les cosetes del querol

Matar els mitjans de comunicació públics

2012-02-02T00:42:00.001+01:00

Un mitjà de comunicació privat és una empresa. I una empresa viu dels clients. D'aquest fet tots en som conscients. Del que no tenim tanta consciència és de qui són els clients. Els clients d'un mitjà, en contra del que acostumem a pensar, no som l'audiència. Els clients són els anunciants, que són els que paguen. L'audiència d'un mitja no és la seva clientela, sinó el seu producte, allò que l'empresa ofereix als anunciants.

Per a una empresa privada només hi ha una cosa sagrada: els propietaris. El producte, en canvi, no en té res de sagrat: s'amotlla tant com calgui, s'adapta i es modifica, per tal de satisfer la demanda dels clients potencials. Una empresa mediàtica mai serà independent dels seus propietaris, i si no que li preguntin a Berlusconi. La propietat dels grans mitjans de masses cada cop està més concentrada i cada cop té més interessos en altres sectors de l'economia. La propietat és tabú, mai rebrà un tractament que no desitgi. Proveu a escriure "conde de Godó" en els fòrums de La Vanguardia i veureu què passa.

Els únics mitjans de masses en que l'audiència és la propietària són els públics. Teles i ràdios públiques són les úniques en que l'audiència esdevé ciutadania. Evitar per llei que obtinguin finançament privat mitjançant la publicitat en un moment en què es retalla la inversió pública, és condemnar aquests mitjans a la marginalitat d'unes audiències que tossudament opten pels mitjans públics per a informar-se i entretenir-se. Cal lligar de mans i els mitjans públics per satisfer els interessos privats. Primer RTVE amb els vots de PSOE, PP i CiU, que ja ha anunciat que haurà de renunciar a les sèries de producció pròpia que són clau en el seu lideratge. Avui Catalunya Ràdio gràcies al Neopacte del Majèstic. Demà serà TV3. Fins que l'audiència ja no poguem optar entre ser ciutadania o producte a la venda.

Us deixo l'enllaç a la intervenció del senador Guillot en el debat sobre la privació d'ingressos per publicitat a TVE, que a la llum de la notícia de l'extensió d'aquesta privació a Catalunya Ràdio, resulta d'una lucidesa innegable.

Raül Romeva: Un pacte inútil

2012-02-01T09:45:00.000+01:00

"L'espectacle dels últims dos mesos de reunions bilaterals a Europa al voltant del Pacte Fiscal ha estat una pèrdua de temps: l'atur segueix pujant i la inestabilitat del deute públic segueix castigant a països com Grècia, Portugal, Espanya i Itàlia. El Pacte Fiscal cristal·litza les polítiques d'austeritat sense resoldre la crisi de l'euro, i no veig per enlloc el compromís amb polítiques econòmiques per lluitar contra l'atur."

Llegeix l'entrada complerta al bloc del Raül

Unai Sordo: No entienden nada. Escrito al hilo de la rajada de Rajoy

2012-01-31T21:37:00.000+01:00

Me ha producido perplejidad la rajada "off the record" del presidente Rajoy sobre la hipotética reforma laboral que le va "a costar una huelga general". Mi primer pensamiento ha sido para parafrasearle: "Qué tropa!". Y la segunda: no entienden nada.

Estar pensando en una reforma de rompe y rasga seria de una torpeza política enorme. Apenas una semana después de un acuerdo muy importante entre organizaciones empresariales y sindicales. Y ni mas ni menos que sobre negociacion colectiva. El elemento mas determinante a la hora de regular las relaciones laborales en un país, tanto en su faceta de asignación de recursos, como en la faceta de inducción de comportamientos en el seno de las empresas.

Un acuerdo valiente y planteado para romper la vieja inercia que ha definido el mercado de trabajo español desde los últimos 80. El recurso habitual a la contratacion temporal como elemento de precaución ante el cambio; el despido como primera opción de regulación ante el cambio (productivo, tecnológico, etc.). Sustituir esto por la apuesta al recurso a la flexibilidad interna pactada en las empresas que desplazaran la anterior inercia. Esa es una de las grandes potencialidadades del acuerdo.

Continua llegint l'article al bloc de l'Unai

@LorenaCastro:Las medidas del nuevo gobierno del PP: más crisis para los trabajadores

2012-01-31T15:48:00.002+01:00

Lorena Castro, formadora de delegats sindicals i un dels perfils més interessants i actius del ciberactivisme social, analitza metòdicament al seu bloc les primeres mesures laborals, socials i fiscals del Govern del PP.

El Partido Popular se presentó a las últimas elecciones generales con el lema: "Primero el empleo"

Sin embargo sus primeras medidas una vez ha llegado a La Moncloa se han dirigido a reducir el déficit y no ayudan a resolver el problema de empleo en nuestro país, todo lo contrato. Analicemos el contenido de los primeros RD publicados por el gobierno del PP.

Continua llegint l'article al bloc de la Lorena

La crisi, segons el Professor Fontana

2012-01-30T15:45:00.000+01:00

"Que la crisis se debiera a problemas del sistema y no a un mero accidente en el terreno de la especulación financiera lo vino a demostrar su extensión a Europa, agravada a través del ataque a la deuda pública de sus gobiernos, que aceptaron estrangular el crecimiento de sus países con una estéril política de austeridad. De ese modo culminó la más inesperada de las victorias de la guerra fría: la imposición de las reglas más duras del 'sistema de libre empresa' a una Europa que hasta entonces se había resistido a abandonar por completo unas pautas de política social que garantizaban un mínimo de cohesión y un cierto grado de igualdad. El modelo construido en Europa como fruto de siglo y medio de luchas sociales podía ser definitivamente destruido. Algo que no había conseguido ni siquiera el fascismo"

Josep Fontana. Por el bien del imperio.

Hi ha alternativa a les retallades de CiU?

2012-01-27T13:37:00.000+01:00

L'acord laboral: anàlisis a la blocsfera

2012-01-25T17:25:00.009+01:00

Ja comencen a emergir a la blocsfera anàlisis de l'acord laboral que estan signant en aquests moments CCOO, UGT i CEOE. La voluntat és que aquesta sigui una entreada viva a la que anirem incorporant articles de blocaires que ben segur aniran publicant-se durant els propers dies. De moment, dos dels més matiners: Eduardo Rojo i Joan Coscubiela.

Acord laboral
CCOO, UGT, CEOE i CEPIME
Enllaç al text íntegre de l'acord

José Luis López Bulla
Sindicalista emèrit

Salir de este tipo de reformas

(López Bulla rebent algun tipus de soborn del Potencial Gurú de Twitter, sota la mirada atenta d'Antonio Córcoles)

Manel Garcia Biel
Economista i sociòleg

Les injustes crítiques al sindicat

Joan Carles Gallego
Secretari General de CCOO de Catalunya

Hi ha camí a recòrrer

Alberto Garzon
Economista i Diputat d'IU

Primeras impresiones de la reforma laboral

Eduardo Rojo
Catedràtic de Dret del treball i de la seguretat social UAB

Unas primeras notas sobre el acuerdo alcanzado entre patronal y sindicatos para la reforma laboral.

Joan Coscubiela
Expert en Dret del Treball i Diputat al Congrès per ICV-EUiA

Una primera y rápida lectura -personal- de los acuerdos CCOO, UGT y CEOE

Vídeo de la manifestació de treballadors públics de 18 de gener

2012-01-19T16:34:00.001+01:00

Com es financia CCOO?

2012-01-10T16:43:00.000+01:00

Sens dubte una de les principals perversions del debat sobre el paper del sindicalisme, és que mentre molts mitjans de comunicació donen cabuda o expressen grans crítiques al seu finançament, enlloc s'explica quin és aquest finançament, d¡on prové o a què es dedica.

La Federació d'Indústria de CCOO d'Espanya, ha elaborat i penjat a Youtube un video en que detalla els números globals de CCOO i els d'aquesta federació en particular.

Aprofito per a destacar l'excel·lent línia de comunicació audiovisual que està consolidant aquesta federació, i que tant de bó faci escola al conjunt del sindicat.

Conferència: 'La primavera Àrab, un any després', amb Ferran Sales

2012-01-09T12:18:00.002+01:00

Ferran Sales, corresponsal d'EL PAÍS al Magrib durant 15 anys analitzarà en una conferència els efectes i l'evolució de la Primavera Àrab.

Dilluns 16 de gener a les 18:00 a la Seu de CCOO a Barcelona (Via Laietana 16)

Els "Dilluns del Cipri" és la programació de conferències de la Fundació Cipriano García, el laboratori d'idees de CCOO de Catalunya.

Manel Garcia Biel: El Govern dels Golafres

2011-12-30T11:44:00.000+01:00

Artur Mas va definir, en la seva presa de possessió com a President, el seu Govern com “el dels millors”. Els fets l’han desmentit i ho han situat tot al seu lloc. L’enquesta del CEO (Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat) suspèn el Govern per primera vegada a la historia del centre d’estudis.

La política de retallades també ha fet que la ciutadania posi en el tercer lloc de les seves preocupacions la sanitat, la qual cosa és demostrativa del clima de por que han creat les polítiques del Govern.

El Govern Mas, a diferencia dels govern de Pujol, és el de la dreta pura i dura que només utilitza la senyera per envoltar-se de victimisme. La culpa de tot és de l’anterior govern tripartit o de Madrid. Ells retallen a fons l’estat del benestar dels catalans, però s’excusen dient “nosaltres no voldríem però no ens queda més remei”.

Realment el Govern de Mas no s’equivoca. Governa al servei dels "lobbies" que representa. Es evident però, que ho fa de forma destralera en les formes i té una gestió manifestament millorable.

Continua llegint l'article al bloc del Manel

Ha mort Justo Domínguez històric dirigent d'UGT de Catalunya

2011-12-30T11:23:00.000+01:00

Justo Dominguez (dreta) amb José L López Bulla (CCOO)

M'he assabentat de la mort del company Justo Domínguez pel bloc de José Luis López Bulla, el veterà sindicalista ha lluitat durant molt de temps contra la malaltia. Des d'aquí el meu sincer reconeixement i tota la solidaritat amb la família ugetista.

Us deixo l'enllaç al comentari d'en José Luis.

Com mola el cartell del Barnasants 2012

2011-12-29T16:20:00.001+01:00

Ahir nit tornant a casa em trobo el barri empaperat amb l'Antonio, em van saltar les llàgrimes i tot.

Aquí deixo l'enllaç a la web per a qui vulgui consultar la programació.

Guillot torna a publicar al seu bloc

2011-12-29T14:08:00.000+01:00

Després d'un període d'inactivitat, Jordi Guillot Senador de l'Entesa Catalana de Progrés per ICV-EUiA i col·laborador involuntari de Les Cosetes, repren l'activitat blocaire per alegria dels lectors partidaris dels verbs esmolats.

Nou número de Segle XX, la millor revista d'història "made in Catalonia"

2011-12-29T11:49:00.001+01:00

Contra crisis i retallades emergeix per quart any consecutiu Segle XX, la millor revista d'història fabricada a Catalunya i en català. Dirigida pel Catedràtic de la UB Andreu Mayayo, Segle XX és fruit de la col·laboració de la Fundació Cipriano García - CCOO i l'Editorial Afers.

A més, enguany compta amb la col·laboració de l'amic Miquel de Toro, especialista en nazisme.

Recerques i assaigs: Raanan Rein: L’apropiació de la memòria dels voluntaris jueus de la Guerra Civil espanyola per l’establishment sionista / Soledad Fox Maura: Missió impossible: l’ambaixada republicana a Washington (1936-1949) / Noemí Alonso: Els moviments veïnals a Roma durant el cicle de protesta italià (1968-1976) / César Lorenzo Ruiz: De campus universitari a temple de la marginalitat. El canvi social a les presons espanyoles durant la transició política / Miquel de Toro: Holocaust, historiografia i identitat nacional a Alemanya (1945-1990) / Debats: Els processos de nacionalització a Espanya: anàlisi crítica i noves propostes d’intepretació: Fernando Molina i Miguel Cabo: «Donde da la vuelta el aire»: reflexions sobre la nacionalització a Espanya / Alejandro Quiroga: Les tres esferes. Cap a un model de la nacionalització a Espanya / Fernando Molina i Miguel Cabo: Historiografia i nacionalització a Espanya. Reflexions finals / Ressenyes i notes de lectura: Jordi Gràcia, Claudio Natoli, Jaume Barrull, Dianella Gagliani, Antonio Fco. Canales, Gonzalo Álvarez Chillida, Rafael Cruz,José Luis Martín Ramos, Gloria Nielfa, Ana Cabana, Rubèn Doll-Petit, Paola Lo Cascio, Jesús de Felipe Redondo, Gabriele Ranzato, Claudia Cabrero, Anna Caballé,Ángela Cenarro, Carles Santacana, Imma Boj, Lluís Úbeda / Resums / Autors.

Segle XX pot adquirir-se en llibreries i a la web de l'editorial.

La majoria silenciosa

2011-12-27T20:10:00.000+01:00

Reprenc l'escriptura del bloc després d'unes setmanes voluntàriament absent de les xarxes. Han passat i s'han escrit moltes coses importants en aquest temps que es mereixen comentaris. Però atesa la intensa activitat electoral de Les Cosetes, penso que correspon un comentari de la política catalana.

Els resultats a les eleccions generals van permetre a CiU fixar una lectura de ratificació electoral de la política de retallada i desmantellament dels serveis públics. CiU no obtenia pas els seus millors resultats en unes generals i ha obtingut una important pèrdua de vots en relació a les darreres autonòmiques, és a dir en el període en que s'ha aplicat aquesta política. No obstant, la fallida general del PSC permetia el sorpaso i aquesta va ser la notícia política. CiU va poder presentar els resultats com una confirmació del suport social de "la majoria silenciosa" a la seva acció de govern.

Immediatament després de les eleccions, la reacció de la coalició va ser doble. D'una banda, el Govern de la Generalitat anunciava una nova ofensiva de retallades de despesa social i drets dels treballadors públics. En paral·lel, Duran Lleida anunciava que CiU en cap cas supeditava l'acord amb el PP a l'obtenció del "pacte fiscal", la bandera absoluta de la coalició durant la campanya.

Les ombres, però, planegen sobre el Govern de CiU. L'escenari d'un PP amb majoria absoluta al Congrés i soci necessari al Parlament evoca passades decadències. Però allò que és més trascendent és la duríssima valoració ciutadana que expresen els estudis d'opinió publicats passat el 20N. La "majoria silenciosa" s'oposa a les retallades socials, especialment pel que fa a sanitat i educació. El govern de CiU obté una valoració molt per sota del que mai van obtenir els dos governs d'esquerres.

En el moment actual, la principal font d'oxigen per a CiU són PSC i ERC, oficialment a l'oposició. Ambdós partits, amb noves direccions emergides de processos traumàtics, mostren obertes senyals d'entesa amb CiU, acceptant amb matisos la política de reducció de depesa pública que està abocant Europa a una nova recessió, en la que els catalans serem, això sí, el primers de la classe de Frau Merkel.

senyor Boí, senyors de Goldman Sachs, senyors FERROVIAL, senyor Botín, senyor Alemany... sangoneres en general

2011-11-20T00:40:00.002+01:00

Manuel Castells expressa el seu suport a Coscubiela

2011-11-15T10:55:00.000+01:00

Pots llegir la carta complerta de Manel Castells a Joan Coscubiela clicant aquí.

Sostiene Maruja

2011-11-13T22:35:00.004+01:00

.

2011-11-06T13:57:00.003+01:00

#20N: Chacón és el missatge

2011-11-05T21:32:00.003+01:00

Des del cartell electoral, la imatge en elegant blanc i negre de la candidata es menja el logotip del seu partit i la insípida frase del lema de campanya.

Les fotos d'aires presidencials, semblen sortides de la factoria de la Casa Blanca. Dins de la foto però, la candidata recorda més aviat una noia preparant oposicions. Una candidata amb cara de nena seriosa. Des de l'anunci de pre-campanya la seva mare ens diu que era una noia tossuda i molt treballadora, i sembla clar que la seva trajectòria pública l'avala.

Treballadora, ben segur, i alumna avantatjada. Mai ha creat ni un sol problema als diferents directors d'escola amb els que s'ha trobat. Montilla, Zapatero o Felipe González només deuen tenir a aquestes alçades una amiga en comú, la Carme.

No se li coneix a la candidata cap fita política assolida, cap formulació renovadora, cap efecte significatiu de la seva acció pública. La gran obra de na Carme Chacón és ella mateixa: la jove promesa del montillisme, la ministra preferida de Zapatero, la primera ministra de defensa, la primera embarassada que passa revista a les tropes, la primera dona amb opcions reals de dirigir el PSOE. La Carme no és ni de l'ala dreta ni de l'ala esquerra, ni obiolista ni capitana, ni oficialista ni enfant terrible...la Carme és senzillament la Carme.

Atenció a la valoració que en fa la Web Política y moda referint-se al seu vestuari: Aún no ha conseguido definir su estilo y ese es su principal inconveniente. Prueba todas las tendencias sin ningún juicio o valoración previa. Al no disponer de un estilo definido, la imagen que proyecta es variable y caprichosa

Com que en campanya alguna cosa s'ha de dir, la Carme repeteix amb veu monòtona de recitadora de temaris que no han retallat ni sanitat ni educació. No parla de res més, perquè tota la resta l'han retallat. Evidentment fa trampa: sanitat i educació són competències autonòmiques, i al PSOE només li queda un govern autonòmic del règim comú des del que retallar res. Ells no han retallat la sanitat, senzillament han tancat l'aixeta i obligat a les autonomies a fer les retallades amb el mètode de disciplina Salgado.

Sí, fa trampes, però no li tingueu en compte: les fa de bona fe.

César Calderón: Elecciones #20N: ¿ Como ha comenzado la campaña en internet?

2011-11-05T20:28:00.000+01:00

¿ De que están hablando los ciudadanos? ¿ Que temas les preocupan? . Como verán en el gráfico las preocupaciones que los ciudadanos expresan en internet son similares a las que lo hacen en otros medios, la economía es el tema estrella, seguido en este caso por el terrorismo.

Resulta curioso que mientras que los ciudadanos hablan en internet de estos temas, que son los que inclinan la balanza del voto hacia uno y otro lado, los partidos en su mayoría estén hablando básicamente de… internet, en una suerte de meta-conversación que no les aporta absolutamente nada y que les expone en un medio que mayoritariamente no conocen bien.

Llegeix l'entrada complerta al bloc de l'autor

El dia 16 la gent d'esquerres d'aquest país hem quedat al Poblenou

2011-11-03T12:27:00.003+01:00

López Bulla: Neoliberales a fuer de nacionalistas en Catalunya

2011-11-01T23:34:00.000+01:00

El postpujolismo abre una nueva placa tectónica. El nuevo dirigente de CDC ya no es exactamente un nacionalista á la Pujol. Su conferencia en la London School of Economics (Londres, 2005) indica una insimulado acercamiento a los planteamientos neoliberales. Aunque sea secundario, vale la pena retener que el padre espiritual de todo ello no es otro que el eminente científico Andreu Mas-Colell y el equipo que dirige en la Universidad Pompeu Fabra. La reorientación de la política no puede prescindir del nacionalismo catalán, sencillamente porque CDC y el grupo dirigente siguen en la órbita de las diversas familias nacionalistas: desde la estridencia soberanista hasta, metafóricamente hablando, los moderados nacionalistas frigios. En todo caso, el nacionalismo ya no es la categoría principal sino simplemente la pegatina en la solapa para no infundir sospechas. Se abre, pues, la fase neoliberal. De ahí que la conformación del nuevo gobierno catalán, tras la derrota del tripartito, tenga un marcado carácter que está en consonancia con la nueva placa tectónica. Son ya neoliberales a fuer de (barnizadamente) nacionalistas. Para mayor plasticidad: Mont Pelerin es la billetera y Montserrat la pegatina.

En ese nuevo paradigma el actual Conseller de Sanitat puede decir que “la salud depende de cada cual”. Así, sin subterfugios. Esta es otra consecuencia de la distracción de la izquierda catalana. Este es el territorio en que se encuentra con pocos acompañamientos políticos un esforzado Joan Coscubiela.

Llegeix l'entrada complerta al bloc del José Luis

Manfredi: Sobre la burbuja de la educación universitaria

2011-10-31T12:43:00.000+01:00

En los últimos meses, Peter Thiel, fundador de PayPal e inversor en Facebook, ha removido el debate sobre la educación universitaria en Estados Unidos y, por extensión, del sistema educativo. Sus ideas han aparecido recogidas en medios tan variados como The Economist,Tech Crunch o The Huffington Post. En medios especializados, hay también opiniones paratodos los gustos. La visión libertaria de Thiel tiende a ser radical, pero sus ideas merecen una reflexión.

