29 d’ag. 2011

#15M: simpaties que maten


Els moviments del 15M estan composats per una inmensa minoria mobilitzada que compta amb la simpatia de la inmensa majoria. Aquesta simpatia entre tots els segments ideològics i socials genera un miratge de fortalesa quan en realitat és un símptoma de debilitat.

A finals dels noranta, quan jo era un jove ecosocialista, Iniciativa per Catalunya atravessava un tràngol ben difícil en que va estar a les portes de la desaparició. Tot i ser el partit parlamentari amb menys vots era dels que despertava més simpatia en el conjunt de l'electorat, inclosos els votants dels partits de dretes. Des d'aquells temps difícils, en la mesura que ICV deixava de ser un referent ètic intangible per esdevenir una força política capaç de provocar canvis reals, esdevenia una amenaça política per als interesos de la dreta social i política. Aquesta, en conseqüència, va transitar de la simpatia paternalista a l'oberta antipatia cap als ecosocialistes. A més vots, menys simpaties.

En definitiva, el grau de simpatia entre els adversaris és inversament proporcinal a la capacitat de provocar canvis reals. El miratge de fortalesa que provoca la simpatia generalitzada i l'activisme de la inmensa minoria pot emborratxar el 15M, i quan es condueix borratxo són moltes les probabilitats d'acabar destrossant el vehicle.

Al renunciar a comptar amb el concurs de lideratges provinents de moviments majoritaris, els 15M està condicionat per lideratges inexperts i per històrics experts del fracàs. És molt important establir ponts amb els coneixements i les experiències d'èxit. Avui, qui està en millors condicions de fer aquest pont són les i els intel·lectuals de referència del moviment. Això sí, jugar aquest paper és incompatible amb dedicar-se a regalar les oïdes de l'audiència. Incompatible amb fer-se el simpàtic.

4 comentaris:

Joffre ha dit...

Cony, Andrés, has fet un restyling del blog i em tires floretes gratis!

Pos res, moltes gràcies, el mateix dic de tu.

Llàstima que siguem tots uns pobres de merda...

Andrés Querol Muñoz ha dit...

I mentre la indigència sigui només econòmica i no mental, rai

Breixo ha dit...

Parece un poco triste que la izquierda política y la sociológica se disocien. Ante la agresión de la constitución y la barra libre en contratos el 15M y, al menos, los sindicatos deberían estar más unidos que nunca. Una pena que se plantee como una batalla por el monopolio de la verdad, así perdemos todos.

Andrés Querol Muñoz ha dit...

Totalmente de acuerdo Breixo. Lo que pasa, a mi entender, es que la indignación no se da sólo con los poderes económicos, si no también contra los contrapoderes clásicos que se han mostrado impotentes para parar la ofensiva, y ahí entran los sindicatos.

Es importante que desde el 15M no tiremos al niño con el agua, y que desde el sindicalismo no nos refugiemos en un paternalista "bienvenidos a la indignación novatos". Pero para ello hacen falta puentes, y eso es lo que reivindico. El sujeto común que tenemos está en la base social (en las asambleas de barrio hay mucho militante sindical, político, vecinal...) y los intelectuales de referencia. Y por ahí venía mi toque de atención a estos últimos, a los que veo más entregados al papanatismo buenista que a la reflexión crítica con el movimiento.