16 d’ag. 2012

López Bulla: soberanía y democracia sindical

Foto obtinguda del Consell de Treball
Econòmic i Social de Catalunya

José Luis López Bulla, històric dirigent de CCOO de Catalunya i un dels grans noms propis del sindicalisme català, va llançar fa uns anys el debat sobre la soberania sindical. Llavors va  actuar de detonant una important experiència del sindicalisme italià que va sotmetre a referèndum la suscripció d'un acord social amb el Govern Prodi. En aquell moment, el debat llançat per López Bulla no va trobar massa ressó ni resposta en el sindicalisme del país. Avui, el sindicalisme es troba directament interpel·lat per la crida social a la regeneració democràtica dels instruments ciutadans. No hi ha dubte en els cercles sindicals tampoc, que l'actual crisi econòmica, democràtica i social obliga a àmplies transformacions de l'acció i l'organització sindical. Davant d'aquesta conjuntura i a les portes dels congressos dels principals sindicats, m'ha semblat oportú burxar a en José Luis a recuperar la qüestió.

Aquí us deixo un extracte de l'entrada del José Luis, que recomano vivament que llegiu íntegrament al bloc de l'autor.

----

Como se viene diciendo de manera machacona las cosas han cambiado desde los primeros andares de la casa sindical. De manera que parece elemental la necesidad de repensar --a la luz de las gigantescas transformaciones que se están produciendo, en función de los cambios tecnológicos que facilitan los hechos participativos y dada la mutación de la estructura social de los trabajadores y empleados--  las formas participativas de y en el sujeto social. De un lado, el tránsito al postfordismo que pone en entredicho que la persona trabajadora se equipare al gorila amaestrado, según Gramsci, por las viejas formas del organización del trabajo; de otro lado, la formación intelectual del moderno conjunto asalariado (y muy en especial de la afiliación sindical) se ha ampliado considerablemente, poniendo en crisis definitiva la utilización de la consigna como método de dirección sindical.  

Se mire por donde se mire, el mantenimiento de algunas formas de democracia envejecida de la casa sindical es un despilfarro de los recursos intelectuales, los saberes y conocimientos que, así las cosas, aparecen como submergidos y, por tanto, de escasa utilidad para la acción colectiva. Una acción colectiva que precisa de tales conocimientos y saberes para mostrar su alteridad en el ejercicio del conflicto social, entendido éste también como una disputa de saberes.  

Por tanto, el afloramiento de los recursos intelectuales y su vinculación con los hechos participativos en el sindicato-república consigna una utilidad a la concreción de las prácticas contractuales y del ejercicio del conflicto.

Cierto, las cosas no son fáciles porque en la cultura del conjunto asalariado coexisten comportamientos en número no irrelevante de acrítica delegación hacia los representantes (“Para eso están”, se diría) y actitudes de hacer oír la voz, de querer participar. Y las cosas no son fáciles porque, por lo general, se sigue manteniendo una práctica democrática que de parecida morfología a los tiempos del fordismo, a pesar de que este es ya tendencialmente pura herrumbre.   De ahí que sea urgente, como se decía más arriba, repensar los hechos participativos a la luz de tantas emergencias. En el bien entendido de que la innovación tecnológica conlleva unos comportamientos ambivalentes: de un lado interfiere el ejercicio del conflicto tradicional y, de otro lado, propicia nuevas formas de participación y de intercomunicación horizontal.

10 d’ag. 2012

Esquerdant la impunitat del comerç d’armes

Foto obtinguda de Catalunya Ràdio
Jordi Armadans, Director de la Fundació per la Pau, analitza al seu bloc i al diari Ara el fracàs de la cimera internacional per la regulació del comerç d'armes.

L’atzar ha volgut que en el mateix moment que els països del món participaven a Londres en la inauguració dels Jocs Olímpics –la celebració de la ‘pax olímpica’- a Nova York, a la seu de les Nacions Unides, no es posaven d’acord per a adoptar un tractat que regulés el comerç d’armes.

Les llargues sessions de negociació (en les plenàries però també en converses informals) van fer pensar que hi podia haver un text de consens. Un document que quedava lluny de les ambicions de la societat civil i dels estats favorables (la Unió Europea, bona part d’Àfrica i d’Amèrica del Sud i Central, amb esment especial per als més actius: Nova Zelanda, Mèxic i Noruega). Un text que, per exemple, reduïa l’abast de les armes a cobrir pel Tractat i deixava en una situació de menor control les municions, un aspecte essencial: de què serveix regular les armes sinó regulem les municions que les alimenten? O que no era tant explícit com caldria amb els criteris a tenir en compte (vulneració drets humans, manca de desenvolupament, existència de violència de gènere, etc.) a l’hora de permetre o rebutjar una transferència d’armes. O que dificultava una entrada en vigor ràpida del Tractat exigint, abans, 65 ratificacions. Però, malgrat aquestes concessions, els Estats refractaris (Xina, Rússia i els Estats Units -amb un Obama patint perquè la pressió del lobby de les armes li pogués complicar la reelecció) han acabat avortant el procés. També, altres països han posat pals a les rodes a la marxa de les negociacions: Egipte, Iran, Cuba, Veneçuela, Corea del Nord, Algèria, etc.

