31 d’ag. 2011

Ha tocat sostre ICV-EUiA?


ICV-EUiA han fet bé moltes coses. Han mantingut una coalició estable que tot i les tensions naturals, manté concentrat l'electorat. Han dut a terme, cada un dels partits de la coalició, una profunda i tranquil·la renovació generacional que els ha situat en bones condicions de connectar amb les noves generacions de ciutadans d'esquerres. Mantenen un fort consens intern que envegen PSC i ERC, consolidat entorn un projecte renovat, que els evita haver de consumir esforços en batalles internes. Fruit de tot plegat han aconseguir consolidar una base electoral entre els volàtils votants de l'esquerra alternativa que permet mirar el futur amb confiança. Però...

Però no han trobat encara la línia que els connecti amb la grans massa d'electors d'esquerres desencantats amb el PSC-PSOE que estan passant a engreixar l'abstenció i el vot en blanc. Moltes d'aquestes persones desitgen una alternativa d'esquerres coherent, però no acaben de fer el pas a votar a la coalició. Són un altre perfil. No en tenen prou de saber que el seu vot servirà per a sentir les seves idees expressades en els debats polítics, reclamen un projecte més ambiciós i global del que fins ara perceben en els ecosocialistes. ICV-EUiA no ha fet sostre, el que ha fet sostre és l'actual estratègia de renovació.

Iniciativa, com a component principal de la coalició, haurà de triar en l'actual cicle polític si es conforma amb sostenir la seva actual base social confiant en la ampliació inercial que provoqui l'enfonsament socialista, o anar més enllà i fer una aposta per connectar amb aquests ciutadans que s'han quedat orfes de referents i il·lusions. Una aposta que requereix necessàriament ampliar el perfil de nous dirigents i candidats. No és que una ampliació de cares sigui suficient, però sense això no hi haurà una ampliació creïble del projecte polític.

Comfort o ambició? La proposta electoral per al 20N, ens treurà de dubtes.

Jordi Sevilla: La reforma constitucional y nosotros.

El Presidente Zapatero se despide con una reforma constitucional.  Nada que ver con las cuatro reformas que propuso en su debate de investidura y la simple comparación entre aquellas y esta, resume todo un mandato de ocho años.  Aquellas eran necesarias y su parálisis representó un cierre en falso el debate territorial en España y, por eso, siguen pendientes. Esta, no es necesaria y hacerla puede representar un cierre en falso del debate económico en España. Estoy a favor de la estabilidad presupuestaria, como establece el Tratado de Maastricht y como la definimos en la Ley de 2007 que voté como diputado. Elevarla, incluso con referendum, a rango constitucional, no es una cesión a los mercados financieros, sino una cesión al peligroso populismo “anti políticos democráticos” que, en USA, representa el Tea Party y a quienes creen que cuanto menos Estado, mejor…para ellos


Continua llegint al bloc de l'autor

30 d’ag. 2011

Intervenció de Gaspar Llamazares en el debat de la reforma constitucional

Afortunadament avui sí hi havia algú que representava a la gent d'esquerres.


La gran aliança social


La resposta social contra l'intent de reforma constitucional de PSOE i PP és una oportunitat única de confluència dels moviments socials que seria imperdonable deixar passar.

Ara fa poc més d'un any, el govern va iniciar el cicle més agressiu contra l'estat del benestar de la nostra història democràtica. CCOO i UGT van haver de tirar endavant una vaga general per primera vegada contra unes polítiques que comptaven amb l'aval de la inmensa majoria del parlament, moviments tàctics de l'oposició a banda. La pràctica totalitat de mitjans de comunicació es van llançar a la major campanya de desprestigi sindical mai coneguda.

Contra tot pronòstic, el 29S va existir tot i l'aïllament social a que van ser sotmeses les organitzacions sindicals. El regust però, va resultar amarg: la viabilitat de la vaga va descansar únicament en les espatlles sindicals, sense que es produís un clima social d'acompanyament. Els resultats de la mobilització es van veure ofegats per la quasi-unanimitat parlamentària i la falta de complicitats.

