25 de febr. 2012

Nosaltres, el poble (la reina pastissera)

Diuen que en certa ocasió una reina, sentint sota la finestra els crits d'una manifestació, preguntà a les seves acompanyants "per què crida el poble?" i que una de les seves dames contestà "majestat, el poble no té pa". La reina, divertida i enginyosa, esclafí llavors: "doncs que mengin pastissos". Diuen que un bon dia, el poble indignat va tallar-li el coll a la frívola reina.

La gent estem inquiets. Fa temps que ho estem, però ara és diferent. Perquè això no és un parèntesi, ja ens n'anem adonat, això te vocació d'anar per llarg. Perquè després de comprendre que ens van enganyar quan van assegurar que podríem passar la travessa subsidiant temporalment les víctimes fins l'arribada de temps millors, ens adonem que ens van tornar a enganyar -nos els que ens van prometre que si deixàvem les rendes als amos dels diners aquests ens traurien a tots del forat. I que en sortíem més desiguals, però que ens en sortiríem. Perquè ja sabem que la senyora alemanya no és una greu institutriu que ens fa patir pel nostre bé, sinó una governant inepta insensible al nostre patiment. 

La gent estem inquiets, i ens mirem els uns als altres, preguntant-nos com es possible que estem on estem. Com pot ser que a uns nois que reclamen que se'ls arregli la calefacció de l'institut siguin colpejats i detinguts en cel·les fredes, mentre els que van robar els diners de les calefaccions entren als jutjats en cotxe protegits pels mateixos que colpejen als que protesten, i en surten indemnes i somrients per l'altra porta.

Perquè assistim impotents a l'espectacle d'uns governs ocupats per les grans corporacions que s'asseguren el negoci apropiant-se de la sanitat i l'educació de tots. I collen i collen un cop més als que ja no tenen més forats al cinturó. Veient com els que han enfonsat l'economia com a banquers irresponsables es neguen a contestar les preguntes com a ministres prepotents. Escoltant com els que destrueixen llocs de treball acusen als aturats de mandrosos i estafadors. Observant com els que hem elegit per a protegir la nostra salut s'encongeixen d'espatlles davant aquells que esperen les proves que han de descartar o confirmar que estan gestant un càncer.

I ens preguntem entre nosaltres què ha fallat. Per què els parlaments i els sindicats que vàrem erigir com a brides per a tractar de controlar la bèstia de l'avarícia desmesurada dels amos no són capaços d'evitar que se'ns desboqui, arrossegant les nostres vides en la seva cursa enfollida. I que potser res ja no ens serveix, i caldrà fer foc nou.

I parlem entre nosaltres, i el run run creix en un remor. I ves a saber, potser el remor esdevindrà un clam. Un crit sord sorgit de mil goles esgargamellades. Mentre ells, els altres, lluny del remor continuen menystenint-nos darrera dels vidres dobles dels seus despatxos, cases i clubs.