No cal fer esment del grau de cinisme d’alguns diplomàtics per a dir (després de 4 reunions preparatòries i d’una Conferència diplomàtica d’un mes, a banda de tota mena de contactes informals durant 2 anys i mig) que havia faltat temps per a trobar un consens… però si cal ser contundents amb la manca de responsabilitat de certs governs i líders polítics. No els podem demanar que siguin virtuosos i que excel·leixen en la seva presa de decisions però sí exigir que donin solucions als problemes. I tenim un problema seriós -el descontrol de les armes- que comporta unes tràgiques conseqüències -la mort de més de 500.000 persones que cada any- i, davant d’això, enlloc d’abordar-lo han preferit mantenir la situació actual.

Continua llegint l'article al bloc de l'autor

9 d’ag. 2012

A Castells i T Barberà: Ana Mato abre una intransitable vía de “peaje” a la sanidad para inmigrantes “irregulares”

La insumisión de colectivos médicos (en número de 826 profesionales y creciendo, en las Comunidades que acatan el RDL-16/2012) y el hecho de que ya tres Comunidades no acepten discriminar a la población inmigrante (Andalucía, Asturias y Catalunya) es (con más probabilidad que un impulso tardío de compasión debidamente cobrada) lo que ha motivado la orden que prepara el Gobierno Rajoy sobre atención a inmigrantes “irregulares”. El Pais ha podido saber que las personas menores de 65 años que necesiten ser atendidas en hospitales y centros de salud públicos deberán pagar una “cuota” de 710,40 euros al año o lo que es lo mismo, 59,20 mensuales. Desde los 65 años en adelante, el coste supone 1.864,80 euros anuales (155,40 al mes). Y en todos los casos, habrá “descuentos” para nuevos miembros de la familia que se acojan al convenio…

La imagen que nos quieren evocar desde el PP –y con la que nos machacarán los contertulianos paniaguados “à la Marhuenda”– es la de acomodados ciudadanos extranjeros que disfrutan de sus años de jubilación en el clima mediterráneo y abusando de nuestro sistema público de salud (que por otro lado las Mato y Farjas se están cargando a marchas forzadas). Pero no se dejen engañar. De quien estamos hablando es de personas inmigradas que carecen de “papeles” porque no encuentra trabajo (o porque han caído en manos de empresarios que no han declarado su situación laboral) y que ya deben llevar empadronadas en España más de un año.

Continua llegint l'erticle al bloc d'Àngels Castells

8 d’ag. 2012

Alcalde Puigdemont, permeti'm un suggeriment

Foto d'Aniol Resclosa obtinguda de Diari de Girona
Benvolgut Alcalde Puigdemont,

La decisió de l'Ajuntament de Girona de tancar amb cadenats els contenidors en que els supermercats llançaven productes sobrers ha aixecat polseguera.

Als barris on vivim la gran majoria de la gent, sabem que als contenidors dels supermercats cada cop més veïns hi van a cercar productes que ja no són aptes per a la venda, però que en molts casos encara es poden aprofitar.

Afortunadament vostè, un senyor convergent, liberal però socialment sensible, ens aclareix la qüestió: no es tracta d'impedir que les persones a les que l'atur i les retallades han condemnat a passar fam puguin aprofitar aliments en bon estat, sinó de "dignificar" la seva vida. 

Ens explica que ha arribat a un acord amb algunes cadenes de supermercats pel qual aquestes faran donació de productes en bon estat al Centre de Distribució d'Aliments. Els panys dels contenidors són la "conseqüència implícita" (sic) d'aquest acord. Així s'evitarà que les persones que anaven a cercar-hi el seu menjar puguin intoxicar-se amb productes en mal estat. Uns "agents cívics"  (una mena de guàrdia urbana soft) donaran a aquestes persones un val de bescanvi per a l'economat social.

Ara però, senyor Alcalde, permetim un suggeriment. En comptes de posar-hi cadenats i "agents cívics"  col·loquin un cartellet als contenidors on hi digui:

 "Atenció! Els productes d'aquest contenidor poden estar en mal estat. Adreci's al Centre de Distribució d'Aliments on rebrà un cistell de productes bàsics".

Senyor Alcalde, no seria aquesta opció més coherent per part seva, un senyor liberal? Ben segur que si l'ajuntament planteja una alternativa millor a les persones que es veuen forçades a buscar el menjar a la brossa, la immensa majoria la preferiran. Perquè evidentment, el seu pla social no és pas una coartada cosmètica d'una acció repressiva contra els ciutadans que passen fam, no?

