren presoners dels seus creditors, i específicament del Fons Monetari Internacional. El FMI facilitava crèdits a aquests països per a finançar el seu desenvolupament econòmic. No era pas el principal finançador, el deute amb bancs privats d'aquets països era molt superior, però sí el creditor de referència: si el Fons deixava de finançar algun dels estats, la banca privada fugiria per por a no recuperar els diners prestats o encariria de manera exhorbitant els interesos dels prèstecs. L'estabilitat econòmica d'aquests països depenia doncs dels designis del Fons.

Com a condició per a comprar deute públic, el FMI exigia als estats deutors "programes d'austeritat", "flexibilitat del mercat laboral" i "opertura econòmica als mercats". Traducció: privatitzacions massives de recursos i serveis públics, eliminació de drets laborals i socials, i impostos miserables a les grans fortunes i corporacions empresarials. Uns quants s'hi van fer d'or.

Presoners del la necessitat de finançar el deute del país, els partits que es succeïen als governs no es movien ni una coma de l'ortodoxia marcada pel Fons. Guanyés qui guanyés les eleccions la política econòmica i social era la mateixa. Uns quant països s'estalviaven aquest tràmit administratiu: ni tan sols feien eleccions o senzillament en feien una paròdia.

La resignació de la ciutadania d'aquests països intervinguts, va anar cedint cada cop més espais a la indignació per la situació. I en va haver molts, cada cop més, que van convertir la indignació en acció: activistes socials, polítics de forces minoritàries en aquell moment, liders comunitaris, sindicalistes... En un d'aquests països, Brasil, un treballador metal·lúrgic va decicir fer el pas de la lluita sindical a la política, en un partit sense opcions de guanyar les eleccions. El partit s'anomenava Partit dels Treballadors i l'obrer metal·lúrgic Ignacio, però tothom l'anomenava Lula.

El run-run creixent dels moviments socials va acabar esdevenint clamor, i va empènyer el canvi polític d'uns governs que van decidir trencar amb les receptes imposades pels usurers disfressats de "mercats internacionals". Van impulsar el que sens dubte ha estat el gran salt endavant de llatinoamèrica en termes de democràcia, economia i benestar social.

Post Data 1

Va ser d'una ciutat brasilera governada pel PT d'on va sortir la primera crida mundial als "indignats" amb la globalització per convertir la indignació en propostes: el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

Post Data 2

La lluita per a que els països rics assumíssin la seva responsabilitat cap als països empobrits va trobar ressó solidari entre la gent jove i no tant jove a casa nostra en el Moviment pel 0'7%. La seva expressió reivindicativa més visible van ser... unes acampades.

15 de juny 2011

#15M: la pèrdua de la inocència

1. L'intent de bloqueig del Parlament de Catalunya suposa un punt d'inflexió.

2. Fins avui, les primeres enquestes d'opinió realment fiables recollien la valoració social de la ciutadania en relació als tres elements estratègics d'una mobilització: justícia, viabilitat i utilitat. La inmensa majoria de la problació considerava les movilitzacions justes, només una minoria marginal s'empassava les teories conspiratòries de l'extrema dreta. La ciutadania considera àmpliament que les mobilitzacions responen a un problema social i polític abastament compartit.

El consens disminuïa força, entorn al 50%, pel que fa a la viabilitat de les protestes en la forma adoptada d'acampada permanent. I només una minoria les conderava útils, en el sentit de capaces de provocar transformacions. Això darrer és molt discutible, però en parlem un altre dia.

3. L'acció de bloqueig del parlament tindrà conseqüències i ha obligat als moviments del 15M a començar a prendre posicions. Un primer i molt significatiu esdeveniment és que el moviment ha perdut avui l'hegemonia a Twitter: #parlamentcamp que ahir i avui a primera hora s'havia consolidat com a trendtopic estatal ha estat arrassat a mig matí per #aixino i #joambelparlament. D'una banda les imatges de l'acció han activat tota la reacció de contraris al moviment per aprofitar el moment de deslegitimació. A aquests s'hi han sumat la legió de simpatitzants amb el 15M que han sentit la necessitat d'expressar el seu rebuig pel gir dels aconteixements.

Pel 15M Twitter no és un espai secundari, és el primer espai, la incubadora i el quarter d'hivern. La suma dels contraris de sempre amb els que es despengen per rebuig a la radicalització ha suposat sempre la mort de tot moviment de transformació social. Tancar files, reforçar l'autoconvenciment o escudar-se en la presència de policies de paisà per evitar el debat intern seria un error catstròfic.

4. Per poc estructurat que sigui un moviment, per molt assembleari que es declari, la sortida de l'Acampada de Barcelona dient que els que han protagonitzat els actes de violència i coacció "no representen el moviment" és insuficient. Qui convoca una acció es fa responsable del que hi succeeix. I acceptar les pròpies responsabilitats és una exigència de maduresa, sense la qual no es pot pretendre mantenir la credibilitat social.

