16 de juny 2011

quina utilitat pot tenir el #15M?

Com comentava en l'anterior entrada, el punt feble de la valoració ciutadana sobre el moviment del 15M és la seva utilitat. La majoria considera que la mobilització no tindrà efectes en el rumb polític. Com deia la Mar Medina quan èrem joves: "la majoria s'equivoca, i la prova són els Òscars". Permeteu-me que us expliqui una historieta que comença, més o menys, en el temps que la Mar i jo èrem joves.

Durant la dècada dels 90 molts dels països del continent sudamericà eren presoners dels seus creditors, i específicament del Fons Monetari Internacional. El FMI facilitava crèdits a aquests països per a finançar el seu desenvolupament econòmic. No era pas el principal finançador, el deute amb bancs privats d'aquets països era molt superior, però sí el creditor de referència: si el Fons deixava de finançar algun dels estats, la banca privada fugiria per por a no recuperar els diners prestats o encariria de manera exhorbitant els interesos dels prèstecs. L'estabilitat econòmica d'aquests països depenia doncs dels designis del Fons.

Com a condició per a comprar deute públic, el FMI exigia als estats deutors "programes d'austeritat", "flexibilitat del mercat laboral" i "opertura econòmica als mercats". Traducció: privatitzacions massives de recursos i serveis públics, eliminació de drets laborals i socials, i impostos miserables a les grans fortunes i corporacions empresarials. Uns quants s'hi van fer d'or.

Presoners del la necessitat de finançar el deute del país, els partits que es succeïen als governs no es movien ni una coma de l'ortodoxia marcada pel Fons. Guanyés qui guanyés les eleccions la política econòmica i social era la mateixa. Uns quant països s'estalviaven aquest tràmit administratiu: ni tan sols feien eleccions o senzillament en feien una paròdia.

La resignació de la ciutadania d'aquests països intervinguts, va anar cedint cada cop més espais a la indignació per la situació. I en va haver molts, cada cop més, que van convertir la indignació en acció: activistes socials, polítics de forces minoritàries en aquell moment, liders comunitaris, sindicalistes... En un d'aquests països, Brasil, un treballador metal·lúrgic va decicir fer el pas de la lluita sindical a la política, en un partit sense opcions de guanyar les eleccions. El partit s'anomenava Partit dels Treballadors i l'obrer metal·lúrgic Ignacio, però tothom l'anomenava Lula.

El run-run creixent dels moviments socials va acabar esdevenint clamor, i va empènyer el canvi polític d'uns governs que van decidir trencar amb les receptes imposades pels usurers disfressats de "mercats internacionals". Van impulsar el que sens dubte ha estat el gran salt endavant de llatinoamèrica en termes de democràcia, economia i benestar social.

Post Data 1

Va ser d'una ciutat brasilera governada pel PT d'on va sortir la primera crida mundial als "indignats" amb la globalització per convertir la indignació en propostes: el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

Post Data 2

La lluita per a que els països rics assumíssin la seva responsabilitat cap als països empobrits va trobar ressó solidari entre la gent jove i no tant jove a casa nostra en el Moviment pel 0'7%. La seva expressió reivindicativa més visible van ser... unes acampades.