O és que potser, senyor Alcalde, s'ha pensat vostè que la gent ens hem tornat definitivament idiotes?

5 d’ag. 2012

Albert Sáez: el negoci del periodisme

Foto obtinguda d'El Periodico
El periodista Albert Sáez repassa sintèticament al seu bloc la història del periodisme com a negoci. En transcric un trosset per a fer boca.

Amb tot, el periodisme com a negoci mai no ha estat ni universal ni reeixit. Una bona part del planeta no ha superat mai la fase dels diaris d’impressor (altrament dits comunitaris) o dels diaris de partit. Mentrestant, als Estats Units i a Europa, en la segona meitat del segle XX, el model de les grans corporacions informatives va entrar en crisi. La majoria no van saber generar les eficiències presumptament derivades de distribuir informació simultàniament en premsa, ràdio i televisió. Això les va afeblir financerament i, a més, les va obligar a endeutar-se per fer front a la reconversió per incorporar la tecnologia digital en totes les fases del procés productiu. Una tecnologia cara i amb períodes d’amortització cada vegada més curts, de manera que el fràgil negoci era incapaç de generar recursos propis per fer-hi front. A Europa, aquesta crisi de la indústria de la informació a finals del segle XX es va voler combatre amb la irrupció de sector privat en l’àmbit audiovisual com a solució d’emergència per salvar les empreses informatives. El desastre ha estat monumental. Grups editorials amb llarga tradició com Godó o amb gran dinamisme com Zeta van estar a punt desaparèixer i els que han sobreviscut com Mediaset (Berlusconi) o News Corporation (Murdoch) han tornat pràcticament a la fase de la premsa de partit. A Espanya, qui millor concentra aquesta singladura és el grup Prisa que en poc més de 20 anys va fer-se amb el control del principal diari i de la principal cadena de ràdio, va crear la televisió de pagament i va convertir-se en un negoci envejable però que acumulava tal quantitat d’endeutament que la crisi financera sorgida al 2008 l’ha deixat ferit de mort i vagant pel planeta en mans d’un fons d’inversió a la recerca d’un nou propietari després de la renúncia efectiva de la família Polanco.

Llegeix l'entrada complerta al bloc de l'autor

Què passa amb el rescat? Quatre blocaires donen claus

L'estat espanyol no pot assumir els interessos que li demanen pel deute. L'italià tampoc. A tot això el president del Banc Central Europeu encripta les seves rodes de premsa: compraran o no deute espanyol i italià? com? i quines seran les conseqüències? Us deixo recopilats quatre articles de blocaires al respecte que a mi com a mínim m'han estat útils per a tractar d'entendre les claus. Parlen des de perspectives diferents i en part contradictòries.

foto obtinguda de www.diario-octubre.com

Vicenç Navarro 
Economista




foto obtinguda de Cinco Dias


Nuño Rodrigo
Periodista econòmic

Mario Draghi, el Doctor Strangelove 

 

 

foto obtinguda de http://www.directe.cat




Raül Romeva
Eurodiputat



 

foto obtinguda de http://www.ifuturo.org


José Ignacio Torreblanca
Professor de Ciència Política

Bien hecho, tío

4 d’ag. 2012

Barcelona estancada

Foto: Laura Camps. Manllevada del bloc Modernas de Barcelona rar exemple de modernor emprenedora


"L'agost a Barcelona és el que era".


Aquesta idea se'm va escolar al cervell ahir a la fossa del Castell de Montjuic, mentre esperava entremig de centenars de persones que comencés la projecció d'El Tercer Hombre. Potser perquè estava gaudint un any més del Cinema a la Fresca. O potser perquè els colors que m'envoltaven -o dels que jo formava part, ves a saber- semblaven trobar-se rera un tel sèpia de fotos setenteres, força més ranci que el vivíssim blanc i negre de la pel·li d'Orson Wells. I ja té mèrit, atès que l'escenari del film és la Viena de postguerra: decadència al quadrat.

I és que resulta que la decadència és moderna. La modernor barcelonina, perduda la força creativa es limita a la recreació. Com aquests documentals d'hombreres i encrespats amb que enguany rememorem aquells jocs olímpics que van ser la repera en innovació i disseny, l'obra culminant de la modernor comptal rera la qual assetjava el decliu.

Avui allò que és trenddy és el vintage. Com les cadires periclitades i els sofàs enfonsats dels bars de modernus al casc antic. Com els bigotets romàntics, les samarretes Imperio i les faldilletes micro-estampades de colors somorts dels que hi seuen. Una mena de versió urbana d'anunci estiuenc de l'Estrella Damm. Avui a Barcelona l'única visió llampant és el rogenc dels guiris de les Rambles.

Els cantors de les glòries d'en Serrallonga poden estar satisfets, la perillosa urbs provinceja. S'ha allunyat el risc de que Ripoll esdevingui un suburbi o Montserrat una delegació del MNAC. 

L'impuls s'exilia massivament a Londres a servir cafès.