La crítica de Thiel consiste en que el sistema ha generado una burbuja que sobrevalora los títulos y la formación académica en detrimento del talento y de otras habilidades. Como resultado, los alumnos pagan un alto precio por la matrícula, se endeudan antes de licenciarse a costa de reducir su capacidad de invertir capital en proyectos emprendedores y se sobrevalora la recompensa que se obtiene. Según su argumentación, si la educación universitaria se convierte en un servicio de lujo al servicio de las elites es porque el valor no reside en la educación en sí misma, sino en la capacidad de crear redes sociales y garantizar un futuro mejor. Si no es por esta razón, Harvard podría crear 100 filiales en todo el mundo y expandir su negocio.

¿Dónde está la burbuja? La deuda que cada alumno contrae antes de acabar los estudios universitarios alcanza la cifra de 22.900 dólares de media, un incremento agregado del 47% durante la última década. Si el ritmo de crecimiento de la deuda se mantiene y los alumnos sólo garantizan su pago con los “mejores” empleos que conseguirán como graduados, ¿qué pasaría si la crisis se alarga y no se pueden pagar los créditos contraídos? La hipótesis es arriesgada, pero tiene fundamento.

Continua llegint l'entrada al bloc de l'autor

Les crisis econòmiques segons Quino

2011-09-28T21:37:00.000+02:00

Ignacio Escolar: El fracaso de la reforma laboral

2011-09-16T11:09:00.000+02:00

Decía el preámbulo de la reforma laboral que entre sus “objetivos fundamentales” estaba crear “empleo estable y de calidad”, “restringir el uso injustificado de la contratación temporal” y “favorecer una utilización más extensa de la contratación indefinida”. El éxito del modelo a la vista está. La reforma laboral cumple un año el domingo. No hay mucho que celebrar: el paro ha aumentado en más de cien mil personas y la temporalidad ha crecido un poquito más. Del prometido “empleo de calidad” ni se sabe ni me atrevo a preguntar.

Segueix llegint l'entrada al bloc de l'autor.

El castell de Montjuïc tornarà a ser presó

2011-09-15T16:30:00.003+02:00

Durant gairebé tres segles la fortalesa que mira Barcelona des de Montjuïc no servia pas per protegir la ciutat, sinó per mantenir-la sotmesa, bombardejar-la, empresonar i assassinar les persones que s'aixecaven contra l'opressió.

Avui CiU, des del Govern de la Generalitat vol que el castell de Montjuïc torni al seu estat de presó, de presó de la memòria democràtica. Precismanet de presó de la memòria d'aquells que es van aixecar contra l'opressió.

Sent conseller del Govern de la Generalitat, Joan Saura va impulsar el Memorial Democràtic donant resposta a una demanda sostinguda per molt de temps per antics resistents, families, historiadors i entitats cíviques. L'objectiu del Memorial era la "recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica durant el període entre 1931 i 1980" i en la seva direcció es va donar participació real a associacions de represaliats, experts i entitats ciutadanes.

El Memorial incomoda a CiU des del seu origen. Els dirigents de la coalició sempre s'han mostrat contraris a la "recuperació, commemoració i foment de la memòria democràtica". S'hi han oposat amb els mateixos arguments dels franquistes reciclats: els que van aixecar l'exèrcit contra els ciutadans i els que van defensar la democràcia són èticament iguals ("tots dos bàndols en van fer de tots colors" segons Duran) i la recuperació de la memòria pot "dividirs Catalunya en dos bàndols", tal i com assegura Joana Ortega.

Aprofitant la dinàmica de retallades, la primera acció de CiU des del Govern ha estat asfixiar econòmicament el Memorial. Ara pretén traslladar-ne la seu al Castell de Montjuïc per tal de mantenir-lo reclós i allunyat de la ciutadania. CiU trenca els consens entre tots els que van participar del naixement del Memorial i ha marginat els represal·liats, les famílies i els experts en la presa de decisions.

Per què CiU coincideix amb PP en considerar que la recuperació de la memòria dels lluitadors per la democràcia és perniciosa per a la societat? Qui tem la memòria dels resistents?

"Hago huelga por mis alumnos"

2011-09-13T09:19:00.000+02:00

Stephane M Grueso, documentalista i blocaire de referència d'Acampada Sol, entrevista al seu bloc a Cruz, professora de la Comunitat Autònoma de Madrid. Durant l'entrevista, la jove docent parla de la feina real del professorat, els efectes que estan tenint les retallades en la qualitat de l'educació i les motivacions de les protestes.

L'entrevista està penjada en youtube i té una durada de vint minuts. Aquí deixo l'enllaç.

Diada amb Vicent Andrés Estellés

2011-09-12T00:01:00.001+02:00

Enguany la Diada ha començat la nit del dia deu, al Tradicionàrius de Gràcia, on l'Espai País Valencià organitzava la 2a Festa Estellés a Barcelona. Així que l'entrada d'aquest Onze de Setembre la deixem en mans dels versos del de Burjassot.

pare,

no sabies llegir ni escriure.

no sabies de lletra.

analfabet, es diu això d'una manera expeditiva.

un mot que em fa gran dany cada vegada que l'escolte

i l'entenc desdenyosament injust.

caldria matisar.

hom no pot dir analfabet imponentment.

Intuïtiu, em vares dur als millors mestres de venusa,

més endavant de roma

i fins i tot em vas permetre anar a Grècia.

com t'ho podria agrair, pare.

em recorde.

jo escrivia, assegut a la taula,

i tu, dempeus darrere meu,

miraves els signes que traçava jo

com si anessis llegint-los

o patint-los,

no ho sé.

de vegades em demanaves que et llegís allò que jo havia escrit.

no ho entenies però ho intuïes,

el meu llatí ja no era el teu llatí.

i callaves després.

ara,

mentre escric açó,

et sent darrere, a les meues espatles,

et tinc o et necessite.

per això he interromput un himne a venus

i t'he escrit açò

molt devotament,

pare.

Coscubiela: Lluita democràtica, social i nacional. Un itinerari compartit, un mateix adversari

2011-09-10T22:23:00.000+02:00

Autonomisme, Federalisme, Independentisme avui no tenen la mateixa significació, perquè ha irromput amb força una altre subjecte que té naturalesa econòmica, però actua com a subjecte polític, encara que no tingui la legitimitat per fer-ho. Aquest subjecte es el mercat de capitals en un context de globalització que ens obliga a reconsiderar totes les categories politiques del segle XX i el debat sobre les formes d’Estat.

Llegeix l'article complert al bloc del Coscu

Jordi Évole: Por alusiones

2011-09-10T18:19:00.002+02:00

¿A quién se le ocurre empezar la temporada de un programa televisivo hablando de Qatar y la Qatar Foundation? ¿En qué momento le hice caso al guionista que propuso el tema? ¿Por qué acepté sin pensar que nos estábamos metiendo en un berenjenal?

Nuestro programa sobe Qatar lo teníamos en mente desde que se firmó el patrocinio con el Barça. Pero por cuestiones de producción no lo pudimos grabar hasta mediados del mes de agosto. La emisión del programa estaba prevista mucho antes de que la Junta decidiese someter a votación en la asamblea de compromisarios la decisión de llevar la publicidad de la Qatar Foundation. O sea, que nosotros no buscamos el oportunismo. Aunque tampoco nos amargó la decisión de la Junta porque volvía a poner en portada un tema que hacía meses que no lo estaba.¿Qué buscaba "Salvados" con este programa?r ¿Provocar una reacción contraria al patrocinio? ¿Hacer un publirreportaje del país y su emblemática fundación? Pues ni una cosa ni la otra. Simplemente queríamos conocer, dentro de nuestras posibilidades, el país. Es verdad que 5 días no dan para conocer ningún lugar a fondo, pero la producción televisiva es la que es y nos empleamos al máximo para mostrar de la mejor manera que supimos los contrastes de un país complejo.

Continua llegint l'article al bloc de Jordi Evole

Respectar el treball dels docents

2011-09-10T08:28:00.003+02:00

Sóc fill de mestra. És per això que de petit he hagut d'esperar moltes tarde, acabades les classes, que la mare acabés de treballar les hores no lectives: preparant activitats, corregint treballs, parlant amb pares, participant a reunions...

A casa era habitual, i encara ho deu ser, veure la mare fora de les hores de treball corregint exercicis i preparant les classes. He perdut el compte de totes les vegades en que l'acompanyàvem a papereries i merceries per comprar material per l'escola, avançant sempre els diners de la seva butxaca.

Em rebel·la veure com es retallen sous i em preocupa quees restin hores no lectives de la jornada dels docents. Em rebel·la i em preocupa com a ciutadà. Però, sobretot m'indigna que alguns governants pretenguin evitar la censura de la ciutadania a base de difamar i mentir sobre la dedicació real de professors i mestres del sitema públic d'educació. Com es pot ser tan miserable?

Joan Herrera: Volem ser el punt de trobada de federalistes, sobiranistes i independentistes.

2011-09-09T21:08:00.001+02:00

Joan Herrera va presentar ahir en una conferència el plantejament que vol impulsar a ICV en relació a la política nacional catalana. Després del suport expressat a la candidatura de Coscubiela pel 20N, Herrera mostra novament la seva voluntat de fer d'ICV el referent de tota la gent d'esquerres de Catalunya. Definitivament Iniciativa donarà la batalla el proper 20N.

Transcric algunes notes de la conferència, que podeu llegir íntegrament aquí.

la primera pedra sobre la que cal construir el catalanisme és reivindicar la sobirania de la gent i també dels pobles front la sobirania dels mercats.

a CiU li preocupa la pèrdua de competències i de sobirania de Catalunya quan és a mans de l’Estat, però ja li va bé quan els ciutadans perden sobirania a mans dels mercats.

Si no es convoca el referèndum [per la reforma constitucional], novament la majoria de la ciutadania serà expulsada del nou consens constitucional establert pel PSOE i el PP.

La qüestió lingüística és un tema d’identitat nacional, però no només això. És una qüestió social. El coneixement del català i del castellà al final de l’escolarització obligatòria és una garantia d’igualtat d’oportunitats per accedir al mercat de treball i un dret de tothom qui viu a Catalunya.

El PP està introduint en la política catalana els recursos contra la llengua, les polítiques racistes de García Albiol i el moviment contra l’autogovern i la recentralització de l’Estat.

La cohesió també està en risc quan s’identifica immigració amb frau en les prestacions socials, com va fer el conseller Mena en criminalitzar tot el col·lectiu marroquí; o amb la delinqüència, o quan es posa
constantment sota sospita determinades creences religioses.

Quan es tanquen urgències, o es degrada la qualitat de l’ensenyament, o es retalla en les escoles bressol, o s’incrementen les taxes a la universitat o cau un 76% la construcció d’habitatge protegit en relació a l’any 2010, mentre el govern és incapaç d’oferir alternatives a les famílies desnonades, hi ha una part de la societat que s’allunya cada cop més d’aquest model de país que exclou i
que no inclou.

perquè les esquerres tornin a governar Catalunya han de tenir un projecte nacional compartit que sigui el mínim comú denominador del catalanisme d’esquerres i que disputi a CiU la centralitat del catalanisme.

on és més evident la feblesa de l’esquerra nacional és al Congrés dels diputats, ho dic per experiència pròpia.

La principal representació de l’esquerra catalana, el PSC, no només no té veu pròpia a Madrid sinó que està supeditada al PSOE i no sembla que això,malauradament, hagi de canviar.

Al Congrés cal una esquerra nacional forta, independent, però amb capacitat de diàleg i d’acord amb les esquerres de tot l’Estat.

I aquesta alternativa no la podem construir només des de les institucions. L’hem de construir amb velles i noves aliances. Des dels que s’oposen a les retallades, a empresaris dinàmics que, perplexos, veuen com s’escanya l’economia catalana amb l’aplicació dogmàtica de retallades que afecten
l’equitat i que resten dinamisme al país.

Ara ens trobem en un moment difícil en què el catalanisme també pot ser derrotat. Derrotat en tant que per la via dels fets podem quedar reclosos en el marc d’un autonomisme de baixa intensitat, per molta retòrica abrandada que li posem.

Com a força d’esquerres coherent ens confrontem amb la política de CiU. Però com a força nacional estem disposats al diàleg i a l’acord amb totes les forces catalanistes.

Volem ser el punt de trobada de federalistes, sobiranistes i independentistes.

Ho he dit en altres ocasions, els federalistes no podem rebutjar la hipòtesi de la independència si el projecte federal no té sortida i els independentistes no poden rebutjar el pacte federal com un avenç objectiu per a Catalunya. El federalisme plurinacional i l’independentisme no essencialista no
només han de conviure, han de poder definir un camí a compartir conjuntament.

la nostra vocació és esdevenir punt de trobada de la diversitat del país, més que abanderar una suposada puresa ideològica en el terreny nacional.

hi ha esperança, perquè, agafant una idea d'Ulrich Beck, el crit arreu del món, el de la gent indignada de la plaça Catalunya o de la Puerta del Sol, el dels joves portuguesos, el de la societat israeliana, el dels treballadors italians o el de les revoltes àrabs, és democràcia i justícia social.

Javier Pacheco considera "una oportunidad para la izquierda catalana" la candidatura de Coscubiela

2011-09-09T19:37:00.001+02:00

La candidatura de Joan es una oportunidad para la izquierda catalana de catalizar la voluntad de una parte de la ciudadanía y convertirla en votos el 20-N, en una fuerza política, ICV, que garantice eficacia en la representatividad parlamentaria y construya las alternativas sociales, políticas y económicas que los ciudadanos/as están deseando ver plasmadas en la acción política cotidiana y en la salida de la crisis.

Creo que es un gran acierto.

I aquest home, per què no té bloc?

La candidatura de Coscubiela genera il·lusió

2011-09-08T23:57:00.001+02:00

La presentació per sorpresa de la candidatura de Joan Coscubiela a les primàries d'ICV ha estat un veritable revulsiu. Des de que ahir al matí Coscubiela va anunciar la seva candidatura he tingut ocasió de comprovar que molta gent d'esquerres, de l'actiu de l'esquerra militant que sobrepassa les fronteres dels partits, estan feliços.

El suport de Joan Herrera i la direcció d'ICV a aquesta candidatura és una crida: Iniciativa surt a donar la batalla. I la batalla és renovar la il·lusió de molta gent d'esquerres que s'ha trobat orfe políticament.

En la batalla d'unes eleccions, hi ha un primer col·lectiu que tot partit necessita mobilitzar: "la seva gent". Que la gent de l'esquerra ens mobilitzem és la clau de les properes eleccions: militants de les agrupacions locals d'Iniciativa i d'EUiA, intel·lectuals, sindicalistes, activistes socials, i una legió de persones que guarden al fons d'algun calaix el carnet d'ICV, o del PSUC, o del sindicat. Aquesta gent està il·lusionada amb la candidatura d'en Coscubiela.

Són moltes i molts els que s'han posat a netejar les velles armes amb que van conèixer la victòria i la derrota, que fa anys que dormen, en algun racó abandonades. Ens necessiten a totes i tots en aquesta aposta. I ara és l'hora.

Jordi Armadans: Fuentes & Navarro, més enllà de l’anècdota

2011-09-08T13:41:00.000+02:00

L’entrevista d’en Manuel Fuentes a Vicenç Navarro ha aixecat polseguera.

Es miri com es miri, el to, actitud i alguns comentaris d’en Fuentes estan fora de lloc. Especialment tractant-se d’un mitjà públic. Però, com altres vegades, tinc la sensació que ens quedem en l’anècdota i no anem al fons.

Al marge de la qüestió -ben important certament, però que ja he abordat altres vegades- de la poca diversitat ideològica als mitjans de comunicació, el problema aquí no és un periodista, una entrevista puntual o una mala relació entre entrevistador i entrevistat que s’acaba projectant per la ràdio. Crec que el problema és que està massa ben valorada l’entrevista incisiva que frega la mala educació. Des de sempre he trobat, a la facultat, a les redaccions, al carrer, gran admiració pels periodistes incisius, que tallen, interrompen i marquen a fons l’entrevistat, amb l’argument que el periodista ha de dur l’entrevista per on ell vol, ha d’aconseguir la declaració que ell vol i ha de fer que l’entrevistat es mulli. No ho sé, però a mi em sona a un plantejament de l’entrevista com si fos un combat de boxa.

Continua llegint l'entrada al bloc d'en Jordi

Qui és Joan Coscubiela?

2011-09-07T13:00:00.003+02:00

Fa escassos minuts, Joan Coscubiela ha anunciat la seva voluntat de presentar-se al procès de primàries en que els i les militants d'ICV elegirem el cap de llista de la coalició per a les properes eleccions generals del 20N.

Joan Coscubiela va nàixer al barri de la Barceloneta el 1954, en una família de treballdors implicats en la militància sindical clandestina. De ben jove va implicar-se en els moviments socials i estudiantils anti-franquistes, per la qual cosa va ser procesat pel Tribunal d'Ordre Públic del règim i empresonat el 1972.

Llicenciat en Dret va començar a col·laborar en els despatxos de Francesc Casares i Luis Salvadores, dos noms de referència en la xarxa d'advocats laboralistes implicats amb les lluites de les treballadores i treballadors en el tardo-franquisme.

Durant els anys de transició va participar en la creació del Gabinet Jurídic de CCOO, esdevenint l'advocat de la Federació de la Construcció.

Gradualment assumeix majors responsabilitats en el sindicalisme català, centrades en la defensa del sistema públic de protecció social que ha estat un element central de la seva activitat sindical. L’any 1982 va actuar, en representació de CCOO, en l’acció popular en el procés penal conegut com el «frau a la Seguretat Social», en què van resultar implicats centenars d’empresaris catalans, professionals del dret i empleats públics. En aquests anys compatibilitzava la seva responsabilitat sindical amb la feina de professor associat de Dret del Treball a la Universitat Autònoma de Barcelona.

L'any 1995 va ser elegit Secretari General de CCOO de Catalunya, responsabilitat que ha exercit durant tretze anys. Des d'aquesta responsabilitat va liderar el procès de modernització del sindicalisme català, l'impuls del marc català de relacions sociolaborals i la consolidació de CCOO com a primera força sindical de Catalunya.

Des de 2008, any que finalitza les seves funcions sindicals, ha retornat a l'exercici de la docència universitària centrada principalment en el dret del treball i en l'anàlisi dels moviments socials. Des d'aquesta faceta ha seguit d'aprop la configuració del 15M, sobre la qual ha publicat diversos articles de premsa.

Ah, i té bloc.

López Bulla: ¿De veras son los mercados los que...?

2011-09-05T14:06:00.000+02:00

Afirmar que las contrarreformas que se están dando por estos pagos obedecen a exigencias de los mercados es una verdad evidente, pero no es toda la verdad. Se trata, en mi opinión, de algo de mayor trascendencia: la gran operación de los grandes capitales globales de proceder, con menos controles democráticos (especialmente los de mayor contrapeso) para organizar una nueva acumulación capitalista. Por eso sobran, en fatal lógica, todos los instrumentos de la acción colectiva y el Derecho del Trabajo.

Llegeix l'entrada sencera al bloc d'en José Luis

@Acampadasol explica la reforma constitucional

2011-09-04T13:38:00.001+02:00

Excel·lent iniciativa del Grup d'Economia d'Acampada Sol per explicar què és i què suposa la constitucionalització del dèficit 0. Els moviments "tradicionals" tenim molt a aprendre...

Com Llamazares ha evitat la pantomima de Duran

2011-09-02T22:25:00.005+02:00

Plantejament

23/08/2011

Durant el debat parlamentari de convalidació de les darreres retallades de drets laborals el president del govern anuncia per a sorpresa de tothom, que ha pactat amb el cap de PP introduir a la constitució «una regla para garantizar la estabilidad presupuestaria en el medio y largo plazo, en relación tanto con el déficit estructural como con la deuda, que vinculara a todas las administraciones públicas» per la via exprés i sense consultar a la ciutadania.

Des del seu escó, Duran i Lleida agafat per sorpresa, pensa ràpid. Prohibir constitucionalment que l'esquerra pugui dur a terme el seu projecte polític i tornar-se a vestir d'home d'estat. Sona de meravella. Des de l'estrada assegura compartir "l'esperit" de la reforma a l'espera de conèixer "la lletra". Ni un mot sobre la forma en que s'ha negociat, ni el respecte a l'autogovern de Catalunya.

Nus

24/08/2011

La sala de màquines de CiU treu fum. A les portes de les eleccions generals, els estrategs convergents veuen en la proposta una nova oportunitat d'aprofundir en l'anul·lació del PSC: "abans el PSOE que Catalunya". Comencen a pressionar Duran perquè giri. Duran guanya temps, ara proposa que la reforma es sotmeti a referèndum el mateix 20N, però sense exigències: "Creo que el PSOE y el PP se lo tienen que tomar muy en serio y medir si tienen que hacer un referéndum".

Comença el ball de pressions dins de CiU. PSOE i PP volen l'aval de CiU a la reforma per vestir un pacte de despatx de "consens nacional", així que es dediquen a explorar fórmules de compromís que permetin que Duran faci el paper que més li agrada: el català emprenyat amb tots els altres perquè no fan bé les coses i que a última hora s'arromanga per arreglar les "chapuzas" per sentit de la responsabilitat.