5. L'Acampada de Madrid ja ha marcat distàncies. Després d'un primer comunicat passant de puntetes sobre la qüestió ha acabat emetent el mateix comunicat amb un text afegit: Desde la Comisión de Comunicación de Acampada Sol, y como parte del movimiento originado el 15 de mayo, condenamos de manera radical todo acto violento y en especial los que han tenido lugar hoy en las inmediaciones del Parlamento Catalán.

Democracia Real Ya ha elaborat un comunicat que posa l'èmfasi en que el acto no estaba convocado por Democracia real YA, sino por acampadabcn y Aturem el Parlament.

6. Un precedent. El Moviment en Defensa de l'Ebre va suposar una gran fita en la movilització social, un èxit immediat en aturar el transvassament i un èxit a llarg termini en guanyar l'hegemonia de les idees que van determinar les polítiques hídriques a Catalunya durant els governs d'esquerres.

Seguint l'estel ebrenc van emergir una miríada de moviments sota l'etiqueta de "defensa del territori" inicialment assumits de manera acrítica per l'esquerra. Sota aquesta etiqueta s'hi van aixoplugar moviments solvents i ben legítims, però també oportunistes que senzillament no volien determinats equipaments al costat de l'urbanització.

L'etiqueta "indignats" resulta un paraigua massa atractiu per a massa gent. Per mantenir-ne el prestigi serà clau que els moviments del 15M avancin en la seva maduració com a moviment.

4 de juny 2011

Entre el #15M i l'#acampadabcn: La Mobilització social (2)

Acte 1: el 15 M de #democraciarealya

L'Aina Vidal m'avisa: un trendtopic (s'escriu així?) recorre el twitter: "No som mercaderia en mans de polítics i banquers. El 15 M prenem el carrer". Gestat a Madrid, inspirat per tebis moviments previs i per la plaça Tahrir, incubat a les facultats i desenvolupat a la xarxa, fora de la vista dels lectors de diaris. Ignorat incomprensiblement pels mitjans de comunicació "convencionals", amagat sota les etiquetes "apolític" i "sense valors", farcit d'una crítica profundament política assentada en els valors de la democràcia real.

Seguint aquesta crida em planto amb la Vidal el dia D a l'hora H a la Plaça Catalunya. I allà em trobo amb uns quants milers d'indignats. Indignats, sí, però sobretot feliços. Feliços d'haver-se trobat fora de la fibra òptica i les tarifes planes, de veure's les cares i comprobar que no han fet el pringat, que som molta colla.

Baixem per la mateixa Via Laietana per la que el dia abans van circular les desenes i desenes de milers de ciutadans que van seguir la crida de les organitzacions de la Plataforma contra les Retallades, molts de nosaltres entre ells. Miro al meu voltant: molta gent jove, però no només jove, amb pinta d'estudis post-obligatoris. La primera generació catalana i espanyola que ha nascut i arribat a la maduresa en un sistema democràtic. Una democràcia que no ha estat només al parlament i als col·legis electorals: ha estat a les famílies, a l'escola, al carrer i la festa. Una generació que veu com ara la democràcia ha estat segrestada pel poder econòmic i que exigeix, senzillament, que es compleixi allò que està escrit en el vell pacte de l'estat del benestar. Per cert, no es veuen estelades enlloc.

El moviment ha trascendit la xarxa, seguint la crida de Democracia Real Ya ha irromput al carrer i a través del carrer als mitjans de comunicació i el centre del debat polític.

Acte 2: Acampada a Sol i a la Lluna catalana

Madrid continua marcant la pauta. Allà s'ha donat la repressió de la mobilització a cop de porra. Allà s'inicia una acampada a la Puerta del Sol, epicentre del moviment. Serà menys la Rosa de Foc?

Emergeix de no se sap ben bé on la crida a acampar a Plaça Catalunya. En primera convocatòria un grapadet de persones arriben, mirant-se unes a les altres, xerrant dissimuladament en grups, sembla ser que avui sí que han fet els pringats. En segona convocatòria però, ja s'acumulen prou forces (ves, com les reunions sindicals al cap i a la fi) i en reflex del Sol madrileny s'inicia una acampada barcelonina, que progressivament esdevindrà una xarxa catalana, incardinada en una confederació espanyola d'acampades que reclamen "el carrer per al poble".

Fa ja uns quants anys, amb la Susi Montón vam participar en una expedició de Joves d'Esquerra Verda que va viatjar a Niça, on tenia lloc una cimera de la UE, per tal de tractar d'entendre què eren aquelles accions de bloqueig que començaven a denominar-se "moviment antiglobalització". Uns quants anys de militància política i sindical després, la Susi resideix a Madrid. Allà em trobo amb ella, i voltem una estona per la Plaça del Sol. La posterior cerveseta en una terrassa propera serveix per a posar en comú conclusions i sobretot preguntes. "Per què Madrid?" inquireixo. "Doncs perquè és Madrid. Perquè aquí la gent porta anys d'hegemonia de dreta, incubant una indignació a la que ara per fi podem donar-li sortida". Té sentit que al Madrid del Tamayazo la indignació sorda contra el falsejament de la democràcia compti amb més fermentació.

