27 de nov. 2012

Les voluntats d'un poble: els tres fracassos de Mas


Fracassa el plebiscit

CiU (però també l'Assemblea Nacional de Catalunya, i la direcció de TV3, i el Grup Godó, i Omnium i tants i tants d'altres estranys companys de viatge) havien plantejat les eleccions obertament en clau plebiscitària: tots amb el President. 

La ciutadania ha rebentat aquest esquema encorsetat i el resultat ha estat un parlament més obert que mai. Les electores i electors hem defugit massivament la lògica binària davant la necessitat d'expressar una voluntat complexa: "a favor de la independència però contra les retallades", "contra la independència però convençuts que les retallades són l'única sortida", "contra les retallades i a favor d'un referèndum d'autodeterminació", "d'entrada la independència, però ja ho veurem"... 

Resulta que Catalunya no ha resultat ser un poble bíblic a la recerca del seu destí, sino una societat real que canalitza democràticament les voluntats diverses de la seva ciutadania.

Fracassa la teoria de la majoria silenciosa, també anomenada "tots amb el President"

La "majoria silenciosa" ha estat el constant argument de la dreta davant l'onada creixent de mobilitzacions ciutadanes que exigeixen una sortida a la crisi en que els molt rics assumeixin la seva part de la factura. Contra una important "minoria mobilitzada", Mas i els propagandistes convergents contrastaven una gran majoria de catalans que no criden perquè són ben educats, que no es mobilitzen perquè dediquen tot el seu temps a treballar per aixecar el país i que assumeixen responsablement que el programa de desmantellament de l'estat social és un mal necessari. Una majoria que està amb el President.

La teoria de la "majoria silenciosa" no és massa original. El seu referent històric principal és Nixon, i des de llavors ha estat defensada per tots els governants que han hagut d'afrontar protestes ciutadanes massives. Tenint en compte que només dos de cada deu catalans han votat CiU la cosa ja no s'aguanta per enlloc i la dreta catalana no té més remei que revisar la seva estratègia de prepotència davant les mobilitzacions. La nit de diumenge Mas tenia la mateixa cara que se li va posar a Nixon quan la realitat li va esclatar als nassos.

Fracassa el somni d'una generació convergent. 

El carrer va imposar-se també contra l'agenda nacional del Govern. Davant un procès controlat i dirigit amb la bandera del pacte fiscal, la manifestació de la Diada va imposar una nova lògica: moltíssimes ciutadanes i ciutadans impugnaven l'estratègia gradualista en l'àmbit nacional. El fracàs del projecte federalista del govern d'esquerres ha generat el convenciment en una majoria de ciutadanes i ciutadans que s'imposava una línia rupturista. "Catalunya, nou estat d'Europa" és una bandera força més clara i mobilitzadora que "pacte fiscal".

Les antenes convergents van funcionar, i les direccions de CiU van ser conscients que s'imposava una rectificació a temps: sortir corrents i posar-se al capdavant de la mani.

És just en aquest moment en que la cadellada de dirigents convergents (però també moltes de les figures emergents d'Unió) van veure l'oportunitat de realitzar-se plenament.

Iniciats políticament en el "Catalonia is not Spain",  les noves fornades de dirigents de la dreta catalana sempre han portat malament la contemporització entre desenvolupament nacional i compromís amb l'estat. Neoconservadors fins a la mèdula, l'alliberament nacional de Catalunya representa la quota d'idealisme que fa més suportable la pròpia existència. Aquesta generació que ha copat la direcció de Convergència, i eliminat la vella guàrdia que podria equilibrar generacionalment el partit, ha estat traïda pel seu idealisme.    És aquesta xavalada la que va convèncer a Mas que posar-se al capdavant d'un procès d'autodeterminació evitaria el cost polític del fracàs econòmic i social de la legislatura. No és casualitat que Trias, el darrer supervivent dels anys gloriosos del pujolisme, hagi mantingut un perfil baix en tot aquest procès.

La suma d'una amplíssima mobilització social, un PSC noquejat i un govern que ha posat tota la seva potència de foc a favor del procès sobiranista dibuixava un imaginari col·lectiu alterat en que indepes de tota la vida i sobrevinguts havien esdevingut una amplíssima majoria davant un federalisme ressignat que acceptaria passivament la situació.

Aquest excés de (pre)potència de foc ha tingut l'efecte contrari a l'esperat: remoure els ciutadans contraris a l'independència. La convocatòria electoral ha facilitat allò que les concentracions convocades per peperos col·laterals no aconseguien: una via d'expressió i demostració de força.

Mas ha aconseguit una fita històrica: que anessin a votar aquells que sempre s'havien abstingut a les autonòmiques.

Queden moltes més coses a valorar. A veure si trobo el temps...



1 comentari:

Manel ha dit...

Be et veig en bona situacio