Mentrestant el PSC acaba de suïcidar-se electoralment acatant la disciplina del PSOE. Amb l'etern adversari anul·lat comença a aplanar-se el camí per a un suport de CiU a la reforma.

26/08/2011

En el debat de presa en consideració de la reforma al Congrés Duran puja l'aposta: l'acord "és una ruptura del pacte constituent", però ara ja no és necessari un referèndum. La ruptura es podria esmenar tenint en compte els altres partits que van aprovar la constitució. Per deixar clar la seva disposició no vota en contra d'una cosa tan greu com una "ruptura del pacte constituent", senzillament s'absté.

01/09/2011

Duran fa un nou pas i anuncia que "exercirem la nostra responsabilitat amb dignitat". Estan d'acord amb votar la reforma, però necessiten alguna mesura que els hi permeti justificar-ho després d'haver acusat al PSC d'alta traició a Catalunya. Presenten una sèrie d'esmenes per facilitar el joc de negociacions amb PP-PSOE. Per donar-hi màxima emoció (i aconseguir el màxim protagonisme) cal mantenir la tensió fins el darrer moment.

Desenllaç

02/09/2011

Votació de la reforma al Congrés. La fase final de la pantomima està guionitzada i els protagonistes arriben a l'escenari coneixent el seu paper. Prèviament PSOE, PP i CiU passen el rodet a les esmenes de la resta de grups parlamentaris per a que ni tan sols puguin defensar-les al ple. Ves per on, això no suposa cap problema per Duran, tant gelós de les formes democràtiques. Cal garantir que només intervindran els actors que surten al guió.

S'inicia la darrera escena. PSOE i PP escenifiquen moltes corredisses davant de les càmeres cap a l'escó del desitjat Duran, que posant el seu perfil bó al respectable va fent que no amb els llavis premuts. En el darrer moment, per donar el màxim dramatisme, els grups majoritaris registren una esmena transaccional en que es preveu que en circumstàncies excepecionals (tipus desastres naturals) el parlament (territori natural de CiU) pugui autoritzar dèficits a les comunitats autònomes que ho sol·licitin.

Ara ve quan Duran ha d'agafar la paraula i fer el seu paper, el que més li agrada, el que repeteix un i altre cop com els galans dolents dels culebrots. Per "responsabilitat" i un cop salvada la "dignitat" de Catalunya.

Bono, seguint el ritual d'una esmena transaccional, i per tant no presentada dins del termini usual, s'adreça a la càmera per demanar si algun diputat s'hi oposa.

I just en aquest moment, un humil metge asturià a qui els actors han negat el dret a participar en l'obra, aixeca la mà des del seu solitari escó.

Els rostres es desencaixen, la pantomima s'ha desmuntat. "De perduts al riu" pensa Duran que sol·licita (a ell si li deixen parlar) que s'expliqui si el bloqueig és de Llamazares o si també ho és d'ERC. Si més no, podrem acusar d'antipatriotes als independentistes. Però un cop Bono ha negat la paraula a Llamazares ja no hi ha marxa enrere.

L'obra s'ha esquerdat. Els propers dies continuaran buscant un forat en la tramitació per mirar de recuperar-la, però el galan del culebrot ja ha perdut la seva actuació estelar. Trist i cap cot es queixa als periodistes de que en la tramitació no s'han mantingut "les formes"... i tant. Rabiuts Zapatero assenyala a Llamazares com a culpable de la manca d'un final feliç, i el sociata guai oficial el titlla de "folclòric".

Llamazares manté el seu rostre preocupat, tan poc apropiat pel vodevil. El discret actor a qui els guionistes havien relegat al paper d'extra i que finalment ha arrabassat el paper protagonista al galan.

FI

PS1: Pels que us agradi més la pel·li que el llibre, aquí l'enllaço.

PS2: Gracias Gaspar.

Vídeo de la presentació de la convocatòria de #mani6sep

2011-09-02T10:37:00.000+02:00

Ja que al Telenotyícies de TV3 només treuen declaracions de polítics i sembla que les veus de les organitzacions socials del país no tenen prou valor, aquí us deixo el vídeo de la roda de premsa en que la Plataforma Prou Retallades va donar ahir per convocar la manifestació contra la reforma constitucional a Barcelona del proper dimarts.

Nen, què és un hashtag?

2011-09-01T23:29:00.003+02:00

Els amics ja estan al cas, però com per Les Cosetes també s'hi deixen caure visitants ocasionals, començo aquesta entrada aclarint a què hem dedico. Des de principis de 2010 i fins d'aquí dos anys faig d'adjunt a la Secretaria d'Organització i Recursos de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya. Traducció: sóc un buròcrata de l'aparell sindical. I dels més joves, exceptuant evidentment la gent d'ACCIÓ JOVE.

Doncs bé, porto uns quants dies responent preguntes i mantenint debats sobre xarxes socials. Comencem sempre per conceptes generals (què és), passem a les quatre nocions tècniques (com funciona) i acabem sempre en una llarga reflexió sobre les seva naturalesa, connotacions i potencialitats. És evident que aquests debats els tinc pels passadissos de la cinquena planta de Via Laietana, on s'ubiquen les oficines de la Comissió Executiva de CCOO de Catalunya. A les empreses i seccions sindicals de base fa molt de temps que s'experimenta i es treballa sindicalment amb les xarxes socials com a eina complementària d'informació, debat i oganització sindical.

Els companys amb els que treballo potser no sabien fins fa poc el que era un "hashtag" o un "trendtopic", però són sindicalistes que tenen molt ben entrenada una mirada inquieta sobre la realitat. Hi pensava mentre llegia el molt recomanable article de Joan Subirats que avui venia a Público. Escriu en Subirats que "la política no s’acaba en les institucions, ni en els partits o els sindicats, però tampoc és cert que només hi ha (nova) política a les xarxes. Ser-hi abans, tenir estatus organitzatiu i institucional, no implica forçosament tenir més legitimitat. Uns tenen (una) experiència, els altres expressen (sovint) innovació". I em sembla que a arrel del #15M aquesta consciència latent s'està convertint a CCOO en una profunda reflexió col·lectiva.

Si la constitució de la Confederació Sindical Internacional no es pot entendre fora del context dels moviment altermundialista i la dècada dels fòrums socials, ben segur que l'eclosió dels moviments hashtag produirà en el sindicalisme canvis de llarg recorregut.

La crida a la #mani6sep de Barcelona

2011-09-01T11:32:00.001+02:00

CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓ #JOVULLVOTAR

Les organitzacions socials sotasignants acorden manifestar públicament el seu rebuig a la proposta de reforma de la Constitució Espanyola elaborada pels responsables dels grups parlamentaris del PSOE i del PP, demanar als diputats i senadors de tots els grups parlamentaris que no la votin favorablement i que, en el cas que la proposta fos aprovada, es convoqui un referèndum per a la seva ratificació.

Considerem que pel seu contingut i pels terminis d'aplicació aquesta reforma no ajudarà a la reducció dels actuals nivells de dèficit públic i provocarà un deteriorament encara més greu de la situació del teixit econòmic i social del nostre país. La reducció del dèficit només es pot aconseguir mitjançant la promoció del creixement econòmic i l'ocupació, una reforma fiscal equitativa i progressiva i un rigor permanent en l'ús de la despesa pública.

Al mateix temps imposa una greu limitació a l'autonomia dels governs democràtics i a la capacitat d'autogovern pressupostari de les diferents administracions públiques. Això afectarà greument a la seva capacitat d'utilitzar la política pressupostària al servei dels objectius de la política general. Motivada, suposadament, pels atacs especulatius els deutes sobirans, la reforma introdueix en la nostra màxima norma jurídica un factor econòmic de caràcter netament procíclic que pot arribar a impedir l'acció dels governs per a què la nostra economia no entri, en el futur, en una recessió. Constitueix també una amenaça permanent per a les prestacions i institucions de l'Estat de benestar, les polítiques socials i la cooperació per al desenvolupament.

A Catalunya aquesta situació és doblement greu perquè ja arrosseguem una limitació a l’autogovern provocada per la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut d’Autonomia, i al mateix temps, dóna màxim rang legal a la política de retallades socials que està duent a terme el Govern de Catalunya.

Si el contingut és rebutjable, el procediment que es va a adoptar per a la seva aprovació és del tot inacceptable: es produirà amb la legislatura esgotada, s'anuncia en ple període de vacances, es vol aprovar definitivament transcorreguts només quinze dies des de que el President del Govern va proposar-la el 23 d'agost, es vol realitzar sense debat polític ni social de cap classe i, finalment, sense que la reforma sigui sotmesa a referèndum.

Per tot això i tenint en compte que el seu contingut -la constitucionalització de l'obligació d'equilibri pressupostari i límit del deute en els comptes de les administracions públiques- és una opció ideològica i política que, a més de ser errònia i inútil, té un caràcter marcadament conservador, les organitzacions socials sotasignants consideren necessari que la ciutadania expressi públicament:

1. El seu rebuig a la reforma constitucional que es proposa.

2. La petició als/les diputats/des i senadors/es que no la votin favorablement en el tràmit parlamentari.

3. L'exigència de que si la proposta és aprovada pel Parlament sigui sotmesa a referèndum.

Finalment, les organitzacions sotasignants criden a la ciutadania i a les forces polítiques i socials a participar en les mobilitzacions que es convoquin. Conscients de la necessitat de treballar per la confluència de totes les organitzacions i plataformes que ens posicionem contra aquesta reforma de la Constitució, acorden:

1. Convocar una manifestació a la ciutat de Barcelona el proper dimarts 6 de setembre a les 18.30 h, amb sortida des de Plaça Urquinaona, tal com es farà a d’altres capitals de l'Estat espanyol. També es duran a terme mobilitzacions a Tarragona, Lleida i Girona.

2. Donar suport a la participació en les altres concentracions i mobilitzacions que es convoquin aquests dies contra la reforma de la Constitució i per a la convocatòria d'un referèndum, i en les iniciatives de diferent naturalesa que puguin sorgir com, en particular, la recollida electrònica de signatures.

Barcelona, 1 de setembre de 2011

COO, UGT, USOC, CONFAVC, CNJC, Coordinadora de Jubilats i Pensionistes de Catalunya, AICEC-ADICAE, Dempeus per la salut pública, Sindicat d’Estudiants, FAPAES, Ateneus Laics i Progressistes, Moviment Laic i Progressista i Fets

Ha tocat sostre ICV-EUiA?

2011-08-31T22:44:00.001+02:00

ICV-EUiA han fet bé moltes coses. Han mantingut una coalició estable que tot i les tensions naturals, manté concentrat l'electorat. Han dut a terme, cada un dels partits de la coalició, una profunda i tranquil·la renovació generacional que els ha situat en bones condicions de connectar amb les noves generacions de ciutadans d'esquerres. Mantenen un fort consens intern que envegen PSC i ERC, consolidat entorn un projecte renovat, que els evita haver de consumir esforços en batalles internes. Fruit de tot plegat han aconseguir consolidar una base electoral entre els volàtils votants de l'esquerra alternativa que permet mirar el futur amb confiança. Però...

Però no han trobat encara la línia que els connecti amb la grans massa d'electors d'esquerres desencantats amb el PSC-PSOE que estan passant a engreixar l'abstenció i el vot en blanc. Moltes d'aquestes persones desitgen una alternativa d'esquerres coherent, però no acaben de fer el pas a votar a la coalició. Són un altre perfil. No en tenen prou de saber que el seu vot servirà per a sentir les seves idees expressades en els debats polítics, reclamen un projecte més ambiciós i global del que fins ara perceben en els ecosocialistes. ICV-EUiA no ha fet sostre, el que ha fet sostre és l'actual estratègia de renovació.

Iniciativa, com a component principal de la coalició, haurà de triar en l'actual cicle polític si es conforma amb sostenir la seva actual base social confiant en la ampliació inercial que provoqui l'enfonsament socialista, o anar més enllà i fer una aposta per connectar amb aquests ciutadans que s'han quedat orfes de referents i il·lusions. Una aposta que requereix necessàriament ampliar el perfil de nous dirigents i candidats. No és que una ampliació de cares sigui suficient, però sense això no hi haurà una ampliació creïble del projecte polític.

Comfort o ambició? La proposta electoral per al 20N, ens treurà de dubtes.

Jordi Sevilla: La reforma constitucional y nosotros.

2011-08-31T10:52:00.000+02:00

El Presidente Zapatero se despide con una reforma constitucional. Nada que ver con las cuatro reformas que propuso en su debate de investidura y la simple comparación entre aquellas y esta, resume todo un mandato de ocho años. Aquellas eran necesarias y su parálisis representó un cierre en falso el debate territorial en España y, por eso, siguen pendientes. Esta, no es necesaria y hacerla puede representar un cierre en falso del debate económico en España. Estoy a favor de la estabilidad presupuestaria, como establece el Tratado de Maastricht y como la definimos en la Ley de 2007 que voté como diputado. Elevarla, incluso con referendum, a rango constitucional, no es una cesión a los mercados financieros, sino una cesión al peligroso populismo “anti políticos democráticos” que, en USA, representa el Tea Party y a quienes creen que cuanto menos Estado, mejor…para ellos.

Continua llegint al bloc de l'autor

Intervenció de Gaspar Llamazares en el debat de la reforma constitucional

2011-08-30T19:49:00.000+02:00

Afortunadament avui sí hi havia algú que representava a la gent d'esquerres.

La gran aliança social

2011-08-30T14:05:00.003+02:00

La resposta social contra l'intent de reforma constitucional de PSOE i PP és una oportunitat única de confluència dels moviments socials que seria imperdonable deixar passar.

Ara fa poc més d'un any, el govern va iniciar el cicle més agressiu contra l'estat del benestar de la nostra història democràtica. CCOO i UGT van haver de tirar endavant una vaga general per primera vegada contra unes polítiques que comptaven amb l'aval de la inmensa majoria del parlament, moviments tàctics de l'oposició a banda. La pràctica totalitat de mitjans de comunicació es van llançar a la major campanya de desprestigi sindical mai coneguda.

Contra tot pronòstic, el 29S va existir tot i l'aïllament social a que van ser sotmeses les organitzacions sindicals. El regust però, va resultar amarg: la viabilitat de la vaga va descansar únicament en les espatlles sindicals, sense que es produís un clima social d'acompanyament. Els resultats de la mobilització es van veure ofegats per la quasi-unanimitat parlamentària i la falta de complicitats.

L'acord de la reforma de pensions va ser expressió d'aquests resultats: d'una banda constatava el fracàs d'eliminar el sindicalisme com a actor, de l'altra la seva desigual capacitat de protecció dels treballadors. La reforma va constatar el trasllat al sistema de jubilació de la dualitat generacional que durant tres dècades s'havia anat desenvolupant en el mercat laboral.

Fruit d'aquesta constatació, interpretada col·lectivament sota les claus de la campanya de desprestigi sindical, els moviments del 15M van desenvolupar-se alternativament a les organitzacions socials tradicionals. Constatat el fracàs de la política i del sindicalisme per a donar respostes satisfactòries a les agressions, als 15M conviuen pulsions diferenciades en relació a partits i sindicats, que són analitzats simultàniament com a culpables, obsolets o necessaris.

Així mateix, l'acord Zapatero-Rajoy per a la reforma constitucional suposa una bofetada directa als 15M, que mostra la incapacitat del moviment per a frenar la deriva antisocial i antidemocràtica.

L'ofensiva antisocial és de llarg recorregut i confia en el clima generalitzat de resignació. Confrontar-la amb possibilitats d'èxit requereix d'una gran aliança social, i l'actual intent d'adulteració democràtica així ho evidencia. Una gran aliança social que només serà possible amb altes dosis d'intel·ligència i generositat.

Caldrà que els sindicats aparquin els retrets contra aquells que no van secundar el 29S, que el 15M faci el mateix amb els signants de l'acord de pensions. I que ambdós acullin aquells que en d'altres moments poden haver donat suport a les retallades amb el seu vot, al parlament o a les urnes. L'adversari ara és enemic, i front a la seva embranzida cal sumar totes les forces. Renunciar-hi per sectarisme ens convertiria en culpables.

Manifest #mani6sep

2011-08-30T10:33:00.001+02:00

Manifest aprovat ahir 29 de setembre en la reunió de moviments socials que va tenir lloc a la seu de CCOO , convocant movilitzacions contra la reforma de la constitució i a favor d'un referèndum.

LAS ORGANIZACIONES SOCIALES CONTRA LA REFORMA DE LA CONSTITUCIÓN Y POR LA CONVOCATORIA DE UN REFERÉNDUM

Las organizaciones sociales abajo firmantes acuerdan manifestar públicamente su rechazo a la propuesta de reforma de la Constitución Española elaborada por los responsables de los grupos parlamentarios del PSOE y del PP, pedir a los diputados y senadores de todos los grupos parlamentarios que no la voten favorablemente y que, en el caso de que la propuesta fuera aprobada, se convoque un referéndum para su ratificación.

Consideramos que por su contenido y por sus plazos de aplicación esta reforma no va a ayudar a la reducción de los niveles actuales de déficit público que sólo puede lograrse sin deteriorar gravemente el tejido económico y social de nuestro país, mediante la promoción del crecimiento económico y el empleo, una reforma fiscal equitativa y progresiva y un permanente rigor en el uso del gasto público.

Al mismo tiempo impone una grave limitación a la autonomía de los gobiernos democráticos y a la capacidad de autogobierno presupuestario de las diferentes administraciones públicas. Esto afectará gravemente a su capacidad de utilizar la política presupuestaria al servicio de los objetivos de la política general. Supuestamente motivada por los ataques especulativos a las deudas soberanas, la reforma introduce en nuestra máxima norma jurídica un factor económico de carácter netamente procíclico que puede llegar a impedir la acción de los gobiernos para que nuestra economía no entre, en el futuro, en una recesión. Constituye también una amenaza permanente para las prestaciones e instituciones del Estado de bienestar, las políticas sociales y la cooperación para el desarrollo.

Si el contenido es rechazable, el procedimiento que se va a adoptar para su aprobación es inaceptable: se va a producir con la legislatura agotada, se anuncia en pleno período de vacaciones, se quiere aprobar definitivamente transcurridos sólo quince días desde que el Presidente del Gobierno la propusiera el 23 de agosto, se quiere realizar sin debate político ni social de ninguna clase y, finalmente, sin que la reforma sea sometida a referéndum.

Por todo ello y teniendo en cuenta que su contenido –la constitucionalización de la obligación de equilibrio presupuestario y límite de la deuda en las cuentas de las administraciones públicas- es una opción ideológica y política que además de ser errónea e inútil tiene un carácter marcadamente conservador, podemos afirmar que esta reforma rompe el consenso constitucional sobre el que se basó la elaboración de nuestra Carta Magna.

Ante la gravedad de este proceder, las organizaciones sociales abajo firmantes consideran necesario que la ciudadanía exprese públicamente:

1. Su rechazo a la reforma constitucional que se propone

2. La petición a los/as diputados/as y senadores/as de que no la voten favorablemente en el trámite parlamentario.

3. La exigencia de que si la propuesta es aprobada por el Parlamento sea sometida a referéndum

Para ello, las organizaciones abajo firmantes llaman a la ciudadanía y a las fuerzas políticas y sociales a que participen en las movilizaciones que se convoque. Conscientes de la necesidad de trabajar por la convergencia de todas las organizaciones y plataformas que estamos contra esta reforma de la Constitución, acuerdan en particular:

1. Convocar concentraciones y manifestaciones los días 31 de agosto y 1 de septiembre en las distintas localidades del Estado español

2. Apoyar la participación en las demás concentraciones y movilizaciones que se convoquen estos días contra la reforma de la Constitución y por la convocatoria de un referéndum

3. Apoyar iniciativas de diferente naturaleza, en particular la recogida electrónica de firmas

4. Culminar con una manifestación en Madrid el próximo martes, 6 de septiembre a las 19:00 entre Cibeles y Sol

Madrid, 29 de agosto de 2011

CCOO, UGT, USO, Paz con Dignidad, Consejo de la Juventud de España, Sindicato de Estudiantes, Paz Ahora, Confederación Intersindical, Habitáfrica, Coordinadora de ONGs para el Desarrollo (CONGDE), Plataforma 2015 y +, Asamblea de Cooperación por la Paz, Socialismo 21, Adicae, Comisión Promotora de las Mesas Ciudadanas para la Convergencia y la Acción .

Josep R Mora: Doble salt mortal

2011-08-29T17:51:00.001+02:00

Dimecres 12 de maig de 2010. Sota la pressió dels mercats financers, el FMI, la UE i altres guardians més domèstics de l’ortodòxia neoliberal, Rodriguez Zapatero decideix traspassar totes les línies vermelles que havia jurat que mai no trepitjaria i anuncia un paquet de mesures que suposen una retallada social mai vista en aquest país: rebaixa dels sous dels funcionaris, congelació de pensions, reducció dels beneficis de la llei de dependència, disminució de la inversió pública… Això si, tot plegat embolcallat amb un bonic i ben suggerent concepte: un esforç col·lectiu, equitatiu i justificat per a sortir de la crisi. Un lema que amaga totes les receptes de les polítiques econòmiques conservadores que tenen per objecte repercutir sobre els més febles les conseqüències d’una crisi creada pels més poderosos, als qual no s’atreveix a tocar-los ni un pel. Semblaria que després d’una genuflexió tant contundent davant els mercats, aquests s’haurien d’haver tranquil·litzat. Doncs no: dos dies després la borsa va baixar un 7%, demostrant que allò que està en el punt de mira del especuladors es el model social europeu, el contracte social que ens defineix i que es una conquesta fonamental fruit de lluites històriques que han costat sang, suor i llàgrimes.