L'acord de la reforma de pensions va ser expressió d'aquests resultats: d'una banda constatava el fracàs d'eliminar el sindicalisme com a actor, de l'altra la seva desigual capacitat de protecció dels treballadors. La reforma va constatar el trasllat al sistema de jubilació de la dualitat generacional que durant tres dècades s'havia anat desenvolupant en el mercat laboral. 

Fruit d'aquesta constatació, interpretada col·lectivament sota les claus de la campanya de desprestigi sindical, els moviments del 15M van desenvolupar-se alternativament a les organitzacions socials tradicionals. Constatat el fracàs de la política i del sindicalisme per a donar respostes satisfactòries a les agressions, als 15M conviuen pulsions diferenciades en relació a partits i sindicats, que són analitzats simultàniament com a culpables, obsolets o necessaris.

Així mateix, l'acord Zapatero-Rajoy per a la reforma constitucional suposa una bofetada directa als 15M, que mostra la incapacitat del moviment per a frenar la deriva antisocial i antidemocràtica.

L'ofensiva antisocial és de llarg recorregut i confia en el clima generalitzat de resignació. Confrontar-la amb possibilitats d'èxit requereix d'una gran aliança social, i l'actual intent d'adulteració democràtica així ho evidencia. Una gran aliança social que només serà possible amb altes dosis d'intel·ligència i generositat.

Caldrà que els sindicats aparquin els retrets contra aquells que no van secundar el 29S, que el 15M faci el mateix amb els signants de l'acord de pensions. I que ambdós acullin aquells que en d'altres moments poden haver donat suport a les retallades amb el seu vot, al parlament o a les urnes. L'adversari ara és enemic, i front a la seva embranzida cal sumar totes les forces. Renunciar-hi per sectarisme ens convertiria en culpables.

Manifest #mani6sep

Manifest aprovat ahir 29 de setembre en la reunió de moviments socials que va tenir lloc a la seu de CCOO , convocant movilitzacions contra la reforma de la constitució i a favor d'un referèndum.


LAS ORGANIZACIONES SOCIALES CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓN Y POR LA CONVOCATORIA DE UN REFERÉNDUM

Las organizaciones sociales abajo firmantes acuerdan manifestar públicamente su rechazo a la propuesta de reforma de la Constitución Española elaborada por los responsables de los grupos parlamentarios del PSOE y del PP, pedir a los diputados y senadores de todos los grupos parlamentarios que no la voten favorablemente y que, en el caso de que la propuesta fuera aprobada, se convoque un referéndum para su ratificación.
Consideramos que por su contenido y por sus plazos de aplicación esta reforma no va a ayudar a la reducción de los niveles actuales de déficit público que sólo puede lograrse sin deteriorar gravemente el tejido económico y social de nuestro país, mediante la promoción del crecimiento económico y el empleo, una reforma fiscal equitativa y progresiva y un permanente rigor en el uso del gasto público.
Al mismo tiempo impone una grave limitación a la autonomía de los gobiernos democráticos y a la capacidad de autogobierno presupuestario de las diferentes administraciones públicas.  Esto afectará gravemente a su capacidad de utilizar la política presupuestaria al servicio de los objetivos de la política general. Supuestamente motivada por los ataques especulativos a las deudas soberanas, la reforma introduce en nuestra máxima norma jurídica  un factor económico de carácter netamente procíclico que puede llegar a impedir la acción de los gobiernos para que nuestra economía no entre, en el futuro, en una recesión. Constituye también una amenaza permanente para las prestaciones e instituciones del Estado de bienestar, las políticas sociales y la cooperación para el desarrollo.
Si el contenido es rechazable, el procedimiento que se va a adoptar para su aprobación es inaceptable: se va a producir con la legislatura agotada, se anuncia en pleno período de vacaciones, se quiere aprobar definitivamente transcurridos sólo quince días desde que el Presidente del Gobierno la propusiera el 23 de agosto, se quiere realizar sin debate político ni social de ninguna clase y, finalmente, sin que la reforma sea sometida a referéndum.
Por todo ello y teniendo en cuenta que su contenido –la constitucionalización de la obligación de equilibrio presupuestario y límite de la deuda en las cuentas de las administraciones públicas- es una opción ideológica y política que además de ser errónea e inútil tiene un carácter marcadamente conservador, podemos afirmar que esta reforma rompe el consenso constitucional sobre el que se basó la elaboración de nuestra Carta Magna.
Ante la gravedad de este proceder, las organizaciones sociales abajo firmantes consideran necesario que la ciudadanía exprese públicamente:
1.      Su rechazo a la reforma constitucional que se propone
2.      La petición a los/as diputados/as y senadores/as de que no la voten favorablemente en el trámite parlamentario.
3.      La exigencia de que si la propuesta es aprobada por el Parlamento sea sometida a referéndum

