28 de febr. 2012

Vencerem (una mica de rearmament moral, home)

Porto uns dies enfadat amb els meus. No sé si és per les reunions d'activistes reconvertides en grups de teràpia col·lectiva, per les ombrívoles converses de la Susi i el Roger o pel clima general d'abatiment. Però fa dies que rondino. La gent d'esquerres, els de l'esquerra que mai ha mossegat l'ham de capitalisme popular, o l'estupidesa del "centre polític", no tenim dret a abandonar-nos a la moral de derrota. Motius, potser sí, però no pas dret. Perquè a aquestes alçades de la història de les nostres derrotes, ja sabem que la derrota és l'espai de temps entre dos victòries. I que la història no té fi. Si més no mentre la humanitat no s'auto-extingeixi, queda partit. Ja fa massa que sabem que la Internacional menteix quan crida a la unió davant la lluita final, perquè cap lluita és la darrera i després de cada cim s'alviren els següents.

Tenim motius per a l'esperança i raons per a confiar en nosaltres i les nostres forces, davant situacions tan adverses com les que avui atravessem. Perquè si els amos dels diners han llançat una ofensiva sostinguda i radical contra els nostres drets, és perquè som capaços de construir-los. Perquè els sistemes públics de sanitat, educació o seguretat social que hem erigit amb el nostre esforç s'han demostrat infinitament més eficaços que els sistemes privats. I molt més sòlids. Ningú ha hagut de llançar una ofensiva política contra els plans de pensions, aquests s'enfonsen tot solets. L'escola privada i la sanitat particular, només subsisteixen perquè el governs de dretes les sostenen a base de descapitalitzar els sistemes públics. Tenim un model d'escola catalana per a preservar, perquè nosaltres la vàrem construir: sense el PSUC,  sense CCOO, sense els moviments de renovació pedagògica no existiria l'escola catalana que avui defensem, i la vam construir des de l'oposició. Perquè si ens erosionen drets laborals, és perquè hem aprés a conquerir-los.

I no ho tenim pas pitjor que els que ens han precedit, ni de lluny. La nostra generació és la primera de la història del país que ha nascut i ha madurat en democràcia. La primera que ha aprés que cap poder és ilimitat ni absolut: ni el del mestre a l'escola, ni el del pare a casa, ni el del propietari a l'empresa. Som la primera generació de la història d'aquest tros de món per a la qual la democràcia és el sentit comú, la normalitat, i la dictadura que ens pretenen imposar una anomalia.

I sí, potser som minoria els que ens estem rebel·lant de manera més conscient. Però no una minoria sectaritzada de convençuts, sinó una immensa minoria diversa i de mil colors. I les minories immenses són la palanca per a la construcció de majories de transformació. I perquè mai han aconseguit desterrar de nosaltres la convicció en el progrès. Ni el bon humor.

Així que au! s'ha acabat de llepar-nos les ferides. Toca rentar-se la cara i sortir al carrer, a parlar entre nosaltres i amb els veïns, a treure fil i agulla per a recosir solidaritats. A estirar d'aquí i d'allà aquesta estaca que cada cop sembla més ampla i més gran, però que ben cert sabem que està podrida.