Continua llegint l'article al bloc d'en Josep Ramon

#15M: simpaties que maten

2011-08-29T11:01:00.003+02:00

Els moviments del 15M estan composats per una inmensa minoria mobilitzada que compta amb la simpatia de la inmensa majoria. Aquesta simpatia entre tots els segments ideològics i socials genera un miratge de fortalesa quan en realitat és un símptoma de debilitat.

A finals dels noranta, quan jo era un jove ecosocialista, Iniciativa per Catalunya atravessava un tràngol ben difícil en que va estar a les portes de la desaparició. Tot i ser el partit parlamentari amb menys vots era dels que despertava més simpatia en el conjunt de l'electorat, inclosos els votants dels partits de dretes. Des d'aquells temps difícils, en la mesura que ICV deixava de ser un referent ètic intangible per esdevenir una força política capaç de provocar canvis reals, esdevenia una amenaça política per als interesos de la dreta social i política. Aquesta, en conseqüència, va transitar de la simpatia paternalista a l'oberta antipatia cap als ecosocialistes. A més vots, menys simpaties.

En definitiva, el grau de simpatia entre els adversaris és inversament proporcinal a la capacitat de provocar canvis reals. El miratge de fortalesa que provoca la simpatia generalitzada i l'activisme de la inmensa minoria pot emborratxar el 15M, i quan es condueix borratxo són moltes les probabilitats d'acabar destrossant el vehicle.

Al renunciar a comptar amb el concurs de lideratges provinents de moviments majoritaris, els 15M està condicionat per lideratges inexperts i per històrics experts del fracàs. És molt important establir ponts amb els coneixements i les experiències d'èxit. Avui, qui està en millors condicions de fer aquest pont són les i els intel·lectuals de referència del moviment. Això sí, jugar aquest paper és incompatible amb dedicar-se a regalar les oïdes de l'audiència. Incompatible amb fer-se el simpàtic.

Unai Sordo: Consideraciones desordenadas sobre la constitucionalización del no-déficit

2011-08-27T09:01:00.001+02:00

La limitación por norma constitucional del déficit público ha sacudido la política del país. A bote pronto se me ocurren tres reflexiones:

Una, relacionada con un hecho que cada vez parece más claro. Entre unas cosas y otras, se ha terminado por instalar la idea de que el eje de bóveda de la actuación anticrisis es la austeridad presupuestaria, consolidación fiscal, equilibrio presupuestario. De fondo una percepción equivocada y perversa: estamos en la que estamos por manirrotos gastadores de dinero… público. Han conseguido que una crisis de sobreendeudamiento fundamentalmente privado, financiarización económica y desregulación de mercados se perciba socialmente como una crisis de despilfarro publico.

La segunda, el fondo y la forma de la reforma suenan a una especie de réquiem por la política, por no decir por la construcción política de Europa y hasta por la soberanía de los distintos espacios de poder público de los que nos hemos dotado.

La tercera, con todo y con esto, me da que es una reforma difícilmente constitucionalizable y llegado el caso de casi imposible aplicación.

Continua llegint l'entrada al blog de l'Unai

El # PIRMI a la blocsfera: 3 referències

2011-08-26T19:27:00.001+02:00

Aquí us deixo tres enllaços a articles de blocaires de referència que en conjunt permeten entendre què suposen les mesures de govern i el seu abast social i polític.

Eduardo Rojo
Catedràtic de Dret del treball i de la seguretat social UAB

Apuntes sobre la regulación de la renta Mínima de Inserción en Cataluña

Joan Coscubiela
Investigador del Seminari Comunicació i Societat Civil - UOC
Professor de Dret ESADE

Sobre la Renda Mínima d'Inserció, més coneguda coma PIRMI

Joan Herrera
President del Grup d'ICV-EUiA al Parlament de Catalunya

El problema no és (només) el Conseller Mena

Ha fracassat la reforma laboral?

2011-08-25T18:46:00.000+02:00

La reforma laboral aprovada pel govern ara fa un any ha fracassat? Segons l'estudi Joves i ocupació a Catalunya presentat avui per ACCIÓ JOVE - Joves de CCOO de Catalunya, sí. La reforma laboral va aprovar-se amb dos objectius: crear ocupació i fomentar el contracte indefinit. L'estratègia per a aconseguir aquests objectius va ser donar més facilitats per a fer contractes temporals i abaratir l'acomiadament en el cas del contracte indefinit.

Les dades que recull l'estudi del moviment juvenil sindical són demolidores: no s'ha creat més ocupació, i l'ocupació que s'ha creat ha estat temporal. L'únic canvi que ha provocat la reforma laboral és que s'han reduït els drets i proteccions dels treballadors... a canvi de res.

Les dades que sustenten aquestes afirmacions són públiques i oficials, estretes de l'Instituto Nacional de Estadística. Cal pensar doncs que el Govern i els Grups Parlamentaris les coneixen. Cóm pot ser doncs, que un cop constatat el fracàs de l'estratègia de retallar drets per a crear llocs de treball fixes el govern anunciï noves propostes que van pel mateix camí? Permetre que un lloc de treball fixe a l'empresa es cobreixi indefinidament per treballadors que van encadenant contractes temporals crearà contractes fixes? Segons l'experiència i el sentit comú, la resposta és inqüestionable: no.

Per què s'entesten doncs PSOE, PP i CiU en retallar drets laborals? La resposta potser es troba en una de les afirmacions del propi estudi sindical: seguim veient com “joventut” és sinònim de precarietat i el més preocupant, sembla que aquesta s’està convertint en una variable constant que acompanya als joves al llarg de la seva vida. Deixa de ser una situació temporal lligada al període de joventut i passa, a la pràctica, a convertir-se en el nou model de relacions laborals.

La reforma laboral ha fracassat? Depén. Si el que es persegueix és aprofitar el fantasma de l'atur per a erradicar els drets laborals de tota una generació de ciutadans, més les que vinguin darrera, l'èxit és innegable.

Represión sindical - Documental elaborat per Madrid Sindical

2011-08-24T13:28:00.000+02:00

El dèficit, la constitució i la democràcia

2011-08-24T11:59:00.003+02:00

Crec que tots podem estar d'acord en que gastar més diners dels que s'ingressen no és una cosa positiva per a un estat. Així mateix, també sabem perfectament que a vegades és el mal menor: sense possibilitat d'invertir més diners dels que s'ingressen un país no podrà mai estimular el seu creixement econòmic, ni fer les inversions necessàries que garanteixin el seu futur a mig i llarg termini. Amb una condició: que la cosa no es descontroli.

Des d'aquest punt de vista, cal dir que en principi establir limitacions legals i constitucionals al dèficit no té perquè ser negatiu, si es fa amb intel·ligència. De fet, a Espanya ja existeix una limitació important: la que estableix el Tractat de Maastricht, que sent un tractat internacional signat per Espanya té el mateix valor ( de fet superior) que la normativa constitucional.

D'altra banda, cal tenir en compte que la Constitució permet regulacions amb diversos graus de flexibilitat, deixant més o menys marge als poders públics per a adaptar-se a les circumstàncies variables: des dels molt estrictes drets fonamentals, als més genèrics drets ordinaris i principis rectors.

En definitiva, no existeix cap motiu per a que les persones amb fortes conviccions democràtiques o progressistes es neguin d'entrada a un debat públic sobre la inclusió en la Constitució de preceptes que tendeixin a limitar el dèficit públic.

El que resulta inacceptable és que un govern agonitzant, tancat en un despatx amb el cap de l'oposició, aprovi una modificació de la Constitució d'esquenes a la ciutadania i per la via express. Especialment quan sobren els motius que ens fan sospitar que aquesta modificació pot suposar un cop letal per als nostres drets polítics i socials.

El debat sobre el dèficit és el debat sobre els ingressos i les despeses de l'estat. Sobre què pensem que ha de fer l'estat i com recapta els recursos per a poder fer-ho. Aquest és sens dubte el debat democràtic per excel·lència. I el problema és que aquest debat s'ha segrestat per part de les oligarquies, que han imposat el seu diktat.

Perquè no és cert que el tema de fons sigui evitar el dèficit. Si fos així no s'haurien acceptat les rebaixes fiscals a les rendes més altes ni es malvendria la Loteria Nacional. El tema de fons és ofegar econòmicament l'estat per a justificar que aquells serveis que actualment són un dret sotmés a les lleis socials, es converteixin en camps de negoci i benefici sotmesos a les lleis de l'oferta i la demanda, la llei del més fort.

Per això necessiten aprovar-ho d'esquenes a la gent, sense debat públic, sense referèndums ni consultes. I per això avui el crit de la gent amb fortes conviccions democràtiques o progressistes ha de ser unànim: #yoquierovotar

Tornem-hi, doncs

2011-08-23T19:28:00.000+02:00

quina utilitat pot tenir el #15M?

2011-06-16T21:46:00.007+02:00

Com comentava en l'anterior entrada, el punt feble de la valoració ciutadana sobre el moviment del 15M és la seva utilitat. La majoria considera que la mobilització no tindrà efectes en el rumb polític. Com deia la Mar Medina quan èrem joves: "la majoria s'equivoca, i la prova són els Òscars". Permeteu-me que us expliqui una historieta que comença, més o menys, en el temps que la Mar i jo èrem joves.

Durant la dècada dels 90 molts dels països del continent sudamericà eren presoners dels seus creditors, i específicament del Fons Monetari Internacional. El FMI facilitava crèdits a aquests països per a finançar el seu desenvolupament econòmic. No era pas el principal finançador, el deute amb bancs privats d'aquets països era molt superior, però sí el creditor de referència: si el Fons deixava de finançar algun dels estats, la banca privada fugiria per por a no recuperar els diners prestats o encariria de manera exhorbitant els interesos dels prèstecs. L'estabilitat econòmica d'aquests països depenia doncs dels designis del Fons.

Com a condició per a comprar deute públic, el FMI exigia als estats deutors "programes d'austeritat", "flexibilitat del mercat laboral" i "opertura econòmica als mercats". Traducció: privatitzacions massives de recursos i serveis públics, eliminació de drets laborals i socials, i impostos miserables a les grans fortunes i corporacions empresarials. Uns quants s'hi van fer d'or.

Presoners del la necessitat de finançar el deute del país, els partits que es succeïen als governs no es movien ni una coma de l'ortodoxia marcada pel Fons. Guanyés qui guanyés les eleccions la política econòmica i social era la mateixa. Uns quant països s'estalviaven aquest tràmit administratiu: ni tan sols feien eleccions o senzillament en feien una paròdia.

La resignació de la ciutadania d'aquests països intervinguts, va anar cedint cada cop més espais a la indignació per la situació. I en va haver molts, cada cop més, que van convertir la indignació en acció: activistes socials, polítics de forces minoritàries en aquell moment, liders comunitaris, sindicalistes... En un d'aquests països, Brasil, un treballador metal·lúrgic va decicir fer el pas de la lluita sindical a la política, en un partit sense opcions de guanyar les eleccions. El partit s'anomenava Partit dels Treballadors i l'obrer metal·lúrgic Ignacio, però tothom l'anomenava Lula.

El run-run creixent dels moviments socials va acabar esdevenint clamor, i va empènyer el canvi polític d'uns governs que van decidir trencar amb les receptes imposades pels usurers disfressats de "mercats internacionals". Van impulsar el que sens dubte ha estat el gran salt endavant de llatinoamèrica en termes de democràcia, economia i benestar social.

Post Data 1

Va ser d'una ciutat brasilera governada pel PT d'on va sortir la primera crida mundial als "indignats" amb la globalització per convertir la indignació en propostes: el Fòrum Social Mundial de Porto Alegre.

Post Data 2

La lluita per a que els països rics assumíssin la seva responsabilitat cap als països empobrits va trobar ressó solidari entre la gent jove i no tant jove a casa nostra en el Moviment pel 0'7%. La seva expressió reivindicativa més visible van ser... unes acampades.

#15M: la pèrdua de la inocència

2011-06-15T23:52:00.003+02:00

1. L'intent de bloqueig del Parlament de Catalunya suposa un punt d'inflexió.

2. Fins avui, les primeres enquestes d'opinió realment fiables recollien la valoració social de la ciutadania en relació als tres elements estratègics d'una mobilització: justícia, viabilitat i utilitat. La inmensa majoria de la problació considerava les movilitzacions justes, només una minoria marginal s'empassava les teories conspiratòries de l'extrema dreta. La ciutadania considera àmpliament que les mobilitzacions responen a un problema social i polític abastament compartit.

El consens disminuïa força, entorn al 50%, pel que fa a la viabilitat de les protestes en la forma adoptada d'acampada permanent. I només una minoria les conderava útils, en el sentit de capaces de provocar transformacions. Això darrer és molt discutible, però en parlem un altre dia.

3. L'acció de bloqueig del parlament tindrà conseqüències i ha obligat als moviments del 15M a començar a prendre posicions. Un primer i molt significatiu esdeveniment és que el moviment ha perdut avui l'hegemonia a Twitter: #parlamentcamp que ahir i avui a primera hora s'havia consolidat com a trendtopic estatal ha estat arrassat a mig matí per #aixino i #joambelparlament. D'una banda les imatges de l'acció han activat tota la reacció de contraris al moviment per aprofitar el moment de deslegitimació. A aquests s'hi han sumat la legió de simpatitzants amb el 15M que han sentit la necessitat d'expressar el seu rebuig pel gir dels aconteixements.

Pel 15M Twitter no és un espai secundari, és el primer espai, la incubadora i el quarter d'hivern. La suma dels contraris de sempre amb els que es despengen per rebuig a la radicalització ha suposat sempre la mort de tot moviment de transformació social. Tancar files, reforçar l'autoconvenciment o escudar-se en la presència de policies de paisà per evitar el debat intern seria un error catstròfic.

4. Per poc estructurat que sigui un moviment, per molt assembleari que es declari, la sortida de l'Acampada de Barcelona dient que els que han protagonitzat els actes de violència i coacció "no representen el moviment" és insuficient. Qui convoca una acció es fa responsable del que hi succeeix. I acceptar les pròpies responsabilitats és una exigència de maduresa, sense la qual no es pot pretendre mantenir la credibilitat social.

5. L'Acampada de Madrid ja ha marcat distàncies. Després d'un primer comunicat passant de puntetes sobre la qüestió ha acabat emetent el mateix comunicat amb un text afegit: Desde la Comisión de Comunicación de Acampada Sol, y como parte del movimiento originado el 15 de mayo, condenamos de manera radical todo acto violento y en especial los que han tenido lugar hoy en las inmediaciones del Parlamento Catalán.

Democracia Real Ya ha elaborat un comunicat que posa l'èmfasi en que el acto no estaba convocado por Democracia real YA, sino por acampadabcn y Aturem el Parlament.

6. Un precedent. El Moviment en Defensa de l'Ebre va suposar una gran fita en la movilització social, un èxit immediat en aturar el transvassament i un èxit a llarg termini en guanyar l'hegemonia de les idees que van determinar les polítiques hídriques a Catalunya durant els governs d'esquerres.

Seguint l'estel ebrenc van emergir una miríada de moviments sota l'etiqueta de "defensa del territori" inicialment assumits de manera acrítica per l'esquerra. Sota aquesta etiqueta s'hi van aixoplugar moviments solvents i ben legítims, però també oportunistes que senzillament no volien determinats equipaments al costat de l'urbanització.

L'etiqueta "indignats" resulta un paraigua massa atractiu per a massa gent. Per mantenir-ne el prestigi serà clau que els moviments del 15M avancin en la seva maduració com a moviment.

Entre el #15M i l'#acampadabcn: La Mobilització social (2)

2011-06-04T13:30:00.014+02:00

Acte 1: el 15 M de #democraciarealya

L'Aina Vidal m'avisa: un trendtopic (s'escriu així?) recorre el twitter: "No som mercaderia en mans de polítics i banquers. El 15 M prenem el carrer". Gestat a Madrid, inspirat per tebis moviments previs i per la plaça Tahrir, incubat a les facultats i desenvolupat a la xarxa, fora de la vista dels lectors de diaris. Ignorat incomprensiblement pels mitjans de comunicació "convencionals", amagat sota les etiquetes "apolític" i "sense valors", farcit d'una crítica profundament política assentada en els valors de la democràcia real.

Seguint aquesta crida em planto amb la Vidal el dia D a l'hora H a la Plaça Catalunya. I allà em trobo amb uns quants milers d'indignats. Indignats, sí, però sobretot feliços. Feliços d'haver-se trobat fora de la fibra òptica i les tarifes planes, de veure's les cares i comprobar que no han fet el pringat, que som molta colla.

Baixem per la mateixa Via Laietana per la que el dia abans van circular les desenes i desenes de milers de ciutadans que van seguir la crida de les organitzacions de la Plataforma contra les Retallades, molts de nosaltres entre ells. Miro al meu voltant: molta gent jove, però no només jove, amb pinta d'estudis post-obligatoris. La primera generació catalana i espanyola que ha nascut i arribat a la maduresa en un sistema democràtic. Una democràcia que no ha estat només al parlament i als col·legis electorals: ha estat a les famílies, a l'escola, al carrer i la festa. Una generació que veu com ara la democràcia ha estat segrestada pel poder econòmic i que exigeix, senzillament, que es compleixi allò que està escrit en el vell pacte de l'estat del benestar. Per cert, no es veuen estelades enlloc.

El moviment ha trascendit la xarxa, seguint la crida de Democracia Real Ya ha irromput al carrer i a través del carrer als mitjans de comunicació i el centre del debat polític.

Acte 2: Acampada a Sol i a la Lluna catalana

Madrid continua marcant la pauta. Allà s'ha donat la repressió de la mobilització a cop de porra. Allà s'inicia una acampada a la Puerta del Sol, epicentre del moviment. Serà menys la Rosa de Foc?

Emergeix de no se sap ben bé on la crida a acampar a Plaça Catalunya. En primera convocatòria un grapadet de persones arriben, mirant-se unes a les altres, xerrant dissimuladament en grups, sembla ser que avui sí que han fet els pringats. En segona convocatòria però, ja s'acumulen prou forces (ves, com les reunions sindicals al cap i a la fi) i en reflex del Sol madrileny s'inicia una acampada barcelonina, que progressivament esdevindrà una xarxa catalana, incardinada en una confederació espanyola d'acampades que reclamen "el carrer per al poble".

Fa ja uns quants anys, amb la Susi Montón vam participar en una expedició de Joves d'Esquerra Verda que va viatjar a Niça, on tenia lloc una cimera de la UE, per tal de tractar d'entendre què eren aquelles accions de bloqueig que començaven a denominar-se "moviment antiglobalització". Uns quants anys de militància política i sindical després, la Susi resideix a Madrid. Allà em trobo amb ella, i voltem una estona per la Plaça del Sol. La posterior cerveseta en una terrassa propera serveix per a posar en comú conclusions i sobretot preguntes. "Per què Madrid?" inquireixo. "Doncs perquè és Madrid. Perquè aquí la gent porta anys d'hegemonia de dreta, incubant una indignació a la que ara per fi podem donar-li sortida". Té sentit que al Madrid del Tamayazo la indignació sorda contra el falsejament de la democràcia compti amb més fermentació.

A l'acampada afloren joves que en ella hi troben el seu primer espai per a la socialització, ells esdevenen el nervi i el fet diferencial, ells arrosseguen als seus profes, pares i mares a les cassolades. No hi faltaran tampoc velles tortugues del grupusculisme disfressats de joves indignats per no aixecar sospites, cercant condicionar l'onada mitjançant la maniobra curta, que troba el seu millor caldo de cultiu en l'assemblearisme.

Passada la desorientació incial comença l'interrogatori a les acampades: quina opció de vot o no vot proposen davant la propera cita electoral? quin és el seu "programa"? quines solucions proposen als problemes? qui són els interlocutors polítics del moviment? i fins i tot, qui hi ha darrere?

Preguntes que no poden tenir resposta satisfactòria, perquè senzillament no són les preguntes adients per a la comprensió del fenòmen. Mentrestant, la prohibició estúpidament decretada per la Junta Electoral Central contra les acampades durant les jornades de reflexió i electoral té com a resposta una major i més alegre afluència a les places Tahrir espanyoles.