A l'acampada afloren joves que en ella hi troben el seu primer espai per a la socialització, ells esdevenen el nervi i el fet diferencial, ells arrosseguen als seus profes, pares i mares a les cassolades. No hi faltaran tampoc velles tortugues del grupusculisme disfressats de joves indignats per no aixecar sospites, cercant condicionar l'onada mitjançant la maniobra curta, que troba el seu millor caldo de cultiu en l'assemblearisme.

Passada la desorientació incial comença l'interrogatori a les acampades: quina opció de vot o no vot proposen davant la propera cita electoral? quin és el seu "programa"? quines solucions proposen als problemes? qui són els interlocutors polítics del moviment? i fins i tot, qui hi ha darrere?

Preguntes que no poden tenir resposta satisfactòria, perquè senzillament no són les preguntes adients per a la comprensió del fenòmen. Mentrestant, la prohibició estúpidament decretada per la Junta Electoral Central contra les acampades durant les jornades de reflexió i electoral té com a resposta una major i més alegre afluència a les places Tahrir espanyoles.

Acte 3: l'onada blava i el negre futur

A banda de les seves importants responsabilitats en el sindicalisme valencià, l'Empar Pablo exerceix de road manager en les gires mundials del grup Ovidi Twins. El cap de setmana electoral, els Ovidi duien a terme una gira europea amb concerts en dos enclaus de referència mundial: el Poble Sec i Manresa. A les 00:00 hores de la jornada de reflexió estem amb l'Empar a la Plaça Catalunya desafiant la Junta Electoral Central. Ella ja ha votat, per correu. Jo al dia següent aniré a Manresa (on ens tornarem a trobar a l'Ateneu La Samsona) per a votar i fer d'interventor electoral d'Iniciativa. Encara falten dies per a que l'Empar escrigui unes importants paraules:

Això, per moltes lletres majúscules que s'utilitcen, no és a-polític, serà en tot cas a-partidista, però mai apolític, perquè cada acció o omissió que fem, és fer política. I renunciar a això em dóna tristesa, perquè pense en els anys en que opressors i oprimits han lliurat lluites per a arribar on estem, i en segón lloc, em sembla que no hi ha cap mínim de reconeixement ni respecte per eixes generacions, eixes lluites, moltes d’elles amb les que jo em sentisc plenament identificada; els valors de la república, la justicia social, llibertats democràtiques

El 22M es tanca amb la confirmació que una onada blava ofega les esperances a Espanya i a Catalunya. Al carrer Gènova les hosts peperes criden l'inici de l'ofensiva reaccionària: "esto es democracia y no lo de Sol".

Immediatament després, la cadellada convergent impulsa el manifest de "la majoria silenciosa" (expressió popularitzada per Nixon) confrontant-se obertament tant amb els manifestants del 14M com amb l'acampada de Barcelona.

Entre la gent d'esquerres, la derrota electoral també fa emergir crítiques als indignats: "mireu el que passa quan els indignats no votem".

Les acampades entren en desorientació: quan cal aixecar el campament? què hem de fer ara?qui som? on anem? El desgast i la desorientació passen factura.

Acte 4: l'operació neteja

Escriu el cítric Doctor Oriol Costa que els novíssims moviments socials neixen, creixen, imparteixen lliçons als “moribunds” partits d’esquerres i sindicats i en un lapse sorprenentment breu de temps decauen i desapareixen. Igualment, tots creuen ser el primer cas en què no es verificarà aquesta pauta.

És possible que el quarter general convergent tingui força menys coneixement dels moviments socials que l'Oriol. És segur que els preocupa que el "problema" de l'acampada es resolgui abans que en Trias assumeixi l'Alcaldia de Barcelona. Com és segur que el Conseller d'Interior Puig està obsesionat amb demostrar el seu autoritarisme exacerbat per tal de marcar diferències amb l'època de Joan Saura.

La prepotència però, els encega. Decideixen "netejar" la Plaça Catalunya. Dissenyen una operació que únicament pot ser concebuda per algú que no només no s'estima, sinó que desconeix profundament la ciutat de Barcelona i la seva gent. Plantegen un operatiu policial que té reservat un lloc d'honor en el el llibre de l'ineptitud guvernamental.

Amb en Joan María Sentís, responsable de CCOO de la Generalitat, i altres companys del sindicat ens vam adreçar a la Plaça Catalunya durant l'operació de neteja. Com nosaltres, milers i milers de persones vàrem encerclar la plaça en suport als que s'hi concentraven. El dispositiu policial es va veure absolutament desbordat. La gent cridava alegrement: "mossos rendiu-vos, esteu rodejats", i amb tota la raó del món. El desenllaç és conegut per tothom i les imatges han donat la volta al món. Ara l'epicentre passava de Sol a Plaça Catalunya.

Dues hores després de la retirada, cames ajudeu-me, de la policia el campament tornava a estar instal·lat. Aquell vespre ens vàrem trobar a la Plaça més persones que mai. El moviment revifava, en mig de l'ofensiva reaccionària de desprestigi encapçalada per la bateria d'opinadors de La Vanguardia. Sense avançar en la resolució dels seus propis dubtes existencials, mancada de direcció estratègica, l'acampada de Barcelona es veu abocada a la continuïtat.