Para ello, las organizaciones abajo firmantes llaman a la ciudadanía y a las fuerzas políticas y sociales a que participen en las movilizaciones que se convoque. Conscientes de la necesidad de trabajar por la convergencia de todas las organizaciones y plataformas que estamos contra esta reforma de la Constitución, acuerdan en particular:

1.      Convocar concentraciones y manifestaciones los días 31 de agosto y 1 de septiembre en las distintas localidades del Estado español
2.      Apoyar la participación en las demás concentraciones y movilizaciones que se convoquen estos días contra la reforma de la Constitución y por la convocatoria de un referéndum
3.      Apoyar iniciativas de diferente naturaleza, en particular la recogida electrónica de firmas
4.      Culminar con una manifestación en Madrid el próximo martes, 6 de septiembre a las 19:00 entre Cibeles y Sol


Madrid, 29 de agosto de 2011
CCOO, UGT, USO, Paz con Dignidad, Consejo de la Juventud de España, Sindicato de Estudiantes, Paz Ahora, Confederación Intersindical, Habitáfrica, Coordinadora de ONGs para el Desarrollo (CONGDE), Plataforma 2015 y +, Asamblea de Cooperación por la Paz, Socialismo 21, Adicae, Comisión Promotora de las Mesas Ciudadanas para la Convergencia y la Acción .


29 d’ag. 2011

Josep R Mora: Doble salt mortal

Dimecres 12 de maig de 2010. Sota la pressió dels mercats financers, el FMI, la UE i altres guardians més domèstics de l’ortodòxia neoliberal, Rodriguez Zapatero decideix traspassar totes les línies vermelles que havia jurat que mai no trepitjaria i anuncia un paquet de mesures que suposen una retallada social mai vista en aquest país: rebaixa dels sous dels funcionaris, congelació de pensions, reducció dels beneficis de la llei de dependència, disminució de la inversió pública… Això si, tot plegat embolcallat amb un bonic i ben suggerent concepte: un esforç col·lectiu, equitatiu i justificat per a sortir de la crisi. Un lema que amaga totes les receptes de les polítiques econòmiques conservadores que tenen per objecte repercutir sobre els més febles les conseqüències d’una crisi creada pels més poderosos, als qual no s’atreveix a tocar-los ni un pel. Semblaria que després d’una genuflexió tant contundent davant els mercats, aquests s’haurien d’haver tranquil·litzat. Doncs no: dos dies després la borsa va baixar un 7%, demostrant que allò que està en el punt de mira del especuladors es el model social europeu, el contracte social que ens defineix i que es una conquesta fonamental fruit de lluites històriques que han costat sang, suor i llàgrimes.


Continua llegint l'article al bloc d'en Josep Ramon

#15M: simpaties que maten


Els moviments del 15M estan composats per una inmensa minoria mobilitzada que compta amb la simpatia de la inmensa majoria. Aquesta simpatia entre tots els segments ideològics i socials genera un miratge de fortalesa quan en realitat és un símptoma de debilitat.