Acte 3: l'onada blava i el negre futur

A banda de les seves importants responsabilitats en el sindicalisme valencià, l'Empar Pablo exerceix de road manager en les gires mundials del grup Ovidi Twins. El cap de setmana electoral, els Ovidi duien a terme una gira europea amb concerts en dos enclaus de referència mundial: el Poble Sec i Manresa. A les 00:00 hores de la jornada de reflexió estem amb l'Empar a la Plaça Catalunya desafiant la Junta Electoral Central. Ella ja ha votat, per correu. Jo al dia següent aniré a Manresa (on ens tornarem a trobar a l'Ateneu La Samsona) per a votar i fer d'interventor electoral d'Iniciativa. Encara falten dies per a que l'Empar escrigui unes importants paraules:

Això, per moltes lletres majúscules que s'utilitcen, no és a-polític, serà en tot cas a-partidista, però mai apolític, perquè cada acció o omissió que fem, és fer política. I renunciar a això em dóna tristesa, perquè pense en els anys en que opressors i oprimits han lliurat lluites per a arribar on estem, i en segón lloc, em sembla que no hi ha cap mínim de reconeixement ni respecte per eixes generacions, eixes lluites, moltes d’elles amb les que jo em sentisc plenament identificada; els valors de la república, la justicia social, llibertats democràtiques

El 22M es tanca amb la confirmació que una onada blava ofega les esperances a Espanya i a Catalunya. Al carrer Gènova les hosts peperes criden l'inici de l'ofensiva reaccionària: "esto es democracia y no lo de Sol".

Immediatament després, la cadellada convergent impulsa el manifest de "la majoria silenciosa" (expressió popularitzada per Nixon) confrontant-se obertament tant amb els manifestants del 14M com amb l'acampada de Barcelona.

Entre la gent d'esquerres, la derrota electoral també fa emergir crítiques als indignats: "mireu el que passa quan els indignats no votem".

Les acampades entren en desorientació: quan cal aixecar el campament? què hem de fer ara?qui som? on anem? El desgast i la desorientació passen factura.

Acte 4: l'operació neteja

Escriu el cítric Doctor Oriol Costa que els novíssims moviments socials neixen, creixen, imparteixen lliçons als “moribunds” partits d’esquerres i sindicats i en un lapse sorprenentment breu de temps decauen i desapareixen. Igualment, tots creuen ser el primer cas en què no es verificarà aquesta pauta.

És possible que el quarter general convergent tingui força menys coneixement dels moviments socials que l'Oriol. És segur que els preocupa que el "problema" de l'acampada es resolgui abans que en Trias assumeixi l'Alcaldia de Barcelona. Com és segur que el Conseller d'Interior Puig està obsesionat amb demostrar el seu autoritarisme exacerbat per tal de marcar diferències amb l'època de Joan Saura.

La prepotència però, els encega. Decideixen "netejar" la Plaça Catalunya. Dissenyen una operació que únicament pot ser concebuda per algú que no només no s'estima, sinó que desconeix profundament la ciutat de Barcelona i la seva gent. Plantegen un operatiu policial que té reservat un lloc d'honor en el el llibre de l'ineptitud guvernamental.

Amb en Joan María Sentís, responsable de CCOO de la Generalitat, i altres companys del sindicat ens vam adreçar a la Plaça Catalunya durant l'operació de neteja. Com nosaltres, milers i milers de persones vàrem encerclar la plaça en suport als que s'hi concentraven. El dispositiu policial es va veure absolutament desbordat. La gent cridava alegrement: "mossos rendiu-vos, esteu rodejats", i amb tota la raó del món. El desenllaç és conegut per tothom i les imatges han donat la volta al món. Ara l'epicentre passava de Sol a Plaça Catalunya.

Dues hores després de la retirada, cames ajudeu-me, de la policia el campament tornava a estar instal·lat. Aquell vespre ens vàrem trobar a la Plaça més persones que mai. El moviment revifava, en mig de l'ofensiva reaccionària de desprestigi encapçalada per la bateria d'opinadors de La Vanguardia. Sense avançar en la resolució dels seus propis dubtes existencials, mancada de direcció estratègica, l'acampada de Barcelona es veu abocada a la continuïtat.

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent

2011-05-23T00:32:00.002+02:00

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig aprendre que de res serveix una ideologia sense el compromís amb les persones de carn i ossos. La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig comprendre que per sobre de qualsevol altra consideració, la implicació en política o serveix per a provocar canvis en favor de les persones o no té sentit.

La gent d'Iniciativa de Manresa, la meva gent, és la gent amb qui vaig aprendre que hi ha coses que no es compren perquè no tenen preu, que pesa més una engruna de compromís que mil tones de sectarisme, i que les bofetades s'encaixen amb un somriure.

Amb la gent d'Iniciativa, amb la meva gent, hem transformat aquella ciutat fosca i carrinclona que va deixar l'alcalde Santcliments i els amos de sempre, en una ciutat més justa, més viva, més oberta.

Avui no hem estat prou manresans els que hem demanat amb el nostre vot que ICV continui a l'Ajuntament. Avui no hem estat prou manresans els que amb el nostre vot hem demanat que continuin els governs d'esquerres. Masses s'han quedat a casa rumiant les emprenyamentes.

Tornant a casa des del local, passejant per la meva ciutat adormida, recordant tot allò que s'ha transformat he pensat que ha valgut la pena.

I sobretot he recordat que la gent d'Iniciativa de Manresa, que són els meus, venim de lluny i anem més lluny encara.

Entre el 14 i el 15 de maig. La mobilització social (I)

2011-05-15T14:04:00.006+02:00

A l'escola del costat de casa meva fa dies que hi ha una pancarta i un cartell. La pancarta, penjada sobre la porta, és manufacturada, hi ha un estol de tissores dibuixat i un lema: "Contra les retallades". El cartell està enganxat al costat de la porta amb adhesius amb l'icona de la senyal de prohibició de tissores. Està imprés amb impressora i signat per la Comunitat Educativa de l'escola. En ell s'informa breument de com afecten les retallades en aquella escola en concret, s'anuncia la mani d'ahir i s'informa que l'AMPA, els alumnes, els mestres i treballadors no docents han quedat davant del centre una hora abans per anar-hi junts.

Dimecres, dijous i divendres vaig rebre en l'estació on agafo o on baixo del metro per anar cap a la feina octavetes convocant-me a la manifestació. Diimecres me la va donar un de l'associació de veïn del barri, dijous una gent de Comissions i divendres un noi jovenet a qui no coneixia.

El 14 de Maig ha suposat un punt d'inflexió en la mobilitazació social a Catalunya contra el programa anti-social i anti-econòmic que els poders han imposat com a única sortida possible de la crisi. El desconcert social davant la situació fomentava la paràlisi. Els sindicats generals van impulsar les primeres onades de protesta a pols, sense complicitats i enmig d'una ofensiva general contra la seva legitimitat. A pols van tirar endavant una vaga del sector públic i la vaga general del 29S, a pols van mantenir la mobilització davant les retallades en les pensions, davant la inactivitat dels que més tard van criticar l'acord en aquesta matèria.

Davant la crisi la tendència natural dels d'abaix és el campi qui pugui. Coneixedors d'això els estrategs de la dreta han fomentat la confrontació entre ciutadans: entre treballadors en actiu i aturats, entre treballadors fixes i temporals, entre funcionaris i laborals, entre nascuts aquí i nascuts a fora, entre representants sindicals i representats, entre treballadors públics i ciutadans...

Amb fil i agulla, el sindicalisme de classe s'ha dedicat a tractar de recosir pedaços i construir una acció solidària, amb paciència i tenacitat.

El govern Mas ha menystingut aquest treball constant del sindicalisme amb els moviments socials. Va anunciar l'obscenitat d'eliminar i arrebaixar els impostos als més rics i establir excempcions en la contractació de mutues privades a l'hora que anunciava desmantellaments draconians en els serveis públics. Confiat en que el corporativisme, la ressignació i la complicitat dels mitjans de comunicació provocaria un panorama de conflictes parcials i desconectats facilment manejable.

I de sobte s'han vist superats. Superats per una mobilització massiva en que treballadors de tots els serveis públics, associacions socials i ciutadania anàvem del braç, una mobilització general que era punt de confluència de les mobilitzacions a les portes de centres sanitaris i educatius, de manifestacions i concentracions a les ciutats per tot el territori. Una manifestació que no es dispersava en diferents malestars atomitzats, sinó que planteja una reclamació clara, compartida i netament dirigida a les autoritats.

La reacció programada anteriorment ha demostrat fins a quin punt havien fallat els càlculs convergents. L'acte preparat a la mida d'en Mas per USOC, el menyspreu de Duran pels de "les pancartes", la trista contramanifestació convocada davant d'Hisenda contra l'espoli... eren accions pensades per a contrarrestar una manifestació aguantada a pols per uns sindicats aïllats, però esdevenen patètics i contraproduents per a la gran mobilització ciutadana que ahir va prendre el carrer a Barcelona.

Aquesta tarda tenim la crida de Democracia Real, hi treurem el cap i demà la comentarem. De moment el nostre desig és que a Barcelona no sigui segrestada pels de sempre...

Ja era hora!

2011-04-02T17:24:00.002+02:00

I tant, ja era hora. El Manel García Biel s'ha deixat enganyar per alguna mala persona i ha creat un bloc. La cosa promet. Fer-se'n seguidor garanteix la dosi necessària d'inquietud per a persones d'esquerres. Paraula de Les Costes.

Aquí en deixem l'enllaç.

Alfons Labrador: La repercusión de la crisis en Catalunya

2011-03-27T16:29:00.008+02:00

En Catalunya -y también en España- la crisis financiera vino a agravar una situación que también se habría manifestado como consecuencia del agotamiento del modelo productivo.

Quina era la situació de l'economia catalana abans de l'esclat de la crisi? Quines han estat les diferents fases d'aquesta crisi i els seus efectes? Com està afectant la crisi als diferents sectors econòmics? Quins efectes tenen les reformes i retallades impulsades pels governs? Quins factors diferencials existeixen entre Catalunya i la resta de l'estat?

La resposta a totes aquestes preguntes i a algunes més en l'article d'Alfons Labrador publicat al darrer número de la Revista de Estudios de la Fundación Primero de Mayo.

Es possible accedir al número complert on-line o descarregar-se l'article en pdf.

9 arguments erronis contra la intervenció a Líbia

2011-03-21T23:08:00.013+01:00

No, nuestra guerra no es una guerra civil, y usted lo sabe perfectamente. Si usted se niega a ayudar a nuestro país, si deja que nuestro pueblo, que pelea por la libertad, la democracia y la paz, sea aplastado, mañana eso significará guerra en las peores condiciones para Francia.

Dolores Ibarruri Pasionaria a León Blum 1936

1. La intervenció internacional inicia una guerra a Líbia

La guerra a Líbia la va iniciar el govern de la tirania per a reprimir les protestes pacífiques . La intervenció aliada es produeix moltes (masses) setmanes després que Gadafi ordenés els seus mercenaris i seguidors massacrar aquells que van sortir pacíficament al carrer a Líbia, com abans a Tunísia i a Egipte, per a exigir democràcia i progrés social. Una confrontació absolutament desigual en que el règim ha anunciat i demostrat estar disposat a provocar una massacre per tal de mantenir-se en el poder.

Com ha escrit Vicenç Fisas, "Gadafi ja realitza una guerra contra els seus ciutadans, i això s'ha de parar com sigui i amb rapidesa".

2. La intervenció internacional és una invasió

Els brigadistes internacionals i els tancs i avions soviètics que van intervenir a la Guerra Civil espanyola no eren invasors. Les tropes nordamericanes i britàniques que van desembarcar a Normandia el 1944 no eren tropes invasores.

Segons l'Enciclopèdia Catalana una invasió és "l'acció d'entrar en un lloc sense dret, sense tenir el consentiment del seu amo i contra la seva voluntat". La intervenció internacional a Líbia només pot ser considerada una invasió si s'accepta que Gadafi n'és "l'amo". Per contra, aquells que han decidit alçar-se contra la tirania han sol·licitat insistentment aquesta intervenció, han convidat (de fet han reclamat) a les potències la seva intervenció. A les ciutats on el terror del dictador no manté sota amenaça als seus ciutadans, la intervenció internacional ha estat celebrada tal i com els pobles sempre han rebut als aliats que contribueixen al seu alliberament.

3. L'acció armada sempre és condemnable

L'acció armada és sempre terrible, sempre produeix víctimes i destrucció, però no sempre és condemnable. L'acció armada és condemnable quan cerca l'opresió o el genocidi. Per contra, és legítima quan l'exerciten els oprimits per a defensar-se de les agressions i l'opressió.

L'acció armada de la resistència francesa a la invasió hitleriana era legítima. L'acció armada de l'exèrcit bosni contra el genocidi era legítima. L'acció armada dels saharauis front la invasió de Marroc i Mauritània era legítima. L'acció armada de la resistència algeriana contra la colonització francesa era legítima. L'acció armada dels sandinistes contra la dictadura de Somoza era legítima. L'acció armada estrangera en suport als pobles envaïts i oprimits que s'alçen és legítima.

L'acció armada per a evitar la massacre anunciada i exercida per Gadafi contra els habitants de les ciutats que se li han rebel·lat és legítima, en tant que eviti aquesta massacre.

4. L'acció internacional provocarà víctimes civils

Cert. La guerra sempre produeix víctimes. Els herois que amb una mà detenen els dolents mentres amb l'altra eviten que la seva acció perjudiqui inocents amb un 100% d'efectivitat només existeixen en la ficció. La pregunta és: quantes víctimes civils més havíem de permetre que provoquèssin les hosts gadafianes? Quantes víctimes civils havien de provocar els "bombardejos sense pietat" anunciats per Gadafi per a que les Nacions Unides decidissin intervenir?

El suport a una intervenció militar no pot ser d'altra banda un xec en blanc. Tenim l'obligació d'exigir que aquesta respongui a un únic objectiu: eliminar el potencial militar del règim libi contra la seva població amb el mínim impacte possible. Sabent això sí, que el mínim impacte possible causarà víctimes. Moltes menys de les que provocarà el règim si no l'aturem.

5. La intervenció internacional impedeix una solució dialogada al conflicte

La intervenció armada internacional no impedeix cap solució dialogada. El dictador va negar qualsevol acció dialogada per boca del seu fill des del primer dia, qualsevol solució que no passés per mantenir el seu poder absolut, acceptant en tot cas algunes gracioses concessions. No existeix solució dialogada entre dos "parts" quan una d'elles està aniquilant l'altra des de la supremacia de la força. Si s'espera més abans d'intervenir, Gadafi no deixarà ningú amb vida amb qui negociar res.

Ni Mubarac ni Ben Alí van abandonar el poder com a resultat d'una acord fruit d'una negociació, i això no treu ni un bri de legitimitat a les revoltes tunissiana i egípcia. La lliçó de Gadafi a la resta de dictadors de països on s'estan produint moviments de protesta és evident: la manera de mantenir-se al poder és eliminar els opositors. Quina volem que sigui la lliçó de Nacions Unides a aquests mateixos autòcrates?

6. Les potències occidentals no estan legitimades per a intervenir

Les armes amb que Gadafi aixafa el seu poble les van fabricar i li van ser venudes per molts dels països que actualment participen en l'operació internacional. Bé, de fet això és així com a resultat d'una solució dialogada i negociada als conflictes entre Gadafi i aquests països. Aquest fet ha de ser denunciat, ara amb més força que mai.

Però aquest fet no pot impedir la legitimitat de la intervenció. Quin país estaria legitimat per evitar la massacre d'un poble? Ja hem quedat que no pas els EUA ni les potències europees. Tampoc, és clar, la ignominiosa dictadura xinesa ni la Rússia que esclafa els txetxens. Queda clar que no tindria cap dret una Lliga Àrab farcida de règims no democràtics. I evidentment Suïssa i la resta de paradisos fiscals on els dictadors i cleptòcrates del món guarden els seus calerons mercès al secret bancari tampoc. Ni Cuba on hi ha presos de consciència... en definitiva ningú estaria legitimat per intervenir enlloc.

No tenien sentit doncs les veus que reclamaven al món no restar indiferents a les revoltes egípcia, tunissiana o iemení. Ningú pot evidentment intervenir ni criticar Israel per agredir Palestina. Ni el Marroc per mantenir l'ocupació sobre el Sàhara. Ningú està legitimat per condemnar el règim nordcoreà o el birmà. La doctrina de la "no legitimitat per a intervenir" seria el millor regal que els pobles podríem fer als dictadors de tot el món. No és casualitat que aquesta doctrina fos la resposta obsessiva d'Ahamadineyad a la periodista Ana Pastor cada cop que aquesta li preguntava sobre la repressió contra els opositors iranians.

La intervenció a Líbia no és legítima perquè els seus protagonistes estiguin lliures de responsabilitats sobre la situació, és legítima perquè respon a la crida d'una població turmentada que està patint una massacre. I ho continuarà essent en la mesura que respongui a la voluntat i els drets d'aquesta mateixa població.

7. Les potències internacionals actuen buscant el seu propi interès per això actuen a Líbia però no a d'altres indrets

Ben cert. Però aquest no és motiu per a demanar que no s'intervingui a Líbia, és motiu per a exigir que també s'intervingui allà on sigui necessari. Intervencions que evidentment no poden ser militars, no haurien de ser-ho, no és dessitjable que ho siguin, si no que han de prioritzar la diplomàcia, la pressió el compromís, el suport als actors democràtics... mentre sigui possible, mentre la no intervenció militar no suposi abandonar els pobles a l'escabetxina dels tirans.

D'altra banda és ben clar que l'actual situació no és el que els governs occidentals volien ni els interessava. Empantanats a l'Afganistan i l'Iraq, en plena crisi de les finances públiques i amb el preu del petroli cada cop més alt, cap d'aquests països hagués volgut sentir parlar d'embarcar-se en una intervenció contra un Gadafi, amb qui ja tenien les garanties suficients de suministrament de gas i petroli i de no buscar problemes fora de les seves fronteres. A canvi el dictador podia eternitzar-se al poder, enriquir-se gràcies a la corrupció i oprimir el seu poble.

La revolta a Líbia no ha estat provocada per la voluntat de les potències occidentals d'intervenir-hi, la intervenció internacional ha estat forçada per la revolta. Aquest fet es veu també en la intenció d'EUA de passar com abans millor a algú altre la patata calenta del lideratge.

8. Els rebels no són de fiar

Qui són els rebels? I qui són els membres d'aquest anomenat Consell dels opositors? Ben segur que són persones d'intatxable currículum democràtic? Ben segur que el projecte que tenen per al país és la democratització? I si al final no són tant diferents de Gadafi?

D'entrada els rebels, la massa humana de persones que van vèncer la por per a sortir al carrer a reclamar la fi de la tirania i que s'allista voluntàriament en les milícies organitzades a les ciutats alliberades, són l'equivalent libi als que van ocupar les places egípcies, als que van sortir al carrer a Tunísia, als que estan sortint al carrer a Iemen, Aràbia Saudita o Barein. Són la ciutadania que massivament surt al carrer a exigir canvis, a prendre el protagonisme de les seves vides. Són els nostres. No pas perquè siguin purs, com no ho som nosaltres, sinó perquè són el poble que reclama llibertat i progrès.

Evidentment menys puresa encara trobarem entre els lideratges que emergeixen per a pilotar les transicions o ruptures. Tampoc, ja es veu, a Tunísia o a Egipte. Tampoc ho va ser a Sudàfrica on els principals dirigents de l'apartheid van copilotar el procès pactant amb el Congrès Nacional. Tampoc a Espanya en la seva transició. Feia això menys condemnable el cop d'estat del que enguany celebrem els 30 anys? Feia menys abominable la postura del EUA davant del cop d'estat que consideraven un "assumpte intern" espanyol?

És coherent reclamar una fi del conflicte dialogat i negociat amb el dictador, mentre a l'hora s'exigeix un pedigrí democràtic i moral màxim per a ser digne de protecció?

9. La intervenció internacional no hauria d'incloure atacs armats

Aquesta solució compleix un objectiu molt clar: tranquilitzar les nostres consciències. Això sí, a un preu molt alt: acceptar que la població serà massacrada, només que davant dels nostres ulls. Com als balcans o a Ruanda on les poblacions van patir el genocidi davant la mirada impotent dels cascos blaus, el mandat dels quals no permetia atacar els agressors ni, en conseqüència, defensar efectivament la població. Diguem-ho clar, és impossible protegir la població dels atacs de les tropes de Gadafi sense atacar aquestes mateixes tropes. Qualsevol altra opció és abandonar la població davant l'ira armada del dictador.

Apunts sobre la primavera àrab

2011-03-20T17:07:00.003+01:00

1. I la història continua entestada en no acceptar un punt i final. La Gran Crisi que sembla que ha de passar a la història com a moment de retrocés de la democràcia i els drets socials, ens reporta notícies de que els d'abaix continuen sense ressignar-se. Notícies com els èxits del moviment proto-sindical en les multinacionals afincades a la Xina de fa uns quants mesos o de la silenciosa revolta islandesa. Però sens dubte és el món àrab qui protagonitza el moviment global més significatiu i trascendent del nostre moment.

2. Un dels fenòmens que no podem passar per alt és que els ulls del món sobre les revoltes tenen com a finestra principal una cadena àrab: Al Jazeera. Que el món àrab hagi estat capaç d'agafar el tren de la globalització en l'àmbit de la comunicació no és una qüestió gens menor. La constitució d'una comunitat comunicativa panaràbica, no sucursalista de les majors anglosaxones, és un element que de ben segur juga un paper de primer ordre en l'extensió de les rebelions populars, com abans ho ha estat en la conformació d'una consciència col·lectiva sobre els procesos d'invasió a Afghanistan i Iraq. I com ben segur serà determinant en el futur de les regions.

3. Les revoltes tenen el seu detonant a Tunísia i la principal referència a Egipte. Actualment el principal teatre d'operacions és Líbia. I escampen la seva influència cap a l'est, fins arribar a la península aràbiga. L'eix de l'Islam torna a girar cap al Mediterrani. Al magrheb mestís front l'aràbia essencial. Una aràbia dominada per reialmes front a les repúbliques postcolonials nordafricanes amb aires post-prosoviètics. Uns reialmes consolidats per l'aliança entre els Estats Units i els petrodòlars. Uns petrodòlars que han finançat l'extensió de les visions més arcaitzants de la religió musulmana fins a les mesquites dels nostres barris.

4. Les revoltes mediterrànies alteren i deixen obsolet l'antic eix entre dictadures laiques i opositors integristes religiosos que actuava com a coartada pel suport occidental a les primeres. I pels cops d'estat a Algèria i Turquia. Les revoltes reclamen un programa de llibertats, democratització i progrés social absolutament comprensible als ulls de les democràcies europees i americanes, i que per tant ha suposat un desafiament per a elles. Aquest inesperat trencament per la ciutadania d'una dialèctica política imposada pels geoestrategs ha agafat amb el peu canviat no només als EUA o la UE, sinó també l'Arabia Saudita o l'Iran. Els patètics crits d'advertiment de Mubarac i Gadafi acusant Al Qaeda d'estar darrera de les revoltes mostren l'aferrissament dels dictadors a l'obsolet plantejament que garantia el suport occidental. Així com la falsedat d'aquests crits quedava evidenciada per l'actitud, els protagonismes i les reivindicacions de la ciutadania al carrer. On per cert no han emergit les habituals expresions anti-americanes i anti-israelites.

5. L'islamisme polític troba al seu davant un camí d'homologació democràtica que té a Turquia la seva principal i més postiva experiència. Turquia és juntament amb l'Iran la principal referència no àrab de l'Islam. L'actual govern islamista turc ha impulsat la democratització del país i la seva responsabilitat internacional, que no renuncia a una visió i paper propis tal i com va quedar palès en la crisi dels vaixells humanitaris a Palestina. Desprovist de banyes i cua, la democratització de l'islamisme polític seria una excel·lent notícia en cas de consolidar-se que requereix d'altes dosis de compromís i d'intel·ligència a la riba nord del Mediterrani i a l'altra banda de l'Atlàntic.

6. El suport a les revoltes contra Gadafi i el règim dels aiatol·les resulta senzill per als Estats Units i Europa, la proba del cotó l'hauran de passar amb el seu compromís contra la repressió dels moviments popul·lars per part dels vells aliats de l'Aràbia. Molt em temo que, tal i com ha passat a Egipte, aquest comrpomís només existirà en cas de que les revoltes facin inviable qualsevol altre escenari. El protagonisme, com sempre, recau en els pobles.

7. La intervenció militar internacional a Líbia requereix entrada pròpia. Ja en parlem, però vagi per endavant la meva convicció de que abandonar els rebels a ser aixafats pels tancs i avions gadafistes no pot ser una posició èticament mantinguda.

Paulo Freire: la conquesta dels oprimits

2011-03-13T20:17:00.003+01:00

"De ahí que los opresores desarrolen una serie de recursos mediante los cuales proponen a la "admiración" de las masas conquistadas y oprimidas un mundo falso. Un mundo de engaños que, alienándolas más aún, las mantenga en un estado de pasividad frente a él. De ahí que en la acción de conquistas no sea posible presentar el mundo como problema, sino por el contrario, como algo dado, como algo estático al cual los hombres se deben ajustar. (...)

Mediante la conquista, lo que los opresores intentan obtener es transformar a las masas en un mero espectador. Masas conquistadas, masas espectadoras, pasivas, divididas, y por ello, masas enajenadas (...)

El mito, por ejemplo, de que el orden opresor es un orden de libertad. De que todos son libres para trabajar donde quieran. Si no les agrada el patrón, pueden dejarlo y buscar otro empleo. El mito de que este "orden" respeta los derechos de la persona humana y que, por lo tanto, es digno de todo aprecio. El mito de que todos pueden llegar a ser empresarios siempre que no sean perezosos y más aún, el mito de que el hombre que vende por las calles, gritando: "dulce banana y goiaba" es un empresario tanto y cuanto lo es el dueño de una gran fábrica. El mito del derecho de todos a la educación, cuando en Latinoamérica existe un contraste irrisorio entre la totalidad de los alumnos que se matriculan en las escuelas primarias de cada país y aquellos que logran el acceso a las universidades. El mito de la igualdad de clases cuando el "¿sabe usted con quién está hablando?" es aún una pregunta de nuestros días. El mito del heroísmo de las clases opresoras, como guardianas del orden que encarna la "civilización occidental y cristiana", a la cual defienden de "la barbarie materialista".(...)

El mito de la propiedad privada como el fundamento del desarrollo de la persona humana, en tanto se considere como personas humanas sólo a los opresores. El mito de la dinamicidad de los opresores y el de la pereza y dehonestidad de los oprimidos. El mito de la inferioridad "ontológica" de éstos y el de la superioridad de aquéllos. (...)

"Slogans" cuyos vehículos son siempre denominados "medios de comunicación de masas" entendiendo por comuniación el depósito de este contenido enajenante en ellas.(...)

Si bien los contenidos y los métodos de conquista varían históricamente, lo que no cambia, en tanto existe la élite dominadora, es este anhelo necrófilo por oprimir".

Paulo Freire

Pedagogía del oprimido

Escrit a 1970, i sembla escrit ahir mateix.

Publicat un estudi sobre la manipulació informativa en el 29S

2011-01-31T14:55:00.003+01:00

"Els mitjans de comunicació van actuar i es van mobilitzar reforçant-se informativament uns als altres per a que la Vaga General del 29 de setembre fracassés".

Aquesta és la principal conclusió de l'informe El tratamiento de la información en la huelga de 29 de septiembre de 2010 elaborat per Roberto Aparici, professor de la UNED, i Carmen Rivas, Directora de l'Observatori de Mitjans de Comunicació de la Fundación 1o de Mayo. A partir d'un exàmen exhaustiu de les informacions aparegudes en els diferents mitjans en relació a la Vaga General els autors conclouen que a arrel de la seva convocatòria "es va posar en marxa una campanya intramitjans per a desmuntar a les organitzacions sindicals, i particularment a CCOO i UGT".

L'aplicació de tècniques publicitàries en els espais informatius

"Per què la quasi totalitat dels mitjans de comunicació no van presentar els protagonistes de l'aconteixement per a que expliquèssin o discutíssin els seus punts de vista? Per què només els lobbies mediàtics i polítics van ocupar la majoria dels espais sense intervenció de representants sindicals?" La resposta a aquestes preguntes, segons els autors, és que els mitjans van dur a terme una campanya de manipulació basada en tècniques publicitàries tals com la modificació del significat de les paraules, la creació de paraules de xoc, l'omissió de fets i la presentació de fets aparents. "Tots els mitjans a l'uníson com si es tractés d'una campanya publicitària intensiva oferien el mateix eslògan".

A partir de l'anàlisi de les diferents seccions de premsa escrita, ràdio i televisió, l'informe conclou que "cap mitjà va explicar de forma detallada les conseqüències de la reforma laboral. L'objectiu mediàtic va ser deslegitimar les organitzacions sindicals sense explicar els motius pels que es realitzava la vaga". En aquesta estratègia de deslegitimació dels sindicats es destaca el tractament dels alliberats sindicals. Els autors denuncien que els mitjans de comunicació no han recollit opinions, ni perfils de cap alliberat sindical. També van ser invisibilitzats, es parlava d'ells però no estaven presents als mitjans".

Així mateix posen en evidència la manca d'informació en relació a les persones que expressaven la hostilitat de la majoria de mitjans a la convocatòria de vaga a través de tertúlies o articles d'opinió. "Si la majoria de l'audiència conegués qui estava darrera de cada notícia el seu efecte, en gran part, s'hagués diluït".

De garants a amenaça pel dret a la informació

Segons l'informe l'actual crisi econòmica suposa un punt d'inflexió en relació al problema de la manipulació informativa. "Mai com des de la primavera de 2010, els missatges i opinions dels mitjans de comunicació escrits i audiovisuals han estat tan d'acord en el seu recolzament a les polítiques d'ajust i retallades de drets socials i laborals. Una defensa del poder, representat pel govern, el principal partit de l'oposició i els partits nacionalistes català i vasc, que els ha portat a "demonitzar" a aquells que s'han atrevit a dir no al model proposat des de diferents instàncies del poder".

Aquest consens generalitzat impedeix el contrast de les informacions per part dels ciutadans a partir de la comparació del seu tractament en diferents mitjans, un fenòmen que els autors vinculen al procés de concentració en la propiestat d'aquests mitjans. "Les audiències tenen poques possibilitats de poder discriminar entre el que és veritable i fals en un context on la concentració de mitjans està en molt poques empreses i on l'estratègia intramitjans que es va experimentar el 29S pot tornar a repetir-se, en qualsevol moment, de manera molt més sofisticada".

Reforma de les pensions I: resposta al Raul

2011-01-28T16:19:00.005+01:00

El Raúl és un vell amic i company de militancies estudiantils i sindicals. Com tothom té els seus defectes, però entre aquests no està el tenir pels a la llengua. En una tertúlia al feisbuc sobre la reforma de les pensions s'ha posicionat amb claredat: "si soy un trabajador y me dicen que voy a tener que trabajar 2 años más que antes, menos tonterías". Aprofito el mateix esforç per respondre'l i fer la primera (i més llarga) entrada sobre el tema a Les Cosetes.

Raúl,

Tú no vas a tener que trabajar dos años más que antes por tu pensión, porque antes no cobrabas ninguna pensión. Antes, como ahora, tenías derecho a cobrar una pensión cuando se den las condiciones que marca la ley. Ley que ciertamente va a cambiar ahora, como ha cambiado antes. También tienes (antes y ahora) derecho a la vivienda, al trabajo, a la libre elección de profesión, a un salario suficiente para mantenerte a ti y a tu familia... todo esto como licenciado en Derecho que eres ya lo sabes.

La diferencia entre las pensiones contributivas de jubilación y los citados derechos "de papel" es que existe un fondo económico que las respalda, fondo que convierte nuestro derecho teórico en la Constitución en una realidad práctica en la cuenta corriente. Ese fondo se basa en tres criterios:

Es contributivo: se alimenta de las cotizaciones que descontamos de nuestro salario, no del Presupuesto General del Estado.
Es solidario: tus cotizaciones de hoy pagan las pensiones de hoy, tu pensión de mañana la pagaran las cotizaciones de los trabajadores de mañana.
Es sostenible: no puede salir más dinero del que entra, porque si no se acaba el fondo. Y sin fondo volvemos a un derecho "de papel".

Las tres cosas pueden discutirse, y de hecho se discuten por izquierza y derecha. De hecho, desde los lobbys que estan aprovechando la crisis económica para dictar las políticas, se exige alterar la solidaridad del sistema. Exigen un sistema en que exista una base mínima garantizada por las cotizaciones generales y que a partir de ahí cada uno complemente en función a las cotizaciones que ha efectuado durante su vida laboral (el modelo de planes privados de pensiones que en la actualidad hace aguas). Para CCOO el carácter solidario del sistema es incuestionable, y no habrá acuerdo si el gobierno cede a esta lógica.

Y ya que hablamos de solidaridad, impedir que el gobierno deje tirados a los que peor estan, retirando el subsidio, situándolo por debajo de los 400 euros, o limitando su extensión a lo que dé de si una partida presupuestaria, es también una exigencia que CCOO ha situado para el acuerdo.

Pero lo que hoy está más en cuestión es la sostenibilidad del sistema. Si en el futuro la ratio entre los que pagan (trabajadores activos) y los que cobran (trabajadores jubilados) se altera sustancialmente, acabará saliendo más dinero del que entra y se acabará el fondo. Y sin fondo no hay pensión.

Claro está que las gentes de izquierdas discutimos y debemos discutir este argumento: hoy un trabajador produce mucha más riqueza a lo largo de su vida laboral que ayer. Por lo tanto si dedicamos una parte de la mayor plusvalía a aumentar las cotizaciones, mediante mejoras del salario directo y cuotas a la Seguridad Social, el sistema podrá pagar jubilaciones durante más años a cada trabajador.

Es por ello que CCOO nos negamos a un acuerdo que únicamente verse sobre ajustes en los criterios de cotización, mientras gobierno y patronal se guarden en la manga reformas dirigidas a quebrar la negociación colectiva de los salarios y las condiciones de trabajo, tal y como se apuntaba en la reforma laboral. Un acuerdo en el régimen de pensiones sólo será posible si se encarrila el acuerdo en los convenios colectivos y el modelo para su negociación, preservando la importancia del convenio sectorial y garantizando su articulación con los pactos de empresa. Este punto es capital para que mantengamos nuestra capacidad de mejora de los salarios, y por lo tanto de los ingresos al Fondo.

Para continuar mejorando los ingresos son importantes otras medidas que plantean, defienden y pelean CCOO y UGT. Hay que decir que las plantean, defienden y pelean no ante un gobierno que las rechaza desde una mayoría parlamentario solitaria y ajustada, sino frente a un fuerte consenso en contra de la inmensa mayoría del arco parlamentario y de cualquier mayoría de gobierno alternativa a la actual, entregadas a la lógica del recorte.

No estoy de acuerdo con quienes niegan a estas fuerzas políticas su representatividad: se sostienen indudablemente sobre una mayoría electoral, nos guste más o menos, lo atribuyamos al motivo que lo atribuyamos. Que sí, que sí, que ya sé qué pensamos ambos al respecto, pero eso no nos permite descartar este hecho incuestionable del escenario, porque ES el escenario. Y resulta determinante en la correlación de fuerzas. La abstención de los votantes de izquierdas a veces puede estar justificada, pero siempre es un error.

Y con estos mimbres hay que hacer el cesto.

Porque no es cuestión de hacer el cuento de la lechera, y esperar que las futuras victorias en la negociación colectiva ya resolverán las pensiones de los que mañana se jubilen, que yo por lo pronto voy tirando. Se deben realizar ajustes en las condiciones legales que determinan el derecho a recibir pensión y la cuantía de la misma para garantizar que el fondo seguirá cubriendo nuestro derecho. Y hay hay tres teclas que debemos ver como tocamos: edad mínima, periodo de cómputo y lagunas en la vida laboral.

Edad mínima de jubilación: no aceptamos dogmas. Bueno, entre tú y yo, como al final el Estado tienen que colocar su deuda porque si no sí que vamos a tener un problema gordo, y en eso los cabrones dogmáticos de las agencias de calificación tienen bastante mano, vamos a intentar no comernos más sapos que los imprescindibles. O dicho de otro modo, vamos a apretar tanto como podamos al gobierno para que saque el pecho que hasta ahora no ha sacado y trate de ajustar la parte de factura que ya nos están endosando los super-ricos a los ciudadanos.

Y vamos a poder apretar, porque el 29 de septiembre los trabajadores de este país demostramos que no estábamos tan asustados como se pensaban y que estábamos dispuestos a plantar cara. En la medida en que lo demostramos, claro. Y en la medida en que nuestras fuerzas actuales pesan en el escenario global. (Esto no lo digo ahora, esto lo escribí una vez convocada la Huelga).

Y nuestras fuerzas pesan. Pesan lo suficiente como para frenar el intento de endosarnos los 67 años como edad de jubilación inamobible e intocable, que es en lo que estan. Porque quien ha cotizado a lo largo de su vida lo suficiente como para hacer sostenible el sistema debe poder jubilarse a los 65 como hasta ahora. Y como los costes deben repartirse con equidad, hay que cuestionar los años de cotización que plantea el gobierno y reducirlos a cambio de acotar de manera más justa las posibilidades de jubilación parcial. No aceptaremos pues ningún acuerdo que requiera los más de 40 años que planteaba el gobierno.

Se ha hablado de 38'5 para irse con 65 años y el 100%. Se calcula que eso supondrá un 50% de los asalariados. Aunque tú y yo sabemos que muchos preferirán/podrán jubilarse antes con menos pensión, como ya pasa ahora.

La otra mitad, debería alargar su vida laboral hasta los 67 años, cobrando el 100% de la pensión los que tengan 37 años cotizados (si no quieren/pueden jubilarse antes con la reducción correspondiente). Y aquí está la polémica.

Ahora hagamos algunos números y crucemoslos con la realidad social. El límite para irse con el 100% supone empezar a cotizar con entre 24 y 30 años. Estamos hablando de personas que han retrasado su incorporación laboral para dedicarse en exclusiva a cursar estudios superiores. Las personas con estudios superiores son (la Encuesta de Población Activa no engaña) las que presentan trayectorias laborales con menos huecos sin cotizar (la prestación por desempleo cotiza), mejores salarios y empleos menos "duros" para la salud. Eso no quiere decir que su trabajo esté al nivel de sus estudios (sabemos que en muchos casos no es así), eso quiere decir que está a mayor nivel del que los que tienen estudios inferiores.

Un problema específico para un número minoritario pero considerable de este colectivo, es que inician su vida laboral plena despues de un periodo de "beca". CCOO está planteando como una necesidad para el acuerdo que se equipare este tiempo con años cotizados. El gobierno parece dispuesto a aceptarlo con un tope de dos. Hoy por hoy este problema ya existe, y en cambio no existe este reconocimiento. Al menos esto me reconocerás que supone un avance importante sobre la situación actual.

La gente que abandona los estudios antes y se dedica en exclusiva a trabajar, es la que presenta más huecos en su vida laboral. Pero precisamente por haber empezado antes tienen mayor colchón de años.

Ciertamente, el problema del paro juvenil en nuestro país resulta un problema grave, pero eso no lo arreglamos con la ley de de pensiones, sinó con las políticas de desarrollo económico. Con este posible acuerdo o con la ley actual, el paro juvenil es un torpedo para el sistema de pensiones.

Otro problema de ampliar los años de cotización requeridos, pero también aunque no se ampliaran, es que para muchas mujeres (también hombres, pero menos) acceder a cuidar a sus hijos quiere decir perder tiempo de cotización. Que se reconozcan las execedencias por maternidad/paternidad como tiempo cotizado (parece que el gobierno está dispuesto a llegar a 9 meses por hijo a día de hoy) sería sin duda también un avance para muchísima gente.

Finalmente el período que se tienen en cuenta para calcular la base de cotización. O en román paladino: cuántos años de tu vida laboral contamos a la hora de hacer la media de tu salario, que servirá para calcular tu pensión. Se plantea una nueva ampliación. Anteriormente se ha ido ampliando (en su origen eran sólo dos años). Eso perjudica a algunos. Y beneficia a otros. A quien ha tenido una trayectoria ascendente a lo largo de toda su vida, la media le saldrá menor. Quien tuvo una trayectoria profesional ascendente hasta los cuarenta, luego se vio en la calle y tuvo que aceptar trabajos menos cualificados hasta jubilarse sale ganando

---------------------------

Yo quiero un sistema mejor que este. Quiero que más gente nos podamos jubilar antes con mejor pensión.

Por eso quiero que sigamos dando la batalla en la negociación de los convenios, forzando una corrección en la reforma laboral, apretando más para unas políticas públicas que sustenten un desarrollo económico sólido, exigiendo la construcción de una europa social. Limitando la salvaje libertad de la selva internacional en que las multinacionales financieras y productivas se amparan para recortar derechos y democracia, mediante regulaciones sociales europeas e internacionales. Quiero todo ello, tanto como para dedicarme en cuerpo y alma. En el sindicalismo y en la política de izquierdas. Sin tirar nunca la toalla.

En la medida en que avancemos en todos estos campos, avanzaremos en la protección del sistema de la Seguridad Social. Esa protección pasa hoy por forzar un acuerdo más justo. O menos injusto, si quieres. Pero con garantías suficientes.

Y un acuerdo en los términos que he expresado en esta larguísima carta, creo que tiene esas garantías.

Para eso quiero un sindicato, para que negociemos juntos. Porque a las buenas tenemos más que ganar y a las malas menos que perder si negociamos juntos.

Para gritar muy fuerte "los trabajadores no tenemos que pagar la crisis que no hemos provocado" me sirven otras organizaciones y entidades. Para plantear que ya que nos estan endosando la factura (40 millones de parados es sin duda la parte del león de esa factura) vamos a intentar negociar los términos del pago, colocarles a los responsables la mayor parte que podamos e intentar que nadie se quede tirado, sólo tengo CCOO. Y si CCOO decide ponerse de perfil, ya no tendría a nadie.