A finals dels noranta, quan jo era un jove ecosocialista, Iniciativa per Catalunya atravessava un tràngol ben difícil en que va estar a les portes de la desaparició. Tot i ser el partit parlamentari amb menys vots era dels que despertava més simpatia en el conjunt de l'electorat, inclosos els votants dels partits de dretes. Des d'aquells temps difícils, en la mesura que ICV deixava de ser un referent ètic intangible per esdevenir una força política capaç de provocar canvis reals, esdevenia una amenaça política per als interesos de la dreta social i política. Aquesta, en conseqüència, va transitar de la simpatia paternalista a l'oberta antipatia cap als ecosocialistes. A més vots, menys simpaties.

En definitiva, el grau de simpatia entre els adversaris és inversament proporcinal a la capacitat de provocar canvis reals. El miratge de fortalesa que provoca la simpatia generalitzada i l'activisme de la inmensa minoria pot emborratxar el 15M, i quan es condueix borratxo són moltes les probabilitats d'acabar destrossant el vehicle.

Al renunciar a comptar amb el concurs de lideratges provinents de moviments majoritaris, els 15M està condicionat per lideratges inexperts i per històrics experts del fracàs. És molt important establir ponts amb els coneixements i les experiències d'èxit. Avui, qui està en millors condicions de fer aquest pont són les i els intel·lectuals de referència del moviment. Això sí, jugar aquest paper és incompatible amb dedicar-se a regalar les oïdes de l'audiència. Incompatible amb fer-se el simpàtic.

27 d’ag. 2011

Unai Sordo: Consideraciones desordenadas sobre la constitucionalización del no-déficit


La limitación por norma constitucional del déficit público ha sacudido la política del país. A bote pronto se me ocurren tres reflexiones:

Una, relacionada con un hecho que cada vez parece más claro. Entre unas cosas y otras, se ha terminado por instalar la idea de que el eje de bóveda de la actuación anticrisis es la austeridad presupuestaria, consolidación fiscal, equilibrio presupuestario. De fondo una percepción equivocada y perversa: estamos en la que estamos por manirrotos gastadores de dinero… público. Han conseguido que una crisis de sobreendeudamiento fundamentalmente privado, financiarización económica y desregulación de mercados se perciba socialmente como una crisis de despilfarro publico.

La segunda, el fondo y la forma de la reforma suenan a una especie de réquiem por la política, por no decir por la construcción política de Europa y hasta por la soberanía de los distintos espacios de poder público de los que nos hemos dotado.

La tercera, con todo y con esto, me da que es una reforma difícilmente constitucionalizable y llegado el caso de casi imposible aplicación.

Continua llegint l'entrada al blog de l'Unai

26 d’ag. 2011

El # PIRMI a la blocsfera: 3 referències

Aquí us deixo tres enllaços a articles de blocaires de referència que en conjunt permeten entendre què suposen les mesures de govern i el seu abast social i polític.

Eduardo Rojo
Catedràtic de Dret del treball i de la seguretat social UAB

 Apuntes sobre la regulación de la renta Mínima de Inserción en Cataluña


Joan Coscubiela
Investigador del Seminari Comunicació i Societat Civil - UOC
Professor de Dret ESADE

Sobre la Renda Mínima d'Inserció, més coneguda coma PIRMI



Joan Herrera
President del Grup d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya


El problema no és (només) el Conseller Mena



25 d’ag. 2011

Ha fracassat la reforma laboral?


La reforma laboral aprovada pel govern ara fa un any ha fracassat? Segons l'estudi Joves i ocupació a Catalunya presentat avui per ACCIÓ JOVE - Joves de CCOO de Catalunya, sí.  La reforma laboral va aprovar-se amb dos objectius: crear ocupació i fomentar el contracte indefinit. L'estratègia per a aconseguir aquests objectius va ser donar més facilitats per a fer contractes temporals i abaratir l'acomiadament en el cas del contracte indefinit.

Les dades que recull l'estudi del moviment juvenil sindical són demolidores: no s'ha creat més ocupació, i l'ocupació que s'ha creat ha estat temporal. L'únic canvi que ha provocat la reforma laboral és que s'han reduït els drets i proteccions dels treballadors... a canvi de res.

Les dades que sustenten aquestes afirmacions són públiques i oficials, estretes de l'Instituto Nacional de Estadística. Cal pensar doncs que el Govern i els Grups Parlamentaris les coneixen. Cóm pot ser doncs, que un cop constatat el fracàs de l'estratègia de retallar drets per a crear llocs de treball fixes el govern anunciï noves propostes que van pel mateix camí? Permetre que un lloc de treball fixe a l'empresa es cobreixi indefinidament per treballadors que van encadenant contractes temporals crearà contractes fixes? Segons l'experiència i el sentit comú, la resposta és inqüestionable: no.

Per què s'entesten doncs PSOE, PP i CiU en retallar drets laborals? La resposta potser es troba en una de les afirmacions del propi estudi sindical: seguim veient com “joventut” és sinònim de precarietat i el més preocupant, sembla que aquesta s’està convertint en una variable constant que acompanya als joves al llarg de la seva vida. Deixa de ser una situació temporal lligada al període de joventut i passa, a la pràctica, a convertir-se en el nou model de relacions laborals.

La reforma laboral ha fracassat? Depén. Si el que es persegueix és aprofitar el fantasma de l'atur per a erradicar els drets laborals de tota una generació de ciutadans, més les que vinguin darrera, l'èxit és innegable.

24 d’ag. 2011

Represión sindical - Documental elaborat per Madrid Sindical


El dèficit, la constitució i la democràcia


Crec que tots podem estar d'acord en que gastar més diners dels que s'ingressen no és una cosa positiva per a un estat. Així mateix, també sabem perfectament que a vegades és el mal menor: sense possibilitat d'invertir més diners dels que s'ingressen un país no podrà mai estimular el seu creixement econòmic, ni fer les inversions necessàries que garanteixin el seu futur a mig i llarg termini. Amb una condició: que la cosa no es descontroli.

Des d'aquest punt de vista, cal dir que en principi establir limitacions legals i constitucionals al dèficit no té perquè ser negatiu, si es fa amb intel·ligència. De fet, a Espanya ja existeix una limitació important: la que estableix el Tractat de Maastricht, que sent un tractat internacional signat per Espanya té el mateix valor ( de fet superior) que la normativa constitucional.

D'altra banda, cal tenir en compte que la Constitució permet regulacions amb diversos graus de flexibilitat, deixant més o menys marge als poders públics per a adaptar-se a les circumstàncies variables: des dels molt estrictes drets fonamentals, als més genèrics drets ordinaris i principis rectors.

En definitiva, no existeix cap motiu per a que les persones amb fortes conviccions democràtiques o progressistes es neguin d'entrada a un debat públic sobre la inclusió en la Constitució de preceptes que tendeixin a limitar el dèficit públic.

El que resulta inacceptable és que un govern agonitzant, tancat en un despatx amb el cap de l'oposició, aprovi una modificació de la Constitució d'esquenes a la ciutadania i per la via express. Especialment quan sobren els motius que ens fan sospitar que aquesta modificació pot suposar un cop letal per als nostres drets polítics i socials.

El debat sobre el dèficit és el debat sobre els ingressos i les despeses de l'estat. Sobre què pensem que ha de fer l'estat i com recapta els recursos per a poder fer-ho. Aquest és sens dubte el debat democràtic per excel·lència. I el problema és que aquest debat s'ha segrestat per part de les oligarquies, que han imposat el seu diktat.

Perquè no és cert que el tema de fons sigui evitar el dèficit. Si fos així no s'haurien acceptat les rebaixes fiscals a les rendes més altes ni es malvendria la Loteria Nacional. El tema de fons és ofegar econòmicament l'estat per a justificar que aquells serveis que actualment són un dret sotmés a les lleis socials, es converteixin en camps de negoci i benefici sotmesos a les lleis de l'oferta i la demanda, la llei del més fort.

Per això necessiten aprovar-ho d'esquenes a la gent, sense debat públic, sense referèndums ni consultes. I per això avui el crit de la gent amb fortes conviccions democràtiques o progressistes ha de ser unànim: #yoquierovotar