Tu amigo y compañero,

Andrés

Un nou temps per a ICV (II): "esto es lo que hay"

2010-12-29T10:08:00.007+01:00

A Madrid, el mateix Govern socialista que abarateix i subvenciona els acomiadaments per alleugerir els costos laborals (una mesura que té un efecte marginal en la comptabilitat de les empreses) acaba d'aprovar un increment del 10% de les tarifes elèctriques. La mateixa Patronal que clama pels costos laborals de les empreses, calla davant aquest increment abusiu i injust que dispara els cost de l'energia. Per cert, de quina empresa és directiu el flamant nou president de la CEOE?

A Catalunya, el nou President Mas va passar sense amoinar-se pel debat d'investidura. Només una intervenció li va suposar dificultats en el debat: la de Joan Herrera.

A la proposta de no suprimir l'impost de successions per les grans fortunes i destinar aquests diners a donra suport als aturats sense ingressos.

A la pregunta de com pensen compensar l'increment de la contaminació si s'aigualeix el límit de velocitat als accessos de Barcelona

A la demanda de ratificació del compromís sobre l'oposició a la instal·lació d'un cementiri nuclear a Ascó, etc, etc

La resposta sempre va ser la mateixa: "nosaltres hem guanyat, l'esquerra ha perdut. Assumeixi-ho".

En Mas té raó. La dreta ha guanyat, i ha guanyat per a fer polítiques de dretes. La dreta ha guanyat electoralment després de guanyar políticament. Ja és la dreta qui marca les polítiques econòmiques, socials i mediambientals davant la crisi, aquí i a Madrid. Que sigui CiU i PP qui ocupin els palaus presidencials és un tràmit burocràtic que es solventa/rà en funció dels terminis administratius/electorals.

Ni Mas a Catalunya ni Rajoy a Espanya tenen cap necessitat de presentar propostes i debatre-les amb els seu adversaris. No han guanyat per convenciment, sinó per imposició: les polítiques de dretes les han imposat els amos dels quartos amb la complicitat dels estats i organismes públics. No són una opció, només es basen en un argument: "esto es lo que hay". I els principals partits d'esquerres han acotat el cap: "esto es lo que hay". Argument de Rubalcaba per augmentar l'edat de jubilació: "hay que hacerlo, no le demos más vueltas". I au.

La ciutadania va donar el seu vot a les esquerres per a que plantegessin una sortida justa a la crisi i l'esquerra majoritària ha mirat la ciutania als ulls i li ha dit: "esto es lo que hay". Retallades de salaris, més precarietat laboral, depressió econòmica per manca d'inversió pública, erosió dels serveis públics i la protecció social. Acceptar que la cobdícia dels poderosos no té aturador ni matís.

O potser sí?

Un home està segrestat per haver fet allò que era correcte

2010-12-28T09:27:00.006+01:00

Un hombre solo

grita maniatado, existe
en algún sitio. ¿He dicho solo?
¿No sientes, como yo,
el dolor de su cuerpo
repetido en el tuyo?
¿No te mana la sangre
bajo los golpes ciegos?
Nadie está solo. Ahora,
en este mismo instante,
también a ti y a mí
nos tienen maniatados

De Nadie está solo. José Agustín Goytisolo

I a tots aquells que s'anomenen a ells mateixos directors de mitjans de comunicació i es dediquen a fer de propagandistes dels que el tenen segrestat, parlant dels "trastorns psicològics" o les "dèries de grandesa" que han portat a un home a fer el que la seva consciència li dictava pagant un altíssim cost humà... tan de bó us ennuegueu amb el raïm!

No hi ha hagut cap vaga de controladors

2010-12-09T23:01:00.003+01:00

(a partir d'una lliçó-exprés del company Juanma Tapia)

En contra del que assegura un dels tòpics més recurrents dels corifeus de l'explotació de l'home per l'home, a Espanya el dret de vaga està regulat. Ho està per un Decret de 1977 "constitucinalitzat" per sentència interpretativa del Suprem de l'any 81. En síntesi:

1. Obligació d'avís previ

Una vaga no pot ser en cap cas un "acte de sorpresa". Exigeix un avís previ d'almenys cinc dies que en el cas dels serveis públics s'amplia a deu. Un avís previ que CCOO i UGT sempre han entés que va més enllà d'un trèmit burocràtic, que és una obligació ètica: les vagues del sindicalisme de classe sempre s'anuncien públicament al conjunt de la ciutadania. L'èxit de la vaga ha de basar-se en el seu seguiment massiu, no en cops d'efectes tàctics.

2. Garantia de serveis mínims

Serveis mínims que en els sectors netament privats han de garantir el manteniment i vigilància d'equips i instal·lacions per a evitar-ne el deteriorament. i que en el cas dels serveis públics van més enllà, en haver de garantir els serveis essencials a la comunitat. Tal com passa evidentment amb el control de l'espai aeri del que depén la seguretat de les aeronaus.

Serveis mínims, això sí, que no poden ser utilitzats abusivament per part de l'administració que els decreta per a fer fracassar la vaga al mode aguirrista.

3. Proporcionalitat

Els perjudicis econòmics i socials que la vaga ocasiona (i sense els quals la vaga no existiria) han de ser els mínims possibles i estar en consonància amb els objectius de la mateixa.

Cap d'aquests requisits ha estat observat per la plantada insensata convocada per associacions corporatives (no pas per cap sindicat) de controladors. No hi ha hagut cap vaga de controladors, hi ha hagut un abandonament irresponsable del lloc de treball perfectament previst i sancionat en la normativa laboral i penal vigent, fins i tot sense declaració d'Estat d'Alarma.

--------------------

I ara, la no menys irresponsable i abusiva actuació del(s) Govern(s) (d'això el Juanma ja no en té cap culpa, és cosa meva):

Alimentar el corporativisme dels col·lectius de treballadors amb posicions estratègiques en els transports públics (no només aeri, també ferroviari, també als autobusos...) ha estat l'estratègia dels aprenents de bruixot que han governat l'estat (també moltes empreses municipals) per tal d'afeblir el sindicalisme general. Han creat monstres que ara no són capaços de governar. Recordem la vaga d'autobusos urbans a Barcelona?

I com que la situació és ingovernable algú ha decidit que calia rebentar-la totalment per a que el clamor social amparés una actuació dràstica i de pas una imatge resolutiva d'un Govern desacreditat. I així s'anuncia que es rebenta tot a les portes d'un pont, i així els xiringuitos corporatius són tan insensats i estúpids com per caure en la provocació.

I el pitjor és que no crec que cap de les parts n'extregui cap conclusió al respecte.

Un nou temps per a ICV (I): mar de fons

2010-12-08T20:45:00.006+01:00

Tot i les declaracions d’intencions neokeynesianes anunciades amb l’esclat de la crisi , aquesta ha estat aprofitada per aguditzar l’ofensiva de mercantilització absoluta. Fins i tot en aquells països on la dreta política es trobava en situació de desorientació i manca de lideratge (com Estats Units o Espanya, i en menor mesura Catalunya) ha estat el teixit socioeconòmic i mediàtic de dretes qui ha mantingut la iniciativa, tensionant les bases socials conservadores i fent plausible la recuperació electoral de les seves forces polítiques.

La socialdemocràcia havia "modernitzat" el seu projecte partint de l’acceptació de les tesis polítiques de no intervenció econòmica dels governs i el conseqüent desmantellament dels instruments per a aquesta intervenció. Sobre una economia progressivament desregulada i desfiscalitzada es plantejava com a possible el manteniment de polítiques públiques centrades en la redistribució, però que no qüestionaven el model de producció. Així, en el projecte socialdemòcrata la progressiva vulnerabilitat dels treballadors podria trobar un contrapunt de seguretat en les polítiques de protecció social dels estats. New labourism, flexiseguretat... etiquetes que s'han fos tan ràpidament com els xecs ZP, escombrades per la crisi econòmica.

Si bé el cicle de creixement sostingut de l’economia va donar una certa viabilitat a aquestes tesis, l’esclat de les bombolles immobiliària i financera i el seu trasllat al deute públic hi han posat fi de manera dramàtica. El resultat ha estat l’abandonament d’una part substancial de l’electorat socialdemòcrata que no troba una resposta pròpia i viable a la situació per part dels elefants socialdemòcrates, actualment co-executors del desmantellament de l’estat social.

Per contra, aquelles opcions polítiques que es presentaven com alternatives a l’esquerra hegemònica han pogut mantenir i fins i tot incrementar sense massa alegries el seu suport electoral.

Val a dir que no podem parlar globalment d’un projecte alternatiu d’esquerres. Les forces polítiques i socials de l’esquerra no han estat capaces d’articular un projecte que sintetitzi les diferents corrents, de superar l’escissió entre el neocomunisme, els projectes renovadors de l’esquerra en clau sostenibilista i els socialdemòcrates crítics. Si bé el moviment altermundialista va poder ser un punt de trobada, mai va arribar a superar el seu caràcter de collage per a esdevenir un veritable moviment sociopolític unitari i viable, amb capacitat d’integrar l'actual onada d'ex-votants socialdemòcrates orfes de referències.

Avui, la primera gran onada de mobilitzacions socials que es produeix a Europa des de l’esclat de la crisi econòmica està produint-se en resposta als plans d’ajustament econòmic dels governs nacionals en el marc de la Unió. Amb la defensa de l'estat del benestar com a reivindicació central i articulades per les organitzacions sindicals, aquestes mobilitzacions s’estan realitzant en l’àmbit nacional sense que fins al moment s’hagi produït una veritable mobilització a escala regional.

Es tracta no obstant de la primera reacció de caràcter massiu al programa de desmantellament de l’estat social i estan resultant en el seu conjunt una acció sostinguda en el temps. Es tracta de l'àmplia base social mobilitzada sense la qual cap projecte polítitic de transformació social podria existir.

I ja estan aquí.

El candidat davant l'armari

2010-10-31T10:46:00.006+01:00

Él mismo a su propia hija
al cementerio llevó
y él mismo cavó la fosa
y él mismo cavó la fosa murmurando una oración.

Antonio Molina La hija de Juan Simón

El candidat es lleva molt d'hora, com fa cada matí. Home de pulcritud desafectada, s'higenitza i com cada matí es planta davant l'armari. Mira la filera de vestits grisos, que l'acompanyen des de fa dècades. Vestits hipoal·lergènics, per un home al·lèrgic de fa anys al color i les lluïsors. Vestits de president-comptable, d'escriba eficient. Se'ls mira de fit i els descarta.

A sobre de la cadira hi té un nou vestit, enviat des de la sala de mapes del carrer Nicaragua. L'extreu lentament de la funda i l'observa amb escrupolositat, espolsant d'aquí i d'allà un bri . És l'uniforme d'enterramorts. Finalment se l'encalça i es mira al mirall de cos sencer. Troba que li escau.

Darrera seu sent un crit d'esglai opac. L'ha llançat la seva dona, encara mig adormida, en veure'l amortallat.

He de buscar-me un jersei

2010-10-30T00:27:00.004+02:00

He de buscar-me un jersei.
Que sigui de bona llana, teixit amb mans resistents.
Perquè els que volen manar el temps
manen que aquest hivern sigui fred.

I no el vull pas per restar tancat a casa
perquè a l'hivern s'ha de sortir al carrer
i trobar-te amb els teus.

He buscar-me un jersei.
Que sigui de coll girat perquè no em tapi la cara.
Perquè a l'hivern el vull mirar de cara
i els meus bé m'han de reconèixer.

He de buscar-me un jersei.
Que al pit hi tingui cremallera
perquè potser aquest hivern caldrà anar a pit descobert.

He de buscar-me un jersei.
He de buscar-me un camacho.

Simón

2010-10-12T23:37:00.005+02:00

Plataforma Aturem la Guerra. Aquest va ser el primer assumpte amb que vaig haver de col·laborar amb Simón Rosado. Jo feia molt que sabia qui era Simón Rosado, és clar. La cosa és que la invasió d'Iraq pels Estats Units i la implicació del govern espanyol en la mateixa generava un rebuig general entre la gent. Una colla d'organitzacions estaven començant a articular una resposta col·lectiva a partir de la Plataforma Aturem la Guerra. Jo hi havia anat a treure el nas per part d'Acció Jove de CCOO, essent l'únic representant d'aquest sindicat que assistia a les assemblees.

Allà vàrem acabant ajuntant-nos organitzacions i persones absolutament diverses provinents de grups antiglobalització, sindicats, associacions pacifistes, associacions veïnals, moviments cristians, partits... Totes les persones que ens reuníem en aquelles assemblees interminables teníem plena consciència de que allò ho havíem de fer junts. A l'hora molts èrem massa pressoners dels nostres prejudicis, de les cicatrius de mil confrontacions i en bona part del nostre orgull. Ens trobàvem en un cert bloqueig i la posició de CCOO era estratègica. Vaig informar a la gent del sindicat de la situació, així com de la necessitat de que un dirigent més legitimat assumís la interlocució en aquesta matèria. La persona que va enviar CCOO a les assemblees va ser Simón Rosado. Portant-li la cantimplora al costat anava jo.

El Simón va ser un dels desllorigadors claus de la situació. Senzillament el Simón va veure la jugada, va destriar el que era essencial del que era accessori, va entendre la posició dels seus interlocutors i va establir-hi un camp compartit de diàleg, un llenguatge comú. I molt important: d'allà vàrem sortir tots més amics del que vàrem entrar.

El Simón era un gran sindicalista per molts motius. Però era un dels imprescindibles precisament per la seva capacitat d'establir un llenguatge compartit, un terreny d'acord en funció d'una visió estratègica. Tingués a l'altra banda de la taula una patronal o les seccions sindicals d'empresa, fos un ministre o un regidor de districte, un activista social o el director general d'una empresa.

La majoria de vegades que des dels àmbits institucionals es parla del marc català de relacions sociolaborals, em venen al cap estructures rígides amb poca penetració real en l'economia i per tant en la vida de la gent. El Simón ha estat per contra un dels principals arquitectes d'una xarxa viva de relacions i contractualitats col·lectives, d'espais de resolució acordada de conflictes, de regles de joc. I sens dubte, una de les claus d'haver-ne estat arquitecte és que de manera simultània exercia d'electricista, paleta i fuster d'aquesta xarxa.

Aquest espai és ni més ni menys que l'arrelament català de l'estat social, avui connectat a Europa. Contra aquest espai, per dinamitar aquest llenguatge comú criden moltes veus des de la dreta i les finances.

En aquest espai ens hi juguem el futur, bona part del coneixement amb que comptem per guanyar aquest futur per als de baix el debem al nostre company Simón Rosado.

Diari d'un piqueter

2010-09-30T23:42:00.004+02:00

28 de setembre

13:00 Plaça Sant Jaume

Encara que sembli impossible, tota la feina de la Secretaria d'Organització i Recursos està enllestida. Estem preparats.

M'acosto a la Plaça Sant Jaume per donar un cop de mà a la concentració de treballadores i treballadors de la premsa escrita. Fan la vaga el 28 per a què no hi hagi diaris el 29 i en canvi el 30 hi hagi informació. Allà ens arriba el xivatàs: La Vanguàrdia està fent imprimir avui el diari de demà per tal de vulnerar el dret de vaga dels seus treballadors. El repartiment es farà a partir de les 16:00 en la rotativa.

Improvitsem un piquet: gent de la Federació de Serveis a la Ciutadania, treballadors de diaris reclutats a la mateixa concentració. Truco a un company del barcelonès i hi ha sort: està dinant amb companys del Barcelonès, de la Constru i de l'executiva confederal i s'apuntem. L'UGT també enviarà gent.

16:00 Zona Franca de Barcelona

A les portes de la rotativa ens hem ajuntat prou gent com per a parar l'entrada. La presència de furgonetes de repartidors a la porta ens confirma les sospites. Demanem a l'empresa la possibilitat de parlar amb la gent del Comitè per a contrastar la informació, si ells ens la neguen marxarem. L'empresa es nega, i el piquet s'instal·la a la porta per inspeccionar les sortides.

Arriben els Mossos i tot i que els informem dels indicis de delicte es limiten a demanar-nos que marxem. Decidim mantenir posicions fins que calgui o poguem. Planifiquem la resistència d'aquest piquet improvisat i el seu relleu per un de més sòlid.

Marxo cap a cap a casa a buscar el que hem cal, pel camí m'informen que no cal que torni: la policia ha intervingut dissolent un piquet que encara era massa fràgil. Veure com la Policia del meu país protegeix aquesta il·legalitat m'entristeix.

20:00 Seu de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) a Via Laietana

La Seu de la CONC bull d'activitat: entren en acció les companyes i companys dels serveis de suport a la vaga: recopilació de dades, avituallament de voluntaris, assessorament legal... Molts piquets de la nit s'hi concentren i fan el primer de molts entrepans. Com tants d'altres la gent del nostre piquet aprofita un despatx per a improvisar un sopar fred. Estic assignat a un piquet mòbil: 20 persones en vehicles per tal de poder moure's ràpid d'un lloc a un altre per reforçar els piquets estàtics. Tothom està de bon humor.

22:00 Mercabarna

Comença la vaga pels torns de nit. Primera missió de la nit: reforçar un dels piquets de Mercabarna. Està constituït principalment per gent de les Federacions d'Indústria i la Construcció, també del Barcelonès. L'altra porta va a càrrec de la Federació Agroalimentària. Quan arribem hi ha molta presència de mitjans: els Secretaris Generals de CCOO i UGT inicien la vaga en aquest punt. Hi ha també en Jordi Miralles d'EUiA. Força companys d'UGT i periodistes.

Cap a les 23:00 els Secretaris Generals dels sindicats han anat a un altre punt. Al piquet quedem la gent de CCOO. S'han afegit més persones sobretot gent jove. Es paren alguns camions, que fan mitja volta sense massa escarafalls. A l'altra punta de la carretera uns quants cotxes de policia. Entre nosaltres un cotxe de la secreta. Bon ambient.

Llavors passa. Un camioner en veure el piquet de lluny decideix envestir-lo. Desprevinguts, els companys s'aparten com poden. Un de nosaltres ha quedat estés a terra. Mentres uns quants l'atenen, altres persegueixen el camió fins que el fan parar. El camió rep algun desperfecte, el conductor que es comporta com un enèrgumen no rep res més que crits indignats d'aquells als que ha volgut atropellar amb un trailer. Finalment les forces de l'ordre se l'emporten. Arriba una ambulància que s'emporta el ferit.

Decidim prendre més prevencions. Alguns agafen uns quants neumàtics vells d'un dipòsit veï per a fer una barrera i hi calen foc. Arriben més dotacions policials. Però no passarà res: ells saben que per a dissoldre el piquet per força necessitarien molts més efectius i altres llocs quedarien desprotegits. Nosaltres sabem que si ens passem de la ratlla acabaran intervenint. Arriba un camió de bombers per apagar el foc, el piquet s'hi interposa de manera pacífica. El camió marxa entre aplaudiments. Al cap d'una estona arriba alguna gent de CGT que es fan fotos davant els neumàtics ardent.

29 de setembre

00.00 encara a Mercabarna

Rebem bones notícies sobre el company ferit. Tot seguit comencen a arribar notícies de seguiment de la vaga que es comuniquen per megàfon. L'apagada total a Telemadrid és especialment aplaudida. Les informacions de seguiment entre els torns de nit, així com en premsa escrita van animant l'ambient: la cosa està anant bé.

02:30 Seu de la CONC (Via Laietana)

Hem deixat els companys a Mercabarna per anar a reforçar el piquet de la Cotxera d'Horta, Abans passem pel sindicat a recollir entrepans, pomes i aigua pels companys d'allà i aprofitem per a fer un cafè. Allà els companys dels grups de suport porten hores preparant centenars d'entrepans. M'acosto a l'oficina de recollida de dades a saludar. Somriures a les cares, les dades de seguiment que arriben de tot el país superen les previsions per aquesta hora: la vaga està sent un èxit.

03:15 Cotxeres d'Horta

Ens afegim al piquet de cotxeres. CCOO i tres o quatre de CGT que mandregen. Els serveis mínims estan pactats i els únics treballadors que es presenten són els que venen al piquet i els que estan obligats per serveis mínims. Un piquet molt tranquil. La nit fa que refresqui i apareixen jaquetes i jerseis. Un parel de nois molt joves no han previst roba d'abric i algú els hi presta unes jaquetes. Tothom coincideix en que un piquet sense esquirols és aburrit, però que tant de bó tots siguin així.

Truco al Carles Manzanares de Manresa per a comentar la jugada. Al Bages les coses també van bé.

09:00 Centre Comercial Glòries

Hem deixat als companys de Cotxeres i hem anat a Glòries on confluim amb 200 companys vinguts també d'altres piquets. Intercanviem notícies i la conclusió es repeteix: durant la matinada l'aturada a estat total. Pel camí hem passat en hora punta per la Ronda de Dalt que teniu un trànsit de cap de setmana. La Gran Via i els carrers del 22@ estan buits. Molts bars obren però estan gairabé buits.

Ens distribuïm entre les diferents entrades del centre comercial. A mi em toca amb la gent que cobreix l'entrada de vàries empreses de telemàrketing. Exactament en aquesta porta vaig estar el 20J. Quan arribem ja hi ha cinc delegats de CGT força tímids i un parell de jerifaltes de seguretat força prepotents. Els posem al seu lloc amb unes quantes raons i finalment entenen que no tenen res a fer. Apareix també alguna gent d'UGT.

Arriben pocs treballadors, una vintena. Alguns tenen serveis mínims per treballar en serveis d'atenció d'urgències i passen sense problemes. Altres no volen fer vaga i discuteixen una mica, finalment marxen. El centre comercial ni tan sols pot obrir portes per manca de gent. Les notícies arriben d'altres centres comercials: Gran Via 2 tancat, IKEA tancat, Illa Diagonal tancat, La Maquinista tancat...

12:30 de nou a la seu de la CONC (Via Laietana)

Un cop queda clar que el Centre Comercial no podrà obrir el piquet s'en va a afer ruta pels carrers del barri. La Maria Antònia i jo els abandonem. Agefem la furgoneta i marxem al sindicat per a preparar la concentració de piquets a la Plaça Universitat. Al sindicat arriben els delegats del Decathlon d'Illa Diagonal, als que reclutem perquè ens donin un cop de mà. Carreguem banderes i l'equip de só a la furgo i anem cap a la plaça.

13:00 Plaça Universitat

Arribem al punt de concentració a la vegada que el piquet que ve de Sants, on s'han integrat la gent de Zona Franca i de la Diagonal. Preparem l'equip de so i un petit perímetre per a la premsa i els portamveus. Arriben columnes provinents de tota Barcelona fins que la Plaça s'omple. Finalment els Secretaris Generals dels sindicats s'adrecen al piquets i la premsa.

Acabats els parlaments arriba fressa del fons de la plaça. Un grup aliè als sindicats està començanta liar batussa. Afortunadament els concentrats ja estan abandonant la plaça. després sabrem que van arribar a cremar un cotxe de la Guàrdia Urbana.

14:30 Seu de la CONC

Arribem de nou al sindicat per a fer un mos (quants àpats a base d'entrepans portem? ja he perdut el compte). Allà arriben molts companys: abraçades, alegria i intercanvi d'historietes. Els piqueters som com els pescadors: el vigilant jurat esporuguit es converteix en les nostres batalletes en una veritable comando de boines verdes, una patrulla de Mossos esdevé un exèrcit d'uniformats... A tots els ulls la mateixa lluïsor: hem vençut.

17:00 Passeig de Gràcia /Diagonal

Arribo amb la resta de companys de la Secretaria d'Organització al punt de convocatòria del que una hora més tard serà la manifestació de Barcelona. Allà van arribant els 200 voluntaris del Servei d'organització i imatge. Cares molt cansades de gent que porta massa hores sense parar, afortunadament l'èxit de la vaga ha aixecat la moral.

Comencen a arribar riuades de persones. Organitzem la capçalera i el cordó de seguretat amb moltes dificultats per que la gent ens apreta per tot arreu. Entre els membres del servei d'organització el cansament i la pressió dels miler i milers de manifestants que arriben comença a imposar-se, per un moment sembla que les forces defalliran. Els responsables reparteixen instruccions i paraules d'ànim, l'orgull d'organització fa la resta i el cordó es recomposa finalment.

Arrenca finalment la manifestació, una riuada de 400.000 que desborda el Passeig de Gràcia. El servei d'organització s'emplea a fons per a que la manifestació flueixi. A la Gran Via, grups d'incontrolats comencen a muntar motins però els mossos els mantenen aïllats dels manifestants. Més abaix, emergeixen dos grups parasitaris formats per uns pocs centenars de persones: Esquerra Independentista i un conglomerat de xiringuitos esquerranosos. La tàctica és vella i simple: quan no tens força per convocar una mani, aprofita la que organitzen els altres posant-hi davant amb la teva pancarta i fent veure que la resta et segueix a tu.

Quan arriben davant l'escenari muntat per als parlament s'hi situen davant i impedeixen l'arribada de la resta. Cap grup organitzat però, pot segrestar una manifestació massiva i menys dels sindicats. El servei d'organització reacciona i obre camí per a que la capçalera formada per representants sindicals i de més de 40 de les organitzacions socials que donen supot a la vaga arribin a l'escenari. L'intent de cridar consignes contra els sindicats convocants es veu ofegat per centenars de milers de goles que criden el que han vingut a cridar: Vaga General.

Arriben xifres de tot Catalunya. També de Madrid, Zaragoza, València... totes les manifestacions han resultat absolutament massives confirmant el que ja sabíem: la Vaga ha estat un èxit.

les claus de la Vaga General

2010-09-24T12:22:00.005+02:00

La cadència de la vaga

Una Vaga General és una vaga. Certament una vaga ben especial: no pretén parar l'activitat d'una empresa o un sector concret, pretén parar l'activitat de tot un país. Però una vaga al cap i a la fi, i com a tal les claus de l'èxit són que els cridats a secundar la mobilització la considerin justa, viable i útil. Els que promovem la vaga i els que s'hi enfronten amb tot el seu poder som conscients d'aquest fet, la dialèctica entre uns i altres durant tot el procès ho demostra. Com mostra també que les perspectives pel dia 29 són cada cop més clares: la vaga serà exitosa.

Un vaga justa? Lectures d'una enquesta

En una primera fase, el protagonisme recau en els negociadors, aquells que acabada la reunió han d'informar als companys de per què no hi ha hagut acord. L'estratègia dels enemics de la vaga consisteix sempre en desqualificar els sindicalistes que han dut a terme les negociacions, argumentant que s'han negat a un acord beneficiós per a tots per inconfessables interessos personals. Toxo, deien, és presoner de la imatge de sindicalista combatiu, que va ser la clau de que guanyés la Secretaria General de CCOO. Méndez, afegien, es sentia com el ministre a l'ombra i ara veu minvar el seu poder al PSOE. La vaga, sostenien, era una fugida endavant de dos líders sindicals erosionats per a salvar la seva cara (i la cadira).

L'enquesta amb que El País saludava l'inici de curs sota un contundent titular ("la huelga se desinfla") no va causar nerviosisme al sindicat. El sindicalsites sabíem que allò realment rellevant no era que a un mes de la vaga hi hagués un volum important de treballadors que encara declaressin que no la seguirien, la dada rellevant en aquell moment no estava al titular si no a la lletra petita: la majoria de la societat (no només dels treballadors) considera la vaga justa. Guanyat el primer round tocava passar a la fase següent.

Una vaga viable? L'esperit d'una plaça de toros a Madrid

El 9 de setembre el Congrès dels Diputats aprovava per la mínima la ratificació legislativa de la reforma laboral, tot introduint nous continguts que la endurien. Aquell mateix dia, CCOO i UGT van convocar a una assemblea estatal de delegats sindicals a l'antiga plaça taurina de Vistalegre a Madrid. El pabelló es va quedar petit fins al punt que més de 3000 persones no van poder accedir-hi perquè feia estona que s'havia desbordat per les 16000 persones arribades de tota Espanya, la majoria després de viatjar tota la nit en autocars. L'èxit fou tal que els sindicats es van guanyar la imatge de totes les portades del dia, originàriament reservades al tràmit parlamentari. Qui eren aquesta gent?

Doncs aquesta gent eren ni més ni menys que el moll de l'ós del nervi sindical, el nucli central del sistema neuronal del sindicalisme espanyol. Aquells que si, i només si, estan convençuts són la clau de que la convocatòria arribi allà on ha d'arribar: les empreses. I van demostrar abastament que n'estaven, de convençuts. A Catalunya, CCOO i UGT organitzàvem conjuntament l'assemblea nacional amb un resultat encara més esperançador: 6000 sindicalistes de tot el país (la previsió inicial dels organitzadors era de 3500) van desbordar La Farga de l'Hospitalet.

Vistalegre com La Farga van desmuntar de cop l'argumentari de la reacció: ara ja era absolutament inviable la imatge d'unes cúpules sindicals aïllades maniobrant per salvar la pròpia imatge.

Obligats a canviar el relat, la Reacció va haver de passar a la segona trinxera: els representants dels treballadors, elegits democràticament pels seus companys són en realitat un exèrcit innumerable de privilegiats i vividors, una xacra econòmica i uns pocavergonyes. La ferocitat i demagògia dels atacs va ser tal que la pròpia CEOE va haver de sortir al pas per a desmarcar-se'n i reconèixer que el crèdit horari dels representants sindicals no suposa un problema econòmic per a les empreses.

Els convocants de la vaga van assolir amb escreix el segon objectiu: ara tothom acceptava que la mobilització era viable.

Una vaga útil? Les rectificacions del govern

El sindicalisme és el moviment social menys depenent dels mitjans de comunicació, perquè és el que té mitjans de comunicació propis més potents: l'assemblea i l'octaveta. El suposat excèrcit de mantes i inútils està duent a terme un esforç titànic: portar la convocatòria al màxim de centres de treball, allà on lluny del soroll mediàtic, els treballadors i treballadores poden fer les preguntes que a ells els importen, i expressar de manera directa la seva pròpia opinió. Després de cada assemblea (sovint assemblees de tres o quatre persones que treballen en la botiga, l'oficina, el taller de les empreses descentralitzades) el nombre de vaguistes s'incrementa.

Conscients que en aquest petit país d'empreses petites, són molts els treballadors dels centres on no podran haver assemblees, el sindicats han portat la convocatòria al barri, a la ciutat i a la xarxa. El compromís de Joan Margarit en el pregó de la Mercè amb la Vaga General és la cirereta d'un pastís fet de repartides d'octavetes a festes majors, platges, curses populars, actes a centres d'ensenyament. Els mitjans que havien decretat el silenci respecte les mobilitzacions, han vist impotents com els sindicalistes cabuts i els ciutadans lliures la colaven una i altra vegada: la cursa de la Mercè, la inauguració del curs Universitari, les ofrenes florals de l'11 de setembre, el mercat de la Música Viva... Per més esforços de moure la càmera que s'han fet, la crida a la Vaga ha trobat sempre una racó per on escolar-s'hi.

Un cas paradigmàtic: en Cuní, sempre actiu a l'hora de matxacar tot aquell que es mou per un món millor, va haver de compaginar durant el mateix dia els seu discurs inalterable sobre el fracàs de la vaga amb la notícia que la resposta de l'audiència a la pregunta del dia (vaga sí/no) havia estat massivament favorable, l'anunci de les federacions d'autònoms de sumar-se a la vaga i l'entrevista en que Joan Herrera (ICV) va expressar de manera excel·lent l'argumentari a favor de la mobilització. Perduda també aquesta trinxera tocava canviar d'argument.

"Hi ha qui diu que la vaga serà en tot cas un fracàs, tant si és molt seguida com si no. Si és molt seguida, perquè el govern no alterarà el decret". Aquesta és la pregunta /afirmació d'en Cuní a l'Alcalde de Barcelona en l'entrevista d'aquesta setmana. Ves per on: ara resulta que la vaga pot ser un èxit de seguiment, però serà inútil.

El mateix Govern manté aquesta estratègia comunicativa, el problema és que el mateix Govern la desmenteix. Després d'anunciar que les retallades en obra pública eren intocables ha hagut de fer marxa enrera davant la pressió dels constructors i la força de l'evidència. Després de mostrar-se taxatiu en la limitació de l'endeutament dels ajuntament, la mobilització municipal i novament la força de la realitat l'ha obligat a corregir. I cada cop és més evident que la mobilització dels treballadors així com la força dels fets poden obligar al govern a fer marxa enrera amb la retallada laboral. En els dos mesos que porta vigent la reforma laboral s'ha demostrat que els sindicats teníem raó: només serveix per crear més atur i precarietat.

No només els fets recents, si no la història reforcen la posició sindical: totes les vagues generals han tingut efectes, totes han estat útils, totes s'han guanyat. Tot i que en totes el govern jurava i perjurava fins el dia abans (i en algun cas fins els dies després) que no faria marxa enrera. Esteu al cas del bloc del Coscu durant aquests dies, per a saber-ne més.

La batalla de la utilitat també comença a inclinar-se cap a la banda dels treballadors.

Què queda per fer?

La batalla per la Vaga General no està, ni de lluny, guanyada. Certament els convocants hem anat imposant-nos en cada una de les seves fases a base de molt d'esforç. La Reacció, tot i que comença a donar símptomes de desorientació davant el desenvolupament de l'escomesa, fia la seva darrera carta a la capacitat de fer forat entre l'opinió dels treballadors a través de la totalitat dels grans grups empresarials de la comunicació.

En aquests cinc dies que resten, sindicats i organitzacions socials haurem de multiplicar la nostra activitat amb un objectiu central: convèncer a més i més companys de que la vaga serà útil. Tancar amb èxit aquesta darrera fase de la convocatòria serà la clau de la primera Vaga General d'aquesta nova Era.

Recompte d'actius

2010-09-05T13:22:00.003+02:00

"Cal refundar el capitalisme" pregonava el Petit Caporal, "la crisi ha estat causada per l'avarícia d'uns pocs" cridava el Gris Eurotecnòcrata, "Podem!" insuflava l'Esperança Negra, "no acceptarem que els que ens han portat a la crisi continuin determinant les polítiques" rematava la Cancellera. En el moment en que l'economia de les bombolles va estavellar el món, massa veus ingènues hi van veure l'esperança: ara que s'ha demostrat la irracionalitat de la dreta i els dogmàtics del lliure mercat, l'esquerra serà empesa per la força dels fets cap a l'hegemonia. No havien llegit Gramsci.

Alguns que sí tenen presents les reflexions del revolucionari Italià ja van avisar que la cosa és força més complexa. En els temps de l'autor de Quaderns des de la presò els socialistes, perdut l'impuls anterior, van decidir posar-se les sabatilles i esperar que el ritme dels aconteixements acabés portant els canvis, mentre fora de la seva vista s'engendrava el feixisme. Com llavors, avui els seus successors veuen la crisi com un parèntesi en el qual la força dels aconteixements per ella mateixa els empenyeria a liderar les receptes per a la recuperació. Però la crisi no és un parèntesi, tal i com ens explicava aquest dissabte des de El País Joan Subirats, sinó el moment històric en que es determinaran les noves correlacions de forces per afrontar el futur, un futur que és gensmenys que l'escenari econòmic, social i polític que substituirà el gran acord de Post-Guerra Mundial que ha regit la segona meitat del segle XX. I l'enemic manté la iniciativa, que és l'ànima de la victòria.

I doncs, d'on pot sortir l'impuls per a la contraofensiva dels de baix? No pas des dels partits i organitzacions socialdemòcrates realment existents, que han renunciat a la batalla. En les paraules que un eminent gramscià, el senador Guillot (ICV), disparava en la tramitació de la reforma laboral als senadors socialistes en trobem la més nítida expressió:

¿Por qué insistir en modelos laborales que han demostrado que no son los necesarios para avanzar hacia una economía y empleo de calidad? ¿Por entreguismo hacia los intereses de las grandes patronales? No, ojalá, si este fuera el problema, con el relevo de los claudicantes se resuelve.

Creo que es por una profunda convicción de que no hay otro camino que aceptar la realidad y las reglas de la economía neoliberal. De que no hay márgenes, en el mejor de casos matices y en medio de una crisis ni matices. Con estas posiciones ustedes están derrotados y lo que es peor niegan cualquier posibilidad de cambio, de transformación de un sistema económico injusto. ¿La viabilidad de un modelo económico que exige que el trabajo deje de ser entendido como un derecho y pase a ser un mero factor de competividad, es una opción de izquierdas? no, al menos para mi, no.

Ressignació. Aquest és el fantasma a abatre. Contra la ressignació hem convocat una Vaga General pel 29S que la gran majoria considera justa, però que ara tenim l'obligació de demostrar que serà útil. Atenent els comentaris del gramscià López Bulla respecte les ressignades enquestes publicades, els sindicats afrontem una Vaga General que és diferent a totes les anteriors i que hem de saber llegir com a diferent. Estem preparats els sindicats per al repte? Sí i depén.

Sí. En contra de la propaganda consolidada, els sindicats són avui més forts que ahir perquè organitzen més treballadors de més empreses i sectors. Aquells que s'entesten en el dogma d'uns sindicats acorralats en les grans empreses industrials i en l'administració pública, ignoren interessadament que abans i durant la crisi els sindicats de classe del nostre país han crescut sobretot organitzant els treballadors més vulnerables: és en les empreses de serveis, en les PIMES, en les subcontractes, entre les dones, joves i immigrats on els sindicats han tingut el seu major creixement. Són aquests treballadors els que més s'han organitzat sindicalment. Avui els sindicats tenen més afiliació i representitat, per tant més força.

I depén. Tot i aquest fort creixement, durant la crisi CCOO i UGT han mostrat les seves dificultats per encarrilar aquesta impressionant força cap a la mobilització general, la que pretén canviar les coses i donar la batalla més enllà de les parets de cada empresa. El 29S el sindicalisme marcarà la seva capacitat actual per a superar aquestes dificultats, l'actiu inicial per aquesta nova etapa, el gruix del que parteixen i que haurem d'anar ampliant i rentabilitzant en conquestes. La capacitat de vèncer la ressignació i impulsar un projecte sociopolític que es basi en considerar als treballadors com a èssers humans i no com un mer factor de la producció.

In memoriam del nostre enyorat Tito Márquez (foto), tenir la raó no és suficient, cal organitzar les persones per a l'acció entorn a una proposta pròpia.

I la política? En parlem un altre dia.

Una cançoneta i mo n'anem

2010-06-05T19:18:00.002+02:00

Mariza no és una fadista, és un sentiment.

L'enllaç.

(Gracias Ana por un regalo que no tiene precio)

Sostiene Ángel Rozas

2010-06-02T19:10:00.005+02:00

Una colla d'amics de l'Ángel Rozas van compilar fa algun temps alguns dels seus escrits i intervencions dels darrers anys que es poden trobar publicats en el bloc Ángel Rozas. Maestro de sindicalistas. Textos que expressen com un motlle la personalitat de l'autor: concisos, precisos, serens i crus. I amarats d'una certa dosi d'ironia falsament ingènua.

Reprodueixo algunes de les afirmacions que inclouen, que penso que són una bona mostra del pensament, i sobretot de l'actitud davant la vida de l'Ángel:

"Una 'inmensa minoría' perseguimos tanto al franquismo que al final tuvo que meternos a muchos de nosotros en las cárceles de la dictadura del General Franco"

"Un compromiso como aquel, de lucha y de espíritu revolucionario, nos cambió. Con el sentido que cada uno quiera darle a ello. Pero lo cierto es que cambió nuestras vidas de manera prodigiosa; realmente las cambió para siempre"

"La democracia en nuestro país no fue una "carata otorgada" por un supuesto "piloto" real y un grupo de "hombres buenos"; sino que fue el compendio de luchas, que en ocasiones acabaron en derrotas, de sufrimiento y de torturas, que en ocasiones acabaron en victorias morales, y de presiones por parte de amplios sectores de la clase trabajadora y otros grupos y clases sociales del país"

"Nosotros somos gentes que perseguimos, que luchamos contra el franquismo persiguiendo las libertades democráticas. Y, tal vez, esta es mi opinión, este es el mayor valor de nuestro testimonio; es decir, el de ser un testimonio ético y político"

"Todavía podemos recordar en grupo, podemos ayudar a conformar una memoria colectiva, o mejor una conciencia histórica de aquellos "desafectos" del régimen, que nos ayude a saber algo sobre nuestra identidad como sociedad"

"perquè jo, com d'altres, estem fets també d'una memòria de derrota i de diàspora, a la qual no vull renunciar"

"Debemos, la gente mayor, evitar transmitir una memoria personal anecdótica y nostálgica, evitar caer en las "historias del abuelo cebolleta". Es un esfuerzo, pero creo que debemos tratar de transmitir las experiencias que tienen utilidad y sentido para las generaciones de hoy, para su vida hoy, para hacer frente a sus problemas que si bien no son los mismos, son muchos y diferentes a los que nosotros nos enfrentamos durante la dictadura".

"Valores como la solidaridad, el esfuerzo individual y común, la preocupación por la formación y la autoformación, la igualdad en la diferencia, la justicia social, la racionalidad que ponga límite a la irracionalidad y los comportamientos viscerales, y al mismo tiempo nos permita ver la complejidad de los fenómenos sociales y del ser humano. En definitiva, se trata de defender el humanismo y el conocimiento racional, frente al ilusionismo de lo simplista, lo engañosos de que nada puede cambiar, la aceptación del valor tal como se nos presenta"

"Antes de actuar debemos conocer, conocer nos acerca a los problemas a los que queremos dar soluciones"

"La idea fundamental que debemos transmitir a partir de nuestra experiencia es que lo que existe no existe de forma "natural", imperturbable e imperecedera. Lo que existe es la construcción del ser humano en sociedad, lo construido a través de la historia. Es producto de nuestros actos, eso sí a partir de elevados grados de incertidumbre y de condicionantes, pero al fin y al cabo la historia la hacen las mujeres y los hombres, aunque su resultado no sea siempre el que